La primera referència del camió Babcock & Wilcox, fabricat a Bilbao, que tingué el senyor Francisco Villalta, un fruiter de Manlleu, la trobem en un article que el senyor Xavier Castells publicà en llur bloc Imatges sobre rodes l’any 2013. Transcorreguts tres anys d’ençà de la publicació del dit article, disposem d’una fotografia del Babcock del senyor Villalta, amb llur matrícula, B-233826. Fou una de les darreres unitats d’aquest model que es matricularen a la demarcació de Barcelona.
Portada del catàleg del camió Babcock & Wilcox de cinc i cinc tones i mig:
En Carlos Villalta davant del garatge on son pare tancava el Babcock & Wilcox. El camió li foren muntats uns llums addicionals per fer front a la boira sempre present a la plana de Vic a l'hivern:
El senyor Francisco Villalta, fruiter de Manlleu, estrenà nou l’any 1961 un camió Babcock & Wilcox el qual equipà amb una caixa de fusta per transportar fruites i verdures, un tipus de carrosseria en què excel·lien els carrossers del País Valencià. N’era el representant oficial a la comarca d’Osona de la casa Babcock el senyor Antoni Soler Company, que disposava d’un establiment a Vic.
Aquest camió fou molt valorat aquells anys en què la majoria de transportistes encara treballaven amb vells camions transformats, reconstruïts i apedaçats de la dècada dels anys 1930 i que havien patit les calamitats de la guerra civil i la inacabable postguerra. La compra d’aquest camió, un dels pocs vehicles dièsel aleshores disponibles en el mercat espanyol, acreditava un considerable poder adquisitiu.
Segons les dades facilitades pel senyor Castells en l’article publicat, el camió fou usat per traginar la fruita i verdura que la casa Fruites Sans de Manlleu despatxava als mercats setmanals que es muntaven als municipis del nord d’Osona (Manlleu, Torelló, Roda de Ter, ...). Les tardes del dissabte eren aprofitades pel senyor Villalta per deixar el seu camió net com una patena. Atès que els motors dièsel que equipaven aquests camions, concebuts per a vaixells petits, eren una autèntica calamitat sense pal·liatius, la solució fou llur substitució generalitzada per motors dièsel Barreiros i Perkins.
Anunci del primer camió Babcock & Wilcox publicat al diari La Vanguardia:
Camió Babcock & Wilcox equipat amb la segona cabina:
Els representants catalans de la casa Babcock & Wilcox en un anunci del model de quatre tones:
Representants en el model de cinc tones i mig:
Camió Babcock & Wilcox, equipat amb un motor Barreiros, fotografiat en un establiment d'un ferroveller de Santa Llogaia d’Àlguema:
El senyor Francisco Villalta tingué, després del Babcock, un Scania-Vabis, un Pegaso 1100 i un Ebro D700 amb la cabina abatible.
El senyor Joan Homs, de Transports Homs del barri del Poblenou de Barcelona, recorda que en Torras i Salvany, un compravenda de camions d’ocasió oferia a principis dels anys 1960 uns camions Thames importats d’Anglaterra equipats amb frens hidràulics i un motor Perkins P6 de vuitanta-tres cavalls de potència –el motor Barreiros EB-6 era una còpia sense miraments del motor anglès. Aquest camió fou de l’empresa Colchones Sema, fabricant de matalassos d'ençà de l'any 1939 que tenia una fàbrica als carrers Pallars cantonada amb Pere IV, i cèlebre per un eslògan publicitari que féu fortuna: Dijo Sema y se durmió. Desestimaren la compra del Thames atès que el motor estava força capolat i treballat; perdia oli per tot arreu. Aquest establiment, que era al passeig de l’Exposició, al cor del barri del Poble-sec, via freqüentada pels transportistes que treballaven al port de Barcelona, tingué molt de temps un Babcock & Wilcox que no hi havia manera d’encolomar a cap càndid. Tal era la mala fama i poca consideració que el camió basc mereixia als transportistes que treballaven al port de Barcelona. A can Torras i Salvany la família Homs comprà un Pegaso 1065:
Un altre establiment de compravenda de camions d’ocasió fou Marrugat i Soler. L’exposició dels vehicles era el passeig de Colom. Aquests dos establiments proveïen de camions d'ocasió als transportistes autònoms que necessitaven un vehicle per treballar. Es tractava de rebaixar en la mesura del possible el preu de sortida que tenia el camió. La valoració del camió que s’entregava, generalment una autèntica desferra, sovint era l’al·licient que determinava la celebració de l’operació de compravenda.
Agraïm als senyors Carlos Villalta i Francesc Parramon, aquest segon de Transports Canigó de Manlleu, la fotografia d’un dels pocs Babcock & Wilcox matriculats a Barcelona. Un document molt valuós per reconstruir la història del transport del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada