Amb el capital acumulat per en Pere Padrosa, un cop finalitzada la Guerra Civil el 1 d'abril de 1939, es va centrar en la recuperació del material requisat l'any 1936, al començament de la guerra, pel comitè antifeixista de Figueres.
El camió Ford amb matrícula GI-6145, de 8 cilindres, va trobar-lo a València. Quan va presentar-se per recuperar-lo, li posaren molts d'entrebancs i impediments. Decidit i valent de mena com era, en Pere Padrosa es va dirigir al Govern Militar de València i el comandant el va reconèixer immediatament car havia estat anteriorment destinat al castell de Figueres. Li va oferir tota mena de facilitats per recuperar el seu camió.
També va participar en diverses subhastes de material de guerra abandonat per l'exèrcit republicà en llur retirada, dipositat en un camp de Figueres, al carrer de Borrassà. Va adquirir uns xassissos, incomplets i malmesos, per un preu de set centes a vuit centes pessetes. Amb aquests xassissos podia fabricar un xassís enter que li carrossava en Quer, un industrial de Figueres. Un dels xassís era d'un autocar Delahaye, i un altre, d'un camió Man amb matrícula GI-6016, que havia estat el primer vehicle dièsel de Figueres.
El 29 de març de 1939 va disposar d'un autorització del Ministeri d'Indústria i Comerç en virtut de la qual el facultava a prendre la plena possessió de la seva empresa de transports, col·lectivitzada al començament de la Guerra Civil. Amb els seus amics Cañet i Serra van comprar, per terceres parts indivises, un xassís seminou per dotze mil pessetes, un gran capital aleshores, però justificat per l'absència de material en bon estat i condicions.
Resolució adoptada el 29 de març de 1939 pel senyor José Maria Milà i Camps, Comte del Montseny i President de la Comissió d'incorporació industrial i mercantil de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona que facultava al senyor Padrosa a recuperar la seva empresa de transports:
Resolució adoptada el 29 de març de 1939 pel senyor José Maria Milà i Camps, Comte del Montseny i President de la Comissió d'incorporació industrial i mercantil de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona que facultava al senyor Padrosa a recuperar la seva empresa de transports:
Les disposicions reglamentàries obligaven als transportistes a portar un registre on hi anotaven la data, expedició, nom del destinatari, destí, número de paquets, classificació i trasllat per ferrocarril. L'intervencionisme administratiu i el control eren absoluts.
L'any 1941, en Pere Padrosa va comprar quatre camions vells a la Comissió Mixta de venda de material extraviat, valorats en 4.915 pessetes.
El desembre del 1941 va comprar sis camions més. Un International per 960 pessetes; dos Diamond per 860 i 710 pessetes; un Stewart per 970 pessetes; i un Chevrolet per 812 pessetes. També va comprar un camió nou, un International, per 18.000 pessetes. Van importar-lo de l'estranger i el va haver de satisfer sense divises ni compensació de cap mena, segons constava en el permís. Rebut lliurat pel Ministeri de l'exèrcit a favor del senyor Padrosa per la compra d'uns camions:
El desembre del 1941 va comprar sis camions més. Un International per 960 pessetes; dos Diamond per 860 i 710 pessetes; un Stewart per 970 pessetes; i un Chevrolet per 812 pessetes. També va comprar un camió nou, un International, per 18.000 pessetes. Van importar-lo de l'estranger i el va haver de satisfer sense divises ni compensació de cap mena, segons constava en el permís. Rebut lliurat pel Ministeri de l'exèrcit a favor del senyor Padrosa per la compra d'uns camions:
L'any 1942, l'empresa TRANSPORTS PERE PADROSA SIMON tenia una flota de sis camions. No tots els camions adquirits l'any 1941 podien circular, sinó que es compraven per aprofitar les peces per d'altres camions de l'empresa.
Per a destinar-lo a garatge, en Pere Padrosa va estar negociant la compra d'un edifici a la plaça de la Palmera de Figueres, que havia estat l'antic garatge de la casa Soler. L'immoble estava gairebé en ruïnes per causa dels bombargeigs i li'n demanaven vint mil pessetes. La compravenda no es va celebrar.
Per a destinar-lo a garatge, en Pere Padrosa va estar negociant la compra d'un edifici a la plaça de la Palmera de Figueres, que havia estat l'antic garatge de la casa Soler. L'immoble estava gairebé en ruïnes per causa dels bombargeigs i li'n demanaven vint mil pessetes. La compravenda no es va celebrar.
Aquell any del 1942, en Pere Padrosa va fixar la seva residència al carrer de Castelló, en una casa reconstruïda per causa dels danys soferts en els bombardeigs de l'aviació feixista alçada contra el Govern de la II República. A la casa del carrer de Vellaire tenia el garatge on hi tancava els camions. Fotografia del 1942 de la flota de sis camions d'en Pere Padrosa aparcats a la plaça Josep Tarradellas; el primer camió, el Man dièsel:
La seva empenta, demostrada tot just acabada la guerra civil, van permetre-li a en Pere Padrosa de gaudir d'una bona situació econòmica en uns anys extremament difícils. Els informes bancaris consideraven en Pere Padrosa un empresari molt treballador i complidor.
Que en Pere Padrosa disposés de camions a principis dels anys 1940, quan no n'hi havia pas, va permetre-li de transportar tota mena de materials. Troncs de pins i carbó vegetal dels boscos de Bassegoda i de Lliurona, al poble d'Albanyà, per encàrrec de l'empresa Fuster Coll Viader SA, de Girona.
També mantenia el transport de mercaderies militars, adjudicat per concurs. Traginava la palla per nodrir el bestiar mular del castell de Figueres, uns vuit cents cavalls. La palla arribava a l'estació de càrrega de Figueres en trens que arrossegaven fins a quaranta vagons, batejats com a "puros" per llur llargària.
Per compte de la "Direcció General de Regions Devastades" transportava la pedra extreta de les pedreres d'Avinyonet de Puigventós a Figueres per reconstruïr l'església parroquial de Sant Pere.
Un altre servei de transport molt important aquells anys fou de traginar milers de sacs de ciment des dels vagons de l'estació del tren de Figueres fins un diposit habilitat a la plaça del Gra, des d'on eren repartits per diversos indrets estratègics de la comarca de l'Alt Empordà per la construcció de búnquers i nius de metralladores de la Línia Gutiérrez. Aquesta línia contemplava la construcció al llarg de la frontera hispano-francesa de búnquers per repel·lir un eventual atac i invasió de països estrangers involucrats en la Segona Guerra Mundial. Atès l'excés de feina derivat del transport dels sacs de ciment, i per reforçar la flota pròpia de TRANSPORTS PERE PADROSA I SIMON, li van deixar prestat un camió militar 3HC, un Katiuska com se'ls coneixia.
Un altre servei de transport molt important aquells anys fou de traginar milers de sacs de ciment des dels vagons de l'estació del tren de Figueres fins un diposit habilitat a la plaça del Gra, des d'on eren repartits per diversos indrets estratègics de la comarca de l'Alt Empordà per la construcció de búnquers i nius de metralladores de la Línia Gutiérrez. Aquesta línia contemplava la construcció al llarg de la frontera hispano-francesa de búnquers per repel·lir un eventual atac i invasió de països estrangers involucrats en la Segona Guerra Mundial. Atès l'excés de feina derivat del transport dels sacs de ciment, i per reforçar la flota pròpia de TRANSPORTS PERE PADROSA I SIMON, li van deixar prestat un camió militar 3HC, un Katiuska com se'ls coneixia.
La plaça del Gra era plena de vessar de sacs de ciment, protegits per una tanca de filferros espinós amb una vigilància permanent de soldats de guàrdia. Pel transport dels sacs de ciment, en Pere Padrosa i llurs conductors disposaven d'un passi especial atorgat pel governador civil de Girona.
L'any 1942, el Dipòsit d'Intendències de Figueres va resoldre de sol·licitar a les autoritats militars, als alcaldes i a la resta d'autoritats de les províncies de Girona i Lleida que no entrebanquessin els transports de mercaderies dels camions d'en Pere Padrosa.
D'aquells anys és el document que li fixa el preu dels transports fins a Puigcerdà. Per causa de la mala carretera i la mercaderia que traginava, palla, amb poc pes i volum pel pont que limitava la càrrega, i amb l'ànim que no li perjudiquessin els preus normals, es va convenir un pagament de dues pessetes per tona i dues pessetes amb cinquanta cèntims per quilòmetre.
En aquells anys l'activitat del transport tenia tota mena de problemes, de difícil solució. El mal estat de les carreteres n'era un d'aquests problemes. Llevat de la carretera Nacional, la resta de la xarxa de carreteres no era pas enquitranada i presentava unes condicions lamentables, deplorables. En diversos indrets no s'havien pas reconstruït els ponts volats a les darreries de la Guerra Civil per les forces republicanes en llur retirada. S'havia de passar pel mig del riu, sobre guals improvisats. Més d'un cop, per superar els guals, s'havia hagut de transbordar a l'espatlla els sacs de mercaderies per creuar-los.
Tampoc hi havia pneumàtics nous i s'havien d'aprofitar al màximum els vells. Solament es concedien uns vals especials per a proveir-se de pneumàtics amb una numeració per cada transportista. La Guàrdia Civil disposava de la numeració assignada als pneumàtics de cada transportista i, en controls improvisats a les carreteres, comprovaven aquesta numeració. Tanmateix, els transportistes tenien la sort que la Guàrdia Civil rarament s'ajupien sota el camió per comprovar personalment la numeració dels pneumàtics. Era el propi xofer qui s'ajupia i li cantava els números del val assignats, que coneixia de memòria. En moltes ocasions, els vells i desfets pneumàtics els havien canviat, sense permís, per pneumàtics nous procedents de França. Uns quants contrabandistes els transportaven carregats a l'esquena.
La benzina i el gasoil era igualment un problema, i gros. Estava completament restringida i es subministrava en vals. En més d'una ocasió, en Pere Padrosa va tenir problemes per consumir més gasoil de l'assignat a la seva quota. En virtut d'una disposició acordada pel cap de transports militars de Girona, no es disposava de més quota que l'assignada inicialment i no es podien fer lliuraments extres de la quota especial de carburant. Per aquest motiu en Pere Padrosa va haver de comprar gasoli d'estraperlo, o sigui al mercat negre, a un preu de cinquanta pessetes el litre i adquirir vals assignats a d'altres adjudicataris i transportistes.
Un cop les autoritats van descobrir aquest intercanvi que practicava en Pere Padrosa per treballar. Va haver de declarar sota l'acusació de venda il·legal de vals de benzina, malgrat que en realitat no en venia pas de vals sinó que n'adquiria. Va estar unes hores engarjolat fins que va declarar. Un altre sistema d'adquisició de benzina era l'intercanvi amb tabac, que també es subministrava racionat amb unes cartilles individuals. En Pere Padrosa no fumava.
L'absència de benzina i gasoli es va agreujar a mesura que avançava la Segona Guerra Mundial. La manca de carburant va determinar d'equipar els camions amb gasògens que costaven vuit mil pessetes i els construïa l'empresa Avellana, del carrer de Colom, de Figueres. El combustible usat als gasògens era estellicots de llenya i de carbó d'alsina i de bruc. La primera feina dels xofers, cada matí, quan eren al garatge, consistia a preparar el carbó o llenya per encendre la caldera i disposar del gas suficient per arrencar el motor.
Un altre problema eren les peces de recanvi. Sovint s'obtenien d'altres camions capolats i desfets que s'usaven per a proveir-se de les peces. També hi havia algunes peces de contraban disponibles al mercat negre.
En la propera cònica ens endinsarem en un transport ben curiós protagonitzat per en Pere Padrosa el juny de l'any 1939, dos mesos després de finalitzada la Guerra Civil.
L'any 1942, el Dipòsit d'Intendències de Figueres va resoldre de sol·licitar a les autoritats militars, als alcaldes i a la resta d'autoritats de les províncies de Girona i Lleida que no entrebanquessin els transports de mercaderies dels camions d'en Pere Padrosa.
D'aquells anys és el document que li fixa el preu dels transports fins a Puigcerdà. Per causa de la mala carretera i la mercaderia que traginava, palla, amb poc pes i volum pel pont que limitava la càrrega, i amb l'ànim que no li perjudiquessin els preus normals, es va convenir un pagament de dues pessetes per tona i dues pessetes amb cinquanta cèntims per quilòmetre.
En aquells anys l'activitat del transport tenia tota mena de problemes, de difícil solució. El mal estat de les carreteres n'era un d'aquests problemes. Llevat de la carretera Nacional, la resta de la xarxa de carreteres no era pas enquitranada i presentava unes condicions lamentables, deplorables. En diversos indrets no s'havien pas reconstruït els ponts volats a les darreries de la Guerra Civil per les forces republicanes en llur retirada. S'havia de passar pel mig del riu, sobre guals improvisats. Més d'un cop, per superar els guals, s'havia hagut de transbordar a l'espatlla els sacs de mercaderies per creuar-los.
Tampoc hi havia pneumàtics nous i s'havien d'aprofitar al màximum els vells. Solament es concedien uns vals especials per a proveir-se de pneumàtics amb una numeració per cada transportista. La Guàrdia Civil disposava de la numeració assignada als pneumàtics de cada transportista i, en controls improvisats a les carreteres, comprovaven aquesta numeració. Tanmateix, els transportistes tenien la sort que la Guàrdia Civil rarament s'ajupien sota el camió per comprovar personalment la numeració dels pneumàtics. Era el propi xofer qui s'ajupia i li cantava els números del val assignats, que coneixia de memòria. En moltes ocasions, els vells i desfets pneumàtics els havien canviat, sense permís, per pneumàtics nous procedents de França. Uns quants contrabandistes els transportaven carregats a l'esquena.
La benzina i el gasoil era igualment un problema, i gros. Estava completament restringida i es subministrava en vals. En més d'una ocasió, en Pere Padrosa va tenir problemes per consumir més gasoil de l'assignat a la seva quota. En virtut d'una disposició acordada pel cap de transports militars de Girona, no es disposava de més quota que l'assignada inicialment i no es podien fer lliuraments extres de la quota especial de carburant. Per aquest motiu en Pere Padrosa va haver de comprar gasoli d'estraperlo, o sigui al mercat negre, a un preu de cinquanta pessetes el litre i adquirir vals assignats a d'altres adjudicataris i transportistes.
Un cop les autoritats van descobrir aquest intercanvi que practicava en Pere Padrosa per treballar. Va haver de declarar sota l'acusació de venda il·legal de vals de benzina, malgrat que en realitat no en venia pas de vals sinó que n'adquiria. Va estar unes hores engarjolat fins que va declarar. Un altre sistema d'adquisició de benzina era l'intercanvi amb tabac, que també es subministrava racionat amb unes cartilles individuals. En Pere Padrosa no fumava.
L'absència de benzina i gasoli es va agreujar a mesura que avançava la Segona Guerra Mundial. La manca de carburant va determinar d'equipar els camions amb gasògens que costaven vuit mil pessetes i els construïa l'empresa Avellana, del carrer de Colom, de Figueres. El combustible usat als gasògens era estellicots de llenya i de carbó d'alsina i de bruc. La primera feina dels xofers, cada matí, quan eren al garatge, consistia a preparar el carbó o llenya per encendre la caldera i disposar del gas suficient per arrencar el motor.
Un altre problema eren les peces de recanvi. Sovint s'obtenien d'altres camions capolats i desfets que s'usaven per a proveir-se de les peces. També hi havia algunes peces de contraban disponibles al mercat negre.
En la propera cònica ens endinsarem en un transport ben curiós protagonitzat per en Pere Padrosa el juny de l'any 1939, dos mesos després de finalitzada la Guerra Civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada