TRANSPORTS VALLCORBA de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

En Joan Vallcorba i Matas, en Joanet per sobrenom, fill de Sant Feliu de Codines, era un recader que cada dia feia la ruta des del poble a les capitals de comarca properes. Un dia marxava a Vic, l'endemà a Granollers i l'endemà passat a Sabadell. Traginava mercaderies diverses, majorment productes agrícoles que produïen els pagesos de Sant Feliu de Codines. L'any 1927 va obtenir el permís de conduir de primera especial, que l'autoritzava a conduir camions i autocars. Va aprendre a conduir amb un Ford T.

Consideracions escrites de puny i lletra del senyor Joan Vallcorba, en un català antic, en què recomanava de no fiar sota cap concepte: 

Als anys 1930 el senyor Vallcorba disposava de dos vehicles. L'un era un òmnibus de vint-i-quatre places que llogava per fer excursions. La seva filla Conxita recorda que de ben petita marxava amb el seu pare a descobrir els pobles de la Costa Brava -Palamós, Santa Cristina i Platja d'Aro- asseguda al seu costat. L'altre era un camió Ford equipat amb un motor de quatre cilindres de benzina que treballava en el transport de pelats, troncs esbrancats extrets dels forests de Sant Feliu de Codines i pobles propers, cap a Barcelona.

Assentaments en el llibre diari del senyor Vallcorba dels transports realitzats i del preu del servei:





Aquells anys Transports Vallcorba tenia per clients les dues principals empreses tèxtils de Sant Feliu de Codines, les filatures Roca Umbert i can Comas. Estat actual que presenta la fàbrica Roca Umbert:

 





Hi ha la creença popular que els arcs de punt rodó construïts amb maó de les finestres superiors de l'antiga fàbrica Roca Umbert, que formen unes arcades, els va dibuixar l'arquitecte Antoni Gaudí i Cornet, l'autor de la basílica de la Sagrada Família i que feia estades al poble: 

L'Antoni Gaudí, el genial arquitecte català, segons l'opinió d'en Lluís Permanyer, cronista de la ciutat de Barcelona, va  inspirar-se en les formes de la pedra natural del cim de Sant Sadurní per projectar la Pedrera al passeig de Gràcia de Barcelona. I l'ensenya de la coral La Poncella, molt arrelada a Sant Feliu, també és un disseny obra d'Antoni Gaudí.

Façana de la fàbrica de la filatura can Comas, a la carretera de Sant Llorenç Savall:



Les dues fàbriques tèxtils principals de Sant Feliu de Codines, les filatures Roca Umbert, a la dreta, i can Comas, a l'esquerra:

Amb l'esclat de la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936, es produeix  la requisició de l'autocar i del camió. Mai els van poder recuperar. A principis de febrer de 1939, un cop ocupat el país per l'exèrcit feixista, en Joan Vallcorba i el senyor Sagalés van marxar plegats per la carretera nacional II fins a La Jonquera per recuperar alguns dels seus vehicles que l'exèrcit republicà havia abandonat als marges de la carretera. El senyor Sagalés sí que va recuperar algun dels seus òmnibus, però en senyor Vallcorba va tornar amb les mans buides.

El 1939 és l'any de represa. Moltes famílies havien perdut els fills als fronts de guerra. Tampoc hi havia diners perquè el règim del general Franco, vencedor en la Guerra Civil Espanyola, no va reconèixer la validesa dels bitllets i monedes encunyats per la II República.

L'any 1940, acabada la guerra, en Pere Vallcorba amb un carro de trabuc portava material -pedres, àrids i sorra- per reconstruir l'església parroquial de Sant Feliu de Codines, danyada pels milicians. El carro l'havia construït en Vilardell, un conegut carreter del poble. Les obres de reconstrucció de l'església van ser confiades a en Feliu Florensa, un mestres d'obres que havia estudiat a París i havia construït la plaça de Catalunya contractant, per aquest gran projecte, els millors mestres d'obres d'arreu de Catalunya.

En aquells anys, en Peret Gitano, un tractant de cavalls del barri de Sant Andreu de Barcelona i que tenia una finca a Parets del Vallès, comprava i venia cavalls. En Josep Barbany, fill de Santa Eulàlia de Ronçana, i ferrer de professió, ferrava els cavalls de can Vallcorba. Més endavant va produir carrosseries per camions en un establiment al barri del Bon Pastor. En Pere Vallcorba va fer el servei militar a Barcelona, exactament a la caserna dels Docks de l'avinguda Icària a l'alçada del Bogatell, davant de la fàbrica d'automòbils Ford.

La misèria d'aquells anys obliga els transportistes de recuperar els carros i els cavalls que usaven per la recollida i distribució de la mercaderia en els seus pobles. Transporten la mercaderia a Barcelona, Granollers i Sabadell amb un carro i un cavall. L'agència a Sant Feliu de Codines era al carrer Padró 24 i la delegació de Barcelona al carrer Portal Nou 27 del barri de Ribera. Més endavant, l'oficina de Barcelona van traslladar-la al centre de recaders del carrer Tantarantana, que se'n deia la Bala de Oro. Humor en aquells anys agrisats de tristor i penúries.

El viatge en carro i cavall des de Sant Feliu de Codines a Barcelona, que davalla, hi trigaven unes set hores. Usaven la carretera general: des de Sant Feliu cap a Caldes de Montbui, Palau-Solità i Plegamans -abans se'n deia Palau de Plegamans-, Santa Perpètua de Mogoda, La Llagosta, Montcada i Reixac i Barcelona. 

Als anys 1940 hi havia la policia de carreteres adscrita al Ministeri d'Obres Públiques proveïda d'unes motocicletes grogues. Facilitaven les coses als transportistes, recaders i traginers si se'ls hi satisfeien cinc duros, la tarifa usual convinguda. Abonar aquest import els estalviava molts maldecaps i multes.

A l'entrada de Barcelona hi havia els burots, funcionaris municipals que liquidaven i cobraven un tribut per certs productes, principalment de consum com ho eren animals, ous, farina i pa, i també la sorra. Era costum d'amagar les gallines a la caixa de les eines dels camions per estalviar-se el pagament del tribut imposat pels burots. A Sabadell, Terrassa, Granollers i Vic no n'hi havia pas de burots.

Els burots de la carretera nacional 152, que connecta Barcelona amb el Vallès Oriental i Osona, tenien la caseta a l'encreuament de la carretera de Cerdanyola del Vallès i Sabadell, espai que ara ocupa una benzinera de Repsol. A Badalona també n'hi havia de burots. Per eludir-los molts carros i camions entraven per la carretera de La Roca del Vallès a Santa Coloma de Gramenet.  

Amb el carro i cavall xino xano entraven a Barcelona per la carretera de Ribes de Freser i el carrer Gran de Sant Andreu, on paraven a dinar al restaurant can Joan. Enfilaven el carrer de la Sagrera i passaven per davant de la fàbrica de la Hispano Suiza, que més endavant fabricà els camions i autocars Pegaso, al barri de la Sagrera. Seguien pel carrer del Clot on hi havia la Torre del Fang, una antiga masia de Sant Martí de Provençals aixecada a principis del segle XIV, objecte de successives transformacions que tenia uns camps regats amb l'aigua procedent de Rec Comtal, que hi discorria a prop; la decadència d'aquest mas es produeix amb l'expropiació successiva dels camps de conreu per destinar-los a la construcció de la línia del ferrocarril a França; l'any 1922 s'extingeix l'activitat agrícola i s'implanten usos industrials. Davant per davant de la Torre del Fang hi havia un restaurant del mateix nom on s'entaulaven recaders i transportistes per dinar. Un cop superat el carrer del Clot, espetegava a la plaça de les Glòries Catalanes.

I en quant al capítol de restaurants, cal esmentar can Pepitu del carrer Wellington, proper al parc de la Ciutadella, lloc de parada obligatòria de traginers i recaders per menjar el bacallà amb mongetes, l'especialitat de la casa, un plat senzillament perfecte; el bacallà a la llauna era una cosa ben refinada i suculenta. Una cuina popular i saborosa avui dia impossible per les butxaques corrents.

De la plaça de les Glòries Catalanes, on hi havia els Tallers Escuer, emprenia l'avinguda Meridiana fins a trencar pel passeig Pujadas on aparcaven, encarats i aculats a la paret del parc de la Ciutadella, els camions que proveïen de fruites i verdures el mercat del Born. Al carrer de Buenaventura Muñoz, proper al passeig de Pujadas, hi havia el Taller Mecànic Sobrepera, especialitzat en bombes injectores. Els carros i camions dels recaders aparcaven al carrer del Comerç. 

Amb el carro i el cavall el senyor Vallcorba hi transportava paqueteria. Al temps de la verema traginaven la brisa, que és el residu del raïm un cop premsat. i que s'usava per produir alcohol. Duien la brisa a Sabadell i a Badalona, on hi havia dues fàbriques que n'extreien l'alcohol. La fàbrica de Badalona se'n deia la Vídua Carreter. De Sant Feliu de Codines a Sabadell hi trigaven unes quatre hores en completar el viatge; i de Sant Feliu de Codines fins a Granollers, carregat de paqueteria, hi esmerçaven entre tres hores i mitja a quatre hores.

A Sant Feliu de Codines hi havia moltes vinyes. La família Vallcorba tenia sis premses que usaven els pagesos a canvi del lliurament de la brisa. Els pagesos pagaven l'ús de la premsa amb la brisa. També hi havia una premsa ambulant del raïm al cim d'un carro que els pagesos utilitzaven a canvi de quedar-se la família Vallcorba amb la brisa.

Atès que en Joan Vallcorba havia perdut l'autocar i el camió a la Guerra Civil Espanyola, va sol·licitar a l'Ajuntament de Caldes de Montbui de recuperar un camió Ford abandonat en el municipi per l'exèrcit republicà en llur retirada i xafat per la canalla que hi jugava. Amb aquesta finalitat Obres Públiques va expedir un document datat el 27 de març de 1935, un any abans de l'insurrecció militar contra la Segona República, en virtut del qual s'acreditava que el senyor Vallcorba havia sol·licitat de satisfer l'impost del transport de mercaderies per vies terrestres i fluvials corresponen a l'exercici del 1935 pel camió Ford amb matrícula B-47771:  



Estimada per l'Ajuntament de Caldes de Montbui la sol·licitud de recuperació del camió Ford formulada pel senyor Joan Vallcorba, va ser reconstruït completament per l'Isidre Permanyer, un bon mecànic de Sant Feliu de Codines. Es proveïen de les peces que necessitaven als tallers i desballestaments de Barcelona. La caixa va construir-la en Pere Vallcorba i Matas, germà d'en Joan, que era fuster. Una de les panes freqüents aquells anys era el trencament de paliers a la carretera. A principis dels anys 1940 s'incorporen al negoci del transport els dos fills, en Jaume i en Pere Vallcorba i Roca.

El Ford de can Vallcorba fotografiat a Riells l'any 1941 per l'Andreu Soler i Vallcorba, que festejava amb la Conxita Vallcorba i Roca, filla d'en Joan, vestida de negre per la mort del seu avi, en una excursió de Sant Feliu de Codines a Sant Miquel del Fai. El conductor és en Jaume Vallcorba Roca, un gran xofer, acompanyat de la seva futura esposa, la Carme Pomier, filla de La Coma de Moià, una coneguda casa de pagès; també hi ha els de ca l'Ullà, uns amics de la família Vallcorba:



En Jaume Vallcorba i Roca amb la Carme Pomier:

Transports Vallcorba treballava aquells anys pel senyor Jaume Fontserè i Vilà, en el transport del lleixiu El Zorro que produïa en un local de l'avinguda Catalunya de Sant Feliu de Codines. Una etiqueta del lleixiu El Zorro: 

 

Amb el camió Ford reconstruït i operatiu, el carro i el cavall l'usaren per la recollida i distribució de la paqueteria a Sant Feliu de Codines. Són els anys que no hi havia gens de benzina. Aleshores s'instal·là un gasogen o gas pobre fabricat per Auto Granollers, més endavant concessionari oficial Ebro-Motor Ibérica SA i avui dia Nissan. L'inconvenient dels gasògens era que els motors rendien la meitat de potència. A la pujada de Caldes de Montbui se li afegia una mica de benzina per poder superar-la. El Ford, carregat de brisa, amb el gasogen instal·lat:

 

Amb el Ford transportaven sorra i àrids de la llera del riu que carregaven i descarregaven a palades per encàrrec del senyor Pujol de Caldes de Montbui, titular d'una empresa de materials de construcció. Encara no hi havia gaires bolquets i els àrids es transportaven en caixes de fusta. Quan aquest camió quedava encallat a bosc, l'havien de desencallar amb un parell de bous atès que no hi havia tractors. Anècdotes d'aquells anys.

Per cobrir la feina que tenien, compren a Auto Granollers un camió Chevrolet amb un motor de sis cilindres i carrossat amb una caixa de fusta que va produir en Pere Vallcorba i Matas. Amb els dos camions, el Ford i el Chevrolet, que tancaven al pati de la casa familiar de la Carretera de Sant Llorenç 4, treballaven en el servei de recaderia, traginaves productes agrícoles -raïm i avellanes- i ensems anaven a bosc. Transportaven costals, els feixos de llenya usats pels flequers per coure el pa, i també treballaven per la família Garriga de Sant Feliu de Codines, tractants de boscos. Un camió Hispano Suiza G66 de la família Garriga:

A principis dels anys 1950 s'imposaren a poc a poc els motors dièsel. Com que no s'importaven pas motors dièsel, van adquirir dos motors de benzina transformats a dièsel per TDZ, les inicials de Talleres Diesel Zaragoza, una empresa saragossana que convertia els motors de benzina que equipaven els camions russos 3hc importats per l'exèrcit republicà en la Guerra Civil en motors dièsel. Aquesta activitat, molt demandada als anys 1950, va realitzar-la també l'Eduardo Barreiros.

La transformació d'un motor de benzina d'un camió 3hc a dièsel era força reeixida atès que llurs cigonyals tenien set punts de suport. El camió Ford se li va muntar un motor 3hc transformat a dièsel, que va donar un bon resultat sense trencar el cigonyal. En canvi, el Chevrolet se li va muntar el motor d'un camió GMC de deu rodes, procedent de l'exèrcit nord-americà que havia participat a la Segona Guerra Mundial, rectificat a dièsel. Va trencar dos cops el cigonyal atès que solament tenia cinc punts de de suport. 

Les eines i peces dels camions eren comprades al Bazar del Automóvil, al carrer Marina i prop de la fàbrica de la casa Foret, que produïa aigua oxigenada. El camió Ford amb el motor dièsel de TDZ rectificat d'un 3hc, i la cabina reformada per la família Vallcorba:

En aquells anys a la cabina sempre hi anaven dues persones. El xofer i el camàlic, que era l'aprenent o ajudant. El camàlic repassava el motor i comprovava que la càrrega estigués ben estibada. Repassava els nivells del motor i l'engegava per escalfar-lo. Enllestia el camió per marxar a destí.

Un camió marca Bedford, segurament que propietat d'en Puig de les avellanes, un conegut tractant de fruits secs i bolets en conserva de Granollers, anunciant l'arribada del circ a Sant Feliu de Codines. La casa de l'esquerra, amb el pati reixat, era la residència d'estiu d'en Laureano López Rodó:

A finals dels anys 1950 la família Vallcorba compra de segona mà a un transportista de Barcelona un Bedford equipat amb un motor Perkins dièsel de sis cilindres i una caixa per transports generals. Aquest camió va representar un gran avanç i progrés: 

L'any 1960 en Pere Vallcorba plega de transportista i es dedica a la promoció immobiliària. La construcció de torres destinades a segona residència que li encomanava la burgesia industrial de Barcelona delerosa de Sant Feliu de Codines per la seva proximitat a Barcelona, en uns anys en què les carreteres eren deficients, els aires profitosos, els rodals de gran bellesa que invitaven a excursions i el meravellós paisatge que ofereix, motiu pel qual el poble és conegut com El balcó del Vallès. 

En Joan Vallcorba i Roca, el germà gran, continua pel seu compte al capdavant del negoci. Els anys 1960 hi ha feina. Es compren dos camions usats al Garatge Baulenas de Granollers. Un Ebro B45 i l'any 1964 un Ford Thames Trader amb una caixa de fusta per transports generals. El Ford el conduí en Vicenç Carreras nou anys, des de l'any 1964 fins el 1973, quan va ser desballestat. 

Aquest Ford Thames Trader recollia ciment a la fàbrica de Vallcarca, al mig del massís del Garraf, que duia a les empreses de materials de construcció de Caldes de Montbui. En Vicenç Carreras recorda que la pujada del Caldes de Montbui, amb el camió ben carregat, posava la tercera marxa curta. Traginaven productes d'alimentació per la botiga que l'amo del camió, en Jaume Vallcorba, tenia a la carretera de Sant Llorenç 4, un local de la casa familiar. Carregava aigua picant del Vichy Catalan a Caldes de Malavella per compte de dos majoristes i distribuïdors de begudes, en Safont de Caldes de Montbui i els senyors Esteve i Valentí Fontserè. També va treballar a bosc en labors forestals. Li van instal·lar una grua manual sense gir per carregar pelats, troncs desbrancats, per encàrrec de la família Garriga, clients de sempre de can Vallcorba.

El Ford Thames Trader fotografiat davant del comerç d'en Jaume Vallcorba i Roca a la Carretera de Sant Llorenç Savall número 4:

Un cop tret els camions grossos l'any 1973, el senyor Jaume Vallcorba va continuar l'activitat de transportista amb furgonetes. Va comprar usada una DKW F1000, i després dues Mercedes Benz, una N1000 i una MB1300. Realitzava transports generals -electrodomèstics, mobles, màquines- i bidons de clor i de servei de repartiment de gasoil a domicili per les calefaccions. Va jubilar-se cap a l'any 1985.

Fotografia d'un camió Ebro E, que conserva el senyor Vicenç Carreras, el conductor del Ford Thames Trader, produït per Motor Ibérica SA quan el senyor Vallcorba va abandonar els camions i traginava mercaderies amb les furgonetes:

Aquest article ha set possible per la informació i documents facilitats pels senyors Pere i Conxita Vallcorba Roca, Joan Vallcorba Pomier, Josep Carbonell i Rodés, Vicenç Carreras i Xavier Castells i Quintana.