El Pegaso que va transportar la part superior del Sagrat Cor del temple expiatori del Tibidabo.

Un dels atractius de Barcelona, més enllà del clima i la qualitat de vida, rau en els edificis que ens han llegat els arquitectes que han treballat a la ciutat. Des de l'imponent arquitectura gòtica civil bastida a l'edat mitjana, d'una magnificència absoluta, fins a l'arquitectura modernista, noucentista i racionalista del GATPAC.

A diferència d'altres ciutats espanyoles que van limitar-se a copiar l'estil arquitectònic clàssic imperant a les principals capitals europees, resultant-ne uns edificis postissos i carrinclons malgrat l'aparença distingida i pretesament elegant, els arquitectes de Barcelona van saber crear un estil propi, únic i original admirat arreu del món.

Els edificis civils i religiosos d'Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Josep Maria Jujol o Josep Lluís Sert defineixen també l'arquitectura de finals del segle XIX i la primera meitat de segle XX. L'actuació executada per una burgesia il·lustrada, culta, refinada i moderna que va finançar aquestes obres va resultar també providencial.

Solament cal que hom passegi pel Passeig de Gràcia de Barcelona perquè s'adoni del patrimoni arquitectònic que acull Barcelona. Quantes ciutats poden presumir de tenir la Sagrada Família, la Pedrera, la casa Batlló, la casa Morera i la casa Amatller, per citar els exemples més reeixits d'arquitectura modernista.

Aquesta florida arquitectònica va causar l'oblit d'altres arquitectes igualment interessants. El proper dia 8 de gener de 2012 finalitzarà l'exposició que l'espai Cosmocaixa ha dedicat a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, la seva obra i l'ambient social que li va tocar de viure. Amb el títol de "La ciutat de Sagnier" i comissariada pels senyors Santi Barjau i Julià Guillamon, aquesta exposició repassa l'obra molt remarcable d'aquest prolífic arquitecte al tombant del segle XIX i XX, principalment a la ciutat de Barcelona.

Els primers treballs de l'Enric Sagnier són de marcat caràcter classicista, per bé que va evolucionar envers el modernisme, predominant en aquells anys, amb un estil personal on hi predominava la contenció formal i la funcionalitat.

L'obra d'Enric Sagnier objecte d'aquesta exposició aborda el paper protagonista de la burgesia d'aquells anys. També aprofundeix en els gustos, preferències i valors d'aquella burgesia industrial que va invertir part de la seva fortuna en la construcció d'admirables edificis modernistes. També era la classe social a la qual hi pertanyia l'Enric Sagnier.

Persona de tarannà conservador i de fortes conviccions catòliques, va ser un dels arquitectes predilectes de la burgesia de Barcelona. També és l'autor d'alguns dels edificis més destacats de principis del segle XX, de caràcter civil, religiós i institucional.

Enric Sagnier és l'autor del temple expiatori del Tibidabo, coronat per un Sagrat Cor de grans dimensions encarat a Barcelona. Al seu voltant, hi ha el parc d'atraccions, una iniciativa d'en Salvador Andreu, el cèlebre Doctor Andreu, el de les pastilles.

El temple del Tibidabo va construir-se sobre el puig de l'Àliga, a la serra de Collserola. Aquesta serra juntament amb els rius Besós i Llobregat i el mar constitueixen la delimitació natural de Barcelona i la seva àrea d'influència. A partir d'una ermita construïda pels salesians el 1886, va iniciar-se l'edificació el 1902 del temple projectat per l'Enric Sagnier, d'estil gòtic. Les obres van acabar l'any 1961 sota la direcció d'un seu fill, l'arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal.

Una de les fotografies més curioses de l'exposició dedicada a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia fou el transport del Sagrat Cor que havia de coronar el temple, l'any 1961. Un camió Pegaso hi duia la part superior del Sagrat Cor, escortat per un altre camionet més petit, al darrera. Algú va tenir la pensada d'aturar-se i fotografiar un transport tan peculiar, amb dos dels transportistes enfilats al cap i a la mà esquerra de l'estàtua.



El 28 d'octubre de 1961 es va consagrar finalment el temple expiatori del Tibidabo, les obres dels qual s'havien iniciat cinquanta-nou anys abans. Cal agrair la iniciativa dels transportistes que el 1961 van tenir la facècia de fotografiar el transport del Sagrat Cor i dels comissaris de l'exposició, Santi Barjau i Julià Guillamon, d'incloure aquesta fotografia en l'exposició dedicada a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (V).

Una de les activitats inherents a la construcció de qualsevol embassament era el transport de la maquinària necessària. En aquesta fotografia, del març del 1952, hi havia un Pegaso carregat amb maquinària desmuntada per les obres de l'embassament d'Escales:

Imatge de la postguerra espanyola. Un carrer empedrat, poca gent i menys vehicles transitant-hi. El Pegaso carregat i a punt per a marxar, igual que el protagonista de la novel·la d'en Josep Maria Espinàs, "Combat de nit":

El maig del 1952 es continuava el transport de pedra des de la pedrera, en vagonetes bolquet, per la construcció de l'embassament d'Escales:

El juny del 1952 ja s'havia executat l'estació de formigonar i el pont de càrrega:





Un camió destinat als treballs de formigonar la presa d'Escales:

Una excavadora carregant les vagonetes bolquet, que arrossegava una petita màquina de vapor, a la pedrera de la presa:

El campament per hostatjar-hi els treballadors que construïen l'embassament d'Escales:



Estat de la presa el març del 1953:



Excavadora treballant a la pedrera l'agost del 1953:



Un altre camió Pegaso aparcat al costat de l'estació de carburants i el magatzem:



Continuarà.

El tramvia aeri de les mines de Malpàs a la fàbrica de ciment de Xerallo.

Una de les actuacions més audaces d'en Victoriano Múñoz i Oms fou la construcció i posada en funcionament de la fàbrica de ciment de Xerallo, la finalitat de la qual era proveir el ciment necessari per la construcció dels embassaments d'ENHER al riu Noguera Ribagorçana.

En cròniques anteriors ja s'ha exposat les vicissituds de la compra de la maquinària de la fàbrica de ciment, a Bèlgica, llur importació al port de Tarragona i el seu transport fins a Xerallo, amb la precarietat de mitjans que hi havia a la segona meitat dels anys 1940. Un altre esforç gegantí.

La inversió econòmica d'ENHER per a disposar d'una fàbrica de ciment també va ser extraordinari, en uns anys, els de l'immediata postguerra, on gairebé no es disposaven de divises i els entrebancs per a la importació de béns eren notables.

Les obres de la fàbrica de ciment de Xerallo, amb la instal·lació de tota la maquinària, van acabar els primers mesos del 1950. El mes de març d'aquell any es realitzaven les primeres proves amb resultats satisfactoris. L'absència de combustible que hi havia a l'Estat espanyol va obligar els primers temps a haver d'encendre el forn de la fàbrica amb llenya.

En quant a l'impacte social que l'activitat industrial de la cimentera de Xerallo va suposar sobre el Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça, durant trenta tres anys, materialitzat tant en la inversió de la seva construcció amb el personal contractat com en la producció industrial continuada, amb els efectes en quant a l'ocupació directa i indirecta, fins l'any 1973, en que va tancar portes, va ser molt important i beneficiós, especialment en aquestes dues comarques on hi predominava un sector primari de subsistència i una activitat industrial gairebé testimonial.

La importància i gruix de l'activitat productiva de la cimentera de Xerallo va comportar que en els seus anys d'apogeu tingués més personal treballant-hi que no pas l'activitat hidroelèctrica, que era la pròpia d'ENHER. Tanmateix, tot es va acabar inesperadament l'abril del 1973. Sense cap avís, la fàbrica de ciment de Xerallo tancava per sempre més.

La capacitat per trobar solucions dels responsables d'ENHER era incommensurable. Per a transportar el carbó de les mines de Malpàs fins a la fàbrica de ciment de Xeralló van projectar, construir i muntar un tramvia aeri des de Malpàs fins a Xerallo. La construcció d'aquest cable aeri va principiar l'any 1951. Va entrar en funcionament la primavera de l'any 1953, i tenia una capacitat per a transportar vint tones per hora.

Amb l'entrada en funcionament d'aquest cable aeri, s'estalviaven el transport del carbó en camions, en un trajecte, el dels Ports de Viu i de Llevata, recargolat, costerut i perillós, particularment a l'hivern, amb el fred i el glaç. L'alternativa al transport de camions fou un transport aeri i recte que salvava un desnivell prou important.

Aquest cable recorria una distància aproximada de gairebé 6.900 metres. Des de les mines de Malpàs, s'enfilava fins a la vall de Sas, seguia pel barranc d'Erta i els prats d'Ors, i descendia fins la fàbrica de ciment de Xerallo. Fotografia de l'estació de sortida del cable aeri a la fàbrica de ciment de Xerallo:

Instal·lació del dipòsit de les mines de Malpàs:



Un camió Pegaso d'ENHER a la fàbrica de ciment de Xerallo:



Estació d'ensacac del ciment produït a la fàbrica:

Treballs de construcció de l'estació de sortida del cable aeri a les mines de Malpàs, el juliol del 1952:

Obres de formigonar les tremuges:



Fotogràfia de la fàbrica de ciment de Xerallo el novembre del 1952:



Sitges de ciment de les mines de Malpàs:



Magatzem de ciment de les mines de Malpàs:



Subestació transformadora d'aquestes mines de carbó:



Sitges de ciment de les mines de Malpàs:









Instal·lacions de les mines de ciment de Malpàs:





Estació de sortida de les mines de Malpàs:

L'execució d'aquest cable aeri per a garantir el proveiment de carbó a la fàbrica de ciment de Xerallo des de les mines de Malpàs, palesa com se les empescaven els responsables d'ENHER, encapçalats pel senyor Victoriano Múñoz i Oms, per a poder disposar del ciment necessari que garantís l'èxit de l'aventura hidroelèctrica a la Noguera Ribagorçana. Una actuació meritòria atenent als pocs mitjans que hi havia aleshores disponibles.

Les obres de construcció de l'embassament de Mequinensa per ENHER (III).

A l'àlbum fotogràfic de la construcció de l'embassament de Mequinensa, del fons documental d'ENDESA, hi ha una tirallonga de fotografies de les obres que ENHER va executar en el període dels mesos de maig del 1960 fins el 1961. Aquestes fotografies posen de manifest la magnitud d'aquesta obra:

Instal·lacions destinades a les oficines i tallers, fotografiades el juny del 1961. Les seves dimensions són congruents amb l'envergadura de l'obra que executava ENHER:

Una fotografia deliciosa. Uns Pegasos amb remolc treballant a l'estació de formigonar:



Execució de part de les obres que integraven la construcció d'aquest embassament, l'octubre del 1961:







Treballs de formigonar l'embassament:



Obres de construcció de la central hidroelèctrica:



Estat de l'espai on era prevista la instal·lació de la subestació:

La gruix de la construcció d'aquest embassament ja estava força enllestit l'any 1962, segons s'acredita amb aquesta seqüència fotogràfica. Continuarà.