La nau de l'avinguda Àngel Guimerà 9 d'Igualada on la família Claramunt fabricava les tricamionetes Delfin en la segona meitat dels anys 1950.

El Taller Claramunt on la família Claramunt produïa les tricamionetes Delfin equipades amb motors Hispano Villiers era ubicat a l’avinguda Navarra 9, avui dia avinguda Àngel Guimerà 9, que fou un tram de l'antiga carretera nacional II que passava pel nucli urbà d'Igualada, a tocar del bar La Palma, establiment ben popular i que tenia una gran afluència de clients.

Una tricamioneta Delfin fotografiada a Igualada, amb la seva concepció, d'una senzillesa extrema, enviada per l'amic Antoni Tomàs:

El segon objectiu de la visita que tingué lloc ahir a Igualada era visitar la nau d'Igualada on es construïen les tricamionetes Delfin i les motocicletes Delfin i  Olímpic. La façana de la nau on el Taller Claramunt produïa aquests petits vehicles presenta el mateix aspecte de fa seixanta anys. Ha estat restaurada i pintada i ara hi ha implantada una nova activitat:

Pel que fa a l'interior de la nau de l’avinguda d'Àngel Guimerà 9 conserva, tal com s'aprecia en aquesta fotografia, les encavallades de fusta que sustenten el sostre:

L'Ada Claramunt ens ha enviat les fotografies d'un dels dofins que conserva, peça que s'incrustava damunt del radiador del Delfin:

La producció dels Delfins a Igualada fou possible per les indústries auxiliars que hi havia a la comarca d'Anoia amb capacitat per proveir les peces que aquests vehicles requerien i també per la mà d'obra especialitzada. Els motors dels Delfins, de la casa Hispano Villiers, procedien de Barcelona. La resta de peces eren produïdes en el Taller Claramunt i en tallers metal·lúrgics d'Igualada. A causa d'aquests tallers, hi havia mecànics i treballadors especialitzats. 

La nau de l'avinguda Àngel Guimerà 9 d'Igualada és un petit tros de la història de la indústria de l'automoció del país que cal consignar i difondre. Agraïm al senyor Antoni Tomàs la fotografia d'època d'un Delfin en un carrer d'Igualada i a l'Ada Claramunt les fotografies del dofí que conserva, una peça prodigiosa.

El Barreiros 300 equipat amb una cisterna Briab que tingué la fàbrica de farines La Verge del Portal de Els Prats de Rei (Anoia).

L’Antoni Tomàs havia carregat farina a la farinera La Verge del Portal de Els Prats de Rei, localitat a mig camí de Calaf i Igualada, adscrita administrativament a la comarca de l’Anoia, però, en trobar-se en els altiplans de la Segarra, sempre havia pertangut a l’Alta Segarra. El nucli antic té un santuari dedicat a la Mare de Déu del Portal. El sector econòmic principal és l’agrícola. Els grans camps de gra que tenen tanta presència a la Segarra. Aquest fet afavorí la implantació en el nucli urbà d’una farinera, amb el nom comercial La Verge del Portal. Imatges antigues del poble de Els Prats de Rei:

El poble de Els Prats de Rei a vol d'ocell:



La fàbrica de farines La Verge del Portal, ubicada al centre del poble, produeix la farina d’acord amb els mètodes tradicionals, assolint, amb aquest procediment, un producte d’alta qualitat i gust excel·lent. D’acord amb la demanda del mercat, també elaboren farines integrals. Imatge de la Mare de Déu del Portal:



La farinera La Verge del Portal comprà en la dècada de 1980 un camió Barreiros 300 que muntava una cisterna Briab. Fou comprada d’ocasió a Girona. Sembla ser que havia treballat en el transport de calç procedent de les mines d’Argelaguer.

Amb aquest Barreiros 300 la fàbrica de farines La Verge del Portal proveïa alguns dels clients que tenia. En aquesta fotografia, el Barreiros descarregant farina a la fàbrica Big Drum Ibèrica SA, de Reus, fabricant dels cucurutxos de gelats:

Cap a l’any 2000 aquest Barreiros trencà el canvi de marxes. Una reparació costosa i amb poques garanties per un camió vell. Davant d’aquest fet, el camió fou tancat en un nau de Els Prats de Rei. I dipositat en tal nau fou quan en Toni Tomàs tingué notícia del camió. Obtingut el consentiment dels propietaris, hi accedí i el fotografià:

 

El Barreiros 300 estigué tancat en la nau cap a deu anys. L’any 2010 fou recollit per en Sabaté, un desballestador de La Pobla de Claramunt. Allà desaparegué. Gràcies a les fotografies que disposa en Toni Tomàs, recuperem un camió que hi hagué en aquest petit poble agrícola de l’Alta Segarra. 

Característiqiues i preus dels òmnibus Nazar l'any 1962.

El senyor Josep Roig guarda uns papers familiars, segurament que adreçats al seu pare, propietari de l'empresa Autos Castellbisbal, que presenten un considerable interès per conèixer el marc en què es desenvolupaven les relacions comercials entre venedors i representants i eventuals compradors de vehicles industrials, en aquest cas concret, centrat en els autocars.

La primera comunicació, signada pel senyor Josep Maria Morera, amb adreça professional al passeig de Gràcia de Barcelona, via principal que aleshores, i avui dia encara més, era sinònim de prestigi i solvència, datada el mes de desembre de 1960, amb una prosa melindrosa i carrinclona molt en voga aquells anys, ofereix el seu assessorament per la compra o venda d'un vehicle, assessorament avalat segons llur pròpia manifestació amb més de quaranta anys d'experiència.

El senyor Morera facilitava l'adquisició de vehicles i xassissos nous i usats. També comprava vehicles d'ocasió. Una activitat de compravenda pròpia dels primers anys de la dècada de 1960, quan la gran demanda de vehicles no era pas satisfeta pels grans fabricants espanyols, bàsicament Pegaso i Barreiros. Aquest segment o nínxol de mercat desatès fou cobert, en part, per constructors més petits com Sava i Nazar.

La segona comunicació del mes de març de 1962, el representant de la casa Nazar a Barcelona, que aleshores era Motorsol SA, li detallava al senyor Roig els preus de compra del xassissos, autobusos i autocars Nazar amb tots els elements que el vehicle incorporava. És curiós que el 1962 encara fos corrent d'usar un concepte tan arcaic com ho és avui dia el d'òmnibus. 

Els vehicles Nazar equipaven el popular motor Perkins Hispania de vuitanta-tres cavalls de potència i els Massé Dièsel -una imitació matussera dels motors francesos de la casa Berliet- de cent vint i cent trenta cavalls de potència. En detalla, la comunicació, el preu de fàbrica i el cost del transport. I les places comprenen des de les vint-i-quatre fins a quaranta-dues, en versions urbana i interurbana, i acabats normal i luxós. Un document singular que aporta una mica més d'informació sobre l'intricat puzle que és desxifrar i conèixer la història de l'empresa Talleres Nápoles (després Factorias Nápoles SA), fabricant dels vehicles Nazar:

Aquesta comunicació fou acompanya d'una fotografia de l'òmnibus Nazar interurbà, versió de luxe, de trenta-dues places i que muntava el motor Perkins de vuitanta-tres cavalls de potència:

Fotografia d'un òmnibus Nazar de trenta-sis places facilitada per l'Antoni Rica. Aquest vehicle era equipat amb el motor Perkins Hispania de vuitanta-tres cavalls de potència i muntava una carrosseria en versió normal o estàndard. La companyia La Hispano Igualadina tingué una unitat d'aquest model:

Un òmnibus Nazar de quaranta-dues places, amb carrosseria normal o estàndard, que era servit de fàbrica amb un motor Massé Diesel de cent vint i cent trenta cavalls de potència:

Òmnibus Nazar en versió urbana que fou de Travimo (Transports de viatgers de Montcada) i un Pegaso Comet amb una carrosseria Zane, el següent projecte industrial fugaç en què s'embarcà el senyor Vincenzo Angelino Gervasio, després d'abandonar Nazar. La bellesa d'aquestes dues carrosseries és, segons el nostre parer, inqüestionable:

Un altre autobús interurbà que muntava una carrosseria Zane i treballava a la comarca de l'Anoia (col·lecció Sr. Antoni Rica):

El catàleg amb les característiques i preus de venda dels òmnibus Nazar l'any 1962 palesa l'ambició de l'empresa, que també disposava de microbusos, en cobrir tot el segment d'autocars i autobusos més demandats. Tanmateix la poca potència dels motors Perkins Hispania i la poca fiabilitat dels motors Massé Diesel i Henschel Sura foren una de les causes que arruïnà ben aviat aquest projecte industrial que tantes expectatives havia suscitat a Saragossa.

L'encontre de vehicles clàssics que es celebrarà a La Panadella la primavera de l'any 2017.

L'interès que La Panadella ha suscitat entre uns quants afeccionats als vehicles clàssics, del qual n'és una mostra la concentració d'automòbils clàssics procedents de l'Hospitalet del Llobregat organitzada pel Club CL'Hàssics Hospitalencs, ha engrescat una bona colla d'afeccionats de tots els racons del país a celebrar-hi un gran encontre la primavera de l'any 2017. 

Atès que a trobada és prevista l'any vinent, en aquests moments poques dades i informació podem oferir-vos. Sí que sabem que els promotors de l'encontre hi treballen intensament. Aquest projecte, que vol redescobrir La Panadella com a lloc d'encontre i escenari de les nombroses activitats del món del motor que es convoquen en el curs de l'any arreu de Catalunya, compta amb el ple suport de l'Ajuntament de Montmaneu, municipi on s'ubica La Panadella, i del de Sant Guim de Freixenet, poble proper ple d'encant i bellesa on hi ha programada una visita amb els vehicles clàssics que hi participin. 

Ara per ara s'ha de concretar la data exacta de la trobada i la difusió del cartell publicitari que el divulgarà, principalment a través de les xarxes socials. Uns quants clubs del país ja han manifestat el seu interès per participar-hi. Les característiques dels vehicles que hi podran participar també s'anunciarà oportunament. Però sabem que hi haurà automòbils, furgonetes, camions i autocars. Els afeccionats de Lleida, atesa la significació que per ells La Panadella representa, són els que, de moment, manifesten un interès més intens posant-se al capdavant de l'organització: hi tenen la mà trencada en la celebració de trobades de vehicles clàssics. S'està contactant amb presidents de clubs de les demarcacions de Barcelona, Girona i Tarragona.  

Un Triumph del senyor Jordi Riera Palmer, posseïdor d'uns quants automòbils clàssics que ha confirmat llur assistència a l'encontre de vehicles clàssics previst la primavera de l'any 2017, fotografiat a La Panadella:

Hi ha una altre raó addicional per la celebració l'any 2017 de l'encontre de La Panadella. Setanta anys enrere, els germans Magí i Manuel Queralt, conscients del paper que els viatges per carretera havien de jugar en l'avenir immediat i, ensems, de la ubicació estratègica de l'indret -en la ruta de Barcelona a Madrid-, compraren a la família Biosca uns terrenys al peu de la carretera nacional II. Un cop tramitats i resolts els expedients administratius amb l'atorgament dels permisos i les llicències pertinents per les administracions competents, construïren una benzinera amb quatre dispensadors que entrà en funcionament el setembre de l'any 1948. El juny de 1949 fou posat en funcionament un restaurant amb quinze taules i un  hotel amb vint habitacions.

Tan bon punt disposem de més informació us ho comunicarem. El repte, certament difícil, és omplir de gom a gom els aparcaments immensos que té La Panadella de tota classe de vehicles clàssics. Per superar-ho, comptem amb tothom. I atès l'entusiasme que la proposta ha generat, més la professionalitat dels organitzadors, inclosos els Ajuntaments de Montmaneu i Sant Guim de Freixenet, n'estem segurs que serà un èxit esclatant, absolut, complet.

Imatges de La Panadella: evocació d'uns temps pretèrits i espai ideal per una trobada de vehicles clàssics.

L'antic tram de la carretera nacional II comprès entre Barcelona i Cervera tenia dos ports amb uns pendents considerables i uns traçats serpentejants amb revolts molt pronunciats. El primer, venint de Barcelona, era el coll del Bruc. Després hom es trobava el coll de la Panadella, la coronació del qual obria les portes a l'altiplà de les comarques de la Segarra, l'Urgell i el Segrià. Per remuntar el coll de la Panadella, els primers Pegasos havien de canviar de marxa setanta cops. I les sobrecàrregues combinades amb els pendents costeruts provocava que els camions arribaven a La Panadella amb els motors esbufegant. Els xofers paraven a La Panadella deixant el motor del camió encès per tal que es refredés. 

El trànsit incessant de vehicles que circulaven per la carretera nacional II, molts dels quals, camions de gran tonatge, passava indefectiblement per La Panadella car era la única via entre Barcelona i Lleida. L'autopista entre Barcelona i Lleida, després de vuit anys de construcció, s'obrí al públic l'any 1977.

A La Panadella els transportistes hi trobaven qualssevol de les coses que necessitaven: servei de taller les vint-i-quatre hores del dia, servei de grua per remolcar vehicles en pana, restaurants, cafeteries i hotels per dormir, benzineres, un forn de pa i estanc, zones per estacionar-hi els vehicles. Fins i tot una petita església per satisfer les necessitats espirituals.

La Panadella, per als usuaris de la carretera nacional II, fins fa quaranta anys era un lloc de parada obligada. Els establiments eren oberts les vint-i-quatre hores dels tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. Hi havia tres establiments amb habitacions -l'Hostal Vell, i els hotels-restaurants Bayona i La Parada-, dues benzineres posades als dos marges de la carretera, tallers mecànics i fins i tot un desballestament. La dècada de 1960 representen els anys gloriosos, esplendorosos de La Panadella, aquest veïnat que fou una petita ciutat del transport. Tenia una població estable que treballava en llurs establiments. Remuntats els coll del Bruc i La Panadella, calia aturar-se en aquest darrer per recuperar l'ànim i superar el coll de Fraga, un altre flagell pels transportistes d'aquells anys, per internar-se a l'Aragó.

Els anys de major glòria de La Panadella coincideix amb el llançament del Pegaso 1060, com aquesta unitat de Transports Esparza de Sabadell carregat de caixes de cervesa de la casa Damm de Barcelona, i els Barreiros Azor, els Ebros B, els Avia i Sava (Austin i Berliet), i fins i tot, algun Nazar escadusser. La presència de camions estrangers era aleshores insignificant, testimonial: 

A partir dels anys 1980 La Panadella caigué en una lenta decadència produïda per diverses causes: la posada en funcionament de l'autopista de Barcelona a Lleida, les millores incorporades als vehicles que permetien trajectes més llargs amb menys parades, menys panes, els canvis de mentalitat d'arribar a destí en el menor temps possible extingí el costum d'entaular-se per menjar, beure i descansar.

Tanmateix el cop definitiu fou la posada en funcionament de la variant de La Panadella, obra prevista en el projecte de construcció de l'autovia A-2, de Barcelona a Lleida, amb dos carrils en cada sentit de la marxa, l'any 2004. Per un transportista que conduïa un Pegaso amb un motor de dos-cents seixanta cavalls de potència ben carregat, aturar-se a La Panadella era una necessitat. Per un transportista que porta una moderna tractora equipada amb un modern i fiable motor de cinc-cents cavalls de potència La Panadella és un record vaporós o una referència en el mapa. I sort en tingueren els establiments de La Panadella que el ministeri de Foment espanyol executà les obres del tram de l'autovia A-2 comprès entre Santa Maria del Camí i La Panadella amb vint anys d'endarreriment respecte dels terminis convinguts.

Aquest matí a primera hora hem fet via cap a La Panadella. A les deu del matí ens hem trobat allà  amb en Claudi Herguido. Un nucli urbà posat en el coll de La Panadella, del qual pren el nom, sobre l'antiga carretera nacional II i inclòs dins del municipi de Montmaneu, a la comarca de l'Anoia. Es troba al mig de Barcelona i Lleida, a la partió de les dues províncies. Bufava un vent gèlid molt desagradable que tallava la pell.

A desgrat del temps inclement, hem gaudit dels edificis que conformen La Panadella. Un aspecte de gran interès és la decoració que conserven els restaurants Bayona i La Parada. Accedir-hi al seu interior us transporta immediatament als anys 1960. Els propietaris han tingut l'encert de conservar la decoració original. Les modificacions, mínimes, foren motivades per l'adaptació que la normativa vigent exigeix a aquesta mena d'establiments. Són locals, com també la benzinera del Bayona i el garatge adossat, que mantenen inalterat el sabor dels anys 1960.

Els dos restaurants que hi ha oberts a La Panadella, el restaurant La Parada, a l'esquerra, propietat dels senyors Recasens, i el Bayona, amb la seva benzinera ancienne adossada:

Barra del bar restaurant La Parada decorada amb l'estil en voga en els anys 1950. En Martí de la Panadella conversant amb en Claudi Herguido: 

Detall d'una ala de la barra de La Parada. Meravellós el cartell publicitari que recomanava de beure Fanta. Un element sublim, peça cobejada per qualsevol col·leccionista, el gaudi del qual és motiu suficient per viatjar fins a La Panadella: 

Bar interior del restaurant La Parada. Al fons, embotits i la talladora:



Accés al menjador de l'establiment emmarcat per un arc de fusta de gran elegància:

Dues fotografies del menjador del restaurant La Parada presidida per una gran llar de foc que a l'hivern escalfava, acollia i distenia els xofers i automobilistes fatigats del viatge. Senzillament esplèndid:

L'Hotel i restaurant Bayona és l'establiment principal de La Panadella, orientat a atendre les necessitats dels viatgers d'autocars. Disposa d'una barra llarga per servir alhora cinquanta persones. Al mig, hi ha l'assortiment de pastes i entrepans. En un extrem de l'establiment hi ha el restaurant; i en l'altre, els lavabos. Causa impressió el lavabo dels homes amb una renglera de cinquanta urinaris:

Detall d'un dels dos extrems del sostre de la barra del restaurant Bayona, acabat en forma de ferradura inspirat en les tendències pròpies de l'art déco. Sense dubte, és un dels element decoratiu que presenta un major interès i reforça el caràcter de cafeteria d'aquest establiment: pixar i consumir alguna cosa  per reprendre la marxa i  seguir el viatge:

Benzinera configurada com un apèndix de l'hotel Bayona, és una altre de les peces arquitectòniques de La Panadella que té més valor. Es conserven al país poques benzineres com aquesta. La de Les Quatre Carreteres, a Tona, que era coetània i semblant, fou aterrada fa uns quants anys arran d'un accident d'un camió que s'hi encastà i la danyà greument:

Aquest garatge, que té una altura per aparcar-hi camions i disposa d'unes columnes estilitzades i artístiques, constitueix la prolongació del restaurant Bayona:

L'Hostal Vell, una construcció de pedra amb dues plantes, fou el primer restaurant que obrí les portes a La Panadella i el primer que les tancà definitivament. L'entrada de l'establiment, talment s'aprecia en la fotografia, és infranquejable per la cortina d'heura que cobreix la major part de la façana del vell establiment:

Edifici infrautilitzat que acull el forn i l'estanc, un establiment en actiu, obert al públic que despatxa pa i pastes:

Nau de Grues Nogués SA, empresa que fou taller oficial de la casa Pegaso:



El Pegaso equipat amb una grua per a remolcar camions i autocars en pana:



La benzinera de la Panadella posada al marge del carril que condueix a Cervera i Lleida té una planta moderna i funcional:



Dos antics garatges, amb una arquitectura pobre i adotzenada, tancats fa molts anys:

El 22 de setembre de 2015 TV3, la televisió nacional de Catalunya, emeté un documental sobre La Panadella. La seva història, els efectes de la construcció de la variant que desvià el trànsit dels vehicles que circulen per la carretera nacional II i les perspectives de futur. També s'incidia en el fet que La Panadella és una marca ben reconeguda per qualsevol transportista i automobilista del país. En el documental hi participaren els germans Recasens, propietaris del restaurant La Parada, conduint un Renault Gordini. També aparegué el senyor Nogués, propietari de l'empresa de grues per remolcar camions i autocars en pana, al volant del seu camió Pegaso i canviant les marxes amb el canvi de bola que aquells vehicles de la segona meitat dels anys 1960 muntaven. 

I atès que el ral·li internacional de cotxes d'època Barcelona-Sitges que es celebra d'ençà de l'any 1958 té el marc privilegiat de les costes del Garraf i la Blanca Subur, per què no té lloc a La Panadella, un conjunt d'edificis sense parió a Catalunya amb una gran càrrega simbòlica i evocadora dels viatges en carretera des dels anys 1950 fins la dècada de 1990, una trobada de vehicles clàssics dels anys 1950 i 1960.

La Panadella, aquest indret únic i màgic per a qualsevol afeccionat a l'automoció, reuneix tots els requisits per la celebració d'una trobada d'aquesta mena: punt equidistant de les ciutats de Barcelona, Lleida i Tarragona; bones comunicacions mercès a la carretera nacional II i l'Eix Transversal; espai suficient per a estacionar-hi els vehicles participants i els dels assistents; dues benzineres i dos restaurants per esmorzar i dinar que conserven l'essència i l'aroma crepuscular dels anys 1960. Un espai com aquest no el podem pas desaprofitar. Una proposta que compta amb el ple suport de l'Ajuntament de Montmaneu i dels establiments de La Panadella.