Cabines dels camions Leyland construïdes pel carrosser Germans Gozalbo de Vila-real en els anys 1950.

En l’anterior article sobre alguns transportistes que hi hagué a Igualada en els anys 1950 i 1960 destacava la figura de Transports Pericales, fundat pel senyor Méndez, que treballava en el transport de la fruita i verdura del País Valencià cap a la comarca de l'Anoia. L’article era il·lustrat amb una làmina de publicitat de l’empresa en què hi destacava la façana central del garatge d’Igualada, al carrer Sant Jordi 5, el número de telèfon, 591, i els corresponsals escampats al País València i zones limítrofs: Elda, Elx, Villena, Almansa, València, Alacant, Gandia, Alcoi, Castelló, Vila-real i Múrcia. La làmina publicitària, amb els ingredients propis d’aquells anys, és prou realista i, el que és més important, dóna una informació precisa i exacta de l’empresa. 

Un altre element de la làmina, prou interessant, és un camió Leyland amb la caixa de fusta i vela usada aquells anys per transportar hortalisses. Aquell Leyland, però, no duia pas la cabina corrent dels camions anglesos que conduïen els transportistes valencians per garantir l’exportació dels productes agrícoles als mercats europeus: les cabines de capó davanter o bé un semi-capó com el Leyland Comet. Equipava una cabina avançada, concepció més moderna que no pas les cabines amb capó davanter, amb un disseny i elements propis de les cabines que proliferaren en el país en els anys 1950 i 1960. 

Camió Leyland contingut en la làmina publicitària de Transports Pericales d’Igualada: 

Que aquesta cabina fou concebuda i executada d’acord amb els paràmetres imperants en la construcció dels frontals dels autocars d’aquells anys sembla manifest i patent: línies arrodonides, la calandra, meres làmines ornamentals sobre les escletxes posades en el centre, els llums davanters laterals que sobresurten, el parabrises davanter, format per quatre peces i l’accés a la cabina amb una porta en la part posterior del pas de roda.

El constructor d’aquesta cabina, de disseny modern, pràctica i bella, fou el carrosser Germans Gozalbo de Vila-real, municipi on Transports Pericales hi tenia una delegació o corresponsal. A més a més, en la porta de la cabina hi ha dibuixat el llebrer que identificada aquest carrosser. Publicitat del carrosser Gozalbo amb un camió Leyland amb la referida cabina que construïa:

El llebrer que identificava els treballs de Gozalbo:

Publicitat d’uns autocars carrossats per Gozalbo, exponent de la capacitat assolida per aquesta empresa familiar: 

 

Molts dels camions Leyland que foren importats a Espanya en els anys 1950, a través del port de Bilbao, per una qüestió de proximitat geogràfica, només incorporaven els xassís i demés elements mecànics, prescindint de la cabina, element que era encarregat a un carrosser local. 

La província de Castelló tenia uns quants carrossers d’anomenada per llur qualitat que també construïren en els anys 1950 i, en menor mesura, en els anys 1960 cabines de camions. Gozalbo en fou un d’ells. Possiblement, un dels millors. Un camió Leyland Beaver matriculat a Madrid, d'un transportista d'Alacant, que muntava una cabina construïda pels germans Gozalbo, d'una gran bellesa i harmonia amb el capó (arxiu: anticalicante.blogspot.com):



Talleres Nápoles de Saragossa també excel·lí en la construcció de cabines de camions des de finals dels anys 1940. Estand de Talleres Nápoles amb la cabina única, patent pròpia, susceptible de ser muntada en qualsevol dels camions que hi havia en l'Espanya depauperada dels anys 1940:



Tres camions Barreiros que muntaven cabines construïdes per Talleres Nápoles, el primer, manifestació màxima del gust que el carrosser aragonès plasmaria, anys després, en els autocars Nazar:

No hi ha cap dubte que davant de l’ensulsiada causada per la guerra civil i la represa exasperant de la postguerra, el pes de la recuperació del parc mòbil de vehicles va recaure principalment en els carrossers, artífexs d’aquest procés ple d’entrebancs i embolics de tota mena. I també hi tingué un paper destacat la disponibilitat de peces, també pneumàtics, procedents del contraban tolerat i consentit en major o menor grau malgrat les proclames oficials grandiloqüents sobres les bondats de l'autarquia imperant, un fiasco monumental. 

Alguns transportistes de la comarca de l'Anoia.

A Igualada, en els primers anys 1960, hi ha havia dos o tres transportistes grans i una colla de petits transportistes autònoms que tenien un, màxim dos camions. Dues imatges de la localitat en els anys 1960:






L’empresa més gran era Transports Pericales, fundada pel senyor Méndez, vingut de Múrcia i establert a Igualada. Tenia molta relació amb les terres de Múrcia i del País Valencià. Disposava de mecànics propis. Tenia una vintena de camions: els grossos eren Leylands Beaver i Aclo importants de la Gran Bretanya, i els petits, per la distribució, Ebros, Avia i Austin Sava. Les cabines eren pintades de color blanc i blau.

En la cavalcada dels Reis d'Orient d'Igualada, que té lloc la nit del cinc de gener, hi participaven tres camions Leyland del senyor Méndez, carregats de paquets i regals per repartir a la canalla. La curiositat era que els patges, en els cims de les caixes dels camions, amb l'ajut d'escales mòbils, pujaven cap dalt i donaven els paquets als nens que els esperaven en els balcons de casa seva, acompanyats de la seva família. Aquesta singularitat encara es manté a Igualada.

En la celebració de la festa de Sant Cristòfol, l’amo, el Sr. Méndez, després de la benedicció dels camions, ben enramats i polits, convidava tots els treballadors, xofers, mecànics i administratius, a dinar a l’Hostal Vell de La Pobla de Claramunt. Els Leylands, que portaven fruita i verdura del País Valencià, marxaven els diumenges a la tarda cap a Castelló i més avall. D’aquesta manera, a primera hora del mati del dilluns els camions eren a destí, prests per ser carregats. Publicitat de Transports Pericales, amb la façana del garatge, un Leyland i la taronges que portaven del País Valencià:

Transports Madrid tenia una flota de quatre camions Pegaso de quatre eixos que feien la ruta de Barcelona a Madrid. Transports Tarragó tenia tres camions Berliet, de morro llarg, per fer el servei de paqueteria d’Igualada a Barcelona, i uns camions petits per la distribució.

L’Agència Oller cobria el servei de paqueteria a Barcelona amb tres camions Ebro. Eren recaders o ordinaris. Aquest servei també el feia Transports Visa, avui dia Trans Visa Exprés SL, amb una nau al polígon industrial Les Comes d’Igualada.

El fundador de Transports Junyent tenia un Studebaker que traginava guix des de les pedreres d’Òdena fins a les fàbriques que hi havia a Vilanova del Camí, al costat de l’estació del tren. Els dos fills, l’Agustí i en Jaume, treballaven amb dos Barreiros, un Super Azor Gran Ruta i un Super Azor a seques. En el transport de guix també hi treballà, amb camions nord-americans apedaçats i reconstruïts, en Florenci Puigrodon.

En Joan Oliva Tristany treballava en el transport de farina amb camions Pegaso. Tingué un Pegaso 140 dièsel i, després, un Pegaso 165. El primer Pegaso que tingué el senyor Oliva, un 140:



Pel que fa als transportistes petits, autònoms, hi hagué en Muncunill, en Josep Puig, en Josep Jorba,  en Lluis Bisbal, el senyor Artigas que tenia un Pegaso 140 dièsel i en Josep Talavera. En Puig tenia un Nazar gros de vuit tones; en Muncunill, un seu amic, tancava el camió en el mateix garatge, en el carrer de Sant Josep. Aquests dos transportistes compraren, al cap d’uns anys, dos Austin Sava de morro. En Lluís Bisbal també tingué un Austin Sava de morro. Transports Subirana tenia un Ford Thames Trader; els seus dos fills també treballaren en el transport. Finalment Transports Bernaus.

Hi hagué a Igualada un transportista que treballava amb dos camions Henschel Hispania,  marca que, malauradament, passà sense pena ni glòria: Transports Pujol. En Josep Pujol tingué dos camions, un Pegaso 140 dièsel i dos Henschel Hispania amb motor dièsel Henschel Sura muntats a Òdena; treballava en el ram agroalimentari: traginava cereal, begudes per distribuïdors, pinso i adobs. Els camions Henschel Hispania, en opinió d’alguns dels xofers que els conduïren, tenien un defecte de concepció gros: eren estrets de xassís, fet que provocava un risc de bolcar en aixecar el bolquet per descarregar si el terreny no era pla. Camions Henschel Hispania HS11, en filera, en llur presentació: 

A la Pobla de Claramunt hi havia Transports Parellada que treballava, amb un camió Hino importat del Japó, per les fàbriques de paper de la localitat; també Transports Martorell, que tenia un camió Ford Maria de la O preparat per transportar botes de vi. Transportava el vi que comercialitzava llur germà Domingo, tractant de vins que comprava en cellers i masies. Després tingueren un Ebro.

L'avinguda de José Antonio a La Pobla de Claramunt: 



A la localitat de Carme hi havia dos transportistes; Transports Vaqué, que tenien un camió i un autocar amb una carrosseria construïda per en Majoral d’Igualada que feina la línia regular de Carme a Igualada; i Transports Palet, amb un petit camió Citroen de tres tones condicionat per portar botes de vi.

A Òdena hi hagué un transportista, en Gubern, conegut com El Ros, pel cabell, que treballava amb un camió petit, de tres tones, en el transport del guix de les pedreres d’Òdena a les guixeres de Vilanova del Camí. Després tingué un camió Barreiros Super Azor.

I a Vilanova del Camí hi havia en Josep Cullell, fill d’Organyà, que treballava amb un Pegaso Comet per les guixeres de la localitat. 

Segurament que hi hagué més transportistes. Només hem recollit els que en tenim notícia. I ens disculpem si hem omès algun transportista en no tenir-ne esment.