Visita del personal de ENHER a la Vall de l'Éssera.

Els responsables de ENHER van negociar a Bèlgica la compra de la maquinària d'una fàbrica de ciment tancada que, desmuntada i importada en vaixell, va ser muntada a Xerallo. També van visitar centrals hidroelèctriques franceses perquè a la dècada dels 1940 i 1950 el govern francès va signar uns importants acords comercials amb les empreses del Institut Nacional de Indústria (INI) per al proveïment de matèries primeres, maquinària i béns d'equip i tecnologia. França tenia interès en conservar una posició dominant i preferent en el mercat espanyol. 

ENHER, que era una empresa integrada dins del INI, va complimentar visites a d'altres empreses espanyoles que depenien d'aquesta entitat de dret públic, adés una companyia siderúrgica, adés una empresa hidroelèctrica que tenia encomanada la producció d'electricitat en una altre conca hidrogràfica.

A l'arxiu fotogràfic de ENHER es conserva la visita que cinc treballadors -incloent-hi el fotògraf- de l'empresa van realitzar l'octubre de l'any 1949 amb un dels autos disponibles a la conca del riu Éssera, a la riba del qual hi ha el municipi de Graus, amb una parada als pobles de Campo i Castilló de Sos:

Les vies que seguien el curs del riu Éssera, de pas forçós per accedir a aquests dos pobles, eren talment es visualitza en aquestes dues fotografies mers camins de carro, sense asfalt ni intervenció pública d'arranjament de cap mena. Una parada obligatòria per a fotografiar el massís del Turbó, envoltat de llegendes locals:

I una parada per fotografiar un dels congosts que presenta el riu Éssera:

En el proper i últim article dedicat a algunes de les activitats desenvolupades per l'empresa ENHER, seleccionades del seu valuós arxiu fotogràfic, repassarem els principals projectes assolits gràcies a l'empenta del senyor Victoriano Muñoz i Oms amb tot el personal que en depenia. 

Visita dels caps d'ENHER a l'Empresa Nacional Siderúrgica SA a Avilés el novembre de l'any 1959.

L’Empresa Nacional Siderúrgica SA (ENSIDESA), també propietat de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), un dels bunyols més grossos i ruïnosos que el règim franquista va crear i va llegar al règim constitucional espanyol del 1978, va aixecar a Avilés una gran siderúrgica dotada d’uns alts forns amb capacitat per produïr la major part de l'acer i ferro que precisava el mercat espanyol en aquells anys, la dècada del 1960, d’un fort creixement econòmic. El primer alt forn va entrar en funcionament l’any 1957.

En els quaderns fotogràfics que la Fundació Endesa conserva sobre l’activitat industrial de l’empresa ENHER hi ha la visita que els caps i responsables de l’empresa hidroelèctrica catalana, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van realitzar a les instal·lacions de l’ENSIDESA, a Avilés (Astúries), el mes de novembre de l'any 1959.

Aquestes visites, de caràcter protocol·lari, eren freqüents entre els directius de les principals empreses industrials de capital públic creades per decret ministerial el consell d’administració de les quals era ocupada per homes d'absoluta confiança de la dictadura franquista que ho ignoraven absolutament tot del que era una empresa i del producte que produïen. Cada mes se’ls hi abonava la retribució per escalfar la cadira. I per aquests abnegats servidors públics qui podia negar que era una justa compensació pels serveis prestats al país.

Aquesta pràctica de llarga tradició on es barregen impunement els interessos públics i privats no s’ha extingit pas amb l’adveniment de la democràcia. Molts ex-polítics viuen còmodament instal·lats i generosament retribuïts en consells d’administració i òrgans assessors, dins i fora de l’estat espanyol, d’antigues empreses públiques privatitzades. Solament cal saber els consellers de Telefònica i Repsol per fer-se’n una idea aproximada.

En aquesta ocasió, la visita tenia per objecte que els caps d’ENHER admiressin una de les joies de l’Institut Nacional d’Indústria, una siderúrgica dotada dels alts forns més moderns que tenia al seu abast la major part del mercat espanyol. D’aquest quadern n’hem seleccionat les fotografies que us presentem:

 

 

La siderúrgica en ple rendiment:

 

Aquestes fotografies il·lustren un món completament debolit on les gran decisions de caràcter industrial s’adoptaven amb uns criteris antagònics al que imperen actualment. I palesa l’admiració profunda que les elits que governen l’estat espanyol des de fa una colla d’anys sentien aleshores i senten actualment envers les grans empreses a les quals atorguen un tractament legislatiu molt favorable, particularment de caràcter fiscal, que contrasta feridorament amb la legislació aplicable a les petites i mitjanes empreses, creades pels emprenedors que arrisquen el seu patrimoni personal i que constitueixen la base de la riquesa i prosperitat d’un país.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (III).

Les fotografies de les obres que construïa ENHER reflecteixen com es treballava aquells anys, amb el paper que les feines manuals tenien en obres civils d'aquesta envergadura. Les condicions laborals eren favorables a la contractació massiva, i aquesta circumstància es palesa en les fotografies.

L'any 1950 continuava la construcció de l'embassament d'Escales, a càrrec d'ENHER. Les següents fotografies il·lustren els treballs de construcció de la presa i de desenrunament, amb les tècniques i els mitjans disponibles aleshores:

El 4 de març de 1951, el director general d'Indústria va visitar les obres de construcció de l'embassament d'Escales:

En un país arruïnat per la destrucció causada a la guerra civil, depauperat per una equivocada política econòmica implantada amb la voluntat de reconstruir-lo, i obsedit per l'equilibri pressupostari, amb uns ingressos a la hisenda pública ben magres per la poca activitat econòmica, les obres públiques que s'executaven eren ben escasses.

Una de les prioritats del nou govern fou la construcció d'embassaments per disposar de reserves hidrològiques suficients i ensems produir electricitat per assolir la plena suficiència energètica, un objectiu molt ambiciós però escassament realista.

Continuarà.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (II).

El setembre del 1949, ENHER continuava la construcció de l'embassament d'Escales, les obres del qual es perllongarien fins l'any 1955. Un dels edificis que es va haver de construir fou el polvorí:

Dins de la categoria de lees instal·lacions auxiliars, hi havia els espais destinats als compressors:

La construcció d'aquest embassament va requerir de disposar d'una pedrera, les feines de la qual eren manuals, a pic i pala. Aquesta organització del treball exigia molta mà d'obra:

Fotografia captada des del vessant superior dret de la futura presa d'Escales:

El maig i juny del 1950 es va muntar, amb els pocs mitjans disponibles, una pala mecànica Pinguely per treballar en la construcció d'aquest embassament:

Treballs de retirada de la runa el juliol del 1951:







Continuarà.

El tramvia aeri de les mines de Malpàs a la fàbrica de ciment de Xerallo.

Una de les actuacions més audaces d'en Victoriano Múñoz i Oms fou la construcció i posada en funcionament de la fàbrica de ciment de Xerallo, la finalitat de la qual era proveir el ciment necessari per la construcció dels embassaments d'ENHER al riu Noguera Ribagorçana.

En cròniques anteriors ja s'ha exposat les vicissituds de la compra de la maquinària de la fàbrica de ciment, a Bèlgica, llur importació al port de Tarragona i el seu transport fins a Xerallo, amb la precarietat de mitjans que hi havia a la segona meitat dels anys 1940. Un altre esforç gegantí.

La inversió econòmica d'ENHER per a disposar d'una fàbrica de ciment també va ser extraordinari, en uns anys, els de l'immediata postguerra, on gairebé no es disposaven de divises i els entrebancs per a la importació de béns eren notables.

Les obres de la fàbrica de ciment de Xerallo, amb la instal·lació de tota la maquinària, van acabar els primers mesos del 1950. El mes de març d'aquell any es realitzaven les primeres proves amb resultats satisfactoris. L'absència de combustible que hi havia a l'Estat espanyol va obligar els primers temps a haver d'encendre el forn de la fàbrica amb llenya.

En quant a l'impacte social que l'activitat industrial de la cimentera de Xerallo va suposar sobre el Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça, durant trenta tres anys, materialitzat tant en la inversió de la seva construcció amb el personal contractat com en la producció industrial continuada, amb els efectes en quant a l'ocupació directa i indirecta, fins l'any 1973, en que va tancar portes, va ser molt important i beneficiós, especialment en aquestes dues comarques on hi predominava un sector primari de subsistència i una activitat industrial gairebé testimonial.

La importància i gruix de l'activitat productiva de la cimentera de Xerallo va comportar que en els seus anys d'apogeu tingués més personal treballant-hi que no pas l'activitat hidroelèctrica, que era la pròpia d'ENHER. Tanmateix, tot es va acabar inesperadament l'abril del 1973. Sense cap avís, la fàbrica de ciment de Xerallo tancava per sempre més.

La capacitat per trobar solucions dels responsables d'ENHER era incommensurable. Per a transportar el carbó de les mines de Malpàs fins a la fàbrica de ciment de Xeralló van projectar, construir i muntar un tramvia aeri des de Malpàs fins a Xerallo. La construcció d'aquest cable aeri va principiar l'any 1951. Va entrar en funcionament la primavera de l'any 1953, i tenia una capacitat per a transportar vint tones per hora.

Amb l'entrada en funcionament d'aquest cable aeri, s'estalviaven el transport del carbó en camions, en un trajecte, el dels Ports de Viu i de Llevata, recargolat, costerut i perillós, particularment a l'hivern, amb el fred i el glaç. L'alternativa al transport de camions fou un transport aeri i recte que salvava un desnivell prou important.

Aquest cable recorria una distància aproximada de gairebé 6.900 metres. Des de les mines de Malpàs, s'enfilava fins a la vall de Sas, seguia pel barranc d'Erta i els prats d'Ors, i descendia fins la fàbrica de ciment de Xerallo. Fotografia de l'estació de sortida del cable aeri a la fàbrica de ciment de Xerallo:

Instal·lació del dipòsit de les mines de Malpàs:



Un camió Pegaso d'ENHER a la fàbrica de ciment de Xerallo:



Estació d'ensacac del ciment produït a la fàbrica:

Treballs de construcció de l'estació de sortida del cable aeri a les mines de Malpàs, el juliol del 1952:

Obres de formigonar les tremuges:



Fotogràfia de la fàbrica de ciment de Xerallo el novembre del 1952:



Sitges de ciment de les mines de Malpàs:



Magatzem de ciment de les mines de Malpàs:



Subestació transformadora d'aquestes mines de carbó:



Sitges de ciment de les mines de Malpàs:









Instal·lacions de les mines de ciment de Malpàs:





Estació de sortida de les mines de Malpàs:

L'execució d'aquest cable aeri per a garantir el proveiment de carbó a la fàbrica de ciment de Xerallo des de les mines de Malpàs, palesa com se les empescaven els responsables d'ENHER, encapçalats pel senyor Victoriano Múñoz i Oms, per a poder disposar del ciment necessari que garantís l'èxit de l'aventura hidroelèctrica a la Noguera Ribagorçana. Una actuació meritòria atenent als pocs mitjans que hi havia aleshores disponibles.