"Tenim el mateix record. És molt d’hora. Acaba de sortir el sol. Tots tres – pare, mare i fill –badallem de son. La mare ha fet te, o cafè amb llet, i ens el bevem perquè sí. Som al menjador, o a la cuina, tan quiets i en silenci que semblem estàtues. Els ulls se’ns tanquen. Aviat escoltem un camió que s’atura al davant de casa i fa sonar un cop el clàxon. Tot i que l’esperàvem, el rugit és tan greu que ens espanta i ens desvetlla. Els vidres de les finestres tremolen un segon. Els veïns es deuen haver despertat. Sortim al carrer a acomiadar el nostre pare, que puja al camió, treu el braç per la finestra i assaja un somriure mentre ens fa adéu. Es nota que li sap greu anar-se’n. O no. Només s’ha estat dos dies a casa, tres com a màxim. Els seus dos companys, a dalt del camió, ens criden i també ens fan adéu amb la mà. El temps passa a càmera lenta. El Pegaso es posa en marxa i s’allunya pesadament, com si també li fes mandra. La mare porta un batí i potser se li escapa una llàgrima, potser no. Nosaltres, els fills anem en pijama i sabatilles i el fred ens glaça els peus. Entrem a casa i ens fiquem un altre cop al llit, que encara conserva una mica d’escalfor, però ja no ens tornem a adormir per culpa dels pensaments. El cap no para. Tenim tres, quatre, cinc, set anys, i hem viscut la mateixa escena unes quantes vegades. Aleshores no ho sabem, però aquest és l’últim cop que veiem el nostre pare. Tenim el mateix record".
"En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare:la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d’aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí. Escrita amb l’estil net i ric que ja coneixem de les narracions d’Animals tristos, la primera novel·la de Jordi Puntí és divertida, optimista, àgil i plena d’aventures que atrapen el lector des de la primera pàgina."
L'èxit de lectors i de la crítica especialitzada coincideixen en la qualitat literària i l'originalitat argumental d'aquest llibre que ràpidament captiva al lector, procurant-li una gran distracció. Si teniu ocasió, gaudiu-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada