Aclariment sobre el llum verd posterior que equipaven els camions en la dècada de 1960.

En una crònica anterior exposàrem la restauració portada a cap per en Claudi i l'Eduard Herguido Fo, del municipi d'Alcarràs, d'un Barreiros Super Azor com a honorança a la figura del seu pare, en Mariano Herguido Abardia, que en tingué dos. Aquest camió és una reproducció fidel, també en els detalls més petits, del Barreiros que tingué el senyor Herguido.

Dues fotografies del Barreiros Super Azor de Transports Herguido d'Alcarràs: 

En la referida crònica exposarem que a la part posterior del camió, sota la caixa, els restauradors hi muntaren, a l'esquerra, un llum verd, talment s'aprecia en aquesta fotografia:



Afirmàrem que el llum verd posterior encès advertia els conductors dels vehicles que volien avançar que la carretera era lliure i l'avançament es podia fer. La seva funció era equiparable als semàfors que regulen la circulació.

Tanmateix, en Joan Mercader ens comentà que la informació sobre la utilitat dels llums verds posteriors del camions consignada en l'anterior article, era inexacta. El llum verd encès avisava al conductor del vehicle posterior que s'havia advertit la seva presència, i quan la circulació i tram de la carretera ho permetés, li facilitaria el pas encenent l'intermitent dret. El llum verd es limitava a manifestar, al vehicle que volia avançar, de la seva presència. Però l'avançament s'indicava amb l'intermitent dret.

El senyor Mercader també ens informà que tots els camions fabricats en els anys 1960 havien de dur instal·lat amb caràcter obligatori el llum verd posterior. I que la normativa que regulava el llum verd estigué en vigor des de principis dels anys 1960 fins l'any 1970 aproximadament. El primer camió que conduí, un Ebro B45 matriculat l'any 1962, tenia el llum verd posterior. Cap a l'any 1971, quan conduïa l'Ebro, l'encesa del llum verd havia caigut en desús.

Agraïm l'aclariment del senyor Mercader i esmenen la imprecisió continguda en la crònica dedicada al Barreiros Super Azor restaurat per en Claudi i l'Eduard Herguido, una restauració que solament pot qualificar-se d'excel·lent i superba des de qualsevol punt de vista.

La construcció de l'embassament de Riba-roja al riu Ebre per ENHER.

Una altre de les obres executades per ENHER va ser la construcció de l'embassament de Riba-roja, al riu Ebre, a la partió entre Catalunya i l'Aragó. Aquestes obres van durar del 1958 fins l'any 1967. Les aigües d'aquest embassament van inundar el novembre del 1967 el poble de Faió; solament el campanar de l'església sobresurt enmig de les aigües.

Faió, juntament amb Mequinensa i Serós, formava part de la conca minera en la qual s'extreia el lignit que era transportat en llaüts per l'Ebre. El seu moment d'esplendor va ser a principis de segle XX, amb la demanda de les indústries catalanes que el necessitaven per a les màquines de vapor i de les potències enfrontades a la Primera Guerra Mundial.

Aquests dos fets van propiciar una gran activitat extractiva i exportadora del carbó mineral. Faió i Mequinensa tenia una important flota de llaüts per a transportar el lígnit. Poc a poc, però, aquesta activitat econòmica va entrar en decadència.

El seu emplaçament privilegiat va provocar que Faió patís durament els estralls causats per les guerres carlines i la decisiva batalla de l'Ebre, iniciada el 25 de juliol de 1938, amb la victòria de l'exèrcit feixista sollevat.

L'arribada l'any 1892 del ferrocarril de Madrid a Barcelona passant per Saragossa, Casp i Tarragona va ser una efemèride molt celebrada a Faió. Aquesta línia, al seu pas per Faió, tenia un pont amb un túnel artificial per a protegir-lo de despreniments de rocs com el que va ocórrer el 20 de juliol de 1931 sense que s'hagués de lamentar cap desgràcia personal. Amb la construcció de l'embassament de Riba-roja es va haver de desviar el traçat d'aquesta línia de ferrocarril.

Les primeres fotografies seleccionades de la construcció d'aquest embassament són datades el març del 1962, i correspon als treballs d'excavació de fonaments i formigonar els contraforts usant la maquinària que disponia aleshores ENHER:

Els mesos de juny i setembre del 1962 es continuaven les feines de formigonar l'embassament:

El desembre del 1962 ENHER va fotografiar els treballs força avançats de construcció de la nova línia de ferrocarril de Barcelona a Saragossa, el traçat de la qual va haver-se de desviar per causa de l'embassament de Riba-Roja:

La construcció de l'embassament de Riba-Roja, al riu Ebre, l'any 1967, va permetre disposar d'una superfície navegable que s'estenia uns cinquanta quilòmetres, fins a tocar de l'aiguabarreig del Segre. L'empresa ENHER va traslladar els carreus i pedres de l'antiga església romànica de Santa Magdalena per a evitar que es negués per les aigües de l'embassament.

Avui dia aquest embassament és molt visitat per la bellesa dels paisatges que l'envolten i per la pràctica d'activitats esportives, principalment la pesca.

Darrers treballs de l'embassament de Mequinensa i transport dels transformadors (i IV)

El mes de febrer del 1962 les obres de construcció de l'embassament de Mequinensa ja estaven força avançades. Les fotografies de l'embassament, preses l'hivern del 1962, ho posen de manifest. En quatre anys, s'havia gairebé acabat l'obra més important que va construir ENHER. Treballs de formigonar l'embassament:

Treballs del camí d'accés a la part superior de l'embassament el mes d'abril de 1962:



Obres de construcció de la subestació exterior al peu de l'embassament:



Obres de construcció de la central, gairebé concloses:



Maquinària treballant en la construcció de la subestació exterior de l'embassament:

El mes de maig del 1962, ENHER va transportar, usant camions per arrossegar gran pesos, els transformadors i la maquinària per a produir electricitat a l'embassament de Mequinensa. Un camió de l'EMPRESA NACIONAL DE ELECTRICITAT SA transportant un transformador:

La construcció d'aquest embassament va demostrar la capacitat d'ENHER per a escometre grans obres públiques. En contrapartida, va desaparèixer l'antic poble de Mequinensa, les terres i els masos engolits per l'aigua de l'embassament.

La desaparició de Mequinensa va ser el preu que els mequinensans van haver de pagar per contribuir a posar les bases de la modernització i creixement econòmic del país, centrat en la regulació del cabal de l'Ebre i la producció elèctrica. Malauradament mai cap preu just satisfet per una expropiació no cobreix pas els danys morals que abandonar a desgrat i per força la casa familiar on han viscut generacions sempre provoca.

Per a imaginar-nos com era la Mequinensa que jeu sota les aigües, sempre tindrem a l'abast el llibre d'en Jesús Montcada, "Camí de Sirga". Un testimoni excepcional d'un poble i una cultura debolida.

Les obres de construcció de l'embassament de Mequinensa per ENHER (III).

A l'àlbum fotogràfic de la construcció de l'embassament de Mequinensa, del fons documental d'ENDESA, hi ha una tirallonga de fotografies de les obres que ENHER va executar en el període dels mesos de maig del 1960 fins el 1961. Aquestes fotografies posen de manifest la magnitud d'aquesta obra:

Instal·lacions destinades a les oficines i tallers, fotografiades el juny del 1961. Les seves dimensions són congruents amb l'envergadura de l'obra que executava ENHER:

Una fotografia deliciosa. Uns Pegasos amb remolc treballant a l'estació de formigonar:



Execució de part de les obres que integraven la construcció d'aquest embassament, l'octubre del 1961:







Treballs de formigonar l'embassament:



Obres de construcció de la central hidroelèctrica:



Estat de l'espai on era prevista la instal·lació de la subestació:

La gruix de la construcció d'aquest embassament ja estava força enllestit l'any 1962, segons s'acredita amb aquesta seqüència fotogràfica. Continuarà.

La construcció d'ENHER de l'embassament de Mequinensa: fotografies del poble i procediment d'expropiació (I).

"Camí de Sirga", la novel·la més coneguda d'en Jesús Moncada, evoca la desaparició del poble on va néixer, Mequinensa. Aquest antic poble, situat a l'aiguabarreig de l'Ebre i el Segre, era una important conca minera i de transport fluvial del lignit amb llaüts que va desaparèixer sota les aigües de l'embassament que va construir-hi ENHER durant els anys 1957 i 1964.

Aquesta novel·la, una de les més importants de la literatura catalana dels darrers temps, constitueix un homenatge de Jesús Moncada al seu poble natal i on van escampar-se les seves cendres després de la seva mort el juny del 2005. A través d'uns personatges, recrea la vida del poble uns decennis abans de llur desaparició.

L'embassament de Mequinensa, ubicat a la comarca del Baix Cinca, fou construït entre els anys 1957 i 1964. L'any 1956 va emprendre's la incoació, tramitació administrativa i resolució dels expedients expropiatoris de totes les finques i cases incloses dins de l'àmbit del projecte de construcció de l'embassament.

Fou un dels primers grans projectes executats en la segona meitat dels anys 1950 que va aplicar-se-li la Llei d'Expropiació Forçosa, que havia entrat en vigor el desembre del 1954, i que agilitzava considerablement la tramitació administativa en els procediments expropiatoris qualificats d'urgents per les autoritats.

D'aquesta manera, es va simplificar l'aixecament de les actes de pagament i pressa de possessió de les finques afectades, títol que facultava a ENHER per a ocupar-les i executar un de les obres d'enginyeria més importants d'aleshores, que va suposar un repte per a aquesta companyia hidroelèctrica.

El resultat fou un dels embassaments més importants de l'Estat espanyol, construït en un indret idoni, la confluència dels rius Ebre i Segre, aquest darrer molt cabalós perquè rep de poc les aigües del seu afluent Cinca.

Les primeres fotografies de l'album fotogràfic d'ENHER de la construcció de l'embassament de Mequinensa són del poble de Mequinensa que traspua la tristor per llur desaparició al cap de poc, engolit per les aigües de l'embassament:

Darreres bategades del poble de Mequinensa, poc abans de desaparèixer per sempre més:









Fotografies del santuari i hostal de La Magdalena:

El Castell de Mequinensa, bastit sobre un turó en un indret estratègic que controlava les valls dels rius Ebre, Segre i Cinca, era una antiga fortalesa àrab. Fou conquerida pel rei Ramon Berenguer IV.

Durant els segles XIV i XV els seus propietaris, els senyors de Montcada, el van reconstruir seguint l'estil gòtic imperant aleshores. Després de la Guerra del Francès i l'ocupació napoleònica, entrà en decadència.

Malgrat estar molt malmès i abandonat, era testimoni de la desaparició del poble de Mequinensa que havia protegit tants anys. A finals dels anys 1950, ENHER va restaurar-lo completament seguint el projecte i la direcció de l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer:

La desaparició de l'antic poble de Mequinensa va comportar que ENHER construís el nou poble per a reallotjar-hi els veïns que hi van romandre. Molts altres veïns van decidir d'emigrar, principalment a Barcelona i Saragossa. També es va construir les oficines i la residència per al personal de l'empresa:

En les properes cròniques ens endinsarem en la construcció de l'embassament de Mequinensa.