Els autocars que van participar en la històrica Diada Nacional de Catalunya celebrada a Barcelona el 11 de setembre de 2012.

El dia s'aixecava agradable amb una mica de xafogor, pròpia dels darrers dies d'estiu a Barcelona. Després d'esmorzar, varem sortir de casa i enfilarem tranquil·lament Passeig de Gràcia avall, on coincidirem en aquella hora del matí amb uns pocs ciutadans que portaven banderes estelades. Els carrers de l'Eixample, com el de Rosselló, presentaven un aspecte buit a quarts d'onze del matí; solament hi circulaven autobusos:

La confluència del Passeig de Gràcia i l'avinguda de les Corts Catalanes, on començava la gran manifestació de la Diada, presentava molt poca gent. Al cap d'unes hores, estaria ple a vessar:

Arribats a la plaça de Catalunya, agafarem l'avinguda Portal de l'Àngel, amb tots els comerços tancats per causa de la festivitat de la jornada. El dia i el temps convidaven a gaudir del barri gòtic de Barcelona, una meravella que els barcelonins no valorem prou i que és un llegat de la puixança i vitalitat de la Catalunya d'aquella època que erem un estat sobirà.

Al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya hi havia una exposició commemorativa dels cinquanta anys de la construcció de la nova seu, a la plaça Nova. Varem entrar per veure les fotografies en blanc i negre de la Barcelona dels anys 1960 que van immortalitzar en Xavier Miserachs, el Francesc Català Roca i l'Oriol Maspons. Unes fotografies interessantíssimes que reflecteixen una Barcelona censurada sovint a la premsa i als llibres. Per contra els fotògrafs podien retratar lliurement, sense limitacions ni censures, una Barcelona prohibida i que oficialment no existia. Unes fotografies d'aquesta exposició:

Un cop visitada l'exposició del Col·legi d'arquitectes, a l'avinguda de la Catedral de Barcelona s'hi celebrava la Setmana del Llibre en Català, que arribava a la trentena edició. Hi havia uns estands amb les novetats que presentaven les editorials. Cada cop hi havia més gent que es passejava amb estelades i banderes catalanes. Vam renunciar a entrar a la Catedral de Barcelona perquè no teníem la vestimenta adient.

Pel carrer dels Comptes, varem anar a parar al Museu Frederic Marés amb el seu pati gòtic, que és pura meravella. Seguint aquell carrer estret i ombrívol varem trencar pel carrer Jaume I i varem espetegar a la Pastisseria La Colmena, plena de gom a gom. Davant d'aquesta pastisseria, una de les més populars de Barcelona, hi havia aquest gos que també participava de la festa que representa la Diada:

Creuada la Via Laietana, varem prosseguir pel carrer de la Princesa, un carrer llarg i trist malgrat el seu nom, que té un dels establiments més originals, antics i coneguts de Barcelona, El Rei de la Màgia:

Al carrer de Flassaders cantonada amb el de la Princesa hi havia els grallers dels castellers de Sants, un barri de Barcelona conegut per la indústria tèxtil que havia acollit:

Després, pel carrer del Comerç i el Passeig de Pujadas, varem anar a parar al Passeig de Lluís Companys i l'Arc de Triomf on hi havia l'envelat per l'arrossada organitzada per Òmnium Cultural i casetes d'entitats de tota mena. A l'Arc del Triomf hi voleiava una estelada de grans dimensions. El formigueig humà era considerable.

Varem pujar pel Passeig de Sant Joan on vaig veure els primers autocars arribats d'arreu que transportaven alguns dels participants en la manifestació organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa" i que aplegaria a la tarda més d'un milió i mig de persones. Aquests tres autocars ben matiners eren de l'empresa Penedès, de l'empresa Prat de Taradell i un Mercedes Benz de la Teisa d'Olot.

A la una del migdia, al carrer d'Aragó arribaven més autocars que duien participants d'arreu del país:

Després de dinar, varem distreure'ns amb la riuada humana que marxava pel carrer de Còrsega cap a la gran manifestació. A les sis de la tarda, varem afegir-nos als ciutadans que feien cap a la manifestació. Al Cinc d'Oros, la confluència del Passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal, era impossible d'avançar. Varem resoldre de baixar pel carrer de Pau Claris, on hi havia autocars aparcats vinguts de totes les comarques catalanes. 

En alguns trams del carrer de Pau Claris, els autocars eren aparcats en doble fila, una imatge insòlita: 

El carrer de Mallorca també hi havia una filera d'autocars: 

Una altre filera d'autocars al carrer de València, en ple cor del barri de l'Eixample de Barcelona. El primer, un vehicle de l'empresa Autocars Lax de Tamarit de Llitera, i al seu davant, un de l'empresa Autocars Roca de Salt (Gironès):



Autocars aparcats al carrer de Roger de Llúria de Barcelona:

L'Ajuntament de Barcelona va preveure meticulosament els espais per l'aparcament dels mil quatre-cents autocars que van arribar a Barcelona en aquesta Diada històrica en diversos indrets de la ciutat. Tanmateix, la realitat va desbordar les previsions i es va haver d'aparcar on bonament es podia. Per cobrir els serveis de transport, les empreses van haver de recórrer als autocars de reserva que tenen, com aquests dos autocars Pegaso amb més de vint anys d'antiguitat:





Segurament que gairebé tots els autocars de Catalunya eren a Barcelona la tarda del 11 de setembre de 2012. Si algú hagués tingut temps i paciència de fotografiar-los tots, labor impossible, disposaria d'un retrat de tots els vehicles catalans amb llurs matrícules i propietaris. Hi va haver-hi qui no va poder pas assistir a la manifestació perquè no hi havia autocars disponibles.

La impossibilitat de poder-se afegir a la manifestació principal, va determinar d'arribar-nos al monument de Rafael de Casanova, a la confluència de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Ali Bei, que simbolitza la resistència heroica de la ciutat de Barcelona davant de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió. Al carrer d'Ali Bei, hi havia aquests autocars de l'empresa Sagalés i Castellà: 





Qualsevol cantonada de l'Eixample era usada per aparca-hi els autocars, com aquest de l'empresa Agustí de Montmeló:

Els animals de companyia, com aquest gatet, acompanyat dels seus amos, també van participar en aquesta Diada històrica:

A les vuit del vespre, era hora de recollir-se cap a casa. El carrer de Girona ens hi duia dretament. El carrer d'Aragó, un dels principals carrers d'entrada a la ciutat de Barcelona, presentava aquest aspecte. A la vorera superior, la de muntanya que els barcelonins en diuen per proximitat al cim de Tibidabo, hi havia una filera d'autocars de colors, mides, empreses i procedències per a tots els gustos:

També va haver-hi autobusos per transportar els assistents a aquesta Diada històrica, com aquest Setra:

En alguns trams del carrer d'Aragó, com el del mercat de la Concepció, els autocars van haver d'aparcar en doble fila: 

Autocars encabits a la confluència del carrer de València amb el de Girona. En aquest cantó de Barcelona hi predominaven autocars de tres empreses, Plana de Tarragona, Sagalés de Caldes de Montbui i Calella de Pineda de Mar:

També els microbusos van ser llogats per transportar-hi participants, com un vehicle de l'empresa Estarriol, de Figueres; davant seu, un autocar carrossat per Beulas de l'empresa olotina Teisa:

Hi havia alguns autocars espatarrants com aquest model de tres eixos carrossat per en Beulas aparcat al carrer de València, a l'alçada del mercat de la Concepció:

El carrer Mallorca també estava ple a vessar d'autocars:

Els mil quatre-cents autocars i autobusos que van transportar els participants en la gran manifestació convocada també van contribuir a l'èxit d'aquesta Diada. N'hi havia tants d'autocars que per evitar embussos van haver de marxar esglaonadament. Aquest bloc, que versa sobre la història del transport al nostre país, se n'havia de fer per força ressò. Un esdeveniment d'aquesta transcendència no podia pas ser negligit.

A diferència de la gran manifestació celebrada el dia 10 de juliol de 2010 per refusar la sentència dictada pel Tribunal Constitucional Espanyol contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya on va sortir vora un milió de catalans emprenyats -segons plàstica definició encunyada pel periodista Enric Juliana-, en aquesta ocasió es palpava una altre ambient, molt més festiu i alegre. En aquella manifestació hi havia emprenyament i desencís i en aquesta un projecte pel futur il·lusionador.

Aquesta Diada era tota una altre cosa respecte la del 10 de juliol de 2010. Les famílies i els amics participaven amb alegria i il·lusió. No es criticava ni s'atacava ningú. El milió i mig de persones que van participar-hi van donar un exemple admirable de civisme, respecte i educació, sense incidents ni males paraules. Hi havia una esperança, un missatge positiu i engrescador cap al futur: Catalunya, nou estat d'Europa.

Els qui van participar en aquesta Diada crec que han interioritzat molt clarament que l'única solució per Catalunya és disposar d'un Estat. Han assumit allò que el President Mas va resumir brillantment el dimecres al Palau de la Generalitat per valorar la Diada: Catalunya necessita un estat propi per ser ella mateixa i per prosperar. 

Una diligència de La Catalana a l'Hostal de Baix de Folquer l'any 1902.

El camí històric de Ponts fins a Isona, la Aeso dels romans, a la conca de Tremp, passava per la Casa Gran de Folquer, una masia imponent bastida damunt d'un turonet aprofitant unes construccions més antigues, possiblement d'origen preromànic. La seva situació estratègica va facilitar la seva ocupació per l'home des de temps remots.

El paisatge que ofereix la Casa Gran de Folquer és espaterrant. Al sud, les extenses planures d'Agramunt i Cervera, amb el turó de Montmagastre, que emergeix al mig; al sud-est, Montserrat; al sud-oest, les muntanyes de la serra de Prades; a l'est, la muntanya que acull el poble de Pallerols de Rialb i l'ermita de Sant Marc, el Pedraforca i la serra del Verd; al nord, la serra de Comiols, amb el poble abandonat del mateix nom i el poble de Gavarra en un extrem; al nord-est, la serra de Boumort i la cua de la serra del Cadí;  a l'oest, el majestuós Montsec s'alça, elegant, sobri, imponent i solitari. Els dies clars, freds i nets de núvols, propis de l'hivern, el camp visual abasta una extensió de cent quilòmetres.

Paisatge que s'albira des de la Casa Gran de Folquer, encarat al sud, amb la muntanya de Montmagastre, en primer terme, i les boires matineres que s'eleven del riu Segre:



La serra de Comiols i el Montsec, al nord i a l'oest de la Casa Gran de Folquer, constituïren la línia de frontera de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, o sigui, la cristiana i la mora, amb la presència de torres de guaita i defensa al llarg d'aquests serres per consolidar l'avanç i reconquesta dels cristians. L'antic poble abandonat de Comiols, construït sobre una roca per facilitar-ne la defensa, fotografiat en una tarda tempestuosa de finals d'agost:

Algunes cases que formaven part de l'antic poble de Comiols amb la seva torre de defensa, rodona, i en Joan Maluquer i Margalef cobert amb una capelina per protegir-se de la pluja:

L'església de Sant Romà de Comiols, d'estil romànic, va ser restaurada uns anys enrere. Aquest poble, abandonat cap a l'any 1900 arran de l'obertura de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp en 1870, disposa d'una panoràmica extraordinària sobre la comarca de La Noguera. És un balcó d'una bellesa i una gràcia indescriptibles. 

Arquitectònicament, la Casa Gran de Folquer presenta tres cossos distribuïts en tres pisos. Els més antics són els cossos encarats a l'est i al sud. A la llinda d'una finestra del cos més antic de la casa hi ha un nom i una data: Thomas 1502. Segurament que correspon al mestre d'obres que va fer-hi unes reformes. Al segle XVIII es va aixecar el tercer cos de la casa, orientat a l'oest. Aquesta circumstància acredita que era una masia rica. Cossos est i sud de la Casa Gran amb el pou d'aigua enmig de l'era:





Els tres cossos que constitueixen la Casa Gran de Folquer:



El cos oest de la Casa Gran de Folquer, aixecat al segle XVIII: 

 

L'església de Folquer, dedicada a Sant Gil, patró dels pastors. Llur retaule es conserva al Museu Diocesà de Lleida. A l'esquerra hi havia l'antiga rectoria que va enderrocar-se a la dècada del 1970. La campana d'aquesta església és un obús procedent de la guerra civil de 1936-1939:



En aquella època la finca tenia una extensió superior a les quatre-centes trenta hectàrees amb diversos masos al seu interior i fonts d'aigua. Les fonts del Safareig o de la Colomina, de la Guineu, del Canalet, de l'Auró, al barranc del Mascarot, Patanera, del Frare i del Redon, al trencant amb la finca de Cal Rei de Montmagastre, garantien el proveïment d'aigua en un país sec on hi predomina el conreu de cereals. Històricament però també va haver-hi vinyes. En unes reformes d'envergadura executada pocs anys enrere al cos est, el més antic, de la Casa Gran de Folquer, va trobar-se unes tines i bocois que acreditaven aquest fet. Segurament que la fil·loxera va arruïnar aquest conreu.

Els qui usaven el vell camí de Ponts a Isona, que seguia una calçada romana, s'aturaven a la Casa Gran, que feia les funcions d'hostal de posta. Dins d'aquells carreus sojornaven, prenien un mos i canviaven els cavalls per poder superar el coll de Comiols i accedir al Pallars Jussà.

L'Arthur Young, un anglès que el juliol de 1787 va recórrer Catalunya i va recollir en un llibre titulat "Viatge a Catalunya" llurs records i vivències, narra que va anar a parar a la casa Gran de Folquer. Des de la casa va veure un tempesta amb llampecs que va meravellar-lo. Escriu elogiosament de la Casa Gran: del tracte rebut, de la qualitat del llit i del mobiliari disponible a la casa. Disposava de la seva pròpia capella per la celebració dels oficis religiosos com era costum en les masies principals del país.

"Viatge a Catalunya" és l'obra d'un viatger anglès, il·lustrat i profundament encuriosit per Catalunya. Aquesta obra, citada per l'historiador Pierre Vilar, descriu un país i una gent molt disciplinada i treballadora. Li sobta que es treballi els diumenges en un país catòlic, o el tracte correcte dels animals, particularment de les ovelles, en contrast amb l'actitud dels anglesos. El propietari de la Casa Gran de Folquer el qualifica de "Gentleman farmer". 

Amb l'obertura de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp, cap a l'any 1870, que flanquejava el barranc del Mascarot o Montargull com és oficialment anomenat, l'antic camí de Ponts a Isona que discorria per la Casa Gran de Folquer va caure en desús. Aleshores els propietaris de la Casa Gran de Folquer van obrir un hostal de posta al peu de la nova carretera. Les diligències s'aturaven per canviar els cavalls i enfilar el coll de Comiols.

Una fotografia d'una diligència de La Catalana, datada l'any 1902 i publicada en 1996 a la revista "La Palanca", editada a Artesa de Segre, que cobria la línia d'Artesa de Segre a Tremp:



Estat que presenta l'Hostal de Baix de Folquer, deshabitat de fa anys:



La companyia La Catalana tenia unes diligències que cobrien les línies de Tàrrega fins a La Pobla de Segur. Un dels conductors més populars fou en Josep Clua Maluquer, en Pep boig com l'anomenaven, per la conducció veloç i temerària que tenia. La concessió d'aquestes línies va adquirir-les més endavant l'Alsina Graells.

Una mica més amunt de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp, una altra propietari important de Folquer, en Colomina, va obrir un altre hostal de posta per renovar el tir dels cavalls de les diligències i prestar serveis als viatgers. Amb l'entrada en funcionament d'aquesta segona posta, l'hostal més antic, el de la Casa Gran de Folquer, era conegut com l'Hostal de Baix o Vell, i aquest com l'Hostal Nou o de Dalt. Amb la generalització dels vehicles a motor els dos hostals van entrar en una lenta decadència fins que van tancar les portes definitivament.

L'Hostal de Dalt de Folquer, convertit en un establiment rural, i que disposa de totes les comoditats de la vida moderna i una piscina per fer més passablement amable la calor de l'estiu:



L'escola de Folquer, construïda davant de l'hostal de Dalt, a tocar de la carretera que condueix a Ponts per Gualter: 





Aquesta escola va aixecar-se a principis dels anys 1930, en el període de la Generalitat de Catalunya en la Segona República Espanyola. La Generalitat de Catalunya va executar un ambiciós programa de formació i instrucció pública arreu del país. Es volia estendre l'ensenyament elemental i les quatre regles a tots els vailets del país.

 En aquesta escola, avui dia enrunada, aprenien a llegir i escriure, a sumar i restar, a multiplicar i dividir, els infants de les masies disseminades de Folquer, Peracolls i d'alguns masos de la Baronia de Rialb. Hi anaven caminat cada dia a escola i, en funció de l'ubicació de la seva masia, invertien una bona estona en els desplaçaments, particularment enutjosos els dies de pluja i de rigorós hivern.

La Casa Gran de Folquer va continuar amb l'activitat agrícola de les masies del país. La casa disposava de quadres amb aviram i bestiar. També hi havien uns horts per proveir-se de verdura, hortalisses i fruita.

A la batalla del Segre, un episodi militar de la Guerra Civil Espanyola ocorregut l'any 1938 i que va suposar un dels últims fracassos de l'exèrcit republicà, Folquer va ser escenari de durs enfrontaments militars. La Casa Gran va ser un quarter de comandament militar i posteriorment un hospital i banc de sang pels ferits.

La primavera de l'any 1939, quan els propietaris varen recuperar la possessió de la finca i les masies, van trobar-se la finca aixecada per trinxeres i nius de metralladores. En els anys posteriors s'hi trobava material de guerra abandonat, principalment bales, granades de mà i bombes. L'interior de la Casa Gran de Folquer també va ser danyada per la Guerra Civil. Estava completament trinxada i espoliada.

Per compte de la propietat, els interiors de la Casa Gran de Folquer van ser completament reconstruïts i renovats sota la direcció de l'arquitecte Josep Maria Sostres Maluquer, fundador del Grup R, arquitectes que seguien l'ideari del GATEPAC, Grup d'Artistes i Tècnics Espanyols pel progrés de l'Arquitectura Contemporània, que promovien l'arquitectura i l'urbanisme racionalista molt en voga en l'Europa entreguerres. Amb ple respecte de les pautes de l'arquitectura tradicional de la masia catalana, en Josep Maria Sostres va executar una reforma que l'actualitzava i usava els pocs materials que tenia a l'abast. Va comprar-se mobiliari antic a uns antiquaris per moblar-la. El resultat va ser una confortable masia projectada per l'ús de segona residència.

El darrer masover de la Casa Gran de Folquer va ser en Joan Clop, casat amb l'Elvira París. La seva família n'havien estat els masovers de moltes generacions enrere. És recordat per l'extraordinari domini del català que posseïa, incontaminat. Tenia un vocabulari riquíssim de conceptes i expressions. I tenia un coneixement profund del país, de la seva història i tradicions que havia conegut per transmissió oral.

Arran de la gran gelada del febrer del 1956, en Joan Clop i llur família van abandonar la Casa Gran de Folquer. S'establiren primerament de masovers en una masia amb camps de secà prop de Ponts; al cap de poc varen marxar a una finca de regadiu propera a Balaguer, en direcció a Camarasa, on les condicions de vida eren molt més benignes i satisfactòries. Fins als anys 1950, una minyona i la masovera de la Casa Gran tenien l'encàrrec de traginar aigua per beure i cuinar de la font del Safareig amb una somera vigatana apariada amb un arganell de vímet de sis càntirs, de terrissa negra de Verdú, i una capacitat d'uns vuit litres cadascun. I el subministrament de llum elèctrica i del telèfon va arribar a les darreries dels anys 1980.

La Casa Gran de Folquer va ser la casa d'estiueig d'en Joaquim Maluquer i Sostres, advocat i ornitòleg. El seu llibre "Els Ocells de les terres catalanes", de l'editorial Barcino, i "Els Ocells amics", d'en Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, el gran novel·lista, poeta, periodista, dramaturg i alhora, gran ornitòleg, són els dos llibres més importants sobre ocells escrits en català.

La planta superior de la casa Gran també va ser l'estudi del pintor Joan Hernàndez i Pijuan. El paisatge de Folquer, amb els camps de blats i ordi, és molt present a la seva obra. Acompanyat de la seva esposa, l'Elvira Maluquer, s'hi passava llargues temporades. Segurament que l'atracció que en Joan Hernández sentia per Folquer procedia de la recordança del seu paisatge de la infantesa, en un poble de La Segarra.

Volem agrair a l'Elvira Maluquer la fotografia de la diligència de La Catalana que palesa com funcionava el transport de viatgers cent anys enrere, just abans de l'aparició dels motors d'explosió. Igualment la informació facilitada per en Xavier Maluquer Sostres i a en Joan Maluquer i Margalef sobre aquest país i en Xavier Florez quant a la companyia La Catalana.