Reflexió escaient: la recuperació dels clàssics incumbeix tothom (venedors, col·leccionistes i desballestadors).

L'any 2009 fou anunciat en un portal de compravenda de vehicles d'ocasió la venda d'un camió Avia matriculat l'any 1964. La unitat en qüestió, que era del primer model que produí Aeronàutica Industrial SA, presentava un bon aspecte de manteniment i llur cabina era llarga, una raresa. El venedor, d'un poble del pla de Lleida, advertia que el camió només seria un temps en venda. Transcorregut el temps i vençut el termini fixat, el desballestaria. 

Camió Avia que un particular venia a Lleida l'any 2009:

El fet és que el camió no fou pas venut. Tampoc hem d'oblidar que l'any 2009, força complicat pels embats i els estralls causats per la crisi econòmica furient que s'havia desencadenat l'any anterior, no era pas propici per embarcar-se en la compra i restauració d'un camió clàssic. Planava una gran incertesa sobre el país. Vençut el termini fixat sense que el camió fos comprat per cap interessat, el venedor, fidel a la seva paraula i segurament per la necessitat de disposar d'espai, el transferí al desballestament Pedrós del polígon industrial El Segre de Lleida. 

Estat actual que presenta el camió Avia al desballestament Pedrós, sis anys després. La cabina descolorida; saquejats tots els elements aprofitables com els vidres, llums, motor, radiador, calandra:

L'Avia encara té, completament esparracat i podrit, el tendal que cobria la caixa. En el mateix estat que s'anunciava en el portal d'internet, fou lliurat al desballestament Pedrós:

La imatge dolorosa del camió Avia de Lleida completament desballestat, esdevingut una pura desferra, no és pas gaire diferent de la de dos camions Avia retratats per dos col·laboradors del fòrum Camionesclasicos, equipats amb llurs caixes de fusta i dipositats en dos desballestaments; el primer, d'un distribuïdor de gasoses i begudes carbòniques, matriculat a Lleó; l'altre, amb el parabrisa trencat, matriculat a Salamanca: 

L'única unitat del primer model de camió Avia preservat i restaurat, que ara per ara sabem, és aquest furgó tancat matriculat l'any 1965 i que uns afeccionats d'Almeria, a Andalusia, han recuperat.  

Per la informació que disposem, només hi ha aquest furgó Avia, que correspon al primer model produït, bellament restaurat. 

Un altre fet luctuós és el d'un Pegaso 1065 Europa que fou de l'Isidre Gort Monné, un transportista de Torrebesses. Dipositat que fou el passat mes d'octubre al desballestament de can Pedrós de Lleida, a desgrat del bon estat de conservació que presentava, ha estat desballestat. Aquesta setmana, un bon amic ens ha enviat la fotografia de la cabina escapçada del xassís:

La cabina del Pegaso 1065 d'en Gort de Torrebesses:

Quan la tardor passada el Pegaso 1065 anà a parar a aquest desballestament lleidatà tothom que n'estava al cas temé el que ha succeït. Aquesta empresa té una regles clares i precises. Mai venen cap camió que entra a llurs instal·lacions. Si de cas, venen peces, mai el vehicle sencer. És un criteri legítim però que ha causat la pèrdua d'algunes unitats de cert valor. I no creiem pas que aquest criteri derivi de possibles guanys econòmics. Un col·leccionista que cobeja una peça en pagarà un bon preu; o sigui, el preu, si és raonable i hi ha voluntat sincera de negociació, no serà pas un impediment per la compra del vehicle a càrrec del col·leccionista. Creiem que l'adopció de certa flexibilitat davant d'alguns casos concrets, com ho era aquest Pegaso 1065, és justa i aconsellable per contribuir a preservar el patrimoni industrial del país. 

Una altre actuació reprovable és la practicada amb aquest camió Nazar B per l'amo d'un desballestament d'Albacete. En lloc d'acceptar algunes de les ofertes presentades per col·leccionistes delerosos de recuperar un vehicle del qual n'hi ha molt poques unitats i enquadrat en una marca que desperta un interès creixent entre els afeccionats, l'han enlairat damunt una caixa a mode de publicitat de l'establiment. 

Quatre fotografies del Nazar B d'un distribuïdor de butà d'Alacant dipositat en un desballestament de La Manxa compartides per uns afeccionats als fòrums Camionesclasicos i Forocoches:

La propaganda legitima que qualsevol establiment practica s'ha de fer, en aquest cas, a costa de malmetre i sacrificar un camió únic?. Certament que el propietari del camió, que el tingué molts anys tancat en una nau, en desconeixia la seva significació històrica. Aquesta ignorància és comprensible. Però el titular del desballestament, destinatari de distintes ofertes de compra, no és comprensible que s'entossudeixi a mantenir el Nazar B al ras amb els danys que causa a la carrosseria.  Davant situacions insòlites, cal aplicar solucions raonables, equitatives, ponderades. Tan de bo que el propietari de l'establiment reconsideri la seva decisió i tanqui el Nazar en una nau o espai cobert de les inclemències del temps. O directament accepti qualsevol de les ofertes rebudes de compra del Nazar B.

A més hem de tenir en compte que malauradament, com és un costum endèmic, secular, l'afició als camions clàssics i la celebració d'encontres a l'estat espanyol ha sorgit força anys més tard que la resta de països europeus. Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Holanda o França fa dècades que vetllen i protegeixen el seu patrimoni industrial, que també inclou els camions, furgonetes, autobusos i autocars. I que fomenten amb la celebració de tota mena d'encontres arreu dels seus països. Ací, en canvi, el desvetllament tardà de l'afecció ha causat la pèrdua de nombroses unitats d'un gran valor. No hi havia pas consciència de la seva significació i es perderen irremeiablement. Per aquest motiu, cal afanyar-se a preservar i recuperar les unitats que s'han conservat fins els nostres dies.  

I una consideració final. Fa uns anys, coincidint amb la bonança econòmica fictícia que el país experimentà, l'especulació del sòl es traslladà als camions clàssics. Per qualsevol camió vell sovint el propietari en demanava uns preus exorbitants, desmesurats. Aquestes pretensions irreals sovint desembocaven amb el vehicle dipositat en un desballestament i perdut.

Sembla que la crisi econòmica ha moderat el preu dels camions que es venen. Podríem creure que la davallada de valor del sòl ha repercutit en els preus dels camions clàssics. Tanmateix la greu i persistent crisi econòmica ha reduït considerablement el nombre d'afeccionats als camions clàssics. Una afició molt cara i a l'abast de poques persones.

Per tot l'exposat, amb l'ànim de preservar el ric i divers patrimoni industrial del país els desballestadors -que la legislació sectorial que regula la seva activitat els qualifica de recuperadors- han de coadjuvar als afeccionats a recuperar vehicles clàssics singulars que els hi cauen a les mans. Cal esmenar errors passats i, conscients que és una tasca col·lectiva que incumbeix totes les parts implicades, afavorir la conservació de vehicles singulars. Es pot començar amb el camió Nazar B dipositat en el desballestament d'Albacete.

En Josep Sánchez: el rei del Seat 1500 (IV).

L'article que publiquem avui és sense cap dubte un dels més singulars i curiosos que llegireu en aquest espai. Versa sobre els Seats 1500 amb carrosseria funerària i similar que en Josep Sánchez ha arreplegat al llarg d'aquests anys. La col·lecció que ha creat d'aquests automòbils és remarcable i de gran importància. Les fotografies que us presentem ho acrediten.

De tant en tant empreses de pompes fúnebres es desempalleguen del seus vehicles vells i en desús. Algunes unitats són Seats 1500 anunciats a internet. Un vehicle que es prodigà en la conducció dels difunts a la cerimònia del comiat en un recinte religiós i posterior trasllat al cementiri per l'elegància de les seves línies. La funció que avui fan els Mercedes Benz dotats de carrosseries especials en la conducció de cadàvers la féu en els anys 1960 i 1970 els Seats 1500. El transport mortuori en alguns territoris espanyols amb aquests vehicles es realitzà també al llarg dels anys 1980 i 1990.

Una de les competències atribuïdes a les administracions locals són els cementiris i les activitats funeràries. La prestació d'aquest servei pot fer-la directament l'Ajuntament o bé concedir el seu exercici a una empresa especialitza sota el règim de concessió administrativa. Avui dia la major part dels municipis han externalitzat la prestació d'aquest servei i perceben en contraprestació un cànon anual. És una activitat d'un positiu rendiment econòmic atès que un dia o altre tothom passa avall. Per aquest motiu, alguns dels vehicles mortuoris que té en Josep Sánchez eren de titularitat municipal mentre que d'altres procedeixen d'empreses de pompes fúnebres privades que prestaven aquest servei. Un sector que també s'ha produït aquests darrers anys una concentració en favor d'unes poques grans empreses que acaparen les adjudicacions d'aquest servei a través dels concursos públics convocats pels Ajuntaments, les bases dels quals sovint exigeixen la renovació dels tanatoris, serveis d'incineració i manteniment dels cementiris. Aquestes inversions no estan a l'abast de les petites empreses familiars que havien prestat tradicionalment el servei de pompes fúnebres en municipis i pobles. 

Atès que les carrosseries d'aquests automòbils per la conducció de difunts eren uns treballs singulars amb elements d'artesania a càrrec de tallers i carrossers especialitzats que les executaven de conformitat amb les instruccions i gustos dels clients, Ajuntaments i empreses de pompes fúnebres privades, els pressupostos disponibles i les necessitats dels familiars dels difunts de cada territori, no n'hi ha dues d'iguals d'aquestes carrosseries. També és donà el cas que antigues ambulàncies foren reconvertides en vehicles funeraris amb unes poques transformacions per prestar aquest servei en pobles i àmbits rurals. 

Un dels Seats 1500 més antics d'en Josep Sánchez correspon a aquesta unitat de línies sòbries i elegants que s'adiuen per fer aquesta labor:

Un altre Seat 1500 funerari matriculat a Barcelona i, com la unitat precedent, el vidre lateral rectangular de grans dimensions li confereix un aspecte seriós i greu: 

Un altre Seat 1500 amb una carrosseria funerària procedent de Còrdova:

Seat 1500 funerari matriculat a Màlaga amb el preceptiu color gris de l'època i la creu metàl·lica discreta al cim del sostre:

Qualsevol afeccionat als vehicles clàssics convindrà que el treball executat en aquest vehicle consistent en el muntatge d'uns retrovisors propis de petits vehicles industrials, furgonetes  i camionets, hauria d'estar recollit i tipificat al codi penal com un esguerro monumental amb la imposició d'una pena de privació d'executar més treballs d'aquest caire atès que mal gust que reflecteix i els danys que causen sobre el vehicle:

Un altre Seat 1500 presidit per una carrosseria de línies modestes i austeres però eficaces per la prestació d'aquest servei:

Aquest Seat 1500 procedent de Salamanca presenta un marc de fusta lateral ornamentat que reflecteix l'arquitectura d'estil plateresc tant abundant en aquella ciutat universitària, un estil que satura pel seu acusat enfarfegament:

La porta posterior d'aquest vehicle tampoc és un resultat que es pugui qualificar de reeixit. En la nostra opinió, és un dels vehicles funeraris menys afortunats que posseeix en Josep Sánchez:

Aquesta carrosseria té un gran interès. Muntada en un vehicle matriculat a Barcelona i adquirida per un petit municipi de la província d'Osca, manifesta els diversos usos que aquestes carrosseries podien prestar: transports de persones i embalums, servei de transport de malats i accidents i també la conducció de cadàvers. En aquest darrer supòsit, presenta una similitud amb els vehicles funeraris de Portugal, els quals disposen de prou capacitat per portar el taüt amb les despulles del difunt i els familiars més directes i propers:

La llargada d'aquest vehicle és considerable:



Un altre Seat 1500 amb una carrosseria singular i una pila de baques; n'hi ha per triar i remenar:

Dos Seats 1500 de doble far amb carrosseries funeràries, la primera integrada en l'estructura del vehicle i la segona més moderna, amb resultats satisfactoris en ambdós casos:

En el proper article, que serà l'últim dedicat a aquesta col·lecció particulars de Seats 1500, abordarem les versions comercials que proliferaren aquells anys.

Viatge dels caps de l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÈCTIRCA RIBAGORÇANA SA per les Espanyes el novembre del 1959.

La visita que els caps de l’Empresa Nacional Hidroelèctrica Ribagorçana SA van realitzar a ENSIDESA, una altre empresa pública de l’Institut Nacional d’Indústria dedicada a la fundació de ferro i acer, amb una moderna siderúrgia a Avilés, el mes de novembre del 1959, va ser aprofitat per visitar algunes de les principals ciutats de les Espanyes, properes al lloc de destí

Aquells anys, per motius evidents, la gent no tenia per costum de viatjar. Aquesta activitat era reservada a unes poques persones afortunades que tenia interès i capacitat econòmica per poder voltar. Era un lleure de persones riques i acomodades.

Les primeres escapades a l’estranger, a les darreries dels anys 1950, eren organitzades per ordes i parròquies de l’Església Catòlica per motius religiosos i espirituals: les visites  en autocar a Lorda i a Roma principalment. També cal tenir en compte els entrebancs burocràtics que un viatge a l’estranger implicava i llur cost econòmic pel canvi de divises entre les monedes estrangeres i la paupèrrima pesseta.  

Acomplerta la visita a les instal·lacions productives d’ENSIDESA, els caps d’ENHER van enfilar la carretera de costa asturiana fins a Galicia. Després, van tornar per l’interior de les Espanyes, travessant Castella i Lleó. Una parada obligatòria era Salamanca amb el seu barroquisme exagerat i sense mesura que aclapara.

De l’arxiu fotogràfic que la Fundació Endesa guarda d'aquest viatge a Avilés n'hem seleccionat les següents fotografies. La primera correspon al port de Gijón amb uns vaixells atracats en un moll:

Després el viatge va prosseguir fins a Vigo, una ciutat d'una notable vitalitat. Admirable l'aiga -auto d'importació nord-americà de mides grosses, disseny agosarat, gran motor i acabats luxosos que feia furor aquells anys entre la societat adinerada i benestant i les autoritats del règim- que treu el nas per la dreta:

La visita a Salamanca, d'un barroquisme petulant i inflat i animada vida universitària, constituïa una parada forçosa:

Aquests viatges de caire laboral eren una bona excusa per a visitar i conèixer indrets emblemàtics del territori espanyol i gaudir de l'excel·lent gastronomia que s'oferia als pobles i ciutats costeres del nord i oest d'Espanya. Segurament que es feien més sabis que rics.

TRANSPORTS PADROSA SA de Figueres: un transport ben especial i la casa nova del carrer dels Fossos (iv).

Hi ha un transport ben especial que va atendre en Pere Padrosa i Simon, el 23 de juny de 1939, tot just acabada la Guerra Civil, que mereix llur narració en aquesta crònica. 

Acompanyat de l'Arturo Soldevila, l'Arturo carnisser, com era conegut, un personatge molt popular a Figueres aquells anys, titular d'una carnisseria al carrer Nou, van marxar amb un camió per recollir uns braus per torejar a la primera cursa de braus celebrada a Figueres després de la Guerra Civil. 

Amb el camió van fer cap a una finca del poble de Terrones, a la província de Salamanca, on van carregar-hi sis toros. Aquest transport van fer-lo amb el camió nou el xassís del qual en Pere Padrosa havia comprat conjuntament amb els seus amics Cañet i Serra. Van arribar a Figueres el dia 29 de juny, el dia programat per la cursa de braus. 

Sobre aquest xassís nou, havien muntat una cabina sense sense vidres i un motor procedent d'una màquina de batre de la casa Avellana, una important indústria de trilladores amb fàbrica als carrers de Colom i dels Fossos, que aquells anys també construïa gasògens. 

L'any 1944, en Pere Padrosa i Simon va comprar per cinquanta mil pessetes una casa mig enrunada ubicada al carrer dels Fossos cantonada amb la Calçada dels Monjos. En aquell solar hi va bastir un nou edifici amb un gran garatge a la planta baixa, i l'habitatge per residir-hi a la primera planta. La construcció de la casa va costar-li cent quaranta mil pessetes. Garatge de la casa dels carrers dels Fossos: 

L'any 1944, TRANSPORTS PADROSA SA disposava de dos camions nous: un Ford amb matrícula GI-6145 i un Austin amb matrícula GI-5265. Havia donat de baixa uns quants camions vells adquirits a les subhastes i a la Comissió Mixta de material extraviat. 

L'any 1946, en Pere Padrosa tenia tres camions més: dos Austin amb matrícules GI-7346 i GI-7503, i un International GI-7478. Al cap d'uns anys, aquest camió International va ser transformat pel carrosser Torrent, de Figueres, en un autocar per traslladar els jugadors de l'equip de futbol de la Unió Esportiva Figueres en llurs desplaçaments. El cost de les despeses dels desplaçaments dels jugadors els assumia personalment el senyor Padrosa, fet que palesa la seva generositat.

Amb els camions que tenia en Pere Padrosa a la segona meitat dels anys 1940, podia atendre els encàrrecs de transport d'organismes públics i l'exèrcit i de particulars i empreses. Entre els clients principals que tenia aquells anys hi havia en Gusó de Vilanova de la Muga. Li traginava farratges -userda. civada, patates i palla. També transportava llambordes que s'extreien de les pedreres de Castellfollit de la Roca. 

Aquells anys va assolir un altre servei prou important. El transport de mercaderies al campament militar de Sant Climent Sescebes. Primerament el transport del material per muntar els barracons i la construcció dels edificis. Posteriorment, acabat els edificis i instal·lacions del campament, transportava diàriament els llonguets de pa -en deien xuscos- pels soldats aquarterats. Aquests llonguets de pa s'elaboraven i panificaven als forns de la intendència militar, a la carretera de Roses, prop del rec del Mal Pas, a Figueres. 

Turisme amb remolc usat pel transports de llonguets de pa (xuscos) des de la panificadora militar de Figueres fins al campament militar de Sant Climent Sescebes: 

En aquell temps, en Pere Padrosa no conduïa pas camions atès que la feina a l'oficina concentrava la seva atenció i esforços. En la seva etapa de conductor havia recorregut diversos països europeus (França, Itàlia, Bèlgica i Alemanya). 

Són els anys que amplia la seva activitat amb la concessió del servei de taxis de Figueres, que va mantenir força anys i va disposar fins a tres taxis amb conductors assalariats. També disposava d'un turisme propi. 

Permís atorgat l'any 1947 per l'Ajuntament de Figueres que autoritzada al senyor Padrosa per exercir la professió de conductor d'autos de lloguer o taxis, a la Rambla: 

En la propera crònica ens endinsarem en una faceta d'en Pere Padrosa i Simon. La Presidència de la Unió Esportiva Figueres.