Fotografies d'autobusos i autocars arreplegades per en Josep Vert i Planas (XVI).

A l'arxiu del senyor Vert hi ha un article que sobre la història de la Sarfa, farcida d'anècdotes, escrigué el senyor Josep Martinell i fou publicat al número 166 de la Revista de Girona, datada el setembre i octubre de 1994. L'article és il·lustrat amb alguns dels cotxes que tingué la companyia. 

Sarfa està estretament vinculada a Palafrugell. Devers l'any 1880, a Palafrugell, en Malànima tenia una diligència que feia la línia de Palafrugell a Girona. Més d'un cop fou assaltada la diligència a la costa de Torre Negre. El pendent de Torre Negre, amb la ralentització per força de la marxa del vehicle, era aprofitat pels lladres de camí ral per robar. 

Al cap d'uns anys, a Palafrugell, hi trobem el Ligero, un transportista que aixecà la primera casa del carrer de Girona i treballava en tota mena de transports. El Ligero tingué ben aviat la competència representada per l'avi Rovira. En Rovira, gras, panxut, camacurt i abillat amb una faixa i camisa blanca li'n deien El Berruga per l'abundor de grans que la seva cara presentava. Tenia una tartana que tancava en una quadra del carrer Nou, l'antic carrer del Progrés de Palafrugell. Era una tartana llarga que disposava de sis o set seients i una capacitat per transportar entre dotze i catorze passatgers. El Berruga s'asseia al pescant exterior. Tirada per dos cavalls, feia la ruta de Palafrugell a Girona. La tartana d'en Rovira també era coneguda com la dels músics atès que era usada per la cobla en llurs desplaçaments. Atès que l'administració no havia encara regulat i intervingut l'activitat, el transport de viatgers per carretera era una competència directa, sense miraments. 

L'Artigues succeí a en Rovira en el negoci del transport de viatgers de Palafrugell a Girona. Per aquest motiu a l'Artigues li'n deien l'Hereu Rovira. L'Artigues, valent i amb una clara visió del negoci del transport i llur avenir, comprà els primers camions que hi hagué a Palafrugell per transportar mercaderies, bàsicament, els sacs de taps de suro produïts per les indústries del poble. Eren uns Berliet importat de França que muntaven unes rodes massisses recobertes de cautxú, tenien uns llums de carbur per circular de nit i unes cabines d'una incomoditat completa. Aquells primers camions eren tancats en una garatge del carrer Clavé. 

L'Artigués també comprà un dels primers òmnibus de la demarcació de Girona. Aquest cotxe fou una competència seriosa al tren petit de Girona a Palamós. El senyor Artigues, home singular, imposava un càstig peculiar i eficaç als treballadors sancionats per les faltes comeses en el desenvolupament del seu treball. Els obligava a asseure's les vuit hores que durava la jornada laboral diària en una cadira a l'entrada de l'administració, a la vista de tothom. No calia pas acomiadar-los als treballadors; renunciaven a la feina per pròpia iniciativa. 

El senyor Artigues, que controlava gairebé tot el transport de Palafrugell -només hi havia uns pocs transportistes que feien el transport urbà entre les fàbriques de taps de suro-, s'associà amb en Ribot (l'hereu Vicens de Llagostera) i en Font (el noi Mateu de Sant Feliu de Guíxols). La companyia resultant de la unió dels tres socis que treballaven en les tartanes fou la Sarfa: Societat Anònima Font, Ribot i Artigues.  El senyor Miquel Balaguer, secretari del Jutjat de Palafrugell, en fou el primer director i encarregat de portar a cap l'organització de l'empresa.

El senyor Artigues, gras i pantagruèlic, morí a la seva casa de Llafranc mentre menjava un plat d'arròs descomunal. Traspassà d'un afartament d'arròs.
  

L'esclat de la Guerra Civil comportà la col·lectivització de l'empresa. Acabada la guerra, el càrrec de gerent recaigué en el senyor Esplugues. Al cap d'un anys, el succeí el senyor Cases de Mataró. I després arribà el senyor Joaquim Escrivà, un gerent que impulsà i modernitzà l'empresa; posà les bases del gran creixement que Sarfa tingué en la dècada de 1970 i 1980. El llibre d'en Josep Pla Viatge en autobús es basa en els records que l'autor conservava dels seus viatges amb els cotxes de la Sarfa.   

L'estreta relació entre Sarfa i en Josep Pla s'afermà quan, arran d'una gran nevada un dia fred d'hivern, un dels cotxes restà aïllat davant del mas Pla, a Llofriu. El xofer i els viatgers s'encaminaren decidits, sense vacil·lacions, cap a la casa on hi residia l'escriptor. Els hi fou servit per sopar unes patates bullides acompanyades d'una mica de carn de porc. Dormiren a les golfes de la casa. L'incident propicià una ferma amistat entre el xofer de la Sarfa, el senyor Pujol, i l'escriptor. Atesa la malfiança que en Pla sentia cap al servei de correus espanyol per la censura i comprovació de la correspondència a què era sotmès, en Pujol li recollia directament llur correspondència privada que era lliurada al conductor de la línia de Figueres a Perpinyà perquè aquest la franquegés i diposités directament en el servei postal francès. Ara per ara, la intervenció i control de les comunicacions feta massivament pels usuaris a través d'internet resulta per als estats del món d'una major eficàcia, comoditat i celeritat.

Bonic autobús Mercedes Benz que tingué Sarfa en els anys 1930:



Dos cotxes de la Sarfa:



Una mostra de les carrosseries que proliferaren en els anys 1940 i 1950:



Les modernes carrosseries de la dècada de 1990 de dos pisos:

Sarfa, els populars autobusos de la Costa Brava, desaparegué com a empresa independent l'any 2000 per llur adquisició per Sarbús. La concentració d'empreses de transports, com succeeix en d'altres sectors, és una tendència  imparable.

Continuarà.

L'ús d'un camió Iveco 180 amb bolquet i els sinònims de bolquet en català: apunts dels escriptors Quim Monzó i Màrius Serra a La Vanguardia.

En un article publicat temps enrere per en Quim Monzó a la seva columna del rotatiu La Vanguardia, va abordar la problemàtica de les estàtues humanes plantades a les Rambles de Barcelona. La solució que hi proposava davant d’aquest problema, que ha provocat la renúncia dels barcelonins a passejar-se per les Rambles, era de carregar-los en un camió Iveco 180 amb un bolquet i descarregar-lo al mar.

No va haver-hi gaire reaccions en contra de la proposta del senyor Monzó per netejar les Rambles. Segurament que la crisi econòmica i els problemes que se’n deriven han obert els ulls a molts de pogres. Crec que un exemple el trobem en la retòrica dels polítics d’Iniciativa-Els Verds que han arraconat el seu discurset mediambiental i han tornat a l’apel·lació dels drets socials, d’impossible materialització sense diners.

De l’article d’en Quim Monzó va sorprendre’ns que precisava el model concret de camió amb bolquet per executar aquesta labor, una actuació que segurament molts ciutadans de Barcelona agrairien i aproven. Proposava un Iveco amb bolquet. Posats a fer, també es podria netejar la ciutat dels pipes habituals que roben als incauts turistes amb els perjudicis i la mala fama que es projecta de Barcelona arreu del món. Un Iveco amb bolquet, el camió proposat pel senyor Monzó per netejar les Rambles de les estàtues humanes:

Des d’aquest espai dubtem que un vehicle d’aquestes dimensions tingués capacitat per executar la tasca suggerida pel senyor Monzó, un dels millors escriptors catalans actuals. En caldrien uns quants d’Ivecos amb bolquet per dur-la a terme.

Abans d’ahir, també a La Vanguardia, en Marius Serra publicava un altre article en la seva columna El Rum-Rum sobre els camions bolquets. Hi explicava que en català els bolquets també podien anomenar-se trabuc, de tal manera que, en lloc de camions bolquet, se’n podria dir camions de trabuc, extrem que desconeixem absolutament. Afegia el senyor Serra que una altre sinònim de bolquet és dúmper, un anglicisme que sí coneixíem. L’article publicat per l’escriptor i enigmista Màrius Serra:

També explicava en Màrius Serra que en un viatge a La Pobla de Lillet va descobrir que per aquest cantó de la comarca del Berguedà els dúmpers s’anomenen Mutrac. Navegant per la xarxa el senyor Serra va descobrir la existència d’una marca de tractors, Motrac. D’aquesta manera, aquests berguedans van fer un exercici de metonímia: adoptar el nom propi de la marca (MOTRAC) per designar el nom comú d’un vehicle (un camió bolquet). Idèntic procés va experimentar el nom comercial Jeep per identificar globalment els vehicles tot terreny. Però la diferència entre el Motrac berguedà i el jeep nord-americà és patent: el mutrac és una denominació geogràficament restringida i, en canvi, el jeep és un concepte d’abast mundial.

En Màrius Serra, amb la brillantor habitual, exposava d’altres exemples de metonímia: les vambes per designar el calçat esportiu; en canvi, a les terres de Ponent, el calçat esportiu és conegut com a keds. També es referia a una expressió de Ponent per les persones de cul gros: tenir un darrere com un John Deere, una popular marca de tractors fàcilment identificable per la combinació de colors verd i groc amb què son pintats. Finalitzava la columna amb una reflexió del particular moment històric que viu Catalunya i el repte de trobar llur desllorigador o, en les seves paraules, trobar el camí del Jeep amb un Motrac per trabucar el seu destí.

En un article publicat en aquest bloc el 23 d’agost de 2009 sobre les empreses i vehicles de la Pobla de Lillet gràcies a la informació i fotografies facilitades pel senyor Eduard Pujals, no varem pas advertir la denominació autòctona referida als bolquets. Aquestes troballes lingüístiques de ben segur que no se li podien pas escapar a un amant de les llengües com ho és en Màrius Serra. Un Seddon Atkinson amb un bolquet amb alces de fusta d'EXCAVACIONS SERRET, del barri d’Artigues de Badalona, objecte de l'article del senyor Serra:

Dos camions Pegaso 3060 dúmper, l'un d'una empresa gironina i l'altre de GONZALO GARCÍA SA:

Un Pegaso Comet de l'empresa ripollesa Excavacions Germans Marty i un Nazar B de l’Enric Vilavedra equipats amb mutracs: 

Un camió 3HC, un Katiuska o rus com popularment era conegut, importat pel govern de la II República en la Guerra Civil Espanyola, també de l’empresa Excavacions Serret, a la riba del riu Besós en el tram de Sant Adrià de Besòs, equipat amb un trabuc:

Els russos o Katiuska, els castellans l'anomenaven Tres Hermanos Comunistas pels caràcters ciríl·lics de llurs inicials. En Joan Mercader ens ha explicat l'origen de la paraula Katiuska. El Govern de la II República va importar durant la Guerra Civil dos mil camions 3HC per l'exèrcit. Tanmateix, les culates dels motors d'aquests camions pensats per climes molt freds, com el de l'URSS, rebentaven per l'escalfament que patien en el clima de la península Ibèrica. La Hispano Suiza de Barcelona, una empresa col·lectivitzada productora de material bèl·lic, va dissenyar i fabricar un culata especial per als 3HC que no s'escalfava. Aquesta operació va rebre el nom de "Katiuska".   

I un Pegaso 1060 de l’empresa badalonina Excavacions Serret equipat amb un dúmper/trabuc/mutrac/bolquet bolcat:

Li agraïm a en Màrius Serra la seva troballa: que el camió bolquet, en català, també pugui anomenar-se camió de trabuc, dúmper i mutrac. Ho tindrem en compte en les properes cròniques que publiquem sobre els camions amb aquesta carrosseria reforçada per treballar a les obres i traginar materials de construcció que han corregut pel país i que procurem de recuperar en aquest espai.