Fotografies d'autobusos i autocars arreplegades per en Josep Vert i Planas (II).

Un dels clients principals que tingueren els carrossers Vert fou l'empresa Presas i Companyia, també de Torroella de Montgrí. De la mateixa manera que la família Vert treballava en la construcció de carros, tartanes, faetons i galeres, la família Presas treballà d'ençà dels primers decennis del segle XIX en el transports de mercaderies i persones amb carros i tartanes. La coneixença mútua i el veïnatge al mateix poble fou la causa que Presas i Companyia encarregués a la família Vert la construcció de les carrosseries de fusta de llurs primers òmnibus que cobrien línies regulars i serveis de mercats. 

La dictadura del general Miguel Primo de Rivera comportà, a més de la planificació radial amb centre a Madrid de les principals carreteres del país, un criteri polític d'enfortiment del centre peninsular en detriment dels fluxos econòmics naturals que són font creadora de riquesa, la promulgació de reglaments que regulaven i ordenaven el transport per carretera de persones i mercaderies. 

Amb l'ànim d'evitar els conflictes i les disputes constants plantejades entre els distints ordinaris que feien una mateixa línia i també dels transportistes de viatgers, la solució fou la concessió administrativa per l'estat espanyol -que aleshores en tenia atribuïda la competència- amb caràcter exclusiu a persones concretes de línies de viatgers i mercaderies. Aquesta regulació també comportà l'establiment d'horaris, preus i drets i deures dels usuaris. 

L'empresa Presas i Companyia continuà fent les mateixes línies i serveis que feia abans de l'entrada en vigor de la normativa primoriverista. Feien les línies de l'Estartit a Sant Jordi Desvalls, de Torroella de Montgrí a Girona i els serveis de mercats setmanals a Banyoles, Girona i Figueres. 

La família Presas comprà òmnibus per fer els serveis de les seves línies ben aviat. El primer vehicle que tingueren, procedent de la documentació recollida per en Josep Vert, fou un Renault d'onze places que li correspongué la matrícula GI-433. Els següents vehicles de la família Presas, en el període comprès entre l'any 1922 al 1926, foren tres Fords de quinze places amb les matrícules GI-568, GI-571 i GI-853; després fou adquirit un òmnibus Hispano Suiza de vint places equipat amb un motor de vint cavalls i amb la matrícula GI-980; més endavant, un altre Hispano Suiza amb un motor de quaranta cavalls de potència, que muntava una carrosseria amb una capacitat de vint-i-cinc places i que li correspongué la matrícula GI-1331; el darrer vehicle fou un Berliet equipat amb un motor de vint cavalls, de vint-i-cinc places de capacitat, i amb la matrícula GI-1471.

Òmnibus sobre un xassís Ford de l'empresa Presas i Companyia amb una carrosseria construïda per la família Vert l'any 1922 a Torroella de Montgrí: 

Òmnibus Ford de l'empresa Presas i Companyia amb la matrícula GI-853:

Òmnibus Hispano Suiza que muntava una carrosseria construïda pel taller Vert, també de Presas i Companyia, l'any 1924:

Un altre òmnibus Hispano Suiza de Presas i Cia:



Un altre cotxe de can Presas:

Fotografia de la festa de Carnaval que tingué lloc a Torroella de Montgrí l'any 1928, festa que comptà amb  la participació de la colla Els Tranquils convenientment disfressats:

Una altre edició de la festa de Carnaval celebrada a Torroella de Montgrí, amb els participants enfilats a un auto de can Presas:

El mateix vehicle de can Presas, que feia la línia regular de Torroella de Montgrí fins a Girona, amb l'amo de l'empresa, en Vicenç Presas, i el xòfer:

El cotxe que feia la línia de Torroella de Montgrí a Girona, també de can Presas, empresa que fa uns anys fou comprada per Autocars Martí Pi SA (AMPSA):

Estrena del cotxe batejat com a Xafabarrets, la carrosseria del qual fou construïda pel taller Plaja de Torroella de Montgrí:

Un dels primers autobusos que hi hagué al cantó de Lloret i Blanes fou el de la família Clausell:



Continuarà.

Les mines de carbó de Malpàs i de plom de Cierco que explotava Minera Industrial Pirenaica SA als anys 1940 per compte de ENHER.

Els recursos minerals de l'Alta Ribagorça, una comarca isolada amb poques comunicacions amb les comarques veïnes, no s'havien explotat per la dificultat que plantejava el transport fins al lloc de destí. En Victoriano Múñoz i Oms, funcionari de la Diputació de Lleida en la dècada dels anys 1920, sabia de l'existència d'aquestes riqueses minerals a la comarca de l'Alta Ribagorça. 

L'any 1931, a redós de l'alegria provocada per l'adveniment de la Segona República, es va constituir la societat Minera Industrial Pirenaica SA (MIPSA) amb un capital d'un milió de pessetes i amb l'objectiu d'explotar les mines de carbó de Malpàs. Al capdavant d'aquest projecte hi havia l'enginyer lleidatà Victoriano Muñoz.

Els projectes industrials endegats per MIPSA a la primera meitat dels anys 1930, sota la direcció del senyor Victoriano Múñoz, són el precedent de les grans actuacions que ENHER, també comandada pel senyor Muñoz, va executar a la comarca després de la Guerra Civil. 

A Malpàs MIPSA explotava dues mines de carbó batejades amb el nom de Júpiter i Egara, aquesta darrera en honor al senyor Joan Vallès i Pujals, conegut advocat, empresari i polític de Terrassa, accionista de MIPSA i posteriorment conseller de ENHER. El carbó extret es transportava fins a Balaguer, on era carregat al tren de Lleida. Aquesta línia de tren, de projecció transfronterera, mor a La Pobla de Segur, la seva última estació. 

Els anys gloriosos de les mines de carbó de Malpàs són els de la immediata postguerra espanyola amb l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional de la dictadura del general Franco, aliat de les potències de l'eix. La necessitat de disposar de matèries primeres va impulsar l'extracció de carbó i de totes les matèries primeres acumulades al subsòl. 

En la dècada del 1940, anys de molta pobresa, sofriment i repressió, l'activitat econòmica de les mines de carbó de Malpàs i de plom de Cierco, un poble integrat al municipi de Vilaller, que explotava Minera Industrial Pirenaica SA per compte de l'Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA i que generava molta ocupació laboral, va ser providencial per la comarca de l'Alta Ribagorça per garantir l'assentament de la població. També s'ha d'apuntar els beneficis respecte de la millora de les carreteres i els de caràcter social traduïts en habitatges, escoles, economats, assistència mèdica i activitat comercial.  

Els rendiments econòmics procedents de l'explotació de les mines de plom de Cierco va permetre-li a ENHER la compra de maquinària i béns d'equip importats de l'estranger que havia d'instal·lar a les centrals hidroelèctriques que construïa en el curs del riu Noguera Ribagorçana. Aquells anys tot era molt precari.

El carbó procedent de les mines de Malpàs va alimentar els forns de la fàbrica de Xerrallo que subministrava el ciment usat per ENHER en la construcció de les presses del riu Noguera Ribagorçana. Era un procés productiu autosuficient motivat per les circumstàncies d'aleshores.

La fàbrica de ciment de Xerallo i les mines de carbó de Malpàs van tancar l'any 1973. Les mines de plom de Cierco va tancar definitivament l'any 1984. Un autèntic cop per les comarques del Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça. Una petita part de l'obra colossal de l'enginyer Victoriano Muñoz i Oms s'extingia per sempre. En resta la seva obra principal, els embassament que ENHER va aixecar al riu Noguera Ribagorçana, una de les grans obres civils de la segona meitat del segle XX a Catalunya que proveeixen part de l'electricitat que consumeix el país.

Fotografies de la foneria de MIPSA:







Instal·lacions del forn elèctric de MIPSA a Cierco:

Fotografies datades l'any 1947 de les mines de carbó que MIPSA explotava a Malpàs, un poblet de El Pont de Suert, capital de la comarca de l'Alta Ribagorça:

Part de les instal·lacions de les mines de carbó de MIPSA a Malpàs l'octubre del 1948:







Campament del treballadors de les mines de plom de Cierco que explotava MIPSA:



Safareig de les mines de plom de Cierco que explotava eficaçment MIPSA:



Pont d'accés al safareig de les mines de plom de Cierco, una obra sòlida i ben construïda:

El túnel de Vielha, que comunica les comarques de l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran, es va començar a construir l'any 1926 sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que va impulsar l'execució d'un ambiciós programa d'obres públiques per centralitzar l'estat espanyol, entre les quals, la xarxa radial de carreteres que connecta Madrid amb les principals ciutats espanyoles. La Guerra Civil Espanyola va aturar-ne la seva construcció.

Acabada la guerra, es van reprendre els treballs de construcció del túnel de Vielha per trencar l'aïllament de la Vall d'Aran els mesos d'hivern i permetre'n la comunicació tot l'any. Fotografia del fons fotogràfic de la Fundació Endesa d'un escamot de soldats a la boca sud del túnel de Vielha l'any 1947, un any abans de la seva inauguració i posada en funcionament:

Agraïm les facilitats i interès dels responsables del fons documental de la Fundació Endesa en difondre una petita part del seu fabulós arxiu fotogràfic que detalla el procés de l'electrificació a Catalunya amb la construcció dels embassament i centrals hidroelèctriques a les conques dels rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, d'un gran rendiment i aprofitament.