Les tricamionetes produïdes a Igualada pel Taller Claramunt: crònica de l'Ada Claramunt Jorba.

L'any 1918, l'avi, en Josep Claramunt Mata, nascut a Vallbona d'Anoia, a la comarca de l’Anoia, va obrir el primer taller en un local arrendat davant de l'escola Pia a Igualada, després d’haver tornat de França on hi va estar des de 1914 al 1918, treballant, durant el període de la I Guerra Mundial. En el curs de la I Guerra Mundial, a Perpinyà, la capital del Rosselló, va conèixer la seva dona, l'Encarnació Tartera Rigou. Va ser un home de caràcter molt fort, valent i tossut. En aquest primer taller va estar-hi molt poc temps. Al cap de poc temps marxà de nou a un poblet proper a Perpinyà.

L'any 1921 el senyor Claramunt i la seva esposa tornen del Rosselló i construeixen un taller mecànic a l'avinguda Navarra, núm. 9, l'actual avinguda Àngel Guimerà d'Igualada. Era uns dels únics tallers a la comarca de l'Anoia, on, si un volia ser mecànic, s’havia de passar per allà per formar-se i adquirir coneixements. Era un taller i alhora una escola d’aprenents de mecànica. La motorització del país feia pocs anys que havia engegat. L'Ajuntament d'Igualada en els anys de la Segona República: 

L'Ateneu Palau Escolar d'Igualada: 

La família Claramunt tenia en els anys 1934-1936 el concessionari oficial de la casa Renault a Igualada i cada any es renovava la llicència. Tal renovació es va produir fins al començament de la guerra civil el juliol de 1936. El Taller Claramunt era un dels pocs tallers de la comarca que teníem una grua per remolcar qualsevol vehicle autopropulsat a motor; era una grua molt grossa de color vermell amb un cabrestant molt gros i molt gruixut. Aquesta grua la família Claramunt en va fer donació l’any 2011 al Museu de la Moto de Bassella, atès el seu valor històric. Imatge d'Igualada en aquells anys: 

El taller Claramunt, en la seva època, era un dels pocs tallers d'Igualada on es reparaven cotxes com l'Hispano Suiza, propietat del farmacèutic, i el mític Ford T. La família Claramunt conserva un motor d’un Ford T, sense la culata, i un volant, exposat al taller. En el taller es greixaven els cotxes, netejaven, s’entapissaven, es canviaven els pneumàtics, els repassaven, reparaven i posaven a punt per funcionar. També reconstruïen els cotxes artesanalment. Feien tot el que un taller mecànic podia abastar: soldar, entapissar, reparar motor i demés elements mecànics. El motor del Ford T que fou de l'advocat Morera d'Igualada:





Amb motiu de la Guerra Civil del 1936 i de la II Guerra Europea, el negoci del taller propietat de la família Claramunt va perillar. El primer perill fou el Decret de col·lectivització d'indústries i comerços impulsat pel Conseller de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, l’octubre de 1936; acabada la guerra civil es produí la reclamació de la casa Renault contra els seus representants a Espanya a causa de la pèrdua dels cotxes pels robatoris -en deien requisicions, per dissimular- perpetrats per anarquistes espanyols i estrangers en el curs de la guerra civil; van ser uns temps molt durs per moltes famílies, entre les quals, la família Claramunt. La demanda judicial fou desestimada ja que el Jutge, amb bon criteri, considerà que les requisicions de vehicles, en aquelles circumstàncies tràgiques, no es podien pas impedir. Qui era capaç d’enfrontar-se amb un comitè revolucionari armat fins a les dents que venia a casa a robar un vehicle?

En Josep Claramunt Mata tenia tres fills, la Isabel, en Marcel i en Josep, que van seguir l’activitat del taller mecànic. En Marcel, el mitjà, era molt treballador, un gran mecànic, manyós, amb idees innovadores, molt divertit i alegre, sempre de bon humor. De mecànica en sabia molt. Sempre barrinava solucions als reptes mecànics que li plantejaven les reparacions dels vehicles que tenia en el taller.

Malgrat el contenciós tingut amb Renault, uns anys després, en Marcel Claramunt Tartera, fill d’en Josep, va tenir l'oportunitat de tenir la representació d'aquesta marca a Igualada. Va consultar al seu advocat de confiança, el senyor Morera, qui li va dir que ho agafés, ja que en aquell moment es preveia que la venda de cotxes seria un bon negoci. L’advocat de la família Claramunt la va encertar plenament. La Renault exigia tenir un taller més gran i un local per a l'exposició dels vehicles, exigència que suposava una inversió econòmica molt forta. La família Claramunt va desistir de ser representants oficials de la casa Renault pel cost econòmic que tal inversió requerida per Renault els hi suposava.

Acabada la Guerra Civil, en els anys 1940 i 1950, tocava reparar els vehicles sense disposar de recanvis, fer invents i improvisar solucions per reconstruir, transformar i arreglar tota mena de vehicles. A vegades, de dos vehicles en feien un, encara que fossin de diferents marques. En aquells anys de misèria feren fins a 200 cotxes amb trossos de bidons d'oli, que pràcticament els hi prenien de les mans. Tal era la demanda de vehicles que no hi havia pas manera de cobrir. En els primers mesos de l'any 1941 en Josep Claramunt Mata va morir d'un atac de cor i el negoci va agafar-lo la seva esposa. L’any 1953 foren nomenats agents oficials de Motor Hispania i de Moto Guzzi a la comarca de l’Anoia. Tingueren aquestes dues representacions fins els anys 1959 i 1960. L'Ajuntament d'Igualada, en els anys de la postguerra: 

 
Entre els anys 1950-1960, qui volia treure's el carnet de conduir turismes a Igualada s’examinava en el taller Claramunt: només havia de demostrar capacitat per fer maniobrar el vehicle endavant i endarrere, i aparcar. El senyor Claramunt, que era molt bona persona, d’una gran humanitat, ajudava, si podia, d’amagat de l’examinador, els qui s’examinaven. Imatges d'Igualada en la dècada de 1950: 

El restaurant i hotel Amèrica davant de l'antiga carretera nacional II:



L'any 1953 en Marcel Claramunt Tartera i els seus germans van decidir crear la seva pròpia fàbrica de motos i cotxes amb la marca DELFIN. La casa Renault els hi va posar una altra demanda perquè al·legava que els hi havien copiat el nom Dauphine. Tingué lloc el judici que fou favorable a les pretensions de la família Claramunt i va comportar la desestimació de la demanda de Renault amb el pagament de les costes judicials causades a càrrec del constructor francès. El Jutge, en la sentència, va argumentar que el nom del turisme Renault era Dauphine, i la moto igualadina Delfin, no havent-hi, per tant, cap còpia de noms. La moto era una rèplica de la motocicleta francesa Olímpic, que el senyor Marcel Claramunt Tartera va portar de França, la va desmuntar peça a peça i li va posar motor Villiers de 125cc, 150cc, 175cc i 200cc.

En Marcel Claramunt i els seus germans, sabent que hi havia una gran manca de petits vehicles de transport de mercaderies i una necessitat imperiosa de desplaçar-se, van construir la tricamioneta Delfin i la moto Delfin i Olímpic a preus assequibles per cobrir tal necessitat que era aleshores inajornables per moltes persones. Van tenir molt bona acceptació i quan els faltava planxa per fer la carcassa feien com en els anys de la immediata postguerra: construïen la carrosseria amb trossos de bidons d'oli, ja que en aquella època hi faltava de tot. En aquells anys sortia una moto i un tricicle cada dia. Hi havia entre 25 i 35 persones treballant al taller depenent de la càrrega de feina.

Motocicletes Delfin i Olímpic:







Compravenda d'una motocicleta Olímpic celebrada amb el senyor Veremundo Bertran Torras, paleta d'Igualada, l'octubre de 1954:


 
El taller era ubicat a l’avinguda Navarra 9, avui dia avinguda Àngel Guimerà 9, a prop del bar La Palma, que regentava un treballador de can Solsona, concessionari oficial Ford i Motor Ibèrica SA a Igualada. En Francesc Griñó, fill de Bellpuig d’Urgell, entrà, de jovenet, a treballar en el Taller Claramunt. Recorda que les tricamionetes tenien una concepció molt senzilla. La carrosseria era muntada sobre un xassís tubular que es soldava en el taller. El taller tenia un baster que produïa els tendals que muntaven els Delfins i planxistes que construïen les carrosseries. Aquest petit vehicle tenia capacitat per transportar dues persones. Els motors Hispano Villiers, fabricats sota llicència a Barcelona, arribaven al taller dins caixes de fusta. Molts components mecànics que muntaven els Delfins, com els frens, eren fabricats per una empresa metal·lúrgica d’Igualada que reparava maquinària amb peces de producció pròpia. La direcció era manejada amb un volant petit. L’eix de la direcció era molt reforçat perquè el motor hi era collat. El motor seguia la mateixa trajectòria que l’eix del volant i, amb aquesta concepció, d’una gran simplicitat i eficàcia, la cadena del motor que impulsava la roda davantera mantenia la mateixa rigidesa.

Es van fabricar en pocs anys unes 600 motos Delfin i Olimpic, i 1000 tricicles Delfin. Els van construir fins l'any 1962, moment en què va començar a popularitzar-se el mític Seat 600, un vehicle pràctic i senzill, de fàcil manteniment, que va arrasar en aquella època. També començà a fer forat la furgoneta Citroen 2cv que es fabricava a Vigo. Es tancava una època i se n'encetava una altra. Igualada en els anys 1960:





Un Seat 1400 accidentat i dipositat en el taller Claramunt:



La família Claramunt va continuar l’activitat del taller. S’amplià el negoci amb servei de taxis, agència d'assegurances de vehicles i serveis de transport de persones amb un autobús, un Sava, que va afavorir el desplaçament de la classe treballadora igualadina, i que, conduït pel propi Sr. Claramunt, va recórrer milers i milers de km. Amb l’autocar Sava el senyor Claramunt transportava els caps de setmana sardanistes que participaven en aplecs i trobades. L'autocar Sava que fou del senyor Claramunt, amb els seus dos fills grans enfilats:



La Sra Claramunt i els dos fills grans al costat del Seat 133 familiar:



El senyor Marcel Claramunt morí a Igualada el 29 de gener de 2010. El negoci ara és a les mans de la tercera generació. El porten els fills del senyor Marcel Claramunt, en Marcel i l’Ada Claramunt Jorba.

Ada Clamanunt Jorba, Igualada, maig de 2020.

Transportistes de la llet de la plana de Vic: records d'en Carles Rifà i Cruells.

En Carles Rifà i Cruells, malgrat la seva joventut, coneix els transportistes de la Plana de Vic i del Ripollès que recollien la llet a les granges, masos, cases de pagès i els estables dels pobles per transportar-la devers les plantes lleteres esteses a Osona, una comarca dotada d'una gran empenta industrial des de temps reculats. Aquest coneixent li prové a en Carles del fet que, de ben petit, quan era un vailet, acompanya a son pare, l'Adjutori Rifà i Vilalta, amb el camió de casa en la recollida de la llet als masos i granges. 

La recollida de la llet, en el període comprès entre el 1940 i els anys 1970, era una feina molt feixuga solament apte per valents i decidits: precisava de gent forta i sacrificada. Els nyicris i els deixats no podien pas d'acomplir-la. Calia carregar a pes els pots de llet, primer de ferro i després d'alumini, que pesaven uns trenta quilos, i descarregar-los manualment un cop arribats a la planta que pasteuritzava la llet i l'embotellava.

Exposició dels bidons d'alumini per traginar la llet produïts per Indústries Vallcorba SA (Invasa) a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental):





Els transportistes que recollien la llet arrencaven de matinada. Engegaven i escalfaven els motors; i per camins polsosos i glaçats a l'hivern, amb aquelles baluernes d'aleshores, veritables desferres que funcionaven moltes amb gasogen, recollien els pots de llet a les granges escampades a la Plana de Vic i als estables dels pobles d'Osona. S'estilava aquells anys que en tots els pobles osonencs moltes famílies tinguessin unes poques vaques estabulades als baixos de casa seva que produïen llet. Cal també comptar-hi les panes i punxades dels pneumàtics apedaçats pertot que tenien els camions i que era un autèntic calvari pel sofert conductor.

Un camió Sava de Transports Rosendo Quintana, de Roda de Ter, una de les primeres empreses osonenques que treballà en la recollida de la llet, equipat amb una caixa de fusta i una vela per a recollir i transportar els pots de llet:



Es treballava els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. Diumenges i festes assenyalades també calia recollir i transportar la llet atès que les vaques, de festes, no n'entenen pas. A mitjans dels anys 1970, amb la implantació en les granges de tancs refrigerats que acumulaven la llet produïda, es va assolir una gran conquesta: descansar els diumenges.

El progrés i els avanços que comportava també arribaren a poc a poc en aquesta activitat del transport per carretera en camions que tan d'esforç requeria. Les marranxes o pots de llet foren gradualment abandonats en benefici dels camions dotats de cisternes per la recollida i transport de la llet.

Un Pegaso de Transports Quintana retratat a la planta de refrigeració de la llet que l'empresa tenia a Roda de Ter; al fons, amuntegades en el moll de càrrega, uns pots de llet:

Un Pegaso 1086 carrossat amb una cisterna pel transport de llet, també de l'empresa Rosendo Quintana de Roda de Ter, fotografiat davant del taller d'Auto Subministres Vic SA, el concessionari oficial Pegaso i Sava a la comarca d'Osona, al peu de l'antiga carretera C-152, actualment C-17:

Els transportistes de la llet que operaven a les comarques d'Osona i del Ripollès, el record dels quals té en Carles Rifà, i les empreses lleteres per les quals treballaven, són els següents.


COMERCIAL LACTEA INDUSTRIAL SA (CLISA), propietat de la família Erra, que produïa llet sota la marca Letel, tenia una planta d'embotellament a l'entrada sud de la ciutat de Vic. CLISA fou venuda a la multinacional francesa Lactalis; l'any 2006 els francesos decidiren de tancar la fàbrica de Vic. L'any 2008, en el procés de transformació urbanística del sector sud de Vic que comportava la implantació de nous usos residencials en detriment dels industrials, es procedí a l'enderrocament de la fàbrica i la construcció d'habitatges residencials. Els transportistes que treballaven per CLISA eren:

L'Aureli Parés, de Sant Boi de Lluçanès, que disposava d'un Barreiros 4214 -un camió força dolent en comparació amb el model superior, el Barreiros 4216, que sortí boníssim i fiable- dotat d'una cisterna per la recollida de llet al Lluçanès.

En Pere Falgà, en Reca per motiu, començà amb un camió Ebro que al cap d'uns anys canvià per un Barreiros 4214 carrossat amb una cisterna amb una capacitat de vuit mil litres. Recollia la llet del cantó del Collsacabra: els pobles de Rupit, Pruit i Tavertet. L'any 1984 plegà de l'activitat de la recollida de la llet i la línia que cobria la féu l'Adjutori Rifà i Vilalta, que també recollia llet per compte de la Letel.

A principis dels anys 1960, la llet del cantó de Collsacabra l'havia recollida en Pons de Rupit, un transportista que tenia un camió Nazar i transportava la llet procedent dels masos de Rupit, Pruit, Santa Maria de Corcó-L'Esquirol i Sant Martí Sescorts.

En Joan Gallach, de can Perot de Santa Cecília de Voltregà, tenia un Pegaso Comet equipat amb una cisterna amb una capacitat de vuit mil litres  i recollia la llet del seu poble, Les Masies de Voltregà, Sant Quirze i Santa Maria de Besora, Vidrà, Montesquiu, Les Lloses, Ripoll i Vallfogona del Ripollès.

L'Adjutori Rifà i Vilalta, en Tori, fill de Tavèrnoles, recollia la llet del cantó de Manlleu, Torelló, Orís, Granollers de la Plana i el seu poble. Quan en Pere Falgà abandonà el transport de la llet l'any 1984, el senyor Rifà prestà el servei en els pobles del cantó de Collsacabra: Santa Maria de Corcó-L'Esquirol, Tavertet, Rupit, Pruit i Sant Martí Sescorts. El primer camió que tingué era una desferra procedent del parc mòbil que participà en la dissortada Guerra Civil Espanyola. Després estrenà dos camions Barreiros, un 35 i un 75, comprats nous al concessionari oficial de Les Quatre Carreteres. Eren carrossats amb unes caixes per transportar bestiar: al matí recollien i transportaven els pots de llet; a la tarda transportaven el bestiar dels ramaders als mercats. L'any 1978 el senyor Rifà es tragué de sobre els dos Barreiros i comprà a can Rovira, el concessionari oficial Ebro-Motor Iberica SA d'Osona, un Ebro P-137 que equipà amb una cisterna d'alumini. 

L'Ebro P-137 que comprà el senyor Adjutori Rifà l'any 1978 per la recollida i transport de la llet per compte de la Letel, de Vic, i que conduí el seu fill Carles, dipositat en un mas de la plana de Vic. Llur matrícula era B-4500-DB. En Carles Rifà, que conduí aquest camió fins l'any 1990, quan fou donat de baixa i substituït per un Man, damunt d'un bidó: 

Aquest Ebro P-137 no sortí pas gaire bo. Calia engegar-lo amb èter i aquesta activitat era tota una cerimònia. En Carles Rifà començà a conduir aquest camió als catorze anys d'edat. Canviar d'un vell Ebro P-137, amb el problemàtic motor Perkins que equipava, per un modern Man fou, per en Carles Rifà, un esdeveniment inenarrable.

En Josep Tarradellas, en Curet, de cal Curet d'Oristà, tenia un camió Barreiros per la recollida de la llet als pobles i masies d'un tros del Lluçanès i del Moianès.

En Ramon Llimós, en Quica, de Roda de Ter, disposava d'un Pegaso Comet per recollir la llet al seu poble, les Masies de Roda, Manlleu, Sant Martí Sescorts i Vic.

En Pericas del poble del Brull, al Montseny, tenia un Pegaso Comet i recollia la llet a Viladrau, Aiguafreda, Centelles, Els Hostalets de Balenyà, Viladrau, Seva, Tona, Taradell, Santa Eugènia de Berga i Calldetenes.

En Francesc Ricart, en Quico, de Sant Joan de les Abadesses, disposava d'un Pegaso 1100, equipat amb un motor de quatre cilindres i carrossat amb una caixa de fusta i vela per la recollida de la llet del cantó de la vall del Ter: Molló, Camprodon, Setcases, Llanars, Vilallonga del Ter, Ogassa-Surroca i Sant Pau de Segúries. De tornada portava càrregues generals: sacs de pinso, paqueteria, etc.

L'Àngel Rigat, de Ribes de Freser, recollia la llet dels pobles de la vall de Ribes: Queralbs, Campelles, Bruguera, Planoles, Fornells i Toses. 

La SOCIEDAD ANÓNIMA LECHERA INDUSTRIAL SA (SALI), propietat de la família Vinyes de Manlleu, tenia una planta embotelladora a tocar de l'estació del tren de Manlleu, l'antiga fàbrica de la Nestlé, i comercialitzava la llet sota la marca Sali. Al cap d'uns anys, traslladaren la fàbrica de Manlleu a Utebo, un municipi de la província de Saragossa. Sali acabà sent propietat del Grup Rumasa. Una quants ramaders osonencs proveïdors de llet a SALI fundaren l'any 1966 la COOPERATIVA AGRÀRIA COMARCAL PLANA DE VIC que pasteuritzava i embotellava la llet a l'antiga planta de la Sali ubicada al sector de l'estació del tren de Manlleu. Des de l'any 1975 endavant, per aquesta cooperativa lletera hi treballaren els següents transportistes:

En Josep Mas, de Santa Cecília de Voltregà, tenia un Pegaso 1121 per recollir la llet, Un camió força dolent que trencava sovint el diferencial i els paliers.

En Pere Comerma, de Seva, també tenia també un Pegaso 1121, un camió que substituïa el model Comet però d'una fiabilitat molt inferior. Abans havia treballat per Productos Lacteos Freixas SA, productora de la llet Rania.

En Jordi Mas, de Centelles, tingué un Pegaso Comet i després un Pegaso 1223.

En Lluís Morell, també de Centelles, treballava amb un Pegaso Comet. Abans havia treballat per la Llet Sant Pau, una petita empresa lletera de la comarca del Vallès.

Aquesta cooperativa, semblantment a la diversificació empresa anys enrere per la Cooperativa de Guissona, i coronada per un gran creixement de les vendes, facturació i beneficis, avui dia ofereix una àmplia gamma de productes alimentaris en llurs botigues, llets, carns i pinsos.

AGRUPACIÓ LLETERA DEL MONTSENY SA, de Balenyà, propietat del senyor Delfí Vila, successora de la llet fresca pasteuritzada en bosses Eslat, molt en voga els anys 1960, produïa llet i derivats que comercialitzava amb la marca Làctics Rabadà. Una caixa frigorífica per la distribució de les llets i derivats que produïa Làctics Rabadà a la planta de Balenyà:

Per Làctics Rabadà hi treballaven, entre d'altres, els següents transportistes:

En Jacint Verdaguer, en Cinto de Tona, tenia un Pegaso Comet per la recollida i el transport de la llet de les granges i masos propers a la planta que l'empresa tenia a Balenyà.

En Josep Maria Costa Espunya del mas Serrat, al Mallol, un poble del municipi de La Vall d'en Bas, a la comarca de La Garrotxa, recollia la llet d'aquell cantó per compte de Làctics Rabadà. Havia començat la recollida de llet a les granges de la Vall d'en Bas amb pots de llet a mitjans dels anys 1970 amb un Pegaso Comet carrossat amb una caixa de fusta. Els pots de llet els duia a la planta de recollida de la llet que la Sociedad Anònima Lechera Industrial (SALI) tenia a Mieres (La Garrotxa). Després transportà llet a la planta que Productos Lacteos Freixas SA, productora de la llet Rania, tenia a Santa Perpètua de Mogoda. En la dècada del 1970 i 1980 tingué un Ebro P-200 i un Pegaso Comet equipats amb cisternes. La família Costa continua l'activitat de la recollida i transport de la llet amb un camió Man amb remolc per compte de Verntallat-Cooperativa de la Vall d'en Bas, una cooperativa fundada l'any 1971 que disposa de restaurants i botigues on ofereixen els seus productes. 

El camió Man de tres eixos amb remolc, propietat de la família Costa, per la recollida de llet:

LACTARIA ESPANYOLA SA, productora de la llet RAM, tenia una fàbrica davant del camp de futbol de Vic que més endavant traslladaren a la carretera de Vic a Manlleu. Aquesta planta, propietat de la família Casellas, s'hi produeix actualment la Llet Nostra de Cooperatives Catalanes. Per la RAM hi treballaren els següents transportistes: 

En Joaquim Roca tenia un camió Sava carrossat amb una caixa i vela per recollir i transportar els pots de llet.

En Vicenç Bach, d'Oristà, que tenia un Pegaso Comet.

En Josep Casellas, propietari de la planta de tractament i embotellament de la Llet Nostra de Cooperatives Catalanes a la carretera de Vic a Manlleu, era un dels principals transportistes que treballaven en el transport de la llet per la RAM. 

En Miquel Berenguer, de Sant Vicenç de Torelló, que havia conduït el Barreiros 75 del senyor Adjutori Rifà i Vilalta, es posà pel seu compte amb un Pegaso Comet. 

Un furgó Austin de la casa Subministres Làctics Font, de Girona, distribuïdor oficial de la llet RAM, carrossat per en Josep Vert i Planas, de Torroella de Montgrí:

En Rosendo Quintana i Preseguer, de Roda de Ter, un dels transportistes osonencs més antics del gremi del transport de la llet treballà en els anys 1970 i 1980 per Centro Lacteo Balcells SA, fundat l'any 1963 per la família Balcells i que disposava d'una planta embotelladora a la Zona Franca de Barcelona per produir i comercialitzar la llet ATO, la qual tingué molta requesta en els anys 1970 i 1980. Un Pegaso Comet de can Quintana, retratat al pati de l'empresa, a Roda de Ter, que recollia la llet de les granges de la plana de Vic amb destí a la Zona Franca de Barcelona:

En Baltasar Dot, de Santa Maria de Besora, poble del qual en fou batlle, treballà per compte d'en Rosendo Quintana en la recollida i transport de la llet cap a la planta que Centro Lacteo Balcells SA tenia a la Zona Franca de Barcelona

PRODUCTOS LACTEOS FREIXAS SA, productora de la llet Rania, tenia una planta embotelladora a Santa Perpètua de Mogoda. Fotografia aèria de la planta procedent del fons fotogràfic de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, organisme autònom depenent de la Generalitat de Catalunya: 

Per Productos Lacteos Freixas hi treballaven uns quants transportistes que recollien la llet principalment a les granges del Vallès Oriental. En Pere Comerma, un transportista osonenc, començà el transport de la llet per compte de la Rania i després recollí llet per la Cooperativa Agrària Plana de Vic.

En Ramon Rodellas, de Sant Quirze de Besora, n'era el representant per al seu poble, Montesquiu, La Farga de Bebié i Borgunyà, Disposava d'un camió amb caixa i vela pel transport i distribució de les caixes de llet carregades a la planta de Santa Perpètua de Moguda entre els comerços i clients -bars, restaurants, hotels i fondes- d'aquests pobles. El representant a Ripoll era la família Salvans.

D'esquerra a dreta, en Carles Rifà i Cruells, en Josep Espelt, en Pesca (dret) i en Ramon Camprubí i Fageda, tots tres vinculats al transport d'Osona, retratats a la Fonda Vilaseca de Sant Vicenç de Torelló, on serveixen uns esmorzars de forquilla i  ganivet suculents: 

Aquest article, que recupera uns quants transportistes que treballaven en la recollida i transport de la llet, primer en pots i després amb cisternes, a les comarques d'Osona i del Ripollès, segueix la petja, més modestament, de l'extraordinari treball que el senyor Carles Dalmau i Robres ha escrit sobre el transport mixt de persones i llet a les comarques de l'Alt Urgell i la Baixa Cerdanya, i també d'Andorra, publicat per l'editorial andorrana A4. 

Agraïm al senyor Carles Rifà la relació dels transportistes osonencs i ripollesos que treballaren en la recollida i transport de la llet, compilada en aquest article, agraïment extensiu al senyor Camprubí que tingué la gentilesa de presentar-nos-el. Tenim pendent l'activitat de la recollida de la llet al Gironès i comarques limítrofs.