Les carrosses Pegaso 6038 de la cavalcada dels Reis d'Orient de Barcelona.

En la cavalcada dels Reis d'Orient de Barcelona, en què hi participa l'amic Xavier Maraña des de l'any 2008, de patge, que tindrà lloc aquesta nit màgica, comptarà amb carrosses que foren antics autobusos urbans Pegaso Monotral 6083 en actiu en la dècada de 1980 i primers anys de la dècada de 1990 transformats en aquest ús lúdic i festiu.

En Xavier Maraña, que conserva la relació completa dels autobusos Pegaso Monotral 6038 adquirits per Transports Metropolitans de Barcelona per cobrir les línies de la capital de Catalunya, ha esbrinat els cotxes concrets que han estat transformats per tal ús.

Hi ha constància, d'acord amb la informació facilitada per en Xavier, que cinc Pegasos 6038 s'han convertit en carrosses de la cavalcada dels Reis d'Orient. Els autobusos, procedents de l'arxiu d'en Xavier Maranya, i llurs transformacions, són els següents:

Cotxe núm. 7081 fotografiat a la Travessera de Dalt el 4 de juliol de 1994 i el 5 de gener de 2008: 

Cotxe núm. 7310 fotografiat al passeig de Colom el 3 d'abril de 1995 i el 5 de gener de 2009:





Cotxe núm. 7040 fotografiat a la Barceloneta el 22 d'octubre de 1996 i el 5 d'octubre de 2008:





Cotxe núm. 7073 fotografiat al Canyelles el 21 de setembre de 1994 i el 5 de gener de 2009:





Cotxe núm. 7085 fotografiat al barri de Roquetes el 20 d'octubre de 1994 i el 2 de gener de 2010:

D'aquests autobusos els usuaris en tenen un record poc satisfactori, poc agradable. L'accés i eixida del vehicle, a conseqüència de l'alçada del sòl, amb uns graons considerables, no era pas còmode per la gent gran i els qui tenien problemes de mobilitat. Eren també sorollosos, bruscs en la circulació i contaminants. Expel·lien fum abundant pel gruixut tub s'escapament posterior. La seva estètica era prodigiosa, un encert absolut. Alguns cotxes foren transferits a països de condicions de vida precària. L'entrada en funcionament del Pegaso 6420, concebut a Alemanya, constituí un avanç considerable quant a comoditat. Per desgràcia poques unitats del Pegaso Monotral 6038 s'han conservat malgrat que llur presència a Barcelona i les ciutats circumdants, en la dècada de 1980, fou ingent.

Agraïm a l'amic Xavier Maraña la informació i fotografies de llur arxiu per consignar l'ús singular de carrossa d'alguns dels Pegasos 6083 que ben segur molts barcelonins d'una certa edat utilitzaren en llurs desplaçaments quotidians.

Imatges de la revista Serra d'Or (i II).

Els anys 1970 augmentà la contestació contra la dictadura del general Franco. Tanmateix, els anys anteriors a Catalunya es produïren protestes contra el franquisme. L'any 1951 tingué lloc la Vaga de Tramvies causada per l'augment del preu del bitllet acordat per la Companyia de Tramvies de Barcelona i el greuge que suposava amb les tarifes de Madrid. La gent es negà a usar els tramvies i malgrat la brutal repressió del règim, l'augment de tarifes fou anul·lada i el governador civil de Barcelona i l'alcalde de la ciutat destituïts.

L'any 1959 es produeix l'afer Galinsoga que comportà la destitució de Luis Martínez de Galinsoga de la direcció del diari La Vanguardia per haver afirmat a l'església de Sant Ildefons de Barcelona que els catalans eren una merda. El 19 de maig de 1960 tenen lloc els Fets del Palau de la Música Catalana quan uns assistents al concert d'homenatge al poeta Joan Maragall cantaren El Cant de la Senyera davant de ministres d'en Franco desobeint la prohibició expressa decretada pel governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga. Un dels detinguts fou en Jordi Pujol, futur president de la Generalitat de Catalunya, sotmès a un Consell de Guerra i empresonat.

El 14 de novembre de 1963 el diari Le Monde publicà unes declaracions de l'Abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré i Jané, que, en base a l'encíclica Pacem in Terris promulgada pel Vaticà en què defensava els drets humans i la democràcia, criticà la dictadura franquista per contrariar els principis bàsics del cristianisme i argumentà la manca de llibertat de premsa, la defensa de la llengua catalana i la crítica de la campanya dels vint-i-cinc anys de pau atès que eren vint-i-cinc anys de victòria. Aquestes declaracions l'obligaren a emprendre el camí de l'exili. Solament podé tornar per morir a Catalunya l'any 1968.

A principis de març de 1966 hi hagué La Caputxinada, l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona reunida al convent dels Caputxins de Sarrià i que aplegà nombrosos intel·lectuals. Aquest fet desfermà la repressió del règim amb el setge i ocupació del convent per la policia.
 
La dècada del 1970 les protestes contra la dictadura eren encapçalades principalment per estudiants i alguns treballadors ben organitzats en sindicats d'esquerres que reclamaven la introducció de reformes. El règim accentuà la repressió. El Procés de Burgos del desembre de 1970 en fou la resposta. La crisi del règim s'evidenciava en la decrepitud física del dictador Franco i el progressiu aïllament internacional de l'estat espanyol.

La continuïtat de la dictadura encarnada en la figura de l'almirall Luis Carrero Blanco s'esvaí el dia 20 de desembre de 1973 quan el seu Dodge Dart 3700 GT volà pels aires al carrer Claudio Coello de Madrid. Aquell atemptat de ETA fou un tràngol molt dur per en Franco i els qui volien la perpetuació de la dictadura. Un cop mort en Franco i encetada la transició, aquesta culminà amb la Constitució Espanyola, sacralitzada per uns i discutida per uns altres. Un instrument jurídic que ha funcionat durant trenta-cinc anys. Sembla que la greu crisi de l'estat espanyol i que afecta totes les institucions -monarquia, Tribunal Constitucional, poder judicial, legitimació de les cambres legislatives, corrupció sistemàtica- també taca la Constitució. A l'estat espanyol malauradament cap de les institucions importants funciona eficaçment.

Portada de la revista Serra d'Or del setembre de l'any 1970 amb una fotografia de la Universitat de Barcelona:

Publicitat de la Gran Enciclopèdia Catalana, un projecte molt ambiciós i ruïnós per alguns dels seus promotors:

Publicitat dels xiclets Damel orientada la jovent:



Vieta aprofitava Serra d'Or per fer una publicitat innovadora dels seus productes:

Catalana de Gas i Electricitat SA, la seu social de la qual era ubicada en un edifici protegit del Portal de l'Àngel 22, obra d'en Josep Domènech i Estapà, presentava el gas com la solució front la contaminació atmosfèrica que augmenta any rere any a Barcelona i la seva àrea metropolitana:

El Banc Popular Espanyol presumia de la seva xarxa de sucursals a Catalunya:

Una fotografia amb un avi assegut i un cartell del ninotaire Xesc, d'una suau ironia per estalviar-se problemes amb la censura:

Fotografia d'un article sobre la zona franca de Barcelona i llur importància per la indústria catalana:



Fotografia d'en Xavier Porta del casc antic de la ciutat de Lleida com a nou espai de lleure del jovent: 

Amb aquest article acabem la sèrie dedicada a la publicitat Serra d'Or que ens permet de copsar millor com eren els anys 1960 i 1970.

L'ús d'un camió Iveco 180 amb bolquet i els sinònims de bolquet en català: apunts dels escriptors Quim Monzó i Màrius Serra a La Vanguardia.

En un article publicat temps enrere per en Quim Monzó a la seva columna del rotatiu La Vanguardia, va abordar la problemàtica de les estàtues humanes plantades a les Rambles de Barcelona. La solució que hi proposava davant d’aquest problema, que ha provocat la renúncia dels barcelonins a passejar-se per les Rambles, era de carregar-los en un camió Iveco 180 amb un bolquet i descarregar-lo al mar.

No va haver-hi gaire reaccions en contra de la proposta del senyor Monzó per netejar les Rambles. Segurament que la crisi econòmica i els problemes que se’n deriven han obert els ulls a molts de pogres. Crec que un exemple el trobem en la retòrica dels polítics d’Iniciativa-Els Verds que han arraconat el seu discurset mediambiental i han tornat a l’apel·lació dels drets socials, d’impossible materialització sense diners.

De l’article d’en Quim Monzó va sorprendre’ns que precisava el model concret de camió amb bolquet per executar aquesta labor, una actuació que segurament molts ciutadans de Barcelona agrairien i aproven. Proposava un Iveco amb bolquet. Posats a fer, també es podria netejar la ciutat dels pipes habituals que roben als incauts turistes amb els perjudicis i la mala fama que es projecta de Barcelona arreu del món. Un Iveco amb bolquet, el camió proposat pel senyor Monzó per netejar les Rambles de les estàtues humanes:

Des d’aquest espai dubtem que un vehicle d’aquestes dimensions tingués capacitat per executar la tasca suggerida pel senyor Monzó, un dels millors escriptors catalans actuals. En caldrien uns quants d’Ivecos amb bolquet per dur-la a terme.

Abans d’ahir, també a La Vanguardia, en Marius Serra publicava un altre article en la seva columna El Rum-Rum sobre els camions bolquets. Hi explicava que en català els bolquets també podien anomenar-se trabuc, de tal manera que, en lloc de camions bolquet, se’n podria dir camions de trabuc, extrem que desconeixem absolutament. Afegia el senyor Serra que una altre sinònim de bolquet és dúmper, un anglicisme que sí coneixíem. L’article publicat per l’escriptor i enigmista Màrius Serra:

També explicava en Màrius Serra que en un viatge a La Pobla de Lillet va descobrir que per aquest cantó de la comarca del Berguedà els dúmpers s’anomenen Mutrac. Navegant per la xarxa el senyor Serra va descobrir la existència d’una marca de tractors, Motrac. D’aquesta manera, aquests berguedans van fer un exercici de metonímia: adoptar el nom propi de la marca (MOTRAC) per designar el nom comú d’un vehicle (un camió bolquet). Idèntic procés va experimentar el nom comercial Jeep per identificar globalment els vehicles tot terreny. Però la diferència entre el Motrac berguedà i el jeep nord-americà és patent: el mutrac és una denominació geogràficament restringida i, en canvi, el jeep és un concepte d’abast mundial.

En Màrius Serra, amb la brillantor habitual, exposava d’altres exemples de metonímia: les vambes per designar el calçat esportiu; en canvi, a les terres de Ponent, el calçat esportiu és conegut com a keds. També es referia a una expressió de Ponent per les persones de cul gros: tenir un darrere com un John Deere, una popular marca de tractors fàcilment identificable per la combinació de colors verd i groc amb què son pintats. Finalitzava la columna amb una reflexió del particular moment històric que viu Catalunya i el repte de trobar llur desllorigador o, en les seves paraules, trobar el camí del Jeep amb un Motrac per trabucar el seu destí.

En un article publicat en aquest bloc el 23 d’agost de 2009 sobre les empreses i vehicles de la Pobla de Lillet gràcies a la informació i fotografies facilitades pel senyor Eduard Pujals, no varem pas advertir la denominació autòctona referida als bolquets. Aquestes troballes lingüístiques de ben segur que no se li podien pas escapar a un amant de les llengües com ho és en Màrius Serra. Un Seddon Atkinson amb un bolquet amb alces de fusta d'EXCAVACIONS SERRET, del barri d’Artigues de Badalona, objecte de l'article del senyor Serra:

Dos camions Pegaso 3060 dúmper, l'un d'una empresa gironina i l'altre de GONZALO GARCÍA SA:

Un Pegaso Comet de l'empresa ripollesa Excavacions Germans Marty i un Nazar B de l’Enric Vilavedra equipats amb mutracs: 

Un camió 3HC, un Katiuska o rus com popularment era conegut, importat pel govern de la II República en la Guerra Civil Espanyola, també de l’empresa Excavacions Serret, a la riba del riu Besós en el tram de Sant Adrià de Besòs, equipat amb un trabuc:

Els russos o Katiuska, els castellans l'anomenaven Tres Hermanos Comunistas pels caràcters ciríl·lics de llurs inicials. En Joan Mercader ens ha explicat l'origen de la paraula Katiuska. El Govern de la II República va importar durant la Guerra Civil dos mil camions 3HC per l'exèrcit. Tanmateix, les culates dels motors d'aquests camions pensats per climes molt freds, com el de l'URSS, rebentaven per l'escalfament que patien en el clima de la península Ibèrica. La Hispano Suiza de Barcelona, una empresa col·lectivitzada productora de material bèl·lic, va dissenyar i fabricar un culata especial per als 3HC que no s'escalfava. Aquesta operació va rebre el nom de "Katiuska".   

I un Pegaso 1060 de l’empresa badalonina Excavacions Serret equipat amb un dúmper/trabuc/mutrac/bolquet bolcat:

Li agraïm a en Màrius Serra la seva troballa: que el camió bolquet, en català, també pugui anomenar-se camió de trabuc, dúmper i mutrac. Ho tindrem en compte en les properes cròniques que publiquem sobre els camions amb aquesta carrosseria reforçada per treballar a les obres i traginar materials de construcció que han corregut pel país i que procurem de recuperar en aquest espai.

Retalls de publicitat de la Barcelona trista i grisa del batlle José Maria de Porcioles i Colomer.

A casa hi havia uns diaris vells publicats a Barcelona, de la dècada del 1960. Sovint, remenant per armaris i altells, et trobes diaris vells que desconeixes per quin motiu no es van llençar a la brossa al seu moment. Llegeixes les notícies per cercar i trobar la causa per la qual es va guardar el diari. Generalment, és un exercici inútil, no cal dir-ho.

Tanmateix, llegir un diari vell, amb els fulls esgrogueïts i polsosos, sempre és una sorpresa. Al cap dels anys, les notícies, les esqueles, la publicitat i la compaginació i el disseny dels diaris d'antany criden poderosament l'atenció. La seva lectura és una pura delícia, més encara si hom està avesat a llegir habitualment la premsa escrita.

La premsa d'aquells anys, en plena dictadura franquista, estava absolutament controlada. Els qui no combregaven amb el règim ho dissimulaven molt bé. Es practicava la censura pel govern espanyol i el nomenament dels directors dels diaris havia de tenir l'autorització del ministeri competent. Tanmateix, com succeeix avui dia, ja aleshores s'inseria publicitat de les actuacions que realitzaven les autoritats de l'època, fos la inauguració d'una carretera o actuacions municipals de tota mena.

En els diaris que vaig trobar per casa, de l'any 1971, s'informava de les inversions realitzades per l'Ajuntament de Barcelona per a modernitzar la flota dels camions de recollida de les deixalles. També hi havia un quadre amb els diners invertits en aquest programa referit a l'ampliació de l'incineradora de deixalles, l'adquisició de camions per aquest ús específic i de papereres.

Aquesta notícia tractava d'oferir una imatge de transparència de l'Ajuntament de Barcelona en l'ús dels diners públics, en uns anys, a principis de la dècada del 1970, que la gestió de l'alcalde de Barcelona, en José Maria de Porcioles i Colomer, començava a ser qüestionada i criticada per molts barcelonins. Els camions que il·lustraven aquesta publicitat eren Pegasos Comet i Austin-Sava:

Aquesta notícia també lloava la gestió de l'Ajuntament de Barcelona en la renovació i millora del parc mòbil d'autobusos. S'hi afegia un quadre amb les programa d'inversions executats en milions de pessetes, il·lustrat amb un petit bus Sava i un bonic Pegaso articulat amb carrosseria Monotral:

No és cap casualitat que aquestes notícies sobre les inversions que executava l'Ajuntament de Barcelona es publiquessin l'any 1971. Es tractava d'apaivagar l'enuig creixent que el mandat del notari José Maria de Porcioles i Colomer al capdavant de la batllia de Barcelona suscitava a molts ciutadans de Barcelona.

El gran creixement que va experimentar Barcelona a partir dels anys 1960, no va ser degudament planificat i correctament executat. La conseqüència fou que la qualitat de vida dels barcelonins se'n va ressentir greument, amb un augment de les protestes veïnals que provocarien la seva destitució l'any 1973.

Publicitat dels camions Austin Sava apareguda als diaris LA VANGUARDIA i EL NOTICIERO UNIVERSAL, adquirits per l'Ajuntament de Barcelona per a renovar la flota de camions de recollida de deixalles, amb els concessionaris oficials i llurs adreces:











Crec que és una pena que l'Ajuntament de Barcelona no hagués conservat cap d'aquests camions per a crear un museu que aplegués els vehicles que han tingut al llarg d'aquests darrers cent anys: camions de bombers, autobusos, cotxes oficials i camions de serveis municipals de tota mena.

Aquests museus del transport hi són a les principals ciutats europees. Els autocars restaurats per TMB poden ser la llavor d'aquest futur museu del transport de Barcelona, la ciutat que ha estat el bressol de la indústria de l'automoció a l'Estat espanyol.

Els vehicles de Forces Elèctriques de Catalunya SA: introducció.

L’origen de FECSA el trobem en dues societats elèctriques, la Companyia Barcelonesa d'Electricitat i la Societat Espanyola d'Electricitat. La primera, la Companyia Barcelonesa d'Electricitat, fou adquirida per la coneguda empresa Barcelona Traction, l’any 1911, anomenada popularment la Canadenca per la nacionalitat del seu propietari, l’empresari canadenc Frederick Stark Pearson, qui l’havia fundada l’any 1911. És remarcable que La Canadenca cap a l’any 1925 era la principal empresa elèctrica d'Espanya, i produïa el 70% de l'energia generada a Catalunya.

Fins el juliol del 1936, data de l’esclat de la guerra civil espanyola, la Barcelona Traction va adquirir les empreses més destacades del sector, com ho eren Salts del Segre (1912), Energia Elèctrica de Catalunya ( 1923) i Salts de l'Ebre (1930).

La Barcelona Traction també va executar algunes de les obres hidràuliques més importants d’Europa atès que disposava d’uns equips d’enginyers i tècnics extraordinàriament ben formats. Les obres de construcció d’embassaments al Pirineu català són unes de les obres civils més importants construïdes a Catalunya en el segle XX.

La guerra civil espanyola va provocar l’aturada de l'activitat del sector, amb la col·lectivització de l’empresa i la intervenció del govern atès que era un sector estratègic. Un cop conclosa la guerra civil, va haver-hi la crisi de la postguerra.

Totes aquestes circumstàncies van permetre que l’any 1948 el financer mallorquí Juan March i Ordinas prengués el control i propietat de l’empresa mitjançant una operació mercantil coneguda com a Barcelona Traction, d’estudi obligat en el dret mercantil. Un jutjat de Reus va declarar la insolvència de l’empresa, extrem completament fals, i en March va apoderar-se en una subhasta judicial de l’empresa per un preu molt inferior al valor real de l’empresa.

Les plusvàlues econòmiques que aquesta operació va reportar a en Juan March foren fabuloses. El general Franco va consentir aquesta operació perquè en March havia estat un dels principals finançadors de l’alçament militar del juliol del 1936 contra el govern legítim de la República.

L’any 1951, en Juan March va fundar la companyia Forces Elèctriques de Catalunya, Societat Anònima (FECSA) que representava la major part del mercat català i un 13% del mercat espanyol d’electricitat.

Durant la dècada del 1950, FECSA va impulsar la construcció de centrals hidroelèctriques, estenent-se també en els anys 1960 a la construcció de centrals tèrmiques. En la dècada del 1970, i arran de la crisi del petroli, va endinsar-se en l’energia nuclear, participant conjuntament amb amb Electricité de France, Hidroelèctrica de Catalunya i ENHER en la construcció de la central nuclear de Vandellós, en servei des del 1972. També va construir la central nuclear d'Ascó, operativa des de l’any 1983.

Arran de la liberalització del mercat elèctric d'Espanya causada per l’ingrés a la Unió Europea, hi ha l'entrada d'Endesa en l'accionariat de FECSA, amb la compra del 40% de l'empresa en 1991. L’any 1996, el Grup Endesa adquireix el 75% de les accions de FECSA.

Per referències familiars sabia que FECSA era una empresa amb una organització interna modèlica, pròpia de la cultura canadenca i anglosaxona del seu fundador i dels màxims responsables, que disposava d’uns arxius que documentaven tota llur trajectòria empresarial. La comptabilitat, els projectes civils d’obres, les autoritzacions administratives, el personal, el patrimoni –edificis, maquinària, vehicles-, els acords amb altres empreses i compres d’altres societats, etc. I el més important era que part de l’arxiu anterior a la Guerra civil espanyola s’havia salvat d’aquella tràgica maltempsada.

Uns mesos enrere, a començaments del febrer del 2011, un article publicat a La Vanguardia informava del treball de la Vanessa López i d’en Sergi Treviño inventariant tot el gavadal documental de FECSA, ENHER i HIDROELÈCTRICA DE CATALUNYA SA. Aquests dos historiadors estan ordenant tot aquest fons documental, un dels més importants d’aquesta mena a Catalunya.

Aleshores ja sabia a través de qui podia accedir als fons documental de vehicles de FECSA, ENHER i HIDROELÈCTRICA DE CATALUNYA SA. Vaig contactar amb el Sergi Treviño que molt amablement va oferir-me de poder difondre els vehicles de les tres empreses hidroelèctriques catalanes a través d’aquest bloc. Solament calia començar a remenar arxius per a trobar les preuades fotografies. Un treball descomunal.

Vaig comentar-li aquest projecte a en Xavier Castells, redactor d’aquest bloc. En Xavier va contactar amb en Sergi Treviño i ja han posat fil a l’agulla. Les primeres fotografies del fons documental de FECSA són per a sucar-hi pa. A més, hi ha molta tela per a tallar. Us en faig cinc cèntims.

Un camió Autocar de l’empresa TRANSPORTES GRAU del carrer Ciutat de l’Asunción de Barcelona treballant en una estació elèctrica a mitjans dels anys 1970:

TRANSPORTES GRAU ja treballava abans de la guerra civil amb carros i cavalls. Tenia el garatge al carrer València, de Barcelona, on actualment hi ha una benzinera. Aquest garatge estava ple de politges de fusta i cordes. En la postguerra va especialitzar-se en els transports especials. En Xavier Castells recorda un Pegaso Comet molt curt amb acerbi, de color groc amb les llantes blanques, circulant amunt i avall per Barcelona.

El creixement de l’empresa va comportar el trasllat de l’empresa a un nau molt grossa i moderna del carrer Ciutat de la Asunción, al barri del Bon Pastor de Barcelona. Allí hi guardaven nombroses grues i camions nordamericans Autocar i ERF anglesos per a l’arrossegament de peces de molt pes.

Una altre fotografia meravellosa són aquests dos bolquets Euclid, de fabricació nordamericana, que treballaven en els anys 1960 a la comarca del Garraf:

Un Willeme d'arrossegament matriculat a Ourense:

Un camió amb remolc matriculat en els anys 1940:



I un mític Mack:

Amb paciència, tenacitat, temps, treball i l’ajuda i col·laboració d’en Sergi Treviño, en Xavier Castells i Quintana publicarà les fotografies dels vehicles que han integrat la flota de FECSA durant tots aquests anys, i de les empreses de transport especial que hi ha treballat. El criteri més adient creiem que és publicar-les cronològicament indicant la data de la fotografia, el lloc on feu presa i l’obra en la qual treballava.

Les fotografies d’aquests vehicles ens permetran de conèixer les importants obres civils executades per FECSA per a l’electrificació de Catalunya, particularment remarcables en el Pirineu.

En Xavier Castells creu que l’importància d’aquest fons documental justifica que des d’aquest bloc se li dediqui una atenció preferent. Per tant, volem agrair molt especialment a en Sergi Treviño els esforços i temps que haurà d’esmerçar per a materialitzar un projecte d’aquesta mena.