Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montesa. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de setembre del 2014

La desaparició de la indústria catalana de motocicletes: una reflexió pertinent formulada per en Francesc Cabana i Vancells.

L'edició del diari El Punt Avui del dia vint-i-sis de juliol de 2014 publicà dins la secció d'economia un article d'en Francesc Cabana i Vancells, advocat especialitzat en la història econòmica del país, sobre la història de les empreses catalanes que produïen motocicletes. El seu interès i actualitat en aquests moments ens ha animat a difondre'l en aquest espai. Les reflexions que conté creiem que no hna perdut pas vigència, ans el contrari, són de plena actualitat i molt oportunes.

En uns moments tan delicats de les relacions entre Catalunya i Espanya, per la voluntat d'uns i la intransigència dels altres, El Punt Avui ha publicat aquest estiu uns quants articles sobre les relacions econòmiques entre els dos territoris, obra del senyor Francesc Cabana, segurament la persona que millor coneix la història econòmica de Catalunya, incloent-hi la seva indústria i entitats financeres, i els lligams amb la resta dels territoris peninsulars, incloent-hi el País Valencià i les Illes Balears. 

La conclusió de la reflexió del senyor Cabana és que el centralisme polític i econòmic aplicat furibundament sobre Catalunya -com una manifestació més de l'esperit d'uniformitat que impregna les elits espanyoles, d'una gran virulència en l'aspecte cultural i lingüístic- té unes conseqüències devastadores. I no hi ha hagut cap rèplica clara i concloent en sentit contrari que hagi desvirtuat les conclusions formulades pel senyor Cabana. 

L'autor de l'article, en Francesc Cabana i Vancells, nascut a Barcelona l'any 1934 i autor de nombroses obres i treballs sobre la indústria, entitats financeres i burgesia catalana: 

IMG_4924

En l'article intitulat La torna de les motos, en Francesc Cabana hi exposa la causa del sorgiment d'empreses que fabricaven motocicletes a Catalunya, la seva evolució amb les crisis patides i la causa de la seva desaparició a la primera meitat dels anys 1980: 

IMG_4922

L'article és il·lustrat amb diversos models de motocicletes Derbi, una empresa creada per en Simeó Rabasa i Singla, exposades a la fàbrica de Martorelles, al Vallès Oriental.

IMG_4923

Catalunya creà a principis del segle XX la Hispano Suiza, una fabrica que produïa automòbils de luxe i camions, vehicles molt ben acollits en el mercat per la seva qualitat, fiabilitat i modernitat. En els anys 1950, període de la dictadura del general Franco, el govern espanyol s'endugué les instal·lacions productives que aquella empresa tenia a la fàbrica del barri de La Sagrera de Barcelona a Madrid-Barajas per construir la fàbrica de camions Pegaso sota el control de l'Institut Nacional de Indústria. Aquesta actuació recorda la dels aliats que, acabada la Segona Guerra Mundial, desmantellaren la indústria alemanya, una part de la qual fou traslladada als seus països. En aquesta labor, els soviètics excel·liren. 

En els anys 1940, que són els primers anys del règim franquista, i amb l'excepció de les motocicletes Lube que es produïen al País Basc, la producció de motocicletes es concentrava a Catalunya. I el motiu d'aquest floriment d'indústries de motocicletes és que hi havia bons dissenyadors i bons mecànics. A més, per produir motocicletes no calia pas de disposar d'un gran capital.  

En poc temps aparegueren Montesa, Bultaco -que fou una escissió de l'anterior, un fenomen molt arrelat al nostre país-, Ossa, Sanglas, Derbi i Mototrans que fabricava les motocicletes italianes Ducati sota llicència al barri del Poblenou de Barcelona. Les populars Vespes italianes s'implantaren a Madrid gràcies a les gestions del marqués de Villaverde, gendre del dictador Franco, motiu pel qual fou conegut com el marquès de Vespaverde. A diferència de les empreses catalanes, que tingueren moltes dificultats per la importació de maquinària, per a Vespa tot foren facilitats en la importació de de maquinària i utillatges. 

La primera crisis que patí el sector de les motocicletes catalanes fou arran de la comercialització del Seat 600. Aquesta crisi fou superada amb la producció de models de motocicletes de trial i motocross. Les victòries assolides per Montesa, Bultaco i Derbi en les competicions internacionals consolidaren el seu prestigi i reconeixement. 

La segona crisi es produí amb la crisi del petroli i l'adveniment de la democràcia a Espanya que comportà la liberalització del mercat i la irrupció dels grans fabricants japonesos: Honda, Suzuki i Yamaha. Les importacions massives de motos japoneses engolí els fabricants catalans, no pas per un problema de qualitat del producte sinó de preu. Les empreses catalanes produïen unes cinc mil unitats per model adreçat principalment al mercat espanyol. Aquesta xifra, en el cas dels fabricants nipons, es disparava fins a les cinc-centes mil unitats que comercialitzaven arreu del món. Aquest diferencial de producció es traduïa en un abaratiment dels costos en favor dels japonesos, sense que els fabricants catalans tinguessin capacitat per competir. 

L'any 1982 la Generalitat de Catalunya encarregà un estudi sobre el sector. La conclusió era la necessitat d'una concentració d'empreses i proposava una fusió de Montesa amb Ossa i de Derbi amb Bultaco. La greu crisi econòmica que patien els fabricants de motocicletes locals féu posar d'acord els empresaris i sindicats per reduir personal. També sol·licitaren al govern espanyol, aleshores presidit pel senyor Felipe González, ajusts econòmics en forma de subvencions i crèdits preferents. 

L'any 1984 el govern de Felipe González, de signe socialista, aprovà i impulsà els plans de reindustrialització i reconversió industrial. La seva finalitat era engiponar el problema heretat de l'Institut Nacional d'Indústria: empreses creades per iniciativa de la dictadura del general Franco en sector aleshores qualificats d'estratègics (automoció, siderúrgia, petrolis, drassanes, mineria, aviació, química), que disposaven de molt personal, projectades sense cap ni peus i que xuclaven molts recursos públics del pressupost de l'estat per eixugar les pèrdues insondables. Una planificació industrial semblant a l'executada en els països d'economia planificada sota el control soviètic. 

Els plans de reconversió industrial no beneficiaren pas Catalunya. Es pretenia a cop de decret afavorir la implantació de indústries en zones ermes de fàbriques -una de les obsessions quimèriques dels successius governs espanyols; aquesta situació no es produïa a Catalunya. El govern espanyol confià en el senyor Carlos Solchaga, navarrès, l'execució dels plans de reconversió industrial. 

Al senyor Solchaga i al govern espanyol li amoïnaven les grans industries, no les petites fàbriques catalanes que produïen motocicletes i tenien una ferma voluntat de tirar endavant. A més, cap d'aquestes empreses catalanes estava emparada per cap gran banc amb capacitat de pressionar el govern espanyol a diferència, per exemple, del que succeïa amb la siderúrgia basca. Ras i curt, el lobby català li mancava poder polític. El senyor Solchaga l'atribolava les manifestacions i aldarulls protagonitzats per milers de treballadors. No era el cas aquest de les empreses catalanes fabricants de motocicletes que solament tenien un pocs centenars de treballadors. 

La solució del govern espanyol fou l'atorgament de cinc-cents milions de pessetes per atendre les indemnitzacions dels treballadors acomiadats en lloc de prestar ajuts per garantir la continuïtat de l'activitat industrial i l'ocupació. En Solchaga era del parer que la magnitud real d'aquest sector no justificava els ajuts sol·licitats. És el mateix supòsit que els crèdits de poca quantia: si el deutor l'impaga, es comptabilitza com a crèdit morós i s'executen els béns del deutor; si el crèdit és d'una gran quantia, s'ha de tenir molta cura en quant al seu tractament, no fos cas que la seva execució posés en risc l'entitat financera que l'ha atorgat.  

Dues Monteses i una Bultaco, les dues marques catalanes de motocicletes més conegudes i estimades pels afeccionats:

Imagen 1738

Imagen 1750

IMG_8686

Una Bultaco i una Derbi retratades a Arbúcies:

IMG_2133

Una Bultaco a un poble de la Cerdanya:

IMG_3573

Els successius governs espanyols, sota diferents règims, han tingut un especial interès envers les grans empreses que directa o indirectament controla (empreses de telefonia, gas, electricitat, grans constructores que viuen de les obres públiques licitades en el Butlletí Oficial de l'Estat, petrolieres, bancs, asseguradores, etc), els consells d'administració de les quals són poblats d'ex-ministres i alts funcionaris de l'estat que saberen afavorir-les en l'exercici de les seves altes responsabilitats, malgrat l'evident conflicte d'interessos que aquesta situació plantejava. En aquesta pugna, l'interès general sucumbia front dels interessos d'aquelles grans corporacions.

Quan aquestes grans empreses han guanyat diners els beneficis han anat a parar a les butxaques dels membres del consell d'administració, esplèndidament retribuïts, i dels accionistes després. I quan hi ha hagut pèrdues, s'ha recorregut als pressupostos de l'estat per eixugar-les, o sigui, als diners procedents de la recaptació de tributs de tots els espanyols, catalans inclosos. El resultat és que la licitació d'obra pública no s'ha retallat però sí en canvi les partides dels pressupostos públics destinades a sanitat, pensions, educació i investigació. O que en una època de greu crisi econòmica amb moltes famílies al caire de la pobresa, els preus de serveis bàsics com l'electricitat, l'aigua i el gas s'han disparat; s'ha de garantir la rendibilitat d'aquestes empreses i el valor de la seva cotització a la borsa.

Aquestes grans empreses gaudeixen d'un règim tributari propi molt més avantatjós que la resta de petites i mitjanes empreses, que no són un lobby i per tant no disposen de capacitat per influir en la legislació que es promulga constantment, gairebé sempre dictada per afavorir uns interessos concrets. La conseqüència és que un país així forjat mai pot ser de primera divisió atès que els països industrialitzats disposen de grans empreses i alhora d'un fort teixit de petites i mitjanes empreses, generalment de capital familiar, molt dinàmiques i orientades a l'exportació dels seus productes. Els casos de Itàlia o Alemanya són eloqüents. Per contra, la legislació espanyola en matèria tributària i laboral penalitza les petites i mitjanes empreses sense cap causa que ho justifiqui.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

El segon Barreiros Super Azor Gran Ruta de Transports Pujol: el reforçament de les rutes internacionals.

La indústria catalana, molt diversificada, sempre havia tingut una gran capacitat exportadora, manifestada amb intensitat als segles XVII i XVIII. Durant la Primera Guerra Mundial la indústria catalana va exportar productes manufacturats als països bel·ligerants. Van ser uns anys gloriosos per la indústria del país i les butxaques dels fabricants que va acabar abruptament el novembre del 1918. Nombrosos edificis modernistes del barri de l'Eixample de Barcelona van aixecar-se pels guanys assolits aquells anys.

L'ensorrada causada per la Guerra Civil Espanyola amb els assassinats de fabricants, les col·lectivitzacions i  els danys a les indústries per les necessitats de la guerra i els bombardeigs, es va agreujar amb la política econòmica implantada pel feixisme espanyol que va limitar l'activitat importadora de maquinària i matèries primeres. Aquest intervencionisme va danyar la competitivitat de la indústria catalana, particularment, des de l'any 1939 fins el 1958.

A principis dels anys 1960 es va capgirar finalment la situació. L'artífex va ser l'economista català Joan Sardà i Dexeus, un il·lustre exiliat els serveis del qual van ser sol·licitats pels dirigents franquistes més oberts i intel·ligents, conscients que el país se n'anava en orris. En aquells context, la indústria catalana va poder reviscolar i treure el cap a d'altres països.

Al marge de les empreses d'automoció amb capital pública, la Seat que produïa cotxes amb llicència Fiat i que va establir-se a la Zona Franca de Barcelona a desgrat del dictador Francisco Franco, i la Pegaso, hereva de la Hispano Suiza de Barcelona el gruix de la producció de la qual es va traslladar a Barajas, prop de Madrid, la indústria catalana del motor es centrava en la producció de motocicletes, de components i recanvis.

Les principals empreses catalanes de motocicletes -Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas i Derbi- exportaven una gran part de la producció. Les motos de trial i enduro van tenir una excel·lent acollida en un mercat molt exigent com el nord-americà. El problema d'aquestes empreses no era pas de qualitat i tecnologia sinó la poca producció. Automóviles Utilitarios SA (AUSA), el fabricant manresà de dúmpers per la construcció, també va iniciar l'exportació creixent dels seus productes i actualment manté el lideratge mundial en aquest sector.

La indústria tèxtil catalana, molt important aquells anys, produïa principalment pel mercat espanyol. En canvi, el sector metal·lúrgic tenia empreses amb una acusada vocació exportadora. És el cas de Jumberca, de Badalona, líder mundial en la fabricació de màquines circulars per la indústria tèxtil; Unidad Hermética, de Sabadell, productor de compressors; Corberó, fabricant de frigorífics; Bru, de Reus, fabricant d'electrodomèstics; A Ripoll, Soler & Palau, fabricant de ventiladors i la Farga Casanova que produïa cigonyals i peces per l'automoció; a Vic, Girbau, fabricant de maquinària per bugaderia industrial. Aquestes empreses tenien convenis col·lectius propis amb uns salaris superiors a la resta d'empreses del sector metal·lúrgic.  

La indústria química, principalment constituïda per empreses de capital estranger, va arrelar amb força al voltant de Tarragona. La industria farmacèutica, on hi predominava el capital familiar, també va desenvolupar-se aquells anys. I el sector alimentari, amb empreses multinacionals com Agrolimen-Gallina Blanca i Nutrexpa, també va expansionar-se per l'augment del poder adquisitiu de les famílies espanyoles a les dècades del 1960 i 1970.  

Les necessitats de maquinària, matèries primeres i l'exportació de productes manufacturats de la indústria catalana, enmig del context econòmic de la segona meitat dels anys 1960 i la dècada del 1970, determinava la demanda de transports internacional, un servei que cobria Transportir.

Aquesta agència de transports tenia l'oficina a l'avinguda del Marqués de l'Argentera 23, un carrer ample proper al port de Barcelona que facilitava l'estacionament dels camions dels qui hi treballaven. Transportir disposava d'una colla de transportistes autònoms als quals els hi facilitava la feina i cobraven per cada ruta. Les despeses de manteniment dels vehicles eren a càrrec del propietari del camió. Transportir procurava de recollir la mercaderia en el dia i lloc convingut i llur lliurament de conformitat amb allò pactat.

Atesa la feina que hi havia, en Josep Pujol necessitava un altre camió i llogar un xofer. Es va comprar un altre Barreiros Super Azor Gran Ruta per un fet casual. En una ocasió en Josep Pujol va patir una punxada d'una roda a la carretera. L'únic transportista que va aturar-se per donar-li un cop de mà va ser en Joan Mañé, de la Bisbal del Penedès, que curiosament tenia un altre Barreiros Super Azor Gran Ruta. Arran d'aquest comportament admirable, en Josep Pujol i en Joan Mañé van fer molta amistat. I quan en Joan Mañé es va vendre el camió Barreiros, va comprar-li en Josep Pujol.

El Barreiros Super Azor Gran Ruta, amb la caixa transformada per l'empresa Carrosseries Vic, fotografiat a Sant Feliu de Codines, poble on va fundar-se l'empresa i hi tenia el garatge on tancaven els camions, concretament al carrer de Agustí Santacruz 16:

fot698

fot699

El Barreiros fotografiat a Amsterdam. Va recórrer totes les carreteres europees per atendre els serveis de Transportir:

fot7171

El Barreiros Super Azor fotografiat al costat d'un Pegaso Comet:

fot701

Muntatge dels dos Barreiros Super Azor al port de Barcelona, que duplicava fictíciament la flota de Transports Pujol:

fot702

Dues fotografies més del Barreiros Super Azor Gran Ruta:

fot7102

fot7101

La longitud de xassís d'aquest camió era considerable en aquells anys:

fot708BIS2

Tallers Gili, de Granollers, mantenien i reparaven els camions de Transports Pujol. I el Taller de Les Quatre Carreteres, al peu de la nacional C-17 -en aquells anys era la Nacional 152-, davant de l'hostal del mateix nom que era una parada obligada pels camioners d'Osona i el Ripollès que feien cap a Barcelona, li canvia periòdicament els pneumàtics dels camions. 

Atesa la feina que hi havia, en Josep Pujol va comprar un camió Avia per atendre els serveis de transport internacional lleugers. Aquesta història però serà objecte de la propera crònica.