Amb l'arribada de la primavera proliferen arreu les trobades de vehicles clàssics. Llur participació és ben desigual. N'hi ha que apleguen molt de vehicles participants i visitants i d'altres que són més modestes. Aquestes trobades animen la vida dels petits pobles en atreure participants, expositors i visitants. Us fem cinc cèntims de tres encontres que han tingut lloc fa pocs dies.
La primera trobada ha tingut lloc a Andorra. Hi destacava la participació d'un petit camió Ebro C350, matriculat en aquest petit país pirinenc, equipat amb un bolquet, admirablement ben restaurat:
Dos vehicles que participaren en la trobada a Andorra, el primer, una reproducció d'un furgó d'època:
La segona trobada tingué lloc a Nájera, un municipi de la Comunitat Autònoma de La Rioja. Hi feren cap tres camions: el Pegaso 1061 d'en Luis Maria Martínez Lopez, firaire del poble d'Autol, un Ebro D150 dels germans Palacios i un Barreiros Saeta 65 amb la cabina pintada del color groc lluent de fàbrica:
El Ebro D150 té incrustat, a la graella del radiador, l'escut de la casa anglesa Perkins, fabricant de motors dièsel. Al seu costat, el Pegaso 1061 de l'amic Luis, que fou d'un celler:
La restauració d'aquests tres camions és, en la nostra opinió, modèlica, admirable. La tendència que impera en el sud peninsular, en la recuperació de camions clàssics, és a carregar-los excessivament d'ornaments. I el resultat de tot plegat, sovint, és xaró i estrident, fins i tot horripilant. Un camió és un vehicle per treballar, no pas per treure'l a passejar els dies festius. La sobrietat, moltes vegades, és una manifestació de bon gust, refinament i elegància. L'excés enfarfega, satura.
Creiem que el Barreiros Saeta 65 que comparegué a la trobada de Nájera, d'acord amb els criteris dessús expressats, és una restauració exemplar: màxima fidelitat a la versió original del camió com fou produït i sortí de la fàbrica de Villaverde i una clara limitació pel que fa als guarniments: ben seleccionats, pocs i discrets. En general, les restauracions executades en el nord d'Espanya són brillants en haver estat regides per aquests principis.
La darrera trobada s'ha celebrat a l'antiga fàbrica de la Fabra i Coats del barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, avui dia reconvertit en un equipament municipal, el 18 de maig de 2019. Cartell que anunciava l'esdeveniment relatiu a l'exposició de vehicles clàssics:
Al recinte de l'antiga fàbrica hi han acudit moltes motocicletes i turismes. I sis camions i un autocar. Renglera dels camions que s'han exposat a la Fabra: l'autobús Pegaso amb carrosseria Setra Seida d'en Toni Arimany, el Pegaso Tecno de l'empresa Transvidal i fills SL, el Ebro d'en Ramon Manonellas i el Nazar d'en Xavier Castells, el Ford A d'en Jordi Riera Palmés i el Ford d'en Joan Vallcorba Pomier de Sant Feliu de Codines, i la tractora Pegaso Tecno d'en Juan Salvador:
L'autocar Pegaso amb carrosseria Setra Seida que fou de l'empresa Pous de Manlleu, restaurat per en Toni Arimany i Piella:
A la trobada també hi assistí en Jordi Fluriach Ramentol, transportista jubilat del Masnou, captivat pels camions Pegaso:
El senyor Ramon Manonellas i Cirera abraçat a la seva esposa, davant de l'Ebro C que ha restaurat i amb el qual participa en nombroses trobades que es convoquen a Barcelona i a Lleida:
Visitants apinyats als camions clàssics exposats:
El Pegaso Tecno 1236 que ha restaurat el senyor Juan Salvador, amb un plantejament agosarat, valent, decidit i poc convencional que ha suscitat opinions de tota mena:
Tres camions produïta a Espanya en la dècada de 1960 i 1980:
El Pegaso Tecno 1217 equipat amb una grua, de Transvidal i fills SL, treballa diàriament:
El Ford recuperat per en Joan Vallcorba Pomier, de Transports Vallcorba de Sant Feliu de Codines, amb una caixa amb marquesina atapeïda de fardells:
El senyor Pere Fernández Bori, antic treballador jubilat de la Fabra i Coats, mostrà, en una visita, una part de la fàbrica que conserva la maquinària i exposà llur història i la transcendència que tingué per al barri de Sant Andreu de Palomar.
Cap a l'any 1800 Sant Andreu de Palomar era un petit poble agrícola que disposava de terres fèrtils i d'aigua abundant procedent dels pous i del Rec Comtal. El caràcter agrícola de Sant Andreu es començà a diluir a partir de l'any 1830 amb la incipient industrialització afavorida per llur proximitat a la ciutat de Barcelona. La implantació de fàbriques tèxtils afavorí un increment de la població i un desenvolupament urbanístic considerable. L'any 1880 l'activitat industrial té molt més de pes que no pas l'agrícola.
L'any 1839 l'industrial Ferran Puig i Gibert va fundar a Sant Andreu de Palomar una fàbrica de filatures coneguda com el Vapor de Fil. Amb el propòsit d'incrementar el patrimoni, la seva filla, Dolors Puig Cerdà, es casà amb en Camil Fabra i Fontanills, que era un dels clients principals de la filatura. L'any 1860 l'empresa canvia la denominació social a Fernando Puig e hijo, primer fabricant espanyol de troques i cabdells de fil de cotó. I, amb l'ànim d'afermar llur posició, l'any 1884 es fusionà amb l'empresa Manuel Portabella e hijo, popularment coneguda com Els alemanys.
L'any 1903 la Sociedad Anónima Sucesora de Fabra y Portabella es fusionà de nou amb J&P Coats Ltd, una gran empresa de filatura escocesa que havia fundat feia pocs anys, a Sant Vicenç de Torelló, Osona, la colònia industrial de Borgonyà. L'empresa resultant, Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats, fou la primera inversió estrangera en l'economia industrial catalana.
La Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats assignà a les fàbriques que tenia una producció concreta: a Borgonyà
es produí filatura i els torçats de cotó, eliminant els processos
d'acabats, i la fàbrica de Sant Andreu de Palomar produí filats i
retorts i els processos de blanqueig, tint i acabats del
fil de cosir.
L'any 1915 l'empresa tenia més de mil cinc-cents treballadors. N'arribà a tenir tres mil, majorment, dones del barri de Sant Andreu de Palomar. Fabra i Coats, coneguda com a can Fabra, ocupava dues illes que acollien les fàbriques de Sant Andreu i la del Rec, aixecades a finals del segle XIX.
L'any 1915 l'empresa tenia més de mil cinc-cents treballadors. N'arribà a tenir tres mil, majorment, dones del barri de Sant Andreu de Palomar. Fabra i Coats, coneguda com a can Fabra, ocupava dues illes que acollien les fàbriques de Sant Andreu i la del Rec, aixecades a finals del segle XIX.
El desembarcament dels escocesos a can Fabra l'any 1903 afavorí millores de les condicions laborals dels treballadors com una setmana de vacances retribuïdes en la dècada de 1930. Els britànics, a partir de 1949, incrementaren la seva participació en l'empresa, de manera que l'any 1992 ostentaven el 85% del capital social.
L'any 1970 comença l'esllanguiment de la fàbrica de Sant Andreu del Palomar amb el progressiu tancament d'instal·lacions i l'acomiadament de
treballadors. Les naus cessaren a poc a poc l'activitat. La darrera nau en actiu fou la del carrer Sant Adrià. L'any 2005 Fabra i Coats va extingir definitivament la producció a l'estat espanyol.
L'Ajuntament de Barcelona és el propietari de les antigues instal·lacions que la Fabra i Coats tenia al barri de Sant Andreu del Palomar, transformades en un equipament municipal que acull usos diversos. Una part de la maquinària que es conserva de l'antiga fàbrica de can Fabra:
El cap de setmana vinent tindrà lloc una de les grans trobades de vehicles clàssics, la desena edició del Ral·li Internacional d'Autobusos Clàssics de Barcelona a Caldes de Montbui.
Tot sembla indicar que a causa de la passió que els vehicles susciten, passió que com més va més creix, la proliferació de trobades i encontres de vehicles clàssics té un avenir fabulós.
