Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caldes de Montbui. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caldes de Montbui. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de juny del 2012

La família Truyols: recaders de Caldes de Montbui.


Caldes de Montbui és un poble del Vallès Oriental proper a Barcelona conegut per les aigües termals aprofitades des de l’època romana. Conserva unes termes romanes excel·lentment restaurades. Actualment hi ha uns quants balnearis que van tenir molta anomenada, requesta i prestigi entre la burgesia i les classes benestants de Barcelona de principis del segle XX, molt aficionades a prendre les aigües per motius de salut.

Caldes de Montbui, a més d'un poble amb una important activitat industrial, tenia una important colònia d'estiuejants que gaudien de les aigües termals i d'un clima agradós i benigne. Aquestes dues circumstàncies van propiciar l'establiment d'un servei d'ordinari o recader que diàriament duia paquets i mercaderies, d'anada i tornada, de Caldes de Montbui fins a Barcelona. També s'aturava, si calia, als pobles que cobria la línia de Caldes de Montbuí a Barcelona: Palau-solità i Plegamans, Santa Perpetua de Moguda, La Llagosta i Montcada i Reixac. 

A Catalunya, els recaders també se'ls coneix com ordinaris. En Josep Pla a la seva novel·la "El Carrer Estret" hi narra l'encàrrec del protagonista, un manescal destinat a un poble de l'interior, que l'ordinari li dugués uns mobles per la seva nova residència, un pis del carrer Estret que va llogar.  

En Pere Cros i en Xavier Castells coneixen bé l'ofici d'ordinari. L'havien exercit a Banyoles (Pla de l'Estany) i a Sallent (Bages). Es basava principalment en la confiança que els vilatans dipositava en els ordinaris per al desenvolupament de les gestions que els hi encomanaven. En uns anys que hi havia molts pocs vehicles i la gent rarament es movia dels seus pobles, els ordinaris exercien funcions i tasques de tota mena, incloses les administratives, bancàries i personals. 

En Pere Cros ens explicava com, després de la guerra civil, els ordinaris de l'Empordà, del Gironès i del Pla de l'Estany usaven el ferrocarril de Portbou fins a Barcelona, carregats amb els mocadors de farcells, per poder-se desplaçar fins a Barcelona. No hi havia aleshores gaire camions i furgonetes ni tampoc combustible, recanvis ni pneumàtics. 

En Marc Cotxarrera, de Gironella, també usava el ferrocarril de Berga. RENFE els hi facilitava uns salconduits als recaders, amb una vigència d'un any, que els habilitava per desplaçar-se amb la mercaderia en els trens. Al tren també es trobava amb la resta d'ordinaris dels pobles de la vall del riu Llobregat. Acostumaven a agafar el primer tren de la matinada. Allà es trobaven i la feien petar animadament. Un ofici dur i sacrificat en aquells anys de la immediata postguerra. 

En Xavier Castells sap perfectament l'abast i la finalitat de l'ofici d'ordinari. Principalment transportaven amunt i avall paqueteria, sens perjudici d'atendre encàrrecs més delicats i personals com gestions bancàries i administratives davant d'organismes i administracions públiques. 

L'ordinari duia pertinences personals, diners en efectiu i lliuraments personals. Coneixien totes les Administracions i oficines on calia fer els tràmits administratius que els hi encarregaven, amb llurs horaris. També atenien les comandes concretes que els vilatans no trobaven a les botigues dels poble. Igualment transportaven els articles de tota mena per a les botigues dels respectius pobles d’origen. Una feina que exigia, al capdavall, molta diligència, confiança i celeritat en el seu exercici. Fins i tot cobrien transports ben peculiars com un taüt per un difunt o menges concretes que solament es trobaven al mercat de la Boqueria de Barcelona. 

Les línies dels ordinaris eren objecte d’intervencionisme administratiu. Cada ordinari era titular d’una línia concreta entre dos municipis mitjançant una concessió administrativa reconeguda al seu favor, de caràcter exclusiu, que n’evitava l’intrusisme d’altres transportistes. Aquesta concessió es podia vendre o cedir a un tercer. La concessió administrativa també determinava el dret de recollir-hi mercaderies dels altres pobles que travessava la línia atorgada. Entre els ordinaris acostumava a haver-hi una bona relació personal i serveis d’ajuda mútua. A vegades, es deixava la mercaderia no urgent al dipòsit d’un altre ordinari per recollir-la el dia següent.

Tanmateix, els ordinaris van entrar en crisi per diversos factors. La paqueteria, durant uns quants anys, va ser molt rendible. Era un negoci rodó: solament cal fer números dels paquets que traginaven i que en cobraven pel servei. Era massa llaminer per les empreses de servei urgent. Malgrat tenir les línies de recaderia inscrites al seu favor i reconegudes per l'administració competent, no van saber-se agrupar i fer-ho valdre front a l'intrusisme creixent. 

Avui dia, la recaderia va de baixa. Algunes línies s'ha abandonat per no ser rendibles. La major part de recaders s'han jubilat i els fills no han pas seguit el negoci. La crisi econòmica i industrial que ha provocat estralls als pobles i ciutats industrials dels país, també ho ha agreujat. Avui dia, el servei de paqueteria el cobreixen principalment les empreses de missatgeria urgent. 

Tanmateix, encara n'hi ha de recaders. Treballen per la confiança que la gent de tota la vida dels pobles els hi té dipositada. Sovint són famílies que l'ofici l'exercia l'avi i l'ha continuat el fill i els néts. És el cas de la família Truyols, ordinaris de Caldes de Montbui de tota la vida. Avui dia, igual com feia l'avi, baixen fins a Barcelona pel mati i retornen cap a Caldes de Montbui per la tarda. 

La família Truyols van ser capdavanters en l'ús de camions per compte del carros i cavalls. Com la resta de transportistes de la vall del riu Tenes, també anaven a bosc. Un camió de Can Truyols, dels anys 1920, carregat de troncs:

IMG_4738


IMG_4736

Un retrat, en aquells anys, era un esdeveniment. Tots els protagonistes participaven de la sessió fotogràfica. Gràcies a aquesta iniciativa, vuitanta anys més tard podem gaudir de l'imatge i difondre-la a través d'aquest bloc gràcies a l'amabilitat de la família Truyols i a les gestions de l'infatigable amic Emili Badia, en "Trumfet".

Una fotografia d'un autobús de l'empresa Sagalés, una altre empresa de transports de Caldes de Montbui, l'any 1927:

IMG_4737

Caldes de Montbui ha estat un poble amb una intensa activitat associativa i cultural que va assolir el seu zenit als anys de la Segona República. La coral del Centre Democràtic i Progressista l'any 1933:

IMG_4735

Un altre dels camions de la família Truyols, amb una caixa i una vela, ideal per la paqueteria  i encàrrecs de la recaderia:

IMG_4739

Un camió carregat de pelats a Santa Eulàlia de Ronçana, un poble de la vall de Tenes on hi havia uns quants transportistes que s'hi dedicaven a traginar troncs:

IMG_4744

Els difícils anys 1940 i 1950 no era obstacle perquè els dies festius, arribat el bon temps, s'aprofitessin amb la família i els amics. Dues fotografies d'una sortida al camp, un dia de festa, amb un camió de Can Truyols: 

IMG_4740

IMG_4742

Les dues comarques del Vallès tenen racons i indrets extraordinaris per conèixer i gaudir de la bellesa de la naturalesa. Era un de les activitats del lleure en aquells anys que s'usaven els pocs vehicles disponibles, inclosos els camions. 

 Volem agrair a la família Truyols i a l'amic Emili Badia i Soler, en "Trumfet", les fotografies i la història de la seva activitat d'ordinari, una modalitat del transport molt arrelada a Catalunya.

dilluns, 4 de juny del 2012

L'arribada de la tartana a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

A Sant Feliu de Codines, un bonic poble conegut com el balcó del Vallès, hi arribaven les tartanes i galeres de la família Sagalés, que ja es dedicava al transport de persones i mercaderies al segle XVII. El transport de persones que cobria la família Sagalés, inicialment, eren els pobles propers a Caldes de Montbui com Sant Feliu de Codines. 

L'amic Emili Badia i Soler, en Trumfet, ens ha facilitat unes fotografies de l'arribada del cotxe de línia a Sant Feliu de Codines, fet que constituïa un autèntic esdeveniment social. Tenia la parada a la mateixa carretera, just davant de la Fonda Miró:

IMG_4751

IMG_4748

Més endavant aquesta línia regular de viatges va ser coberta amb òmnibus que disposaven de motors d'explosició. L'autocar Krupp que cobria la línia regular de Barcelona fins a Moià, a la comarca del Bages, i que passava per Sant Feliu de Codines:

IMG_4747

Un altre autocar de l'empresa Sagales, un Pegaso carrossat per en Josep Vert i Planas, de Torroella de Montgrí: 

IMG_4746

Actualment la línia regular que passa per Sant Feliu de Codines la continua cobrint l'empresa Sagalés. Un autobús de Can Sagalés amb destí a Granollers aturat a la parada de Sant Feliu de Codines:

Autobus de Can Sagalés a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)

Autobus de Can Sagalés a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)

Un autocar de Can Sagalés cap a Barcelona, fotografiat a Sant Feliu de Codines:

IMG_3572

Un autobús de Can Sagalés a la parada de Sant Feliu de Codines, abans de reprendre la marxa cap a Castellterçol i Moià:

IMG_3574

Un autobús d'aquesta empresa que enfila la carretera de Castellteçol:

IMG_3576

A Castellterçol, l'empresa Sagalés té la parada davant del bar La Violeta, al peu de la carretera de Moià. Aquest restaurant hi té penjades en llurs parets unes fotografies de l'arribada del primer òmnibus al poble, concretament, un Hispano Suiza.

Volem agrair a l'Emili Badia "Trumfet" i al senyor Francesc Sagalés aquestes fotografies d'època dels vehicles de tracció animal i de motor que cobrien la línia regular de Sant Feliu de Codines.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Alguns dels autocars i camions conservats a Can Sagalés de Caldes de Montbuí.

Anys enrere, vaig començar a fotografiar camions i autocars que em trobava pel carrer i espais públics gràcies a una càmera fotogràfica que la família va regalar-me pel meu aniversari. D'aquell regal, molt encertat, en va néixer l'afició a retratar tota mena de vehicles abans que no desapareguessin per l'inexorable pas del temps.

Uns dels objectius fotografiats foren els camions i autocars que l'empresa Sagalés de Caldes de Montbui tenia dipositats en un solar adjacent a la nau on hi guardava els autobusos i autocars. En Marc, el meu germà mitjà, els havia vist des de la carretera que mena a Sant Feliu de Codines.

Acompanyats d'en Josep Carbonell, un bon amic, un diumenge d'hivern fred, humit i rúfol, vàrem anar fins a Caldes de Montbui per fotografiar els vells autocars i camions de Can Sagalés, retirats del servei una colla d'anys enrere. Els vehicles allà dipositats tenien un notable valor per a qualsevol afeccionat. Eren un camió grua Pegaso, de la pròpia empresa, per a remolcar els vehicles avariats, i diversos autocars de la dècada dels anys 1950 i principis dels anys 1960.

Els orígens de Sagalés es remunten al segle XVII, quan transportava el glaç dels pous de les muntanyes a Barcelona i d'altres viles properes, prou importants aquells anys. Amb el transport de glaç també es transportava, si calia, a persones que es desplaçaven per a llurs necessitats o per anar a mercat. Poc a poc, es va consolidar el transport de viatgers en tartanes entre viles. Poques empreses fundades en aquells anys han arribat fins als nostres dies.

Sagalés, una important empresa de caràcter familiar, disposa també d'un notable fons documental que permet de resseguir les seves vicissituds i trajectòria empresarial durant aquests tres segles. Per aquesta causa, sobtava que uns vehicles antics i que formaven part de la història d'aquesta empresa es podrissin a l'exterior d'un solar d'un polígon, sense cap tancat ni protecció, amb l'exposició de possibles actes vandàlics, molt freqüents per desgràcia avui dia.

Un autobús de l'empresa Sagales SA (ESSA) carrossat sobre un xassís Pegaso 140, una autèntica raresa:

autobus_pegaso_B 190215_3_jpg

autobus_pegaso_b 190215_4_jpg

Un altre dels vehicles més coneguts de Can Sagalés: un camió Pegaso 140 equipat amb una grua per a vehicles espatllats. Havia patit poques modificacions i llur estat de conservació era prou bo:

PEGASO_SAGALÉS

Galtes 2

Galtes 1

pegaso_darrera_jpg

pegaso_darrera_porta_jpg

92430006

Un altre autocar Pegaso de Can Sagalés, amb una carrosseria de gran bellesa i la característica xapa acanalada:

autobus_pegaso_ayats_darrera_jpg

autobus_pegaso_ayats_jpg

Un altre autobús de Can Sagalés dedicat a les línies regulars de viatgers del Vallès Oriental:

autobús_pegaso_B 325614_jpg

Els vehicles de l'empresa Sagalés dipositats al solar del polígon industrial de Caldes de Montbui. Un viatge a finals als anys 1950 i començaments dels anys 1960:

Galtes 4

Un Pegaso 3060, amb grua, de Can Sagalés, concessionari i taller autoritzat Pegaso:

PEGASO 3060 SAGALES[1]

En Francesc Sagalés, gerent de l'empresa, és un gran afeccionat a l'automoció, particularment als autobusos i autocars. Com es va exposar en una crònica anterior, aquests darrers anys ha creat, impulsat i reunit una important col·lecció d'autocars, alguns dels quals, restaurats, són veritables peces úniques. Aquests autocars participen sovint en encontres i exposicions de vehicles clàssics.

Al cap de poc temps de fotografiar aquests vehicles exposats a sol i serena en aquest solar, van ser traslladats a una nau als afores de Caldes de Montbui, juntament amb d'altres vehicles de l'empresa Sagalés, a l'espera de ser meticulosament restaurats com els autocars més antics d'aquesta empresa vallesana.

La importància històrica de Can Sagalés i el creixement que ha experimentat aquests darrers anys, esdevenint una de les principals empreses de línies regulars i serveis discrecionals de Catalunya, justifiquen amb escreix la consolidació d'aquesta col·lecció d'autocars i autobusos clàssics, gairebé única en la seva categoria.