Recull d'imatges del llibre "El Ter" de l'editorial Destino de Barcelona: text d'en Joaquim de Camps i Arboix i fotografies d'en Raimon Camprubí i Sala.

L'editorial Destino publicà El Ter, el riu que travessa la major part de les comarques gironines. El text fou encomanat a en Joaquim de Camps i Arboix, advocat i polític nascut a Girona l'any 1894, ciutat de la qual en fou alcalde en el període comprès entre els anys 1934 i 1936, i mort a Barcelona el 1975; el final de la guerra civil, amb el triomf de l'exèrcit feixista, comportà, l'any 1939, el seu exili a França i posteriorment a l'Argentina; publicà treballs sobre les masies catalanes, episodis de la història de Catalunya, biografies i treballà per l'editorial Destino -aquest llibre n'és una manifestació-, els Quaderns de Perpinyà i la Revista Jurídica de Catalunya. Les fotografies foren confiades a en Raimon Camprubí i Sala, nascut a Vilarnadal, un poble de la comarca de l'Alt Empordà, l'any 1938, i reconegut deixeble d'en Francesc Català i Roca, que excel·lí en els sectors de la publicitat i l'industrial. O sigui, els responsables de Destino, amb bon criteri, escolliren gent del país que coneixia en profunditat els paisatges que recorre el Ter.

Primera plana de El Ter, encapçalat amb el noms i cognoms del redactor del text i del fotògraf que el feren:

El riu Ter neix a Ulldeter, a dos-mil quatre-cents metres d'alçada. Discorre per les comarques del Ripollès, Osona -província de Barcelona-, Selva, Gironès i Baix Empordà. Mort al Mediterrani, al sud de l'Estartit. Amb un recorregut de dos-cents vuit quilòmetres, el primer curs del riu segueix un traçat de nord a sud; arribat a Osona gira sobtadament la seva ruta, en direcció a l'est, i penetra a les cingleres del Collsacabra. En el seu curs hi trobem tres embasaments principals: Sau, Susqueda i El Pasteral.

L'afluent principal del Ter és el Freser, que brolla entre els pics del Freser i Bastiments. La confluència del Ter i del Freser es produeix a la ciutat de Ripoll. El Ter i el Freser són dos rius sotmesos a un gran aprofitament industrial i de producció d'hidroelèctrica.

El Ter, en el tram que discorre per la comarca del Ripollès, presenta paisatges d'una gran bellesa amb pobles on el llegat romànic ha deixat construccions religioses d'un gran valor. Un exemple patent és l'església parroquial del poble de Llanars consagrada a Sant Esteve: 

Camprodon és una vila turística de primer ordre amb establiments comercials que ofereixen una àmplia gamma de productes, principalment alimentaris, produïts a la comarca del Ripollès. En aquesta població el Ter rep les aigües del Ritort:

El Ter al seu pas per Ribamala, en el tram comprès entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll; un pas format per terres inestables que provoca esllavissades periòdiques:

El Santuari de Núria, envoltat dels cims on neix el Freser i comunicat pels trens cremalleres, fou el bressol de la pràctica de l'esquí a Catalunya: 

El balneari i hotel Montagut, al peu de carretera de Puigcerdà i ubicat en el municipal de Campelles, fou posat en funcionament en la segona meitat del segle XIX. S'alimentava de les aigües bicarbonatades i sulfatades, procedents del Taga, que brollen a 26 graus. La seva època d'esplendor fou els primers decennis del segle XX. Després d'una lenta decadència, tancà les portes definitivament en els anys 1990. Tenia una estació de tren, abandonada, de la línia de Ripoll a Puigcerdà:

Les voltes de Ripoll, capital de la comarca del Ripollès, una vila construïda sobre l'aiguabarreig del Ter i del Freser:

El pont del tren de la línia de Barcelona a Puigcerdà, dins el nucli urbà de Ripoll, s'aixeca en la confluència dels rius Ter i Freser:

El santuari de la Mare de Déu de la Gleva, al municipi de les Masies de Voltregà, s'aixeca sobre un turó proper a un meandre del Ter: 

La plaça major de Manlleu, una vila industrial que aprofita amb gran eficàcia i obté un gran rendiment del pas de Ter per la població: 

La plaça major o mercadal de Vic, amb les seves voltes, acull els dissabtes el mercat setmanal. A Vic, el Ter fa una giragonsa i trenca cap a Girona:

Superat el Collsacabra, amb els paisatges meravellosos que el defineixen, el Ter, fatigat del revolts fets i de la intensa activitat a què se l'ha sotmès, s'amanseix, s'encalma. Arriba a les terres planes i suaus dels Gironès i del Baix Empordà. Un carro tirat d'un bou treballava en les labors agrícoles: 

Pobles dolços de clima agradable travessa el Ter en el seu curs final, abans de la desembocadura al Mediterrani, a prop de les illes Medes: 

El Ter al seu pas per Girona:







Establiments de venda d'articles de ceràmica destinats a satisfer la demanda dels turistes:



La línia de tren de Girona a Figueres discorre, a l'alçada de Flaçà, paral·lel al Ter:

Un tractor Ebro i un remolc de la casa Juscafresa il·lustra la intensa mecanització que es produí en el camp català aquells anys: 

Un tractor i una motocicleta, dos vehicles d'un gran profit i utilitat per al nostres pagesos:

Avui, diada de Sant Joan, donem pas a l'estiu. Una estació que cal aprofitar-la perquè l'hivern, llarg i carregós, amb els seus dies curts, freds i displicents, és inacabable.

Les plaques acreditatives del pagament de l'arbitratge de rodatge de les bicicletes.

Amb la Montse, tot fent un tomb pel poble, vam entrar a l'Antiga, una botiga deliciosa que restaura i ven mobles, llums i estris diversos, elegants i bells, gràcies al curós criteri de selecció de la Marta. La trobareu a la plaça Nova 7, al centre de Ripoll.

Els de casa hi som uns clients habituals de l'Antiga de Ripoll, tant per la compra d'articles nous i antics, com per a la restauració de mobiliari i l'assessorament que la Marta i en Miquel ofereixen. Quan cal regalar alguna cosa distingida, original, antiga i de qualitat, és segur que la trobem a l'Antiga.

Remenant dins de la botiga, vaig veure aquestes plaques de bicicletes que acreditava el pagament pel propietari de l'arbitri de rodatge. Aquest arbitri de rodatge també gravava els carros. L'administració pública que en tenia la competència atribuïda per a llur cobrament era la respectiva Diputació provincial.

Algunes de les plaques de bicicletes de finals dels anys 1950 i la dècada del 1960 de l'Antiga de Ripoll:

La visió d'aquestes plaques, la més moderna de les quals correspon a l'any 1968, va suggerir-me tres reflexions ben curioses: primerament, la funció de les Diputacions encarregades del cobrament d'un tribut que era una veritable antigalla, gairebé una relíquia tributària més pròpia dels principis del segle XX, que no pas d'un modern estat europeu dels anys 1960.

M'imaginava el subjecte passiu que anava a satisfer aquest tribut per a poder circular lliurement amb la seva bicicleta sense el risc de ser sancionat, davant del funcionari competent, gris i tronat, en una finestreta de fusta, satisfent el pagament de l'arbitri i el lliurament de la placa acreditativa de llur pagament. I per acabar-ho d'adobar, un policia municipal amb salacot i guants blancs inspeccionant que les bicicletes que circulaven portessin enganxada la preceptiva plaqueta.

En tot cas, ara i abans els municipis sempre han estat les Administracions públiques més properes als ciutadans i alhora fiscalment les més pobres. Vaja, el parent pobre, en una paraula. Haver de prestar serveis amb el cobrament de tributs d'aquesta mena sembla un acudit. Segurament que hi havia molta menys burocràcia -funcionaris, sous i exercici de competències- que avui dia.

En segon lloc, no acabava d'entendre que l'Administració tributària gravés els propietaris de bicicletes que circulaven durant els anys 1960. Indubtablement, això podia tenir cert sentit en els anys 1930, 1940 o, fins i tot, 1950, però crec que era una rucada en els anys 1960, que l'Estat espanyol havia deixat enrere finalment la misèria de la llarga postguerra. Tampoc entenia que la possessió d'una bicicleta representés una mostra de poder adquisitiu que justifiqués la imposició d'aquest tribut. Menys encara, que l'ús de la bicicleta suposés un benefici per al seu propietari que justifiqués el cobrament d'aquest arbitri.

Finalment, vaig pensar en la notable modernització de l'Administració tributària espanyola -la més eficaç de l'Estat per raons evidents- en quaranta anys. El sistema tributari espanyol dels anys 1960 no tenia cap relació amb l'actual sistema tributari: els tributs, els mecanismes de control i inspecció i la pressió fiscal són com el dia i la nit.

Desconec si per als ciutadans ha estat una millora o un perjudici. Suposo que hi ha opinions per a tots els gustos.