Manual d'instruccions i manteniment de l'autobús Barreiros A131 (i II).

Seguim amb l'exposició del manual d'instruccions i manteniment de l'autobús Barreiros A131, un vehicle que suposà una competència directa dels autobusos i autocars que aleshores construïa Pegaso. Filtre principal del gasoil:

Procès per engreixar la bomba d'injecció:



Procès per engreixar el regulador:









Allotjament, ubicació del termòstat:





Caixa de canvis:



Transmissió:











Procès per engreixar el motor d'arrancament:



Ubicació de les bateries:



Instal·lació dels fusibles a l'espai de conducció del vehicle:



Enllumenat del vehicle:



Regulació dels llums:



Clau de l'aixeta de pas automàtic:



Lubricació de la servodirecció:

En Barreiros, que començà en un taller a Galícia reparant, transformant i reconstruint vehicles en els anys 1940, ben aviat s'adonà de l'endarreriment tecnològic que les empreses d'automoció espanyoles tenien respecte la resta de constructors europeus. Els vehicles que es construïen en sòl hispànic i els de la resta de països europeus sota la influència nord-americana, eren dos mons. La guerra civil i l'autarquia, amb el demencial intervencionisme administratiu que comportà, arruïnà les poques indústries constructores de vehicles que sobrevisqueren. El fracàs de l'autarquia fou patent quan a mitjan dels anys 1950 la producció d'automòbils a Espanya es féu sota llicència d'altres fabricants europeus. Per disposar d'automòbils i atendre la incipient demanda s'hagué de recórrer a les patents d'altres fabricants que proporcionaven la tecnologia i maquinària desapareguda i inexistent a l'estat espanyol. Es consumava la desfeta industrial del país i llur dependència de fabricants estrangers.

La manera més pràctica i eficaç que Barreiros improvisà per resoldre tal trencacolls fou aprofitar la legislació espanyola que impedia la importació de vehicles estrangers -el govern espanyol a través del ministeri d'indústria només autoritzava unes quotes de pocs vehicles per fabricant i any i ensems gravava llur importació amb uns aranzels exorbitants- per celebrar acords comercials amb d'altres fabricants europeus i produir llurs vehicles a Espanya sota llicència. Fou la mateixa solució que Seat adoptà amb Fiat o Enasa amb Leyland, la recerca d'un soci tecnològic. Les cabines que muntaven els camions Barreiros procedien d'un acord amb la francesa Berliet; la producció de tractors i furgonetes es resolgué amb acords amb fabricants germànics; els autobusos procedien de llicències procedents d'un acreditat constructor anglès; i els automòbils eren produïts sota llicència de constructors francesos i nord-americans. Aquest grandíssim, extraordinari industrial que en qualsevol país amb una economia liberal de debò hagués gaudit del màxim reconeixement institucional i públic per la riquesa que generà, morí oblidat a Cuba l'any 1992. 

Les mediocres classes dirigents espanyoles mai acceptaren de bon grat la brillantor, intel·ligència i gosadia de l'Eduardo Barreiros. Un silenci espès es formà sobre la seva figura. I és eloqüent que la biografia més completa sobre aquest industrial fos escrita per un historiador anglès: Barreiros el motor de España de Hugh Thomas. Aquest llibre, editat per Planeta, està ara per ara descatalogat. No creiem pas que els responsables de l'editorial Planeta projectin de fer-ne una nova edició. No hi havia a Espanya cap historiador, catedràtic o erudit capaç d'escriure'n llur biografia? El modest homenatge que en aquest espai li tributem a la seva figura continuarà en el proper article amb l'exposició d'un altre manual d'un autobús Barreiros.

Radiocomunicacions d'ENHER.

Amb el títol de Radiocomunicacions, l'arxiu fotogràfic de l'empresa ENHER conté un àlbum de fotografies dedicat a les instal·lacions i aparells emissors. La fotografia d'aquest àlbum més antiga que hem seleccionat, datada el juliol de 1948, correspon a un aparell transmissor de Barcelona, que la fitxa precisa que estava de proves.

Una fotografia del 20 d'octubre del 1950 d'una caseta de fusta de reduïdes dimensions que acollida l'emissora de l'empresa a El Pont de Suert, la capita de la comarca de l'Alta Ribagorça i central d'operacions d'ENHER per les obres que executava aquells anys a la Noguera Ribagorçana:

L'emissora del Pont de Suert el mes de maig de 1953:

Dues fotografies de l'emissora que ENHER tenia a Barcelona el març de l'any 1959. L'evolució i avanç tecnològic respecte del primer aparell de l'any 1949 és patent:

Com hem exposat en anteriors cròniques publicades al bloc sobre l'importantíssim arxiu fotogràfic de l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÉCTRICA RIBAGORZANA SA, actualment en procés de digitalització, llurs responsables, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van fer mans i mànigues per disposar de tota la maquinària per poder executar la labor encomanda, considerada estratègica pels responsables econòmics que maldaven perquè Espanya fos un país autosuficient en matèria energètica. Una quimera franquista. 

També s'ha de tenir present el profund malestar que hi havia a Catalunya aquells anys pels freqüents talls de subministrament d'energia elèctrica que afectaven els particulars i perjudicaven especialment les malmeses indústries del país, que patien tota mena d'entrebancs i dificultats. Es produïa i fabricava però en unes condicions deplorables que afectaven particularment les condicions de vida dels treballadors. 

Per tant, com sempre succeeix, hi havia per un cantó la política econòmica oficial basada en l'autarquia; per un altre cantó, s'imposava la realitat de les coses i calia importar matèries primeres i productes manufacturats que el país no produïa per falta de capacitat. La importació d'alguns vehicles d'ENHER -autos i camions anglesos i dels Estats Units- i de la maquinària per muntar i posar en funcionament la fàbrica de ciment de Xerallo en són una demostració palesa, afavorida en aquest cas per la titularitat pública de l'empresa i el sector en que operava, d'importància fonamental. A desgrat del cost que tenia per les depauperades arques públiques de l'Estat espanyol, també s'havia d'importar petroli i gas atès que, al marge de la propaganda oficial, els jaciments petrolífers de Burgos no cobrien pas remotament la demanda existent. I finalment, també hi havia la gent del règim que participava del fabulós negoci de la importació i representació de productes manufacturats estrangers, molt demandats. Era un negoci segur -els productes manufacturats ja eren venuts abans d'importar-se- i generava unes grans plusvàlues per als qui tenien la influència d'importar-los. 

Segurament que es consideraria una provocació i burxar en la ferida, però seria útil de saber els principals importadors de productes de tota mena dels anys 1940 fins els anys 1970. Molts d'aquells cognoms ens resultarien coneguts. Una  activitat i negoci que va cimentar gran fortunes.