El suplement dominical RAR del diari ARA del passat 7 de juny de 2015 publicà un article d'en Toni Vall amb fotografies d'en Jordi Sarrà sobre els canòdroms de Barcelona. L'article informava que el darrer canòdrom d'Espanya fou el de la Meridiana. Però, tal com informa el blog Barcelofilia que forneix en Miquel Barceló, un gran erudit sobre la història de la ciutat que aboca i difon llurs coneixements en articles virtuals, de canòdroms, a Barcelona, n'hi hagué uns quants més.
El primer canòdrom del qual se'n té notícia fou el Park, operatiu entre els anys 1932 i 1951. Rebatejat al cap d'uns anys amb el nom de Parque, una castellanització forçosa imposada per les circumstàncies sobrevingudes després de la guerra i acompanyades d'una brutal repressió contra la llengua i la cultura catalanes, fou popularment conegut com El Sol de Baix. S'aixecava a la partió dels barris de Sants i les Corts, a prop de l'antic camp de futbol de les Corts on jugava el Futbol Club Barcelona fins el 1957, any que es mudà al Camp Nou. En els anys de la Guerra Civil en el canòdrom El Sol de Baix hi tancaren els civils interceptats que volien passar-se al bàndol franquista, reclusió prèvia a llur trasllat a la caserna del Bruc.
L'any 1934, en els terrenys que ara ocupa el Reial Club de Polo, en el tram final de l'avinguda Diagonal que travessa la ciutat de cap a cap, s'inaugurà el Kennel Club de Pedralbes, un canòdrom que desaparegué l'any 1938. L'any 1935 s'inaugurà el Kennel de Sarrià, ubicat en uns terrenys a tocar de l'antic camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona; després de la Guerra, de l'any 1940 a 1944, s'anomenà Canòdrom Barcelona.
El canòdrom Club Catalunya del Guinardó, que estigué només dos anys en actiu, entre el 1934 i el 1936, tenia les instal·lacions al parc del Guinardó, rere l'hospital modernista de Sant Pau. Fou el primer que disposà d'una llebre elèctrica. Després de la Guerra Civil, l'espai tingué distints usos fins que esdevingué la seu del Futbol Club Martinenc.
El canòdrom Loreto, a la part alta de la ciutat, proper a la plaça de Francesc Macià, l'antiga plaça Calvo Sotelo de la Barcelona franquista, que funcionà del 1955 al 1962, acollí uns quants campionats de llebrers d'Espanya i d'Europa. Venuts que foren els terrenys que ocupaven per la construcció d'edificis d'habitatges residencials molt cobejats en aquell sector, el canòdrom es traslladà en un terreny on uns anys abans hi havia hagut un altre canòdrom. Proper al Reial Club de Polo, rebé el nom de Canódromo Avenida i estigué en actiu de l'any 1962 a 1984. A finals dels anys 1970 fou rebatejat com a Canòdrom Diagonal.
El Pabellón del Deporte, ubicat en un edifici proper a la plaça Espanya i delimitat pels carrers Vilamarí, Sepúlveda, Llançà i l'avinguda de la Gran Via de les Corts Catalanes, estigué obert del 1951 fins el 2001. Tancat l'any 2001, avui dia acull la seu de l'Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) a Barcelona.
Els camions que transportaven els llebrers que corrien en les curses del canòdrom de la plaça Espanya, aparcats a l'avinguda Paral·lel. A la dreta, un concessionari oficial dels camions i autocars Avia; i al fons, una de les façanes amb columnes d'un dels palaus d'exposicions del recinte firal de mostres de Montjuïc:
Dues imatges del canòdrom de la plaça Espanya l'any 1975:
Dues imatges, datades a finals dels anys 1970, del canòdrom de la plaça Espanya. Fou l'equipament esportiu d'aquesta classe que més anys estigué obert a Barcelona:
Cursa de llebrers celebrada al canòdrom de la Meridiana l'any 1977:
Estat que presentava les grades del canòdrom de la plaça Espanya cap a la meitat dels anys 1970, amb l'excitació i nervis dels afeccionats que feien apostes:
Arran del tancament dels canòdroms a l'estat espanyol els llebrers són destinats principalment a la caça. El mes de febrer, amb l'acabament de la temporada de caça malauradament molts llebres desapareixen. Són sacrificats, torturats i abandonats pels seus amos; colpejats, cremats vius, ruixats amb àcids, llançats a pous, abandonats estacats en coves i penjats als arbres. Una mostra més, com les curses de braus, els correbous o el torneig del toro de la Vega, del caràcter bàrbar i cruent de moltes festes populars que reben un gran suport institucional en forma de subvencions públiques milionàries. Tan de bo que el desitjat augment de la cultura i la civilització per força comporti en el curs dels anys l'arraconament i extinció d'aquestes salvatgies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada