Recull d'imatges del llibre "El Ter" de l'editorial Destino de Barcelona: text d'en Joaquim de Camps i Arboix i fotografies d'en Raimon Camprubí i Sala.

L'editorial Destino publicà El Ter, el riu que travessa la major part de les comarques gironines. El text fou encomanat a en Joaquim de Camps i Arboix, advocat i polític nascut a Girona l'any 1894, ciutat de la qual en fou alcalde en el període comprès entre els anys 1934 i 1936, i mort a Barcelona el 1975; el final de la guerra civil, amb el triomf de l'exèrcit feixista, comportà, l'any 1939, el seu exili a França i posteriorment a l'Argentina; publicà treballs sobre les masies catalanes, episodis de la història de Catalunya, biografies i treballà per l'editorial Destino -aquest llibre n'és una manifestació-, els Quaderns de Perpinyà i la Revista Jurídica de Catalunya. Les fotografies foren confiades a en Raimon Camprubí i Sala, nascut a Vilarnadal, un poble de la comarca de l'Alt Empordà, l'any 1938, i reconegut deixeble d'en Francesc Català i Roca, que excel·lí en els sectors de la publicitat i l'industrial. O sigui, els responsables de Destino, amb bon criteri, escolliren gent del país que coneixia en profunditat els paisatges que recorre el Ter.

Primera plana de El Ter, encapçalat amb el noms i cognoms del redactor del text i del fotògraf que el feren:

El riu Ter neix a Ulldeter, a dos-mil quatre-cents metres d'alçada. Discorre per les comarques del Ripollès, Osona -província de Barcelona-, Selva, Gironès i Baix Empordà. Mort al Mediterrani, al sud de l'Estartit. Amb un recorregut de dos-cents vuit quilòmetres, el primer curs del riu segueix un traçat de nord a sud; arribat a Osona gira sobtadament la seva ruta, en direcció a l'est, i penetra a les cingleres del Collsacabra. En el seu curs hi trobem tres embasaments principals: Sau, Susqueda i El Pasteral.

L'afluent principal del Ter és el Freser, que brolla entre els pics del Freser i Bastiments. La confluència del Ter i del Freser es produeix a la ciutat de Ripoll. El Ter i el Freser són dos rius sotmesos a un gran aprofitament industrial i de producció d'hidroelèctrica.

El Ter, en el tram que discorre per la comarca del Ripollès, presenta paisatges d'una gran bellesa amb pobles on el llegat romànic ha deixat construccions religioses d'un gran valor. Un exemple patent és l'església parroquial del poble de Llanars consagrada a Sant Esteve: 

Camprodon és una vila turística de primer ordre amb establiments comercials que ofereixen una àmplia gamma de productes, principalment alimentaris, produïts a la comarca del Ripollès. En aquesta població el Ter rep les aigües del Ritort:

El Ter al seu pas per Ribamala, en el tram comprès entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll; un pas format per terres inestables que provoca esllavissades periòdiques:

El Santuari de Núria, envoltat dels cims on neix el Freser i comunicat pels trens cremalleres, fou el bressol de la pràctica de l'esquí a Catalunya: 

El balneari i hotel Montagut, al peu de carretera de Puigcerdà i ubicat en el municipal de Campelles, fou posat en funcionament en la segona meitat del segle XIX. S'alimentava de les aigües bicarbonatades i sulfatades, procedents del Taga, que brollen a 26 graus. La seva època d'esplendor fou els primers decennis del segle XX. Després d'una lenta decadència, tancà les portes definitivament en els anys 1990. Tenia una estació de tren, abandonada, de la línia de Ripoll a Puigcerdà:

Les voltes de Ripoll, capital de la comarca del Ripollès, una vila construïda sobre l'aiguabarreig del Ter i del Freser:

El pont del tren de la línia de Barcelona a Puigcerdà, dins el nucli urbà de Ripoll, s'aixeca en la confluència dels rius Ter i Freser:

El santuari de la Mare de Déu de la Gleva, al municipi de les Masies de Voltregà, s'aixeca sobre un turó proper a un meandre del Ter: 

La plaça major de Manlleu, una vila industrial que aprofita amb gran eficàcia i obté un gran rendiment del pas de Ter per la població: 

La plaça major o mercadal de Vic, amb les seves voltes, acull els dissabtes el mercat setmanal. A Vic, el Ter fa una giragonsa i trenca cap a Girona:

Superat el Collsacabra, amb els paisatges meravellosos que el defineixen, el Ter, fatigat del revolts fets i de la intensa activitat a què se l'ha sotmès, s'amanseix, s'encalma. Arriba a les terres planes i suaus dels Gironès i del Baix Empordà. Un carro tirat d'un bou treballava en les labors agrícoles: 

Pobles dolços de clima agradable travessa el Ter en el seu curs final, abans de la desembocadura al Mediterrani, a prop de les illes Medes: 

El Ter al seu pas per Girona:







Establiments de venda d'articles de ceràmica destinats a satisfer la demanda dels turistes:



La línia de tren de Girona a Figueres discorre, a l'alçada de Flaçà, paral·lel al Ter:

Un tractor Ebro i un remolc de la casa Juscafresa il·lustra la intensa mecanització que es produí en el camp català aquells anys: 

Un tractor i una motocicleta, dos vehicles d'un gran profit i utilitat per al nostres pagesos:

Avui, diada de Sant Joan, donem pas a l'estiu. Una estació que cal aprofitar-la perquè l'hivern, llarg i carregós, amb els seus dies curts, freds i displicents, és inacabable.

Fustes Pere Castanyè de Santa Maria de Corcó (Osona).

Catalunya, país d'artesans amb normes precises sorgides per les pràctiques i costums dels oficis, recollides pels gremis i d'obligat compliment entre els associats, tingué una notable habilitat per obtenir rendiments dels recursos naturals. També dels boscos. Del treball de la fusta procedent dels boscos del país sorgiren diverses activitats industrials. Els constructors de carros i tartanes d'Arbúcies, a la comarca de la Selva, aprofitaven la fusta d'alzina, castanyer, roure i faig dels boscos del massís del Montseny i de les Guilleries com a matèria primera per construir-les. Avui dia alguns dels antics carreters d'Arbúcies, adaptats als nous temps, han esdevingut reconeguts constructors de carrosseries metàl·liques d'autocars i autobusos, una part important de la producció dels quals és exportada. 

Una altre indústria que usa la fusta de matèria primera és la torneria: modelar la fusta amb un torn. Aquesta activitat es desenvolupà al cantó de Sant Hilari Sacalm i Espinelves, dos pobles de les Guilleries envoltats de grans boscos. Però on la torneria tingué un arrelament més potent fou als tres pobles de la vall del riu Ges: Torelló, Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló. Es proveïen de la fusta procedent del Collsacabra, on hi havia boscos de faigs, roures, alzines i bedolls. També hi creix l'avet als boscos més freds.

Disposar de la fusta usada per les torneries passava per desemboscar, pelar i serrar els troncs. En aquest procés hi intervenien els tractants de boscos que negociaven la compra dels troncs amb els amos de les finques. Els propietaris rurals havien de ser cautelosos amb els tractants de boscos perquè sovint els engalipaven. Tallaven i desemboscaven més troncs dels convinguts i pagats o calculaven deliberadament a la baixa la massa arbòria d'un bosc per satisfer un preu menor. En Lluís i en Josep Plans, d'Alpens, al Lluçanès, eren uns coneguts propietaris i tractants de boscos que explotaven les seves grans finques familiars i també alienes. També els germans Lluís i Joan Tarradellas, establerts a Ripoll, explotaren els boscos dels Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran. A Torelló hi havia en Florenci Rifà, en Florenci de les Comes, com era conegut per motiu, tractant de boscos amb un magatzem de fusta al carrer Capsavila de Torelló. Treballava als boscos del Collsacabra i de les Guilleries.

De tractants de boscos n'hi havia de dues menes. Els qui disposaven de vehicles propis per desemboscar i els qui encarregaven aquesta feina a terceres persones que disposaven d'animals de bast i de vehicles, tractors i camions, per executar la feina. Els germans Tarradellas disposaven d'una flota de camions per desemboscar i traginar els troncs a la seva serradora de Ripoll.

En Xavier Castells té un record de son pare, en Josep Maria Castells i Llorens, fundador de Transports Castells de Torelló, dins la cabina d'un camió qualsevol de la casa, de matinada, escalfant el motor del camió, per marxar als boscos de Sant Andreu de la Vola i de Collsacabra, format pels pobles de Santa Maria de Corcó-L'Esquirol, Tavertet, Rupit i Pruit i Cantonigrós, a desemboscar. Eren uns anys que calia transportar el que hi hagués. Transports generals, manufactures tèxtils i matèries primeres: sorra, còdols, carbó i troncs principalment. 

El Bedford de Transports J. Castells equipat amb una caixa per transports generals acudia de tant en tant als boscos de Sant Andreu de la Vola, el Puigsacalm i Vidrà a carregar troncs. Fins i tot, havia carregat troncs als llacs de la Bullosa, en el trencant de les comarques de l'Alta Cerdanya i el Capcir. Hi accedia per la collada de Toses:

Un cop transportats els troncs per compte del senyor Florenci Rifà, eren descarregats en un pati del carrer de Sant Antoni 30, de Torelló, on un operari els pelava llevant-los-hi l'escorça.

El Pegaso 1060 de Transports Castells, amb un segon eix davanter direccional muntat pels Tallers Escuer de Barcelona, aplicació que més endavant va fabricar Pegaso directament amb el llançament del Pegaso 1062, muntava una grua de la casa Hiab amb què en ocasions va carregar i traginar troncs:

El senyor Xavier Castells, fill de Torelló, gran afeccionat a la història del transport a casa nostra, té molt present els transportistes de la Vall del Ges i del Collsacabra que desemboscaven per compte del senyor Florenci Rifà i traginaven els troncs a les serradores, abans de ser servits a les fàbriques de torneria o bé enviats a d'altres indrets. 

Per explicar-nos aquests seus records ens convocà al bar-restaurant El Rabadà de Roda de Ter abans d'ahir, dissabte, a les deu del matí. Ens el trobàrem entaulant cruspint-se un plat de cap i pota. Acabat l'esmorzar de forquilla, marxem cap a Santa Maria de Corcó-l'Esquirol, on ens hi espera el senyor Pere Castanyè, que té una serradora al mig del poble. 

En Pere Castanyè, ja jubilat, ens explica com va començar la feina de desemboscar els boscos del Collsacabra. Va comprar a finals dels anys 1950, a can Rovira de Vic, un camió Ford que muntava un motor de benzina de vuit cilindres amb el volant a la dreta per anar a bosc. Un camió que tenia un fre molt bo i era força apte per labors forestals. 

Un cop carregat el Ford de troncs dels boscos de Santa Maria de Corcó-L'Esquirol i pobles del voltant, els duia a les serradores; més d'un cop havia transportat els troncs al garatge que Transports J. Castells tenia a Torelló per transbordar-los a un camió Seddon que els duia cap a València per encàrrec dels carrossers valencians que usaven la fusta, particularment la de faig, en la construcció de llurs carrosseries. 

Fotografia del Seddon que transportava els troncs de faig dels boscos del Collsacabra al País Valencià i també els motlles de sabates produïts per una torneria de Torelló cap als pobles d'Alacant on hi havia moltes indústries que fabricaven sabates:

El segon camió d'en Pere Castanyè fou un Ebro C700, també estrenat nou per compra l'any 1968 a can Rovira, de Vic, el concessionari oficial Ebro-Motor Ibérica SA a la comarca d'Osona. Un camió molt valent i encertat per anar a bosc. La seva cabina era copiada del Ford Thames Trader però millorada per facilitar l'entada i sortida de la cabina. Equipat amb un motor Perkins, va treballar gairebé trenta anys sense panes ni incidències. L'Ebro C700, retirat del servei i fotografiat al pati de la serradora de la família Castanyè, a Santa Maria de Corcó:

Durant uns anys el senyor Castanyè va treballar amb el Ford de vuit cilindres i l'Ebro C700. El manteniment de l'Ebro era confiat al concessionari oficial Ebro a la plana de Vic, Rovira. La grua Hiab disposava d'un ganxo per bascular la caixa del camió:

Un Ebro C700 constitueix una troballa atès que no se'n van vendre gaires unitats i poques se n'han conservat fins els nostres dies. La cabina conserva els colors originals de fàbrica: la combinació de colors blanc als llums, radiador i para-xocs amb el vermell.

A la primera meitat dels anys 1970 el senyor Castanyè estrenà un camió Ebro P200 per anar a bosc. També el comprà a can Rovira, a Vic. Muntava un motor Perkins dièsel de vuit cilindres. Després de la primera revisió oficial, un cop recorreguts 2.500 quilòmetres, el motor no funcionà mai més a l'hora. Les panes i incidències de tota mena que va tenir l'Ebro P200 van ser un maldecap constant i un dineral.

Serra elèctrica a la serradora de la família Castanyè a Santa Maria de Corcó:



Una excavadora giratòria de rodes Poclain, aparcada al pati de la serradora:



Un toro Ausa fabricat a Manresa:

Avui dia la família Castanyè disposa d'aquest Volvo amb un motor de cinc-cents vint cavalls de potència, un vehicle perfectament adaptat per treballs forestals, una meravella: 

Un Nissan Patrol amb un remolc per al repartiment de troncs per forns i l'ús domèstic d'escalfar les cases:

A Sant Pere de Torelló hi havia dos transportistes que anaven a bosc. Els germans Presa i en Famadas, que treballava amb uns Pegasos Comet i Supercomet comprats usats a Transports Pastallé de Torelló que treballava per La Farga Lacambra. 

Poc a poc esperem de publicar més articles de transportistes que anaven a bosc. El país n'és ple i cal redescobrir-los com ja s'ha fet amb els carboners. Algunes revistes especialitzades n'han publicat treballs. Aquest sector, després d'uns anys d'esllanguiment, viu un moment dolç. Les exportacions de fusta a través del port de Palamós ha tingut aquest any 2013 una activitat febril. Tant de bo que duri molt de temps.

Agraïm als senyors Pere Castanyè i Xavier Castells la informació continguda en aquest article que és un sentit homenatge als transportistes que anaven a bosc i que encara fan treballs forestals.