Els darrers camions Pegaso que treballen a Barcelona.

El proper any s’escaurà el vintè aniversari de la venda d’ENASA, el fabricant espanyol de camions i furgonetes de titularitat pública, a IVECO, un dels grans fabricants europeus amb presència als cinc continents.

Durant aquests gairebé vint anys, els Pegasos que corrien per les carreteres, ciutats i pobles, han minvat considerablement. Encara se’n veuen, però escadusserament. També caldria afegir-hi els Pegasos conservats pels seus propietaris per motius sentimentals. N’hi ha un bon grapat.

A Barcelona, de camions Pegasos en tinc comptabilitzats menys d’una desena que treballen diàriament. Curiosament pertanyen a dos rams concrets: les neteges de clavegueram, pous i foses sèptiques, i les empreses constructores i de venda de material de construcció.

Els Pegasos del sector de les neteges industrials munten cisternes i motors per xuclar les restes que cal extreure. I els del ram de les constructores i dels materials de construcció, són Pegaso equipats amb un bolquet i una ploma per les tasques de càrrega i descàrrega.

El més antic, de l’empresa GIMENO, és aquest Pegaso matriculat l’any 1984 amb la seva cisterna per emmagatzemar els residus de les aigües negres i del clavegueram fotografiat al carrer Muntaner de Barcelona:

El segon Pegaso de neteges industrials, model posterior de l’anterior, fotografiat a l’avinguda Diagonal:

Un Pegaso Tecno de l’empresa Neteges Berrocal, impecable, fotografiat al carrer Muntaner:

I el darrer Pegaso d’aquest ram pertany a l’empresa neteges Zepol Systa SL, de Cornellà del Llobregat. És un Pegaso Mider fotografiat davant d’una casa senyorívola de l’avinguda Diagonal de Barcelona:

El xofer amb el qual varem enraonar va informar-nos que encara havia de treballar uns quants anys més. L’amo del camió té la intenció de repintar-li la cabina.

També hi ha un Pegaso Tecno de l’empresa CASA ROJALS, de mudances i guardamobles, amb la seva combinació de colors blanc i vermell:

Del ram de les empreses constructores i venda de material de construcció, hi ha constància dels següents Pegaso en actiu. Aquest Pegaso Tecno que munta un bolquet i ploma, d’una empresa constructora catalana, comprat ja usat, fotografiat al carrer de Buenos Aires de Barcelona:

Un altre Pegaso Tecno de l’empresa SUCCESSORS DE J. PALLEROLS, de Barcelona, també equipat amb un bolquet i una ploma:

Un altre Pegaso Tecno d'una empresa constructora fotografiat al carrer de Còrsega de Barcelona, just davant d'una empresa de venda de materials de construcció i ferramentes per obres:

Durant aquests anys hi havia uns quants Pegaso Tecno i Mider que els hi hem perdut la petjada completament. Els anys de bonança econòmica –i malbarament- que es van acabar abruptament l’any 2008 van permetre a moltes empreses i autònoms de renovar els camions amb el qual es guanyaven el jornal. Dos Pegasos que no n'hem sabut res més:

Quatre anys enrere, encara corrien uns quants Pegasos Comet, un model mític de la marca del cavall alat. L’un, molt conegut, pertanyia a l’empresa Cuatrecasas dedicada a la recollida de runa en contenidors. Als afeccionats als camions vells, ens agradava de fotografiar-lo amb la seva cabina petita de disseny arcaic circulant enmig dels cotxes i autobusos de Barcelona.

Segurament que el conductor que es guanyava les garrofes conduint-lo diàriament enmig dels embussos de la ciutat, el maleïa més d’un cop quan patia de mal d’esquena o de ronyons. La comoditat d’un vehicle dissenyat a principis de la dècada del 1960 no podia pas comparar-se amb els moderns camions que circulen avui dia. Aquest Pegaso Supercomet fotografiat a l'avinguda Diagonal de Barcelona:

Fotografiat al carrer de la Riera de Sant Miquel de Barcelona:

L’altre Pegaso Comet estava impecable. Muntava un bolquet baix i transportava bigues i estructures de ferro, molt demandades en la dècada anterior, els anys del creixement immobiliari fora mida.

Quan es va fotografiar al carrer Aribau de Barcelona, el conductor enriolat va comentar que era vell però molt fiable. Aquest camió ja fa temps que no l’hem vist més circular. El seu motor emetia un soroll inconfusible que t’advertia de llur presència. Amb la jubilació del seu propietari, deu estar tancat en algun garatge o nau.

També havia corregut fins fa no pas gaire anys, aquest Pegaso 1065 de l'empresa Transports i Excavacions Artosa, de Barcelona. Aquest camió és tancat a una nau de l'empresa i surt algun cop:

L'empresa ARTOSA també tenia aquest Pegaso Trakker amb matrícula de vehicle especial fotografiat a la confluència del carrer de Còrsega amb el Passeig de Gràcia:

Tanmateix, Barcelona acull un petit tresor. El prototip de Pegaso Z-207 amb doble eix davanter direccional conservat a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, integrada dins de la Universitat Politècnica de Catalunya, al capdamunt de l’avinguda Diagonal. Una donació d’ENASA a aquesta Escola pel reconeixement pels enginyers formats en aquesta Escola que van contribuir a forjar el prestigi dels camions Pegaso.

Quelcom de semblant succeeix a les carreteres i pobles de la resta del país. En Jordi Núñez, un bon amic de l'Arboç (Baix Penedès), ens ha enviat les dues últimes caceres de Pegasos que ha realitzat. L'un és un Pegaso 1121, un dels camions més lletjos que va fabricar ENASA a corre cuita per substituir el Pegaso Comet, amb un caixa de transport de bestiar, circulant per la carretera Nacional 340 dins del nucli urbà de l'Arboç:

L'altre és un furgó Sava-Pegaso impecable, amb caixa metàl·lica:

Aquests són els darrers Pegaso que hom pot veure per Barcelona. Els últims camions d'una gran nissaga, descendent de la mítica Hispano Suiza.

"Maletes perdudes" d'en Jordi Puntí.

"Tenim el mateix record. És molt d’hora. Acaba de sortir el sol. Tots tres – pare, mare i fill –badallem de son. La mare ha fet te, o cafè amb llet, i ens el bevem perquè sí. Som al menjador, o a la cuina, tan quiets i en silenci que semblem estàtues. Els ulls se’ns tanquen. Aviat escoltem un camió que s’atura al davant de casa i fa sonar un cop el clàxon. Tot i que l’esperàvem, el rugit és tan greu que ens espanta i ens desvetlla. Els vidres de les finestres tremolen un segon. Els veïns es deuen haver despertat. Sortim al carrer a acomiadar el nostre pare, que puja al camió, treu el braç per la finestra i assaja un somriure mentre ens fa adéu. Es nota que li sap greu anar-se’n. O no. Només s’ha estat dos dies a casa, tres com a màxim. Els seus dos companys, a dalt del camió, ens criden i també ens fan adéu amb la mà. El temps passa a càmera lenta. El Pegaso es posa en marxa i s’allunya pesadament, com si també li fes mandra. La mare porta un batí i potser se li escapa una llàgrima, potser no. Nosaltres, els fills anem en pijama i sabatilles i el fred ens glaça els peus. Entrem a casa i ens fiquem un altre cop al llit, que encara conserva una mica d’escalfor, però ja no ens tornem a adormir per culpa dels pensaments. El cap no para. Tenim tres, quatre, cinc, set anys, i hem viscut la mateixa escena unes quantes vegades. Aleshores no ho sabem, però aquest és l’últim cop que veiem el nostre pare. Tenim el mateix record".

Així comença una de les novel·les que més èxit ha conreat aquests darrers mesos: "Maletes Pedudes" d'en Jordí Puntí, publicat per l'editorial EMPURIES.

Pegaso Tecno de mudances de la CASA ROJALS, fotografiat al "Cinc d'Oros", confluència del Passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal de Barcelona:

"Maletes perdudes" ha consagrat i encimbellat definitivament a en Jordi Puntí (Manlleu 1967) com un dels grans narradors actuals en català, amb una reflexió molt suggerent, particularment vigent avui dia: "què hi cap en una maleta? A vegades una vida sencera". En la contraportada d'aquest llibre, hi ha la següent presentació:

"En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare:la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d’aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí. Escrita amb l’estil net i ric que ja coneixem de les narracions d’Animals tristos, la primera novel·la de Jordi Puntí és divertida, optimista, àgil i plena d’aventures que atrapen el lector des de la primera pàgina."

L'èxit de lectors i de la crítica especialitzada coincideixen en la qualitat literària i l'originalitat argumental d'aquest llibre que ràpidament captiva al lector, procurant-li una gran distracció. Si teniu ocasió, gaudiu-lo.