El camió número 12 de la Saphil: un Pegaso 1100 amb matrícula B-761735.

Saphil, Societat Anònima del Pentinat i Filatura de la Llana fou fundada a Terrassa el 1 de desembre del 1919 per la fusió de quatre empreses de filatura d'estam: Francisco Salvans, Juan Salvans Pascual, Hijos de Enrique Torella i Francisco Masana. Aquestes quatre empreses del ram de la llana es fusionaren per fer  front a la crisi econòmica causada per l'acabament de la Primera Guerra Mundial i la desaparició sobtada de les comandes per part dels països bel·ligerants. Saphil, coneguda popularment com l'Anònima,  transformava la llana en brut en filatura. El seu objecte social era la manufactura i venda de fils d'estam, procés que incloïa la manufactura, el rentatge i el pentinatge de les llanes.

Saphil fou fundada per iniciativa d'en Francesc Salvans i Armengol. Nascut a Terrassa el 16 de març de 1875, amplià estudis d'enginyeria d'estam a Mulhouse, a l'Alt Rin (Alsàcia). Completada la formació a l'estranger, s'incorporà a l'empresa tèxtil familiar Salvans Germans, Ponsà i Sans, productora d'estam. Casat amb la senyora Cristina Piera i Muns, tingué cinc fills: en Josep, en Joan, l'Ignasi, en Francesc i l'Esperança.

Saphil disposava de tres fàbriques, dues a Terrassa i una a Ripoll. Les fàbriques de Terrassa eren al carrer Galileu cantonada amb el carrer Vázquez de Mella, al barri de ca n'Aurell, i a la carretera de Martorell. I la fàbrica de Ripoll, adquirida l'any 1920, era la Colònia de Santa Maria, coneguda com El Roig, a tocar de la carretera de Barcelona, que aprofitava la concessió d'un salt d'aigua i l'energia hidràulica del riu Ter; per aquest motiu era construïda sobre una riba del riu Ter. La fàbrica de ca n'Aurell, a Terrassa, fou ampliada els anys 1929 i 1943.

El riu Ter des de la colònia de Santa Maria de Ripoll, amb els pilars d'un antic pont i la carretera de Barcelona a l'altre riba:  

El pont sobre el Ter per accedir a la colònia de Santa Maria des de la carretera de Barcelona fou construït amb una amplada que permetia el trànsit de camions:

 

L'any 1929, sota la direcció de l'arquitecte Marià Espinal, el senyor Francesc Salvans, president de la Saphil, construí la Torre Salvans on plasmà els seus gustos arquitectònics. Aquesta residència d'estiu de la família Salvans, que tenia mil metres quadrats distribuïts en tres plantes i soterrani, acollia una important col·lecció d'art constituïda per quadres, escultures, porcellanes i tapissos. 

El senyor Francesc Salvans exercí de regidor a l'Ajuntament de Terrassa. I el 1933 fou escollit diputat al Congrés espanyol per la Lliga Catalanista. 

En la dècada de 1930 Saphil disposava de més de mil treballadors a Terrassa i tres-cents quaranta a la fàbrica de Ripoll. En aquells anys, amb un creixement demogràfic fora mida en gran part per la immigració, Terrassa, que era una ciutat en plena ebullició, tenia més de dotze mil treballadors tèxtils. I dels tres mil treballadors del ram de l'estam, mil treballaven a la Saphil, aleshores l'empresa tèxtil més gran de Terrassa.

La nau més antiga de la colònia Santa Maria, el Roig, d'estil manchesterià:

 

 



Nau adossada la primera fàbrica, construïda posteriorment:  





Edificis que integren la colònia de Santa Maria de Ripoll i l'església al servei dels estadants: 









 

Amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola el juliol de 1936, davant del buit de poder que es produí, sorgiren patrulles d'incontrolats. Aquests incontrolats, impulsats pel ressentiment i l'ànim de revenja, assassinaren persones d'ordre, cristianes i de dretes que no havien comès cap delicte. Una de les motivacions principals d'aquests assassinats fou l'apropiació dels béns de les víctimes. Terrassa fou una de les ciutats on les patrulles d'incontrolats assassinaren més persones.  

En Pedro Alcocer i Gil, nascut a Almeria l'any 1916, emigrà a Barcelona quan era adolescent on entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Simpatitzà amb les idees anarquistes i entrà a treballar a can Niquet de la Saphil. El juliol de 1936, amb els seus nois, organitzà una patrulla de control a Terrassa que atemorí la població i imposà l'ordre públic d'una manera arbitrària i autoritària. També robaven tot el que podien. Avançada la guerra, s'incorporà als front de València i Aragó i s'exilià a França. Després marxà a Veneçuela on morí l'any 1992.

L'escamot de Pedro y sus chiquillos, capitanejat per en Pedro Alcocer, Pedro el Cruel, assassinà el 24 de juliol de 1936 en Francesc Salvans i Armengol, president de la Saphil, i el seu fill Joan Salvans i Piera, juntament amb d'altres industrials i un notari. L'assassinat es cometé la carretera de Talamanca, en un indret conegut com l'Alzina del Satlari. El dia següent uns ciclistes trobaren els cossos dels senyors Francesc Salvans i llur fill Joan. Al seu costat hi jeien també els cossos dels senyors Agustí Prat i Marcet, Gaietà Vallès i Pujals, Joaquim Barata Rocafort, Josep Duran Torres i el notari Francesc de Paula Badia i Tobella, tots ells víctimes innocents d'un assassinat  vil i covard. L'Amadeu Torrents i Astals, un dels socis de la Saphil, també fou assassinat. El gerent de l'empresa, en Joan Torrent, fou trobat mort en circumstàncies mai aclarides. També cal lamentar l'assassinat del senyor Manuel Vallhonrat i Comerma. La família Salvans hagué de fugir a Barcelona, des d'on passà a Burgos i Sevilla, ciutats controlades pels rebels. Acabada la Guerra Civil, en l'indret on foren assassinats els industrials i el notari, s'hi erigí un monument funerari. 

L'esclat de la Guerra Civil i l'aplicació del Decret de col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya provocà la intervenció i col·lectivització de la Saphil. A principis de 1936 l'Ajuntament de Terrassa també confiscà la Torre Salvans.

Amb la vinguda del govern espanyol i de les Corts espanyoles a Barcelona per l'avanç de l'exèrcit feixista sublevat i amb el propòsit indissimulat d'exercir un control absolut sobre la Generalitat de Catalunya, entre els mesos de novembre de 1937 i febrer de 1938 s'executaren unes reformes a la Torre Salvans, consistents en la construcció d'un refugi antiaeri, per acomodar-hi el president de la República Espanyola, en Manuel Azaña i la seva esposa Dolores Rivas.

Malgrat que Manuel Azaña mantenia el despatx oficial al barri de Pedralbes de Barcelona, gairebé no es bellugà en aquells mesos finals de la guerra civil de la Torre Salvans, a Matadepera. En aquella residència celebrà alguns consells de ministres, llegí, escriguí i reflexionà sobre les causes d'aquella tragèdia col·lectiva que s'allargà durant tres anys i fou el pròleg de la Segona Guerra Mundial.

A la casa Salvans l'Azaña gaudí de comoditat i tranquil·litat. Era en aquells moments ignorat pel president de govern, en Juan Negrin, que feia i desfeia al seu gust amb decisions controvertides com dilatar una guerra perduda plantejant la batalla de l'Ebre que causà milers de morts, ferits i desapareguts, o el foment de les activitats del Servei d'Intel·ligència Militar, organisme de matriu estalinista que terroritzà la població de la zona republicana amb una repressió indiscriminada i arbitrària exercida amb tortures i empresonaments. Figura simbòlica d'un estat que s'ensorrava davant els seus ulls, l'Azaña rebé a Matadepera a en Negrin, al president de la Generalitat Lluís Companys i al líder socialista Julian Besteiro. 

El matrimoni Azaña, acompanyat de la guàrdia personal assignada, s'estigué a la Torre Salvans entre el març de 1938 i el 21 de gener de 1939, quan, davant l'avanç indeturable de l'exèrcit sublevat hagué d'abandonar la casa i marxar cap a Figueres. Creuà la frontera el 5 de febrer de 1939 i s'exilià a França, on, el 27 de febrer dimití com a President de la República Espanyola. Pocs mesos més tard morí.

L'any 1939, amb l'acabament de la Guerra Civil, la família Salvans recuperà la propietat de la fàbrica i la possessió de la Torre Salvans. S'hi estigueren a la Casa Salvans fins l'any 1947 quan es traslladaren a can Pèlacs, una masia propera. 

L'any 1941, per motius fiscals, el domicili social de la Saphil es traslladà a Madrid. I el 23 de març de 1945 morí a Barcelona en Joan Salvans i Pascual, president del consell d'administració de Saphil. En Josep Salvans i Piera (1898-1972), fill gran del fundador de l'empresa, n'assumí les regnes. 

A principis dels anys 1950, i per causa de l'intervencionisme estatal, Saphil patí una greu crisi econòmica. Superada aquesta crisi econòmica, endegà una important renovació i modernització de la maquinària per augmentar la producció. Els anys daurats de l'empresa són la dècada de 1960 i els primers anys de la dècada del 1970. 

A finals dels anys 1950, amb l'allau migratòria que es produí procedent del sud d'Espanya, Terrassa doblà la població. Els homes treballaven principalment a les empreses tèxtils. La Saphil era una de les principals empreses terrassenques.

El gener de 1956 Saphil encetà la publicació d'un butlletí informatiu pels treballadors, proveïdors i clients. Són els anys que la fàbrica de Ripoll, la colònia de Santa Maria, tenia una escola confiada a un capellà. L'ensenyament, el llibres i el material escolar era gratuït atès que se'n feia càrrec l'empresa. Els treballadors adults també tenien l'oportunitat de classes nocturnes de formació amb una durada de dues hores per millorar la instrucció, la cultura, l'educació i la moralitat. També es feien actes esportius, excursions i concursos de tota mena. L'any 1957 la fàbrica de Terrassa posà en funcionament menjadors pels treballadors. 

Aquests serveis que prestava de franc l'empresa reflecteix els principis que regien la legislació laboral de la dictadura franquista: la subordinació plena dels treballadors als empresaris amb una acusada disciplina sense dret a vaga ni manifestació. Els sindicats permesos eren únicament els oficials, el sindicat vertical d'ideologia falangista. En contraprestació, les empreses adoptaven una política paternalista i protectora de caire social envers els treballadors i llurs famílies

A principis dels anys 1960, la Saphil, la indústria de la llana, treballava les vint-i-quatre hores del dia. La fàbrica de Ripoll tenia moltes treballadores vingudes la província de Lleó, atretes per les expectatives que els hi oferia la col·locació en una fàbrica.

La revista publicada per Saphil, pomposament denominada Noticiari Saphil, dels mesos de febrer-març de 1970, informa de la compra d'un camió Pegaso 1100 amb matrícula B-761735 i que li correspongué el número 12 de la flota de vehicles de l'empresa:

La notícia informava que la caixa del camió fou construïda en els tallers de la pròpia empresa. Per aquest motiu felicitava als treballadors que havien participat en la seva construcció. El Pegaso 1100 dotat amb un motor de quatre cilindres i noranta cavalls de potència, era el model més petit de la gamma Pegaso. Aquest camió, un dels models menys afortunats d'ENASA per la poca potència del motor que equipava, era tanmateix apte per traginar producte tèxtil entre les fàbriques de Terrassa i la de Ripoll.

El juny de 1990 Saphil presentà suspensió de pagaments. Tenia una plantilla de dos-cents treballadors i grans pèrdues acumulades. Amb el tancament de l'empresa, la finca que ocupava la fàbrica al barri de ca n'Aurell de Terrassa fou reurbanitzada amb un canvi d'usos. Es conserva algun edifici d'arquitectura singular i la xemeneia construïda el 1961. I la fàbrica de Ripoll fou desmantellada: la maquinària desmuntada s'exportà a la Xina. S'extingiren vuitanta anys d'activitat industrials, anys en els quals els amos, caps, els treballadors i llurs famílies les veieren de tots colors.

Agraïm a l'amic Agustí Dalmau i Font, arxiver i historiador de Ripoll, la fotografia del camió Pegaso de la Saphil amb què hem fet unes pinzellades de la història d'aquesta empresa el record de la qual, atesa la seva importància, encara és ben viu a Terrassa i Ripoll.