Fustes Pere Castanyè de Santa Maria de Corcó (Osona).

Catalunya, país d'artesans amb normes precises sorgides per les pràctiques i costums dels oficis, recollides pels gremis i d'obligat compliment entre els associats, tingué una notable habilitat per obtenir rendiments dels recursos naturals. També dels boscos. Del treball de la fusta procedent dels boscos del país sorgiren diverses activitats industrials. Els constructors de carros i tartanes d'Arbúcies, a la comarca de la Selva, aprofitaven la fusta d'alzina, castanyer, roure i faig dels boscos del massís del Montseny i de les Guilleries com a matèria primera per construir-les. Avui dia alguns dels antics carreters d'Arbúcies, adaptats als nous temps, han esdevingut reconeguts constructors de carrosseries metàl·liques d'autocars i autobusos, una part important de la producció dels quals és exportada. 

Una altre indústria que usa la fusta de matèria primera és la torneria: modelar la fusta amb un torn. Aquesta activitat es desenvolupà al cantó de Sant Hilari Sacalm i Espinelves, dos pobles de les Guilleries envoltats de grans boscos. Però on la torneria tingué un arrelament més potent fou als tres pobles de la vall del riu Ges: Torelló, Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló. Es proveïen de la fusta procedent del Collsacabra, on hi havia boscos de faigs, roures, alzines i bedolls. També hi creix l'avet als boscos més freds.

Disposar de la fusta usada per les torneries passava per desemboscar, pelar i serrar els troncs. En aquest procés hi intervenien els tractants de boscos que negociaven la compra dels troncs amb els amos de les finques. Els propietaris rurals havien de ser cautelosos amb els tractants de boscos perquè sovint els engalipaven. Tallaven i desemboscaven més troncs dels convinguts i pagats o calculaven deliberadament a la baixa la massa arbòria d'un bosc per satisfer un preu menor. En Lluís i en Josep Plans, d'Alpens, al Lluçanès, eren uns coneguts propietaris i tractants de boscos que explotaven les seves grans finques familiars i també alienes. També els germans Lluís i Joan Tarradellas, establerts a Ripoll, explotaren els boscos dels Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran. A Torelló hi havia en Florenci Rifà, en Florenci de les Comes, com era conegut per motiu, tractant de boscos amb un magatzem de fusta al carrer Capsavila de Torelló. Treballava als boscos del Collsacabra i de les Guilleries.

De tractants de boscos n'hi havia de dues menes. Els qui disposaven de vehicles propis per desemboscar i els qui encarregaven aquesta feina a terceres persones que disposaven d'animals de bast i de vehicles, tractors i camions, per executar la feina. Els germans Tarradellas disposaven d'una flota de camions per desemboscar i traginar els troncs a la seva serradora de Ripoll.

En Xavier Castells té un record de son pare, en Josep Maria Castells i Llorens, fundador de Transports Castells de Torelló, dins la cabina d'un camió qualsevol de la casa, de matinada, escalfant el motor del camió, per marxar als boscos de Sant Andreu de la Vola i de Collsacabra, format pels pobles de Santa Maria de Corcó-L'Esquirol, Tavertet, Rupit i Pruit i Cantonigrós, a desemboscar. Eren uns anys que calia transportar el que hi hagués. Transports generals, manufactures tèxtils i matèries primeres: sorra, còdols, carbó i troncs principalment. 

El Bedford de Transports J. Castells equipat amb una caixa per transports generals acudia de tant en tant als boscos de Sant Andreu de la Vola, el Puigsacalm i Vidrà a carregar troncs. Fins i tot, havia carregat troncs als llacs de la Bullosa, en el trencant de les comarques de l'Alta Cerdanya i el Capcir. Hi accedia per la collada de Toses:

Un cop transportats els troncs per compte del senyor Florenci Rifà, eren descarregats en un pati del carrer de Sant Antoni 30, de Torelló, on un operari els pelava llevant-los-hi l'escorça.

El Pegaso 1060 de Transports Castells, amb un segon eix davanter direccional muntat pels Tallers Escuer de Barcelona, aplicació que més endavant va fabricar Pegaso directament amb el llançament del Pegaso 1062, muntava una grua de la casa Hiab amb què en ocasions va carregar i traginar troncs:

El senyor Xavier Castells, fill de Torelló, gran afeccionat a la història del transport a casa nostra, té molt present els transportistes de la Vall del Ges i del Collsacabra que desemboscaven per compte del senyor Florenci Rifà i traginaven els troncs a les serradores, abans de ser servits a les fàbriques de torneria o bé enviats a d'altres indrets. 

Per explicar-nos aquests seus records ens convocà al bar-restaurant El Rabadà de Roda de Ter abans d'ahir, dissabte, a les deu del matí. Ens el trobàrem entaulant cruspint-se un plat de cap i pota. Acabat l'esmorzar de forquilla, marxem cap a Santa Maria de Corcó-l'Esquirol, on ens hi espera el senyor Pere Castanyè, que té una serradora al mig del poble. 

En Pere Castanyè, ja jubilat, ens explica com va començar la feina de desemboscar els boscos del Collsacabra. Va comprar a finals dels anys 1950, a can Rovira de Vic, un camió Ford que muntava un motor de benzina de vuit cilindres amb el volant a la dreta per anar a bosc. Un camió que tenia un fre molt bo i era força apte per labors forestals. 

Un cop carregat el Ford de troncs dels boscos de Santa Maria de Corcó-L'Esquirol i pobles del voltant, els duia a les serradores; més d'un cop havia transportat els troncs al garatge que Transports J. Castells tenia a Torelló per transbordar-los a un camió Seddon que els duia cap a València per encàrrec dels carrossers valencians que usaven la fusta, particularment la de faig, en la construcció de llurs carrosseries. 

Fotografia del Seddon que transportava els troncs de faig dels boscos del Collsacabra al País Valencià i també els motlles de sabates produïts per una torneria de Torelló cap als pobles d'Alacant on hi havia moltes indústries que fabricaven sabates:

El segon camió d'en Pere Castanyè fou un Ebro C700, també estrenat nou per compra l'any 1968 a can Rovira, de Vic, el concessionari oficial Ebro-Motor Ibérica SA a la comarca d'Osona. Un camió molt valent i encertat per anar a bosc. La seva cabina era copiada del Ford Thames Trader però millorada per facilitar l'entada i sortida de la cabina. Equipat amb un motor Perkins, va treballar gairebé trenta anys sense panes ni incidències. L'Ebro C700, retirat del servei i fotografiat al pati de la serradora de la família Castanyè, a Santa Maria de Corcó:

Durant uns anys el senyor Castanyè va treballar amb el Ford de vuit cilindres i l'Ebro C700. El manteniment de l'Ebro era confiat al concessionari oficial Ebro a la plana de Vic, Rovira. La grua Hiab disposava d'un ganxo per bascular la caixa del camió:

Un Ebro C700 constitueix una troballa atès que no se'n van vendre gaires unitats i poques se n'han conservat fins els nostres dies. La cabina conserva els colors originals de fàbrica: la combinació de colors blanc als llums, radiador i para-xocs amb el vermell.

A la primera meitat dels anys 1970 el senyor Castanyè estrenà un camió Ebro P200 per anar a bosc. També el comprà a can Rovira, a Vic. Muntava un motor Perkins dièsel de vuit cilindres. Després de la primera revisió oficial, un cop recorreguts 2.500 quilòmetres, el motor no funcionà mai més a l'hora. Les panes i incidències de tota mena que va tenir l'Ebro P200 van ser un maldecap constant i un dineral.

Serra elèctrica a la serradora de la família Castanyè a Santa Maria de Corcó:



Una excavadora giratòria de rodes Poclain, aparcada al pati de la serradora:



Un toro Ausa fabricat a Manresa:

Avui dia la família Castanyè disposa d'aquest Volvo amb un motor de cinc-cents vint cavalls de potència, un vehicle perfectament adaptat per treballs forestals, una meravella: 

Un Nissan Patrol amb un remolc per al repartiment de troncs per forns i l'ús domèstic d'escalfar les cases:

A Sant Pere de Torelló hi havia dos transportistes que anaven a bosc. Els germans Presa i en Famadas, que treballava amb uns Pegasos Comet i Supercomet comprats usats a Transports Pastallé de Torelló que treballava per La Farga Lacambra. 

Poc a poc esperem de publicar més articles de transportistes que anaven a bosc. El país n'és ple i cal redescobrir-los com ja s'ha fet amb els carboners. Algunes revistes especialitzades n'han publicat treballs. Aquest sector, després d'uns anys d'esllanguiment, viu un moment dolç. Les exportacions de fusta a través del port de Palamós ha tingut aquest any 2013 una activitat febril. Tant de bo que duri molt de temps.

Agraïm als senyors Pere Castanyè i Xavier Castells la informació continguda en aquest article que és un sentit homenatge als transportistes que anaven a bosc i que encara fan treballs forestals. 

La línia d'autobusos de Torelló a la colònia Lacambra i els taxis d'en Joan Quintana i Esperó.

En Joan Quintana i Esperó era natural de Cabrianes, un agregat del poble de Sallent, a la comarca del Bages. La seva família es dedicava bàsicament al conreu de la vinya, una activitat econòmica prou important en aquella comarca durant aquells anys. Fotografia de maduresa d'en Joan Quintana i Esperó:

Cap al 1875 va escampar-se la plaga de la fil·loxera que va arruïnar tota la vinya a Catalunya. Sort en va haver-hi que els dos nois de la casa havien entrat a treballar en altres sectors: un dels fills va treballar de mecànic d'automoció i l’altre va decantar-se per la maquinària tèxtil.

Davant de les magres expectatives de futur que se li plantejaven, en Joan Quintana i Esperó va resoldre de marxar del seu poble natal, Cabrianes, i anar a treballar de xofer particular al poble de Vinyoles d'Orís, a la comarca d’Osona. Gràcies a la seva empenta i capacitat de treball va progressar ràpidament i ben aviat va muntar la seva pròpia empresa, deixant de portar la gorra de plat.

Permís de conduir d'en Joan Quintana:

Va comprar un autobús amb el qual feia la línia regular Torelló-La Coromina-Vinyoles-La colònia Lacambra. Malauradament, no es conserven pas fotografies d'aquest autobús.

Un cop assentat, el senyor Quintana va casar-se amb la Pepeta Fiol i Mas, filla de Torelló. Van anar a viure al carrer del Pont, on obrí una vinateria de venda de vins a granel. Targeta del matrimoni format pels senyors Joan Quintana i Esperó i Josefa Fiol i Mas:

La senyora Pepeta Fiol i llur filla, en un dels cotxes de la família, abans de la guerra civil:

Aquesta vinateria familiar del carrer del Pont era la sala d’espera dels viatgers de la línia regular de Torelló fins a La Colònia Lacambra. En aquest establiment i sala d’espera, en Joan Quintana els servia als usuaris de la línia ratafia amb sifó i anxoves de L’Escala, convenient netejades, segons la demanda que hi havia. D’aquesta manera complementava les dues activitats. Tenia un fi sentit del negoci. Més endavant també es va comprar un auto destinant-lo al servei de taxi amb un xofer, en Jaume.

Targeta de l'empresa del senyor Quintana, amb els serveis que oferia:

Dues fotografies del xofer del senyor Quintana, en Jaume, davant del taxi:

Foto famíliar asseguts a l'auto de casa, abans de la guerra civil:

El juliol de 1936 esclata la guerra civil amb el drama que va suposar. Tots els vehicles del senyor Joan Quintana li són requisats i ell ha d’amagar-se dins d’un pou per por de les patrulles d’incontrolats que mataven a tort i a dret. Els primers mesos posteriors al 18 de juliol de 1936 van ser d’una gran inseguretat a la rereguarda republicana, amb assassinats indiscriminats i arbitraris, agreujat per l’absència d'un ordre públic organitzat i eficaç.

A començaments de febrer del 1939, Torelló és ocupat per l’exèrcit franquista, ja a les acaballes de la guerra civil. El carrer on residia la família Quintana Fiol és anomenat a partir d’aleshores “calle 4 de Febrero”, per a recordat la data de l’entrada dels franquistes a Torelló. Aleshores va començar una altre repressió, de signe completament oposat, també amb assassinats i represàlies de tota mena.

Acabada la guerra civil, en Joan Quintana ho havia perdut absolutament tot. Tots els vehicles de llur propietat, requisats, mai més se’n va saber res. Aleshores va decidir d’obrir un negoci de taxis de luxe per fer viatges de tota mena, fins i tots interprovincials i a l’estranger, si calia. Va comprar diversos autos de fabricació nordamericana, els coneguts “haigas”, autos de luxe, de grans dimensions i generalment pintats de color fosc, molt de moda en aquells anys d'estretors i penúries.

Com ja hem dit, el celler dels senyors Joan Quintana i Pepeta Fiol s'usava de sala d’espera dels usuaris de la línia regular de Torelló a la Colònia Lacambra, i també d’oficina per a prendre nota dels encàrrecs dels serveis dels taxis. Aquesta vinateria va continuar sent la central dels taxis del senyor Quintana en els anys de la postguerra.

Amb els taxis del senyor Joan Quintana, els “haigas” nordamericans de gran confort i velocitat a l’època, la gent benestant solia fer viatges molt llargs, inclús a l’estranger. Un xofer de taxi en aquells anys estava molt ben considerat. Diversos taxis del senyor Quintana:

Fotografia presa a Torello, a la placeta d'en Pujol, on hi aparcaven els taxis d'en Joan Quintana. En aquesta placeta hi havia el bar l'Havana, del senyor Vicens, propietari d'un Seat 600 bicolor, semblant als colors dels Seat 1400 B. Al fons, es veuen parets derruïdes pel riu Ges en les dramàtiques inundacions de l'octubre del 1940.

En Joan Quintana al costat d'un seu taxi:

Els taxis del senyor Quintana tenien la parada a Torelló, a la placeta d’en Pujol, front del Bar l’Havana, del senyor Vicens, on també hi agafaven els encàrrecs per telèfon dels serveis requerits dels taxis.

L’any 1946, la Montserrat, filla d’en Joan Quintana, es va casar amb Josep Maria Castells, nascut a un poble de la comarca de La Segarra, transportista de professió. Havia comprat una agència de recaderia entre Torelló i Barcelona, l’Agència Norte, juntament amb un seu cosí també fill de la Segarra, en Josep Llorens i Nadal.

El Josep Maria Castells i Llorens, els diumenges que no conduïa el camió, treballava amb el seu sogre conduint taxis i es treia un sou extra, en uns anys plens de dificultats i de condicions de vida particularment feixugues. Fotografia del senyor Joan Quintana i llur gendre, en Josep Maria Castells, al costat d'un Mercury, model paradigmàtic dels "haigas" dels anys 1940 i 1950:

Un parent del senyor Quintana, en Domingo, també feia de taxista a la Barcelona dels anys 1940. Fotografia d'aquest taxi al centre de Barcelona, completament buida de vehicles:

L’any 1953, el senyor Joan Quintana va morir per causa d’un càncer de laringe. El seu gendre, en Josep Maria Castells, va fer-se càrrec del negoci, abans de dedicar-se plenament al transport de mercaderies en camions.