Enguany, la felicitació de les festes de Nadal l'il·lustrem amb una fotografia de l'església de Sant Gil, de Folquer, al peu de la serra de Comiols, comarca de La Noguera, tan estimada per tants de motius. L'església, senzilla, és de planta rectangular, d'una nau, amb capella adossada al lateral. La llinda de la porta hi té gravat l'any 1625.
I hem seleccionat el Poema de Nadal d'en Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894-1961), descendent d'una família noble, poeta, novel·lista i traductor.
POEMA DE NADAL
Cant I
Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!
Ai, aire d’aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit!
Una estrella!…
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament,
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment…
Però l’estrella solament,
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d’un naixement
entre el bou i la mula d’un estable.
Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l’or fals
i el collaret de pedreria.
Però el qui cerca l’oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l’estrella!
Avui el llavi cansat
vol estrafer l’alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l’alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!
És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l’alegria,
i l’estrella en l’infinit,
i el perfum de misteri d’aquest dia.
Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s’hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d’altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.
Si el despit que se’t menja tu acales
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l’àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l’estrella
no vagis baladrejant;
humiteja’t la parpella
amb tres llàgrimes d’infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.
Jo, en aquell temps, pensava que el miracle
de l’àngel que anuncia el Fill de Déu
es feia lluminós, amb l’espectacle
de quatre pins aclaparats de neu,
d’un pendís tot rissat d’escabelloses,
i una dent de guineu desfent el glaç,
i unes esquelles tímides, ploroses,
musicalment acompanyant el pas
d’uns xais engorronits pel mal temperi,
que, muts, esparpillaven l’ull encès
i oloraven ventades de misteri,
tranquil•lament, sense comprendre res.
I entre aquest món d’hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
igual que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats.
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l’esperit i el pèl
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porro blau cel.
Era un paisatge que jo em feia a mida,
de molses tendres, de morat encís,
de muntanyes amb punta arrodonida
que eren semblants a les del meu país,
però més musicals, més inflamables,
amb uns argelaguers desesperats
que, si senten el sofre dels diables,
senten el vol dels àngels platejats.
Un món amb les entranyes més descloses,
un aglevat més viu i més despert…
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradís i verd.
I, fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.
Els meus pastors de Betlem
havien sentit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d’un miracle.
Només els quatre pastors
li van veure be la cara;
l’àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava!
Només ells, només ells! Aquella nit,
els pirates del mar
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l’atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l’aigua salada
sense poder dormir…
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era,
ningú no va veure res…
Ni el rostre emmascarat
ni el braç despullat
ni la gaita de seda que es fonia
varen poder comprendre l’alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!…
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!…
Cant II
Els pastors han sentit el sotrac
de les ales brillants i fredes;
l’estrella s’ha fet viva en el parrac
ple de la palla de les cledes.
Els pastors, galta sorruda,
no han estudiat ni han après,
són igual que una mata de ruda,
no saben res de res…
Però, què hi fa? La ciència i la paraula
no descobreixen el llampec diví,
son inútils els colzes a la taula
i els ulls clavats al pergamí…
Cau dins la fosca l’ambició que fibla
fins a l’espasme i al sanglot,
si no hi ha una ala d’àngel ben visible,
que ho aclareixi tot!
Per ‘xò els pastors, gentalla temorega,
senten que el fred no llevarà cadarn:
la veritat calenta els hi batega
com un ocell clavat sobre la carn.
La veritat! Només en saben una,
aquella que l’àngel ha dit,
aquella que penja del clar de la lluna
dins la calma serena de la nit!
No saben res del buf irrespirable
que el gran concert de les estrelles mou,
però saben que dins un estable
ha nascut un Infant! Ja en tenen prou!…
Però per què? Si cada dia
hi ha un plor de criatura violent
que ve a inflar la monotonia?
Un infant! No val pas una rialla
ni un glop més de vi!
Si a la terra viu tanta pobrissalla
i la que neix s’hi ajunta per patir!…
Sí, sí, això és cert! Però bé deu haver-hi
un llampec de més altes tempestats;
per les misèries sense cap misteri
no enraonen els àngels platejats!
I ells ho comprenen. Les galtes vermelles
reprenen els sentits,
i amb els dits
avesats a munyir les ovelles,
i a resseguir la pell de les primales,
es van fregant els ulls, adolorits
d’aguantar el cop de llum de les ales…
I els pastors van trobar el rabadà
que jeia com sempre a la palla,
a les dents una llesca de pa
i al cor una escorrialla
de cançó per mandrejar.
El rabadà, de tots ells,
es triava la carn més ben salada
i tenia pel jaç les millors pells
i fins per la pluja tenia teulada;
i si era l’hora d’escorxar
sortia el ganivet del rabadà.
La veritat dels pastors
el rabadà no la volia veure.
No va sentir llampecs ni clarors,
¿ com s’ho podia creure?
Però, la veritat era tan clara,
que hauria capgirat el més mesell,
i ells la duien pintada a la cara,
i els escaldava la pell!
L’home que ha vist un àngel de debò,
gasta una llengua que no es deixa tòrcer,
i en la paraula s’hi endevina un to
que s’ha de creure allò que diu, per força !
Ai, però el rabadà d’aquella nit
massa estimava el seu porró blau cel,
i a la nina de l’ull tenia un tel
i una rata-pinyada dins del pit!
– A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
– Vull esmorzar.
– El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
– Qui t’ho ha dit?
– Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant
– No serà tant!…-
Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors,
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos
i somriures que anuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
La sang, una anguila mansa,
s’ajup tremolant de por;
quatre gotes de vergonya
taquen l’angúnia del front.
Escolteu com es barallen
el rabadà i els pastors!
Guanyar o perdre en la batalla
vol dir la vida o la mort!
– Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
– No serà tant!…-
En el Nadal d’avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva
de donar el pit i d’aixecar les mans!
Avui precisament? No és cosa nova!
És mil·lenari el mal que arrosseguem!
Sobre la carn, hi ha la mateixa roba
de la nit de l’estable de Betlem.
L’estrella viu en el cimal abrupte,
a mig camí la voluntat es torç,
i abans de començar ja salta el dubte
i la peresa que aigualeix l’esforç.
Volem el pàmpol de la fresca parra,
volem la glòria de l’eixida estant;
ens pica el cos el pèl de la samarra
del rabadà que diu: – No serà tant -,
del rabadà que ha vist la llum salvatge,
que ha vist la veritat nua i rebel,
i estira el braç per abastar el formatge
i el broc lluent del seu porró blau cel.
No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és pas que li manqui llengua per cridar;
no és res d’això, la seva covardia
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
i, mentre els altres van seguir l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un sol moment el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant!
I encara és viu, i té unes carns madures
que li cauen dels ossos resclumits;
i ell espia les tendres criatures
per si pot amoixar-los amb els dits.
Per si els clava l’empremta miserable
de rabadà, d’innoble rabadà,
que contempla l’estrella de l’estable
amb el porró blau cel dintre la mà.
Per ’xò en el temps que jo tenia
el meu pessebre flamejant,
amb l’Anunciata i l’Establia
entre l’arboç i el galceran
i l’argelaga que es moria,
com un estrany pressentiment
d’alguna pena molt més alta,
amb una llàgrima a la galta
deia els meus cants de naixement.
I no em cansava de mirar,
envernissat de pell i roba,
aquell trosset de rabadà,
que no volia anar a adorar
les figuretes de la cova.
I és que, per dins la xarxa fina
d’aquell meu somni blau i verd,
ja m’hi sangrava el tall obert
fet per la punta d’una espina!
Alguna veu, qui sap d’a on,
m’havia dit que en aquest món
el rabadà de l’eixorquia
també em faria abaixar el front!
I que davant de tot conjur,
per esqueixar-me el vel obscur,
i respirar la llum serena,
no em lliuraria del pecat;
i quan anés adelerat,
amb molta ràbia o molta pena,
i amb molta set de llibertat,
sempre veuria al meu costat,
el rabadà, girat d’esquena.
Cant III
Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!…
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!…
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar…
Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva fi no es veu!
Si ens han posat l’esquella mansa,
tu limites l’audàcia del peu
amb l’espígol novell de l’esperança!…
Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l’arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l’Infant diví!
Per ‘nar a Betlem, només hi ha un sol camí!
L’àngel ha parlat,
l’estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara;
l’home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país nevat?…
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí…
El camí vell per l’alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l’estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina…
Però, per atrapar-lo, com es fa?
El camí de Betlem, com s’endevina?
Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d’argelagues que s’adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s’atreveixen ni a cantar ni a moure’s,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d’ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?
I no heu pensat en res? No us acudia
cap cosa de cançó, o bé de paraules,
que lligués amb els nervis d’un misteri,
d’un record, d’una estrella i d’una cova,
i d’un xai degollat sobre l’espatlla
del pastor més valent que fa de guia?…
El camí de Betlem! L’únic, el vostre,
aquell que cadascú porta a les venes,
encara que no vulgui, no seria
igual que aquell camí dalt la muntanya,
ensopegat només, perquè el silenci,
perquè els ocells, perquè les herbes castes,
van agafar tots els colors d’un somni?
No fa pas molt que per ‘questa drecera
ha passat un fuster de Nazaret
que duia del ronsal una somera
i, dalt la bèstia, tremolant de fred,
una noia com una primavera!
Però el rastre la neu ja l’ha esborrat;
cap llengua humana els ha parlat…
L’unglot de la somera s’esllavissa
damunt del gel…, ningú els ha vist.
Sols l’ull de bou, terrós i trist,
sols una llebre espantadissa
s’han aturat en un goret,
s’han acostat i han vist com era
la Noia i el Fuster de Nazaret
i el pelatge cendrós de la Somera…
Com se troba el camí de Betlem?
El camí de Betlem, qui l’endevina?
Només una llebre, només un ocell,
han vist la Sagrada Família!…
La neu ha esborrat el pas
i hi ha una lloba que xiscla!
No hi fa res! No hi fa res! Ja pot xisclar.
No veus l’estrella com brilla?
No veus els ulls dels pastors?
La veritat és una brasa viva!…
La veritat que crema als pastors,
la tenen en el nas i a les orelles;
perdiguers estranys, tímids caçadors
i mig germans dels xais i les ovelles!
No pregunteu res, no digueu res!…
Obriu els ulls immòbils i tranquils;
hi ha una estrella baixa com un ciri encès!
Seguiu el rastre, perdiguers humils!
Seguiu el rastre de l’unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com un gos,
i accepta el misteri sense rondinar…
Sense dubtar de res, i fos com fos,
camina, quan li manen caminar!
Quan s’ha esbravat el pas dels rabadans,
i el cor de les mentides;
quan només en els dits de les mans
hi ha el pèl de les cabrides,
i el tall del fred,
i la cremor de la gebrada,
i no hi resta senyal de ganivet
ni gust de trena violada!
Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t’has de perdre pel camí
que et va guiant l’estrella cauta;
no t’has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!
Cant IV
El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l’alegria nova!…
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?…
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
encara ens queda al fons del fons
l’entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l’alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l’Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d’ara…
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
És l’alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d’aquesta cançó de bressol!
És l’alegria de veure com passa
la trista sentència del full consumit;
i el llavi que espera i desglaça
el cos més eixarreït;
de veure que tot ho engoleix la barcassa
que mena l’oblit!
De veure que aquesta llampant caravana
on ploren i riuen cent mil vanitats,
de tant que demana,
no troba paraula pels llavis pintats!
De veure que hem anat adelerats
i que amb les ungles hem tocat l’arrel
de tots el pecats daurats
i el baf de les roses vives,
i només havem sentit
una mica més de fel
al voltant de les genives
i en el fons del fons del pit!
És l’alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l’horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se’n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
las pell nua d’un infant
que plora!
L’alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l’orgull passat i present,
no hi ha res que ens crida;
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l’ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta musica
d’una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l’or del temple;
té un sentit tebi i pregon,
que no té cap veu inflada,
ni cap ciència del món,
ni cap mitra encarcarada!
I aquesta cançó només,
estranya, anònima, lliure,
s’enganxa al llavi, després
de tant dubtar i tant somriure;
i ens dóna un deliri foll,
i sentim el cor com salta,
i ens fa doblegar el genoll,
i ens humiteja la galta.
I sense saber per què
aquest plor viu i serè
tot l’esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d’ara:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia,
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l’arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament…
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se’l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir un gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d’ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l’infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta
i va enganxar-se al bec dels falciots;
al campanar les campanes movien,
poc a poquet, el batall tremolós:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?… “
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix i l’arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!
Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!
Final
Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…
I fa mol temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un recó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!
I volem tenir un record pels conductors de transport escolar que, ignorant i prescindint del temps que faci, surten cada dia per portar la canalla als estudis, amb una imatge produïda per l'amic Jordi Riera. Labor admirable en el pobles i comarques d'alta muntanya, de temps inclement a l'hivern, cobrint llargues distàncies per carreteres precàries.
Molt bon Nadal i Feliç 2020
