Cabines dels camions Leyland construïdes pel carrosser Germans Gozalbo de Vila-real en els anys 1950.

En l’anterior article sobre alguns transportistes que hi hagué a Igualada en els anys 1950 i 1960 destacava la figura de Transports Pericales, fundat pel senyor Méndez, que treballava en el transport de la fruita i verdura del País Valencià cap a la comarca de l'Anoia. L’article era il·lustrat amb una làmina de publicitat de l’empresa en què hi destacava la façana central del garatge d’Igualada, al carrer Sant Jordi 5, el número de telèfon, 591, i els corresponsals escampats al País València i zones limítrofs: Elda, Elx, Villena, Almansa, València, Alacant, Gandia, Alcoi, Castelló, Vila-real i Múrcia. La làmina publicitària, amb els ingredients propis d’aquells anys, és prou realista i, el que és més important, dóna una informació precisa i exacta de l’empresa. 

Un altre element de la làmina, prou interessant, és un camió Leyland amb la caixa de fusta i vela usada aquells anys per transportar hortalisses. Aquell Leyland, però, no duia pas la cabina corrent dels camions anglesos que conduïen els transportistes valencians per garantir l’exportació dels productes agrícoles als mercats europeus: les cabines de capó davanter o bé un semi-capó com el Leyland Comet. Equipava una cabina avançada, concepció més moderna que no pas les cabines amb capó davanter, amb un disseny i elements propis de les cabines que proliferaren en el país en els anys 1950 i 1960. 

Camió Leyland contingut en la làmina publicitària de Transports Pericales d’Igualada: 

Que aquesta cabina fou concebuda i executada d’acord amb els paràmetres imperants en la construcció dels frontals dels autocars d’aquells anys sembla manifest i patent: línies arrodonides, la calandra, meres làmines ornamentals sobre les escletxes posades en el centre, els llums davanters laterals que sobresurten, el parabrises davanter, format per quatre peces i l’accés a la cabina amb una porta en la part posterior del pas de roda.

El constructor d’aquesta cabina, de disseny modern, pràctica i bella, fou el carrosser Germans Gozalbo de Vila-real, municipi on Transports Pericales hi tenia una delegació o corresponsal. A més a més, en la porta de la cabina hi ha dibuixat el llebrer que identificada aquest carrosser. Publicitat del carrosser Gozalbo amb un camió Leyland amb la referida cabina que construïa:

El llebrer que identificava els treballs de Gozalbo:

Publicitat d’uns autocars carrossats per Gozalbo, exponent de la capacitat assolida per aquesta empresa familiar: 

 

Molts dels camions Leyland que foren importats a Espanya en els anys 1950, a través del port de Bilbao, per una qüestió de proximitat geogràfica, només incorporaven els xassís i demés elements mecànics, prescindint de la cabina, element que era encarregat a un carrosser local. 

La província de Castelló tenia uns quants carrossers d’anomenada per llur qualitat que també construïren en els anys 1950 i, en menor mesura, en els anys 1960 cabines de camions. Gozalbo en fou un d’ells. Possiblement, un dels millors. Un camió Leyland Beaver matriculat a Madrid, d'un transportista d'Alacant, que muntava una cabina construïda pels germans Gozalbo, d'una gran bellesa i harmonia amb el capó (arxiu: anticalicante.blogspot.com):



Talleres Nápoles de Saragossa també excel·lí en la construcció de cabines de camions des de finals dels anys 1940. Estand de Talleres Nápoles amb la cabina única, patent pròpia, susceptible de ser muntada en qualsevol dels camions que hi havia en l'Espanya depauperada dels anys 1940:



Tres camions Barreiros que muntaven cabines construïdes per Talleres Nápoles, el primer, manifestació màxima del gust que el carrosser aragonès plasmaria, anys després, en els autocars Nazar:

No hi ha cap dubte que davant de l’ensulsiada causada per la guerra civil i la represa exasperant de la postguerra, el pes de la recuperació del parc mòbil de vehicles va recaure principalment en els carrossers, artífexs d’aquest procés ple d’entrebancs i embolics de tota mena. I també hi tingué un paper destacat la disponibilitat de peces, també pneumàtics, procedents del contraban tolerat i consentit en major o menor grau malgrat les proclames oficials grandiloqüents sobres les bondats de l'autarquia imperant, un fiasco monumental. 

Recull de transportistes d'Alcarràs (VI).

En Conrado Camí fou un altre transportista d'Alcarràs. Dotat d'un gran temperament i caràcter, era tot un personatge. De constitució prima, era un home sec, nerviós, enèrgic i actiu. Estrenà nou un Pegaso Comet que comprà al concessionari oficial de Lleida. Feia rutes de mitja distància i transportava principalment farratge, fruita i bestiar. Fou un camioner que només tingué aquest camió, el Pegaso Comet. 

El senyor Camí i la seva esposa davant del camió Chevrolet del recader Ramon Codina que cobria la línia d'Alcarràs a Lleida. Les dues famílies vivien costat per costat:

El senyor Camí repenjat a la caixa del seu camió:




Dues fotografies del senyor Camí acompanyat de la seva família al costat del Pegaso Comet:

Aquesta fotografia del carrer Davant d'Alcarràs recull tres camions del poble: el Pegaso Z-206 d'en Josep Maria Sisó Pons (Marcelino), el Pegaso Comet d'en Conrado Camí i el Nazar A de l'Hilario Badia:

El senyor Conrado Camí:

De les anècdotes que protagonitzà el senyor Camí se'n podria haver escrit un llibre. I si l'escriptor Josep Pla hagués tingut la sort d'haver-lo conegut, de ben segur que li hagués dedicat un dels seus Homenots cèlebres. La seva personalitat singular hagués fet les delícies del gran escriptor empordanès. 

Hi ha unes quantes anècdotes que reflecteix significativament la personalitat del senyor Conrado Camí. La primera, la seva passió per conduir el seu Pegaso Comet a gran velocitat, malgrat les precàries carreteres dels país en els anys 1960 i 1970 i la poca potència del motor del seu camió. El seu Pegaso Comet era el més veloç de les Terres de Ponent; i si un altre Pegaso Comet gosava avançar-lo per la carretera, s'emprenyava de valent. Per circular veloçment, malgrat el perill que representava, baixava el port de La Panadella cap a Barcelona, ben carregat, amb el camió en punt mort. No patí mai cap accident atès que era un gran professional. Sempre discutia amb els mecànics de la casa Pegaso de Lleida per tal que li instal·lessin al canvi de marxes del seu Comet una marxa més llarga per córrer més. I si marxava cap a Barcelona carregat de vedells amb altres transportistes d'Alcarràs, ell, per descomptat, anava al capdavant. Un personatge irrepetible.

En Josep Dolcet Gòdia, en Surdo per motiu, fou un altre transportista d'Alcarràs que treballà de tractant de farratges. A mitjan anys 1960 començà el negoci de tractant de farratges, estrenant, a tal efecte, un Pegaso 1100 nou que carrossà amb una caixa de fusta dotada amb marquesina. Al costat de la roda posterior, li acoblà al xassís una fona hidràulica -un pistó hidràulic amb una molla que carregava les bales de palla amb una forca fins una altura de quatre metres- que estalviava el temps i la feina de carregar manualment el farratge. Després comprà dos Pegasos més, nous: un Pegaso 1065 i un 1080.

Casat el senyor Dolcet amb la Ester Fo Badia, filla d'un altre tractant de farratges, en Pau Fo Espachs, de cal Català, i germana de la  Rosa Fo Badia, casada amb en Mariano Herguido Abardia i mare d'en Claudi i l'Eduard Herguido Fo, el negoci familiar de farratges el continua el seu fill Xavier Dolcet Fo. Farratges Dolcet SL d'Alcarràs és una de les principals empreses catalanes del sector, amb un gran prestigi i reconeixement, que exporta gran part de la producció arreu del món, principalment els països d'Orient Mitjà i, fins i tot, a Xina. Tal capacitat exportadora l'ha erigit com una empresa capdavantera a Catalunya en el sector dels farratges. Treballa amb camions Mercedes Benz i Man.

El Pegaso 1100 d'en Josep Dolcet, en un camp de Vallmanya, carregat de bales de palla amb la fona hidràulica amb destinació a Vila-real, municipi de la comarca de la Plana Baixa:

El senyor Josep Dolcet Gòdia:



Continuarà.

La tractora Pegaso 2011 de Transports Algar de Vila-real que conduïa en Tomàs Balaguer.

Gràcies a en Jordi Trayter, un bon amic del bloc de La Bisbal d'Empordà, hem conegut a en Tomàs Balaguer, de Borriol, un poble de la comarca de la Plana Alta, conductor professional. El senyor Balaguer ens ha facilitat una fotografia del primer camió que conduí, una tractora Pegaso 2011 de l'empresa Transports Algar, de Vila-real, equipat amb un motor de dos-cents cavalls de potència.

En la malmesa economia espanyola dels anys 1950 l'exportació de taronges del País Valencià cap a la resta de països europeus va jugar un gran paper per redreçar aquell estat de coses. Va ser una de les principals fonts d'obtenció de divises. L'exportació de cítrics permeté als transportistes valencians de disposar dels millors camions que hi havia aleshores al mercat, els Leyland i els Dodge. 

Transports Algar fou una de les empreses castellonenques sorgides en la dècada dels anys 1960 i 1970 per l'exportació de taronges als principals mercats europeus, on era un producte molt considerat. Disposava d'uns quants camions Pegaso amb la targeta TIR per traginar les taronges que arrossegaven uns semiremolcs carrossats amb unes caixes frigorífiques que produïen el carrosser Gozalbo, també de Vila-real.

La tractora Pegaso 2011 amb llur caixa frigorífica i el motor del fred Thermo King fotografiat a l'antiga carretera nacional 340, en el tram que discorria dins del casc urbà de Vila-real: 

Aquesta tractora fou comprada al concessionari oficial Pegaso del senyor Agustín Michavila i Monfort, que també en feia el manteniment del camió, limitat al canvi d'olis i filtres. El senyor Michavila, un conegut empresari del sector de l'automoció de Castelló de la Plana, també tenia el concessionari oficial dels automòbils Seat. Finanzauto y Servicios SA era l'altre concessionari oficial Pegaso a Castelló. 

Amb aquest Pegaso 2011 en Tomàs Balaguer va recórrer tot França on descarregava les caixes de taronges als mercats de les principals ciutats: París, Lió i també el mercat de Sant Carles de Perpinyà. En conserva un bon record d'aquell Pegaso i enyora aquells anys, la segona meitat dels anys setanta, que recorria arreu d'Europa amb el camió amb el seu motor de dos-cents cavalls. Ja n'hi havia prou.

En Tomàs Balaguer no disposava pas d'ajudant. Si el motor patia una pana, atès que no hi havia electrònica com els camions actuals, amb una mica d'aram el reparava i a córrer. La cabina era prou ample i espaiosa malgrat que el capó del motor era gros i alt. Una bona cabina aleshores. I era una feina molt més tranquil·la i agradable que no pas avui dia. No hi havia la pressa i frisança que tothom té ara per la descàrrega de les mercaderies confiades; tampoc hi havia tacòmetres ni les aturades forçoses per descansar, estiguessis fatigat o no. Una altre època.

Aquest article del Pegaso 200 que conduïa en Tomàs Balaguer és el darrer que publiquem l'any 2013.