El Saló de l'Automòbil de mitjans dels anys 1980: fotografies d'en Josep Llenas i text d'en Miquel Patinyo.

A mitjans dels anys 1980, en Josep Llenas va visitar el Saló de l'Automòbil organitzat per la Fira de mostres de Barcelona. Amb la perspectiva que dóna els anys, van ser uns salons de transició. La indústria d'automoció espanyola, protegida per uns aranzels que gravaven les importacions de vehicles i menys competitiva que la de la resta de països europeus, patia una davallada de les vendes i cedia gradualment quota de mercat per l'ingrés de l'estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea. 

Chrysler España SA havia venut a Renault la fàbrica de camions que tenia a Madrid. Els camions Dodge es comercialitzen amb la marca Renault i al radiador hi lluïen el rombe de l'empresa gal·la. Les empreses europees prenien posicions per assaltar el mercat de camions espanyol. El estands on hi exposaven les novetats i els mitjans invertits contrastava amb la presentació dels vehicles de Pegaso, la qual, malgrat jugar a casa, acusava la nova situació creada amb la lliure importació de mercaderies. S'havia acabat una època i s'encetava una altre completament diferent. Camions exposats per l'empresa holandesa Daf:

Els camions Iveco exposats al Saló de l'Automòbil. Personalment, un vehicle que mai m'ha acabat de convèncer: 

Un vehicle exposat per l'empresa Pegaso:

Una tractora Renault amb una cabina Dodge. Amb aquesta jugada, Renault donava sortida a l'estoc de cabines Dodge acumulades a la fàbrica:

Una tractora Renault:



Una tractora Scania:

L'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea va suposar una millora per als transportistes de casa nostre. Podien comprar qualsevol camió com la resta de transportistes europeus. Adquirir un Mercedes Benz o un Volvo no era un privilegi sinó una opció a l'abast de qualsevol transportista.

Encara som a les beceroles: la desconeixença de l'història de l'automoció.

De tant en tant m'agrada veure les novetats editorials que es venen a la llibreria LIBRO MOTOR del carrer Muntaner de Barcelona. Els divendres per la tarda, com a preludi del cap de setmana, és una bona ocasió d'apropar-se fins a aquesta llibreria especialitzada en publicacions del motor i badar una estona amb els llibres arrenglerats a les antostes.

És admirable les publicacions de llibres de camions i autocars de països com Gran Bretanya, Alemanya, França i, fins i tot, Itàlia, un país tan admirable i exemple a seguir en molts aspectes. La comparació d'aquestes publicacions amb les edicions de llibres sobre vehicles industrials espanyols fa angúnia. No hi ha comparació possible en quant a qualitat, contingut i llançaments editorials. Possiblement hi contribueix el gruix, importància i prestigi de la producció industrial d'aquests països en relació a producció industrial espanyola, especialment escarransida i pobre arran de l'esclat de la guerra civil espanyola i els vint anys posteriors de feixuga, cruel i empobridora postguerra. Un període dramàtic.

Els anglesos poden sentir-se cofois per les seves indústries de camions i autocars: el nombre d'empreses, models fabricats i reconeixement internacional és inqüestionable. Els alemanys poden presumir justificadament que llurs empreses fabricants de camions han assolit la condició de mites: tothom sap allò que representa Mercedes Benz. Els francesos, sovint tan enravenats, publiquen llibres deliciosos sobre els camions de França, plens de nostàlgia i record envers una industria que no han pogut pas mantenir malgrat tot l'ajut de la poderosa administració pública francesa: Renault vehicles industrials pertany al fabricant suec Volvo.

Els italians han creat grans empreses de camions on hi destacava la qualitat i uns dissenys excel·lents i sublims: fins ara han sabut mantenir una indústria pròpia de camions i autocars, Iveco, que malda per a introduïr-se en els nous mercats emergents a redós de la globalització. Tenen l'experiència de la venda dels seus productes i tecnologia a la desapareguda URSS i els seus països satèl·lits mitjançant empreses i marques locals.

Els suecs mantenen les seves dues grans empreses de camions, Volvo i Scania, per bé que aquesta darrera sota el control de Volkswagen i Man. Fins i tot els laboriosos, discrets i hàbils holandesos mantenen la seva empresa emblemàtica de camions, Daf, integrada dins del grup nordamericà Paccar.

Aquesta situació contrasta vivament amb les empreses espanyoles d'automoció, completament desaparegudes. Les causes d'aquest fet són molt complexes i diverses i excedeix del contingut d'aquesta crònica. En tot cas, apuntem que l'intervencionisme administratiu de l'Estat, maldestre i partidista, ha estat letal per a aquest sector industrial. L'Eduardo Barreiros podia haver escrit unes memòries molt saboroses sobre tots els entrebancs que va patir per a impulsar i consolidar els seus projectes industrials.

El poc gruix de les empreses fabricants de vehicles industrials espanyoles, els pocs anys d'activitat industrials i la seva ràpida desaparició ha provocat que se n'hagi perdut dades importants de la seva història empresarial. Sovint cal recórrer als diaris i revistes de l'època per a seguir-ne les petjades i reconstruir-ne la història. Endemés, l'escàs arrelament i interès per l'activitat industrial a l'Estat espanyol, desenvolupada sovint per decisions polítiques del ministeri d'indústria, han comportat en general una ignorància i incúria envers el patrimoni industrial. Històricament, l'excepció han estat Catalunya i Euskadi.

Totes aquestes causes han provocat que aspectes importants de les empreses fabricants de vehicles industrials encara siguin ignorats. O que quan s'estudiï una empresa, els dubtes que sorgeixen siguin difícils de resoldre. Quan els afeccionats es capbussen en la història d'una empresa industrial d'automoció espanyola sovint es troba que amb la documentació que s'ha conservat, escassa i fragmentada, és impossible de compondre tota la seva història sencera.

El sorgiment d'internet amb tot l'estol de webs, fòrums i blocs especialitzats ha pal·liat en part l'absència de documentació i ha aprofundit en aquesta vessant recuperant personatges, vehicles i projectes.

Una mostra palesa s'esdevé amb una empresa de la importància de Barreiros, un dels grans fabricants espanyols de camions de la segona meitat del segle XX. Un dels primers models comercialitzats fou el Barreiros Halcon. L'empresa de Villaverde oferia aquest model en tres versions de cabina diferent: dues versions curtes i una versió llarga amb llitera per a trajectes de major distància.

1) La cabina curta amb acabat posterior recte correspon a aquest Barreiros Halcon de l'empresa TRANSPORTS PUJOL de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental):

2) La cabina curta amb un acabat eixamplat en la part posterior correspon a aquest Barreiros Halcon de l'empresa TRANSPORTS CARBONELL de Ribes de Freser (Ripollès):

3) La cabina llarga i llitera correspon a aquest Barreiros Halcon de TRANSPORTS SERRANO de Banyoles (Pla de l'Estany):

Malgrat que aquesta cabina fou transformada i engrandida pel carrosser Joaquim Duran Estarriola, Barreiros també l'oferia directament de fàbrica. Sabem que dos transportistes de Girona, en Lluís Blanch i en Pere Casas, van tenir Barreiros Halcon amb cabines llargues amb llitera.

Aquesta informació li ha proporcionat a en Joan Mercader, un actiu col·laborador d'aquest bloc, un mecànic que va treballar al concessionari oficial Barreiros per a les comarques de Girona, GERAUTO SA, ubicat a Salt. En Joan Mercader també li ho ha consultat a en Josep Homs i Surrell, cap de vendes de GERAUTO, qui li ha confirmat també que Barreiros va fabricar l'Halcon amb la cabina llarga i llitera per a viatges de llarga distància.

Si això succeeix amb una empresa com Barreiros, la ignorància per exemple dels models fabricats per LERMA AUTOBASTIDORES INDUSTRIALES SA, fabricant dels camions i autocars Albatros i Karpetan, és absoluta. Senzillament, gairebé no en sabem res. I aquesta ignorància encara és més greu en les empreses carrosseres i proveïdores de la indústria del motor. Dels motors dièsel Matacas se'n sap ben poca cosa.

Entre d'altres empreses oblidades també podem esmentar en Ribas, fabricant de canvis de marxes, pinyons de recanvis i acoblament de cinquenes marxes per a canvis de marxes d'automòbils. Motoplat, conegut fabricant de plats magnètics de gran qualitat per a motocicletes. O la foneria i mecanitzadora GCC, inicials dels tres socis propietaris -García, Clua i Casals-, fabricant de culates per a camions, com les que muntaven els Pegaso, les originals de les quals no eren pas gaire bones; En Joan Homs recorda que TRANSPORTS HOMS tenia un Pegaso de 125 cavalls que va cremar la culata i van canviar-la per una culata fabricada per GCC.

Creiem que la investigació sobre empreses i vehicles industrials també ha de tenir en compte ara que encara hi som a temps els testimonis que van treballar-hi i permeten esclarir els dubtes que la documentació que s'ha conservat no permet pas d'escatir amb certesa.

El darrer camió Barreiros 35 en actiu a Barcelona.

A través d'en Gonzalo Garós, amic i creador de la web i associació PEGASOESMICAMION, aquest bloc ha tingut la sort de conèixer a en Xavier Castells i Quintana, representant d'una important nissaga de transportistes originària de Torelló. TRANSPORTS CASTELLS treballava principalment per grans empreses tèxtils per tot l'estat espanyol amb una flota constituïda majorment per camions Pegaso.

El barri de Sant Andreu de Barcelona, on hi resideix en Xavier Castells, encara conserva el record de dues importants empreses que van afaiçonar-lo: la Pegaso, fabricant dels mítics camions, i Fabra i Coats SA, una important filatura.

En el carrer d'Abat Odó, en ple cor de Sant Andreu, hi ha un garatge on aparca un Barreiros Saeta 35 amb caixa frigorífica per a transportar gelats. Pertany a una empresa familiar, PARRA I FILLS, i encara és en actiu: surt un dia a la setmana per a atendre els encàrrecs del negoci. En Xavier Castells té dues fotografies d'aquest camió Barreiros Saeta:





Aquest camió Barreiros Saeta 35 correspon a la darrera versió d'aquest model, fabricat per l'empresa de Villaverde per a competir amb Ebro i Avia, especialitzats en camions de petit tonatge orientada a la distribució de mercaderies. Aquest camió va tenir una acollida molt discreta entre els potencials clients. El nombre d'unitats venudes sempre va ser limitat.

En aquells anys, el concessionari oficial Barreiros a Barcelona era J. SANTACREU SA, amb adreça al carrer Urgell 53 i Villarroel 45. Aquest concessionari més endavant ho seria també de Dodge, Chrysler i Talbot.

Crec que aquest Barreiros Saeta 35 és el darrer que encara hi ha en actiu a la ciutat de a Barcelona. No és gaire habitual que un vehicle d'aquesta mena hagi arribat fins avui dia. Esperem que si es dóna de baixa, no sigui desballestat atès que les poques unitats que se'n conserven justifiquen plenament llur preservació. Així mateix vull agrair a en Xavier Castells les fotografies i la informació per a la redacció d'aquest article.