Agustí Masoliver SA de Banyoles (Pla de l'Estany): les obres de reconstrucció d'infraestructures (III).

Algunes de les obres que executaren els Silets en la dècada de 1940 foren les següents: la reconstrucció del pont sobre el riu Güell, a l'alçada de can Vidal. En primer terme, l'Andreu Agustí i en Josep Maria Agustí:

El 18 de juliol de 1940 els treballadors i els amos passaren el dia de festa a la font de la Colla. Hi assistiren en Desideri Baldó pare i fill, en Josep Figueras, l'Emili Agustí, en Joan Agustí, en Josep Cabrera Zorrilla, en Joan Prat, en Joaquim Teixidor Barrachina, en Josep Duran Llutí, en Joan Duran, en Josep Mach Pep Paiella, en Joan Vila i en Jaume Vilagran Met Moreno.

L'any 1941 s'executà la primera ampliació dels tallers i del magatzem de l'empresa:

En Narcís Compte, Miquel de la Muga, Josep Duran Llutí i Josep Mach Paiella, xofers de la casa,  davant la porta del garatge on hi tancaven els camions:

Pavimentació amb formigó de la carretera C-150 al seu pas per Banyoles, carrer Alfons XII, l'any 1942:

Paviment de formigó de la C-150 en el tram urbà de Banyoles, carrer Álvarez de Castro (any 1942):

L'any 1947 fou comprat un xassís de camió Hispano Suiza de gran tonatge que muntà una caixa trabucadora; l'any 1950 es convertí en plataforma i, al cap d'uns anys, en camió cisterna:

En Josep Maria Agustí, l'Andreu Agustí i en Josep Masoliver fotografiats als anys 1940.

Obres d'arranjament de la travessia d'Olot el 1948:

Una de les obres de major envergadura que els Silets executaren en la dècada de 1940 fou la canalització del darrer tram de la Muga:

L'escriptor figuerenc Carles Fages de Climent i l'Andreu Agustí i Trilla:

L'Andreu i en Josep Maria Agustí observen l'excavadora Menck, usada per primer cop en aquesta obra:

Els terraplens tenien vint-i-cinc metres cúbics d'amplada i cinc metres i mig cúbics d'alçada. Per la seva construcció es remogueren sis-cents mil metres cúbics de terra:

Els matxos i els cavalls, que transportaven terra, abeurant a la Muga al final del dia:



Treballadors transportant un rail per estendre una via per la circulació de carros de transport:

L'escriptor Josep Pla, bon amic de la família Agustí, visità les obres de canalització de la Muga. Acompanyats d'en Josep Maria i l'Andreu Agustí i en Josep Masoliver, també hi assistí el periodista Manuel Brunet:

En Josep Pla i en Manuel Brunet, amb boina, visitant les obres de canalització de la Muga:

En el proper article abordarem les obres que s'executaren en els anys 1950.

El llibre "Catalunya" d'en Josep Pla publicat per l'editorial Destino l'any 1961: recull d'imatges (I).

Un bon amic ens regalà fa unes setmanes el llibre Cataluña d'en Josep Pla publicat per l'editorial Destino de Barcelona. Com manifestà el seu autor en el pròleg de l'edició catalana publicada deu anys més tard, a desgrat que el llibre fou concebut i pensat en català, les circumstàncies de l'època provocades per la dictadura militar espanyola obsedida en aplicar una salvatge i incessant repressió a la llengua i la cultura pròpia del país amb la voluntat d'anorrear-les definitivament, un objectiu assolit a mitges, aparegué publicat en castellà. I el fet més paradoxal és que els lectors dels llibres d'en Pla publicats en castellà, enraonaven en català.

El llibre Cataluña escrit per en Josep Pla, d'un gruix considerable, correspon a la segona edició, datada l'abril de 1961:

Per fer-ne més amena i entenedora la lectura, en una època que la gent viatjava poc i per tant el coneixement directe i real que en general es tenia del país era més aviat deficient i precari, el text s'acompanya de fotografies i d'uns mapes d'un aire naïf que informen dels rius i carreteres de major importància, i dels edificis i activitats econòmiques de les principals poblacions. Algunes referències a rams productius de poblacions industrials catalanes, com ho eren els sectors  tèxtil o metal·lúrgic,  són, avui dia, transcorreguts més de cinquanta anys, un record que perviu en les baluernes industrials conservades.

Les fotografies del llibre permet de fer-se una idea prou exacta de quin era l'estat que presentava el parc automobilístic català en els primers anys de la dècada de 1960, quan els efectes del pla d'estabilització econòmic endegat l'any 1959 afloraven de mica en mica.

La primera fotografia correspon al carrer d'Aragó, en el tram comprès entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, amb la via del tren soterrada i amb doble sentit de circulació:

La carretera nacional II en el tram urbà de Vilassar de Mar, amb la via del tren, les palmeres, una tartana i un antiga furgoneta parada a la vorera amb les portes posteriors obertes de bat a bat per descarregar algun article transportat. Aquesta mena de vehicles els usaven els ordinaris i els petits comerciants i pagesos per traginar els productes que comercialitzaven. Al cap de pocs anys arribarien les primeres DKW Auto Unión:

Un vell autocar, amb la seva baca i escala d'accés, matriculat a Girona, que pertanyia a un circ que s'estava uns dies en un poble del Maresme. Les manifestacions del lleure, en aquells anys, eren per força limitades:

Les classes més adinerades, com es desprèn de la presència d'un Seat 1400 B, prenien a l'estiu les aigües a Caldes de Malavella, on hi ha els balnearis Prats i Vichy Català: 

La rambla de Figueres, capital de l'Alt Empordà, presenta una gran vivacitat comercial: 



Un pagès llaurant un camp de la plana de Vic amb una arada:

Un autocar solitari circulant per les carreteres tortuoses del Collsacabra, amb les cingleres que defineix aquell paisatge d'una gran bellesa, especialment amb l'esclat de colors que es produeix a la tardor:

L'estació d'esquí de La Molina, a la Cerdanya, disposava d'una estació de tren de la línia de Barcelona a Puigcerdà que dipositava els esquiadors a peu de pista:

Un carro tirat per dos bous en un camp de La Cerdanya, una comarca que a principis dels anys 1960 hi predominaven les activitats del sector primari, agrícoles, ramaderes i forestals: 

Un dels mapes del llibre, que correspon a la comarca del Vallès, identifica la ciutat de Montcada i Reixac amb la producció de ciment  de la fàbrica Asland. Simpàtica la imatge del Pegaso, segurament que un 1031, carregat de sacs de ciment. La dècada del 1960 fou fabulosa pel sector de la construcció: 

Un carro que marxa cap a Terrassa, una ciutat amb indústries tèxtils de primera categoria. Al fons de la fotografia, emergeix la mola de Sant Llorenç del Munt:

El tren de Sarrià comunicava Barcelona amb Sabadell i Terrassa. L'estació de Barcelona era construïda al subsòl del carrer Pelai. A casa sempre n'hem dit el tren de Sarrià:

Una tartana en un carrer estret del nucli antic de Manresa. Sorprèn que una ciutat industrial com Manresa, a principis dels anys 1960, encara hi hagués tal quantitat de vehicles de tracció animal: 

Els mítics porrons d'Abrera, que oferien vi de franc al forçut que els podés aixecar i veure'n. Un carro tirat d'un cavall passava en aquell moment al costat dels porrons: 

Un auto de línia a la parada situada al centre d'Igualada. El conductor carregava les maletes i demés pertinences personals que, per raons d'espai, no podien pas encabir-se dins del vehicle i per força havien de ser dipositades a la baca: 

Una altre fotografia d'una plaça d'Igualada, capital de la comarca de l'Anoia, centre productor de gènere de punt de primer ordre, amb un automòbil i un autocar que aprofitaven l'ombra que oferia la capçada d'un plàtan:

Continuarà.

Recull de fotografies de "La Costa Brava" de l'editorial Destino: text d'en Josep Pla i fotografies d'en Francesc Català Roca.

En Josep Pla, un escriptor que no li cal cap presentació, el coneixement del qual va més enllà de l'estricte àmbit literari català, escrigué, per l'editorial Destino d'en Josep Vergés, un altre empordanès militant com ell, nascut també a Palafrugell, el llibre La Costa Brava.

Segurament que l'encàrrec a en Pla de la redacció del llibre fou un encert. Nascut a Palafrugell, conegué pam a pam tota la Costa Brava, des de Blanes fins a Portbou. De jove també navegà per la costa rossellonesa i conegué en detalls els pobles i les seves gents. Aquests records sobre Banyuls, Cotlliure i Portvendres els recollí en diversos llibres.

Aquest llibre, que forma part de l'obra completa de l'escriptor publicada per l'editorial Destino, se'n féu a la segona meitat dels anys 1970 una edició il·lustrada amb fotografies d'en Francesc Català-Roca, un dels grans fotògrafs que ha donat el país. De l'exemplar que hem consultat, n'hem seleccionat unes quantes fotografies que reflecteixen amb precisió i exactitud notarial com era el país en els anys 1970, els anys de la mort del general Franco i de la incipient democràcia que aleshores tantes il·lusions generà. 

Primer full del llibre La Costa Brava, escrit per en Josep Pla i publicat per l'editorial Destino:    

La Bisbal d'Empordà, coneguda per la indústria de la terrissa i la ceràmica, és un nus de carreteres i centre comercial de primera magnitud:

En Josep Pla, l'autor del llibre, representant el paper que més li agradava, el d'un pagès empordanès, amb la boina i el vestit fosc:

Uns cartells enganxats en una paret, darrera d'una senyora que venia rastelleres de cabeces d'alls, constituïa la propaganda electoral dels principals partits catalans que competiren en els primeres eleccions democràtiques i precisa el moment en què foren captades les imatges que acompanyen la prosa d'en Pla:

En els anys 1970 la major part de les cases de pagès i masies del país tenien encara carros i animals de bast:

Parc mòbil que hi havia al país en la segona meitat dels anys 1970 i les primeries dels anys 1980:

Un Pegaso Monotral aparcat al costat d'una platja plena de barques en un poble del nord de la Costa Brava:

En el proper article continuarem amb l'exposició de les fotografies seleccionades del llibres il·lustrats que publicà l'editorial Destino.

El Renault Gordini aparcat al davant del Bar Bilbao del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona.

La senyora Isart, dotada de grans coneixements de la cuina popular del país, va obrir l’any 1954 una fonda o casa de menjar al carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona. Era el Bar Bilbao. Hi servien esmorzars, entrepans, tapes i menjar casolà. Les seves elaboracions haurien pogut ser recollides en el llibre El que hem menjat d'en Josep Pla.

Cada matí la senyora Isart comprava al mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia, els ingredients per cuinar els menjars que oferia al bar. Sempre seleccionava productes de qualitat procedents dels pagesos del Baix Llobregat i el Maresme, productes de proximitat com ara se'ls anomena, i també de temporada. Un cop feta la compra, encenia els fogons i posava les olles i cassoles a escalfar per guisar els menjars casolans que servia per dinar. Ben aviat aquesta fonda va guanyar notorietat i prestigi entre els veïns del barri per la qualitat que oferia.

Al Bar Bilbao s’hi congregaven comensals de procedència diversa atrets per la cuina que guisava la senyora Isart. Hi havia treballadors, petits comerciants, oficinistes i professionals liberals. En aquell ambient bigarrat i popular els dinars es combinaven amb els cigarros i puros i les converses sobre futbol, particularment del Barça.

Una de les fotografies penjades a les parets del Restaurant Bilbao és la que us presentem en aquest article: la façana de l’establiment a principis dels anys 1970 amb un Renault Gordini aparcat al seu davant. El Gordini és conegut com el cotxe de les vídues, pels accidents provocats per la seva gran velocitat combinada amb els problemes d’estabilitat per causa de la disposició del motor, a la part posterior, i el xassís estret. Al vidre de la porta s'hi reflecteix un taxi Seat 1500, el taxi per antonomàsia a la Barcelona grisa i trista dels anys 1960 i 1970. Aquests taxis generalment equipaven uns motors dièsel Matacas, Perkins i Barreiros:

Aquesta fotografia, d'un gran tipisme, il·lustra perfectament com eren els bars en aquest país en la dècada dels anys 1960 i 1970. La màquina expenedora de tabac penjada a l'entrada de l'establiment, un tendal decrèpit i recollit i la xapa rodona de la Coca-Cola de color vermell que imitava el tap dentat de les ampolles d'aquesta coneguda beguda refrescant. En Pere Valls Isart, fill de la mestressa i actual propietari, guixava els vidres amb els productes que oferien:

Avui dia el carrer del Perill, on s'ubica aquest establiment, és un carrer per a vianants. La restricció del trànsit rodat ha portat tranquil·litat i descans als veïns del carrer, fet que contrasta amb altres zones del barri envaïdes pel soroll, la brutícia i la deixadesa més absoluta i repugnant.

Sota la direcció del senyor Pere Valls i Isart, i fidel als coneixements, tradició i manera de fer de la seva mare, el Restaurant Bilbao ofereix un menjar tradicional i de molta qualitat basat en productes frescs de temporada. Als migdies hi ha un menú, absolutament recomanable, a un preu assequible. El tracte familiar i acollidor del personal de l'establiment és remarcable. Entrada actual del Restaurant Bilbao:

El Restaurant Bilbao és freqüentat per gent de la cultura i dels espectacles. Era un dels espais preferits quan la Infanta Cristina i l'Inyaki Urdangarin festejaven. Molts dels personatges famosos que hi han menjat són retratats a les fotografies que atapeeixen les parets del local.

Edifici que acull el Restaurant Bilbao, a la cantonada dels carrers Perill i Venus, al barri de Gràcia. Abans de la restauració de l'immoble, executada uns anys enrere, era encara visible el forat causat per una bomba llançada des d'un vaixell feixista, per atemorir als barcelonins, que va impactar a la façana d'aquest edifici:  

Si en teniu l'oportunitat, no la desaprofiteu i gaudiu de la cuina que ofereix el Restaurant Bilbao, un establiment que conserva l'esperit de les fondes tradicionals del país, una cuina menystinguda per alguns dels grans cuiners catalans d'anomenada i que cal reivindicar.  

L'accident d'un autocar Hispano Suiza de SARFA en el pas a nivell de Campdorà del carrilet de Girona a Palamós el 24 d'octubre de 1942.

Transcorregut tres any i mig de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola i dos anys i mig de les greus inundacions que van afectar principalment les conques dels rius que desemboquen a la costa gironina i del Rosselló, que van provocar nombroses víctimes mortals i danys materials, a Campdorà, un antic poble limítrof al barri del Pont Major de Girona, municipi al qual fou annexionat l'any 1975, va ocórrer un greu accident entre el tren gros de Girona a Figueres i un autocar de la companyia SARFA.

El pas a nivell del tren de Girona a Figueres, a Campdorà, era confiat a dues dones que es cuidaven d'obrir i tancar la barrera per regular el trànsit entre els vehicles que circulaven per la carretera general de Girona cap a La Bisbal d'Empordà i Palamós i el tren gros. 

El 24 d'octubre de 1942 un autobús Hispano Suiza de la companyia SARFA que cobria la línia de Palamós a Flaçà va creuar el pas a nivell de Campdorà amb la barrera oberta just en el moment en què el creuava el tren gros de Girona. L'autocar era conduït per en Narcís Bosch, en Ciset, veí del barri del Pont Major, conductor de l'empresa Sarfa. Aquest accident, que va causar un gran impacte aleshores, va causar diversos morts i ferits de diversa consideració. Com s'aprecia en les dues fotografies conservades en l'arxiu del senyor Josep Vert, l'òmnibus Hispano Suiza va quedar completament trinxat:
:

Malgrat que aquest autocar va quedar absolutament capolat arran d'aquest accident, en aquells anys que s'aprofitava tot, fins el darrer cargol, per l'estat de necessitat en què es vivia per causa dels tres anys de Guerra Civil, segurament que va ser completament refet i reconstruït. Hi havia bons mecànics i planxistes per poder construir-li una nova carrosseria de fusta a aquest autocar Hispano Suiza i reparar-li les peces mecàniques trencades. Qüestió completament diferent és qui va assumir el cost de la reparació dels danys causats a l'autocar i al carrilet.

Per Girona i els pobles de l'entorn el tren de Girona a Figueres se'l coneix com el tren gros per comparació amb el tren petit o carrilet de Girona a Palamós, una via fèrria estreta que passava pel Pont Major, Bordils, Flaçà, La Bisbal d'Empordà, Torrent, Llofriu i Palafrugell, i que en Josep Pla cita en El Quadern Gris. A La Bisbal d'Empordà, la gent gran del carrilet desaparegut l'any 1956 encara en diuen el tren petit.

L'arxiu del senyor Josep Vert ens permet de recuperar un greu accident ocorregut aquells anys de la fam, la por i la repressió, i que va tenir molt de ressò a la ciutat de Girona i pertot els pobles de les comarques gironines. Agraïm igualment la informació facilitada pel senyor Martirià Brugada del Terri i Joan Mercader sobre les causes d'aquest accident.