Rafael Escamilla: seguretat al volant (I).

La proliferació de vehicles que es produí en les dècades del 1960 i 1970 amb el conseqüent increment del nombre de conductors, alguns dels quals, persones de certa edat que per raons diverses no disposaren del permís de conduir en l'edat mínima reglamentària, fet poc corrent avui dia, contribuí a la difusió de llibres que abordaven diferents aspectes de l'automoció, el plantejament dels quals era més popular, didàctic, entenedor i assequible que el Manual d'automòbils d'en Manuel Arias-Paz. 

L'aparició d'aquests llibres fou acompanyada d'una intensa campanya divulgativa de les autoritats de l'època per conscienciar els conductors dels riscs de la carretera i la conveniència d'atendre un conducció prudent. Els accidentats s'incrementaren en una proporció semblant a les matriculacions de vehicles i persones en condicions de conduir. Una de les altres conseqüències d'aquest fenomen, que tractarem pròximament, fou la irrupció de guies turístiques que proposaven rutes arreu del país, una activitat de lleure que els butlletins periòdics amb què el Reial Automòbil Club de Catalunya obsequiava als seus socis, ja difonia d'ençà de principis dels anys 1960: les excursions a les fonts del Llobregat, a la Cerdanya o a Montserrat. 

Furetejant en la biblioteca que la família Carbonell Rodés té a la seva casa de Sant Feliu de Codines trobarem un publicació que il·lustra l'interès que les coses relaciones amb l'automoció suscità en els anys 1960 i 1970: un llibre d'en Rafael Escamilla sobre la seguretat al volant.

El contingut del llibre, amb els consells de seguretat que proposa, molt bàsics, són coneguts avui dia per tots els conductors. Cal contar-hi també l'increment extraordinari de la seguretat dels vehicles actuals en comparació amb les baluernes d'aleshores. El seu interès, amb els ulls de l'any 2015, són els vehicles retratats en les fotografies del llibre. Un aspecte, aquest darrer, per sucar-hi pa.

La portada del llibre, en color, mostra de la qualitat i luxe d'aquesta edició, és meravellosa: unes mans correctament disposades subjecten el volant del Seat 124 que circula per una carretera qualsevol en el moment que es creua amb un automòbil de luxe, possiblement un Dodge Dart fabricat a Villaverde per Barreiros: 

La mecànica era una matèria desconeguda per la major part dels conductors. Gràfic d'un Seat 124 amb la disposició dels principals elements mecànics que palesa l'ànim didàctic d'aquest llibre: 

Gràfic amb els principals elements que integren un motor, en aquest cas, d'un Seat 850, instal·lat a la part posterior, herència del Seat 600:

Els primers posseïdors dels Seat 600, el cotxe que motoritzà Espanya, els hi era útil el quadre amb els elements que integraven el tablier del vehicle, d'una extrema senzillesa i sentit pràctic:

A finals dels anys 1960, la tinença d'un Seat 124 era manifestació d'una certa capacitat econòmica:

Les fotografies del llibre reflecteixen l'estat del parc automobilístic a Espanya en els anys 1960. Vehicles moderns en una gran ciutat, amb dues furgonetes, una Sava Austin i una Citroen:

Imatge d'un dels carrers principals de la ciutat de Madrid en aquells anys, amb els taxis Seat i els autobusos de l'empresa municipal. El vell que creua el carrer proveït d'una gorra fosca i el bastó li dóna a l'estampa un aire provincià deliciós: 

Aquesta fotografia reflecteix les condicions amb què la major part de les famílies espanyoles, de classe mitjana, abandonaven les ciutats a l'estiu per descansar en els seus llocs d'estiueig. L'habitacle del cotxe carregat de gom a gom i la baca plena de maletes lligades amb una corda. Un Seat 600 no era pas a l'abast de tothom. Una imatge que, si se'ns permet l'expressió, té un cert aire africà.

Les primeres autovies amb tres carrils, concentrades a Madrid:

L'estat que presentaven les carreteres espanyoles a finals dels anys 1960. El tram de la carretera nacional II a la comarca de l'Alt Empordà conserva el mateix estat:

Dues carrosseries per un mateix cotxe, el primer, molt popular en l'Espanya dels anys 1960 com també ho fou en el país on es creà, França:

I absolutament recomanable, per descomptat, la tira de plàstic que fregava el terra per descarregar l'electricitat estàtica que generaven els cotxes. Una mesura de seguretat que s'ha extingit amb el pas del temps per motius que ignorem:

Continuarà.

Tres imatges antigues de Girona.

En Jaume Masó té una botiga a Salt de venda de bacallà, embotits i begudes, coneguda com Can Pere de les Flors. En Pere Liu, bon amic seu des de fa molts anys, es proveeix d'articles en aquest establiment per la qualitat que ofereix. El senyor Masó, que té afecció per la història, les fotografies antigues i els vehicles, li deixà a en Pere tres retrats d'època que reproduïm atès que recullen vehicles. 

La primera fotografia correspon a un carro amb vela tirat per una rècula de cavalls retratat en el precís moment que creuava el riu Ter. L'interès principal de la fotografia i que palesa la capacitat artística del seu autor és el fons de la imatge: la ciutat de Girona en els primers anys del segle XX amb dos dels seus edificis principals, la catedral i l'església de Sant Fèlix, i la via del tren en primer terme:

La segona imatge facilitada pel senyor Masó correspon a un òmnibus, segurament que importat dels Estats Units, amb la seva carrosseria de fusta i els seients al cim del sostre, amb el qual el senyor Genís Berga feia la línia regular de Salt a Girona. És versemblant que aquest vehicle fos comprat d'ocasió atès que fou matriculat a Barcelona.

El senyor Berga es traspassà la línia regular de Salt a Girona. En demanava pel traspàs un milió de pessetes d'aquell temps. La línia fou comprada per l'empresa TEISA. 

I la tercera fotografia correspon al pianista Comalada, un personatge molt popular a Salt en les primeres dècades del segle XX, al volant d'un automòbil estacionat davant del bar Flor l'any 1927. Els clients del bar manifestaven un viu interès pel vehicle que conduïa el senyor Comalada. 

Les anteriors fotografies recullen com foren els primers cotxes i òmnibus que circularen pel país, dotats de rodes de fusta i motors de poca potència. La gent tampoc marxava gaire lluny atès que la xarxa de carreteres era força precària. La Guerra Civil, com tantes altres coses, aturà de cop el creixement del parc de vehicles del país. Durant vint anys les matriculacions de vehicles foren residuals. Així, per exemple, fins a principis els anys 1960 unes poques empreses de transports del barri del Poblenou de Barcelona usaven encara carros i cavalls per a recollir i transportar la mercaderia arribada al port de Barcelona. L'augment del trànsit que experimentà la ciutat de Barcelona d'ençà dels anys 1960 féu completament inviable, per qüestions de seguretat, la presència de carros tirats per cavalls.

En la dècada de 1940 i 1950 hi hagué pocs vehicles en les carreteres i ciutats del país. Les persones en possessió del carnet de conduir eren ben poques. Autoescoles per la formació de conductors, en una ciutat de la importància de Barcelona, es podien comptar amb els dits d'un mà. Una anècdota familiar reflecteix quin era l'estat de les coses en aquelles dues dècades miserables. La Maria Luisa Guizy Terres, casada amb en Fernando Nogués Albareda, obtingué el carnet de conduir a mitjans dels anys 1940. L'examinador, que era conegut de son pare, l'Antonio Guizy Clariana, es limità a preguntar-li què era un canvi de rasant. Ni tant sols féu l'examen pràctic per acreditar coneixements i traça en la conducció d'un vehicle.

El matrimoni Nogués Guizy dins d'un Adler que tingueren en els anys 1940:

El canvi que es produí en el país arran de l'any 1960 pels beneficis derivats del pla d'estabilització econòmica i les mesures liberalitzadores aplicades per la dictadura del general Franco a contracor fou la causa principal de la renovació i augment progressiu del parc de vehicles. Aquest fet comportà el floriment d'escoles de conducció arreu del país. A Girona, l'autoescola Claret disposava d'un formulari de preguntes de mecànica (col·lecció família Ricart de Sant Joan de les Abadesses):

El creixement del parc automobilístic vingué acompanyat de les assegurances per als vehicles que circulaven. Una de les companyies més populars i que féu l'agost fou CAP, la qual disposava d'una guia d'assistència i protecció:

I en aquells anys fou també d'una gran utilitat el Manual de l'Automobilista que escrigué el militar espanyol Manuel Arias-Paz. Aquesta obra, la primera edició de la qual data de 1940, tingué una gran difusió i popularitat d'ençà dels anys 1960 atès que el seu caràcter didàctic i entenedor, juntament amb les il·lustracions que l'acompanyaren, foren les primeres nocions bàsiques que tingueren els automobilistes d'aquest país per familiaritzar-se amb la mecànica i el manteniments dels automòbils. Si hi tenia interès, qualsevol automobilista podia saber què era un carburador i llur utilitat. Una obra d'un gran profit que es continuà publicant després de la mort del seu autor. 

Trentena edició del Manal d'automòbils, de l'any 1962, escrita pel senyor Arias-Paz:  

Gràcies a les imatges del senyor Jaume Masó de Salt, lliurades per l'amic Pere Liu, hem fet una pinzellada de la història de l'automoció a casa nostra, i les vicissituds històriques que patí.