La visita dels caps d'ENHER a una pedrera calcària de Cambrai (França) el mes de juny de 1949.

Els caps d’ENHER, una empresa de capital públic i caràcter estratègic car produïa energia elèctrica, disposaven de prerrogatives per raó del seu càrrec. Entre aquestes prerrogatives hi havia poder viatjar a l’estranger per motius laborals. Una de les sortides dels responsables d’ENHER a l’estranger, a Bèlgica concretament, va ser la negociació i compra d’una fàbrica de ciment, la maquinària, forns i instal·lacions de la qual, convenientment desmuntades, van ser importades pel port de Tarragona, transportades en tren i camions i muntades de nou a Xerallo.

La cimentera de Xerallo, a prop de La Pobla de Segur, va estar operativa fins l’any 1973, quan, sense previ avís, se’n va acordar llur tancament. Un cop per la comarca del Pallars Jussà, pobrament industrialitzada. Actualment la baluerna desmuntada de la cimentera ofereix una imatge inhòspita, fantasmal i tètrica a la vall on es posada. Solament ofereix interès per als afeccionats a l’arqueologia industrial, una disciplina arrelada al nostre país.

Els responsables d’ENHER van poder gaudir d’algunes escapades a l’estranger. El motiu era l’establiment de relacions comercials i de col·laboració amb d’altres empreses europees del mateix sector i conèixer com treballaven. Val a dir que aquestes empreses disposaven d’una maquinària i d’uns mètodes de treball més moderns que no pas els aplicats, en general, a Espanya. En un mercat tancat i protegit per aranzels i la fixació de quotes d'importació de béns, la productivitat i l’eficiència no poden pas desenvolupar-se. 

Pouant l’arxiu fotogràfic d’ENHER, propietat de la Fundació Endesa, absolutament magnífic, hem trobat les fotografies que els caps d’ENHER van complimentar a les acaballes del mes de juny de 1949 a una pedrera calcària de la localitzat francesa de Cambrai.

Talment s’aprecia en les fotografies, l’objectiu de la càmera era de retratar la maquinària que treballava en aquesta pedrera i els mitjans de transport de la matèria primera obtinguda. Aquest era, segons sembla, el autèntic motiu de la visita a aquesta pedrera: conèixer la maquinària que disposava aquesta mina i, concretament, com treballaven i la capacitat de les pales Pinguely, de fabricació francesa. Les primeres fotografies corresponen a una pala Pinguely que carrega la roca calcària en unes vagonetes:

Una altre pala equipada amb un motor dièsel que treballava en aquesta pedrera de Cambrai:

Aquesta visita a la pedrera de Cambrai va ser ben profitosa per als responsables d'ENHER. Al cap d'un any, el mesos de maig i juny de 1950, es van muntar un pala Pinguely que va treballar en la construcció de l'embassament d'Escales, una de les grans obres civils executada per ENHER en la primera meitat dels anys 1950 i que palesava llur capacitat per a escometre projectes de gran envergadura.

Radiocomunicacions d'ENHER.

Amb el títol de Radiocomunicacions, l'arxiu fotogràfic de l'empresa ENHER conté un àlbum de fotografies dedicat a les instal·lacions i aparells emissors. La fotografia d'aquest àlbum més antiga que hem seleccionat, datada el juliol de 1948, correspon a un aparell transmissor de Barcelona, que la fitxa precisa que estava de proves.

Una fotografia del 20 d'octubre del 1950 d'una caseta de fusta de reduïdes dimensions que acollida l'emissora de l'empresa a El Pont de Suert, la capita de la comarca de l'Alta Ribagorça i central d'operacions d'ENHER per les obres que executava aquells anys a la Noguera Ribagorçana:

L'emissora del Pont de Suert el mes de maig de 1953:

Dues fotografies de l'emissora que ENHER tenia a Barcelona el març de l'any 1959. L'evolució i avanç tecnològic respecte del primer aparell de l'any 1949 és patent:

Com hem exposat en anteriors cròniques publicades al bloc sobre l'importantíssim arxiu fotogràfic de l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÉCTRICA RIBAGORZANA SA, actualment en procés de digitalització, llurs responsables, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van fer mans i mànigues per disposar de tota la maquinària per poder executar la labor encomanda, considerada estratègica pels responsables econòmics que maldaven perquè Espanya fos un país autosuficient en matèria energètica. Una quimera franquista. 

També s'ha de tenir present el profund malestar que hi havia a Catalunya aquells anys pels freqüents talls de subministrament d'energia elèctrica que afectaven els particulars i perjudicaven especialment les malmeses indústries del país, que patien tota mena d'entrebancs i dificultats. Es produïa i fabricava però en unes condicions deplorables que afectaven particularment les condicions de vida dels treballadors. 

Per tant, com sempre succeeix, hi havia per un cantó la política econòmica oficial basada en l'autarquia; per un altre cantó, s'imposava la realitat de les coses i calia importar matèries primeres i productes manufacturats que el país no produïa per falta de capacitat. La importació d'alguns vehicles d'ENHER -autos i camions anglesos i dels Estats Units- i de la maquinària per muntar i posar en funcionament la fàbrica de ciment de Xerallo en són una demostració palesa, afavorida en aquest cas per la titularitat pública de l'empresa i el sector en que operava, d'importància fonamental. A desgrat del cost que tenia per les depauperades arques públiques de l'Estat espanyol, també s'havia d'importar petroli i gas atès que, al marge de la propaganda oficial, els jaciments petrolífers de Burgos no cobrien pas remotament la demanda existent. I finalment, també hi havia la gent del règim que participava del fabulós negoci de la importació i representació de productes manufacturats estrangers, molt demandats. Era un negoci segur -els productes manufacturats ja eren venuts abans d'importar-se- i generava unes grans plusvàlues per als qui tenien la influència d'importar-los. 

Segurament que es consideraria una provocació i burxar en la ferida, però seria útil de saber els principals importadors de productes de tota mena dels anys 1940 fins els anys 1970. Molts d'aquells cognoms ens resultarien coneguts. Una  activitat i negoci que va cimentar gran fortunes.

El transport dels forns, molins i la maquinària de la fàbrica de ciment de Xerallo.

Un dels inconvenients que va haver d'encarar ENHER, en quant al transport, va ser la deficient xarxa de carreteres que hi havia a la comarca de l'Alta Ribagorça en aquells anys. La guerra civil i els estralls que se'n van derivar va agreujar l'escarransida i malmesa xarxa de carreteres, camins i pistes d'aquella comarca pirinenca i d'altres properes.

La concreció dels projectes que va dur a terme ENHER va requerir la construcció pel seu compte de pistes i camins per a transportar la maquinària i mercaderia de tota mena que calia. D'aquesta manera, l'empresa disposava d'un departament per a planificar aquestes vies de comunicació, el personal adscrit del qual havia de visitar i estudiar els indrets més adients de llur traçat. El finançament d'aquestes obres, que era una competència atribuïda a l'Estat, tanmateix era a càrrec d'ENHER.

A l'arxiu d'ENHER corresponen a l'àlbum de la fàbrica de ciment de Xerallo hi ha dues fotografies de tècnics de l'empresa estudiant in situ l'emplaçament més adient d'obertura d'una pista prop del poble de Santa Linya, a la comarca de La Noguera. Els mitjans tècnics i d'automoció que disposaven eren ben precaris. Aquesta circumstància reforça el mèrit de don Victoriano Muñoz i del personal que treballava a ENHER en aquells anys.

El novembre del 1947 va arribar al port de Tarragona, desmuntada, els forns, molins i la resta de la maquinària de la fàbrica de ciment que ENHER havia comprat a Ravels, Bèlgica. Aquesta maquinària es va transportar fins a Xerallo, prop de la Pobla de Segur.

Per al transport d'aquesta maquinària, molt pesada, es va usar, sempre que era possible, les línies de tren. El tren de Lleida a la Pobla de Segur, inicialment transfronterer perquè havia d'enllaçar Lleida fins a Sent Gironç, a l'Arièja, a través del port de Salau, s'estén l'any 1924 a Balaguer. El 1949, la línia s'allarga a Cellers; el 1950, es va inaugurar l'estació de Tremp, capital de la comarca del Pallars Jussà; i el 1951, connecta Lleida i La Pobla de Segur.

Les peces es transportaven en tren fins a l'estació més propera al lloc de destí, fossin les estacions de Cellers, Tremp o La Pobla de Segur, segons estiguessin operatives. Arribades a aquestes estacions, es descarregaven i es transportaven en camions fins a Xerallo.

Les fotografies més antigues conservades a l'arxiu fotogràfic d'ENHER són del camió Thornycroft que descarregava maquinària a Xerallo a finals d'agost del 1948:

Per aquells dies, l'Aclo d'ENHER transportava uns dipòsits per a la fàbrica de ciment:

L'octubre del 1948 es va transportar un molí a través de la línia de tren de Lleida a l'estació de Santa Linya:

A l'estació de Santa Linya, el molí es va descarregar i es va transportar amb el Thornycroft fins a Xerallo:

Al cap de quatre dies, el molí de vint-i-vuit tones de pes arribava fins a La Pobla de Segur:

Arribada del transport d'un molí de trenta-tres tones de pes a la fàbrica de ciment de Xerallo el 23 d'octubre de 1948:

Quan la línia de tren de Lleida va connectar amb La Pobla de Segur el 1951, la mercaderia d'ENHER es descarregava en aquesta estació i es distribuïa amb la flota de camions de l'empresa. Aquestes fotografies acrediten l'extraordinari esforç que per a ENHER va suposar la construcció de la fàbrica de ciment de Xerallo i els desafiaments que va haver de superar.

Segurament la capacitat de treball, sacrifici i superació dels protagonistes d'aquest gran projecte i, en general, de tothom aleshores, era molt diferent de l'esperit i valors que tenim nosaltres actualment. Havia de guanyar-se la vida, en un país trinxat i exangüe, esmerçant-hi tots els esforços. En canvi, nosaltres patim l'actual moment amb una gran perplexitat i desorientació. No estem preparats per entomar-la ni volem acceptar les conseqüències que per força ens tocarà de patir.

Els camions d'ENHER: anys 1950 i principis del 1960 (II).

Als anys 1950 ENHER compra vehicles per a poder executar les obres dels embassaments que construïa al riu Noguera Ribagorçana. A diferència d'avui dia que les obres públiques i dels promotors privats es liciten i s'adjudiquen al contractista que presentava un millor preu i garanties, aquells anys les grans empreses tenien vehicles i personal que executava directament les obres.

L'abril del 1957, ENHER importa tres bolquets Euclid per a les obres de l'embassament de Mequinensa, una gran obra pública d'aquells anys. Els camions Euclid tot just descarregats al port de Barcelona:

També es va comprar un bolquet Aclo destinat a les obres de l'embassament de Mequinensa, un dels grans projectes executats per ENHER:

Les vicissituds de Mequinensa i llur desaparició sota les aigües de l'embassament construït per ENHER son novel·lades en l'extraordinari llibre de Jesús Moncada, "Camí de Sirga", de lectura absolutament recomanable.

Aquest àlbum també conté els populars Land Rovers:

L'any 1960 s'amplia la flota de camions Pegaso. Tres fotos d'un Pegaso 200 amb sitges de ciment. ENHER era propietària de la planta cimentera de Xerallo, a la comarca del Pallars Jussà:

Continuarà.

Els vehicles històrics que conserva ENDESA a Barcelona i algunes fotografies de llur fons fotogràfic.

Amb en Xavier Castells hem visitat la nau de la Zona Franca de Barcelona on es conserva el fons documental i tota la maquinària, utillatges i uns vehicles de dues empreses elèctriques catalanes ja desaparegudes, avui dia integrades dins d'ENDESA: Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA) i l'Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA (ENHER), aquesta darrera propietat de l'INI. Ens va rebre en Sergi Treviño, el conservador d'aquest material de gran valor històric.

El primer vehicle conservat és un camió GMC, de benzina, que FECSA tenia assignat a La Val d'Aran per a atendre els serveis de la companyia. Era un vehicle molt valorat atès que tenia la capacitat per a pujar el material carregat per les costes i els pendents de muntanyes, a l'hivern, completament nevades gràcies als tres eixos motrius. A l'estiu, aquests serveis es podien realitzar amb altres camions o amb animals, bàsicament mules. Per aquest motiu, havia d'estar sempre en bones condicions mecàniques.

Aquests GMC van ser importats per FECSA a començaments dels anys 1950 per a destinar-los als serveis de l'empresa. En Joan March i Ordinas, el propietari de l'empresa, tenia prou influències per a assolir una quota d'importació dels camions i maquinària que necessita FECSA. Aquests béns havien de satisfer-se en divises, en uns anys que l'estat espanyol no n'hi havia pas. Per a burlar el nombre de vehicles permesos en les quotes d'importació, també s'importaven vehicles sencers desmuntats que figuraven com a peces de recanvi. Un cop importats, les peces eren muntades i es disposava d'uns quants vehicles més.

En Xavier Castells fotografiat davant de la porta de la cabina del camió GMC, amb els llums davanters canviats respecte a llur col·locació original:

D'aquest vehicle és remarcable que és completament original. La porta posterior de la caixa està vinclada pel pes dels pals de fusta i les torres d'alta tensió desmuntades que havia transportat, que sobresortien. Sota aquesta porta hi ha una caixa per a dipositar-hi eines. També disposava d'unes alces i uns seients per a transportar-hi treballadors. Encara es guarda la factura original de la compra d'aquest GMC, prova de la meticulositat administrativa de FECSA:

El segon camió que integra aquest fons és un Pegaso que va pertànyer a ENHER. Estava a la central de El Pont de Suert, i treballava per les diverses estacions elèctriques construïdes al llarg del riu de la Noguera Ribagorçana. Els baixos del camió presenten podrits per la sal que es llençava a les carreteres de la comarca de l'Alta Ribagorça a l'hivern. Després va estar uns anys a la central de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, abans de ser dipositat a la nau de la Zona Franca de Barcelona.

Aquest camió originalment formava part dels famosos Pegasos que havien d'exportar-se a Egipte pel concurs internacional convocat pel govern egipci i que havia guanyat ENASA. Els vehicles sobrers que no van poder-se exportar, van haver de ser venuts a Administracions i organismes públics, extensiu també a una empresa de l'Institut Nacional d'Industria com ho era ENHER. Per aquest motiu les instruccions del vehicle són escrites en àrab i en anglès. Munta una caixa fabricada per les carrosseries Barbany del barri del Bon Pastor de Barcelona.

El tercer camió és un Ebro D150 amb cabina doble. Està pintat amb el color verd fosc propi dels camions de FECSA dels anys 1970 i començaments del 1980. Estava destinat als serveis de tota mena de l'empresa. Indubtablement, camions d'aquesta classe amb cabina doble són molt escassos:

En aquesta nau també hi ha dos Land Rovers, curt i llarg, destinats als serveis de FECSA:

També hi ha una furgoneta Ebro F275, amb el color verd clar característic. La darrera ITV passada és de l'any 1990:

Un altre dels vehicles guardats és aquest Jeep Furgó, un vehicle dissenyat per a circular per a zones rurals:

Un Seat 132, per als directius de l'empresa, un cotxe de representació de finals dels anys 1970 i començaments del 1980:

Una furgoneta Renault 4, molt popular aquells anys:

Una moto Bultaco destinada a l'estació elèctrica de Vilallonga de Ter, a la Vall de Camprodon:

Un compressor de la marca Atlas Copco:




Un carro amb una escala de gran alçada, muntada a sobre:



Un carro del servei d'extinció d'incendis:

ENDESA, com a successora tant de FECSA com ENHER, conserva el fons documental d'aquestes dues empreses elèctriques catalanes que inclou uns arxius fotogràfics molt interessants i de gran valor històric. Us oferim un petit tast o mostra que publicarem successivament en properes cròniques.

Aquestes quatre fotografies pertanyen a l'arxiu d'ENHER. Aquesta empresa, segurament pel fet de ser propietat de l'Institut Nacional d'Indústria, tenia una flota amb nombrosos camions Pegaso, empresa pública també de l'INI. La primera fotografia, de caràcter publicitari, hi ha un Pegaso amb un remolc. Segurament que fou tramesa per ENASA per a mostrar els camions que fabricava:

Un Pegaso d'ENHER amb la seva caixa de fusta. Aquesta empresa tenia una flota prou important de Pegasos:

Un Pegaso d'ENHER obrint-se pas enmig d'un camí entre parets de neu a la Ribagorça:

Un Pegaso 200 amb cisternes de ciment que transportava el ciment produït a la planta de Xerallo:

Unes fotografies d'època d'uns Pegasos transportant maquinària per a les estacions elèctriques d'ENDESA escampades arreu de l'Estat espanyol:

Aquest bloc vol agrair l'amabilitat dispensada per en Sergi Treviño, conservador del fons d'ENDESA, per a redactar aquesta crònica i les properes que es publicaran aviat.