Recull d'imatges del parc de vehicles de la ciutat de Còrdova en els anys 1970.

Procedent d'una guia turística de la ciutat de Còrdova que té la família Carbonell Rodés, de Sant Feliu de Codines, hem seleccionat unes poques imatges que contenen vehicles. Aquest fet permet de fer-nos una idea concreta i exacta de quin era el parc de vehicles que tenia una capital de província espanyola de segona fila.

La primera imatge correspon a l'arc del rei Felip II i el pont romà, amb uns quants camions de les cases Barreiros, Pegaso i Ebro que hi circulen pel seu davant:

Un mercat ambulant muntat en una plaça porticada amb els vehicles que posseïen els marxants. Una furgoneta Mercedes Benz L319D produïda a Barcelona per Enmasa, un furgó amb caixa de la casa Tempo que Barreiros fabricava sota llicència a llur fàbrica de Madrid, un motocarro Vespa, una fugoneta DKW Auto Union que Imosa  construïa a Vitòria i un Ebro de la sèrie C fabricat a la planta que Motor Ibèrica SA tenia a l'avinguda Icària de Barcelona:

Dos autocars retratats al centre de la ciutat de Còrdova:

Un Seat 1500 de color negre, el vehicle oficial per antonomàsia de les distintes administracions públiques espanyoles existents aleshores: 

Dos Seats 600, amb llurs baques i pintats amb els tons propis d'aquells anys, estacionats en una plaça porticada que reflecteix la riquesa arquitectònica d'aquesta ciutat andalusa:

El centre de Còrdova, amb llurs comerços, terrasses i alguns vehicles estrangers de l'incipient turisme estranger que assaboria l'extraordinari patrimoni arquitectònic i monumental de Còrdova i altres ciutats i pobles d'aquella regió del sud d'Espanya fuetejada per una emigració massiva:

Els parc de vehicles que tenia Còrdova a principis dels anys 1970 era anàleg al de la resta del país. Hi havia poques diferències car gairebé tots els vehicles procedien de fàbriques espanyoles. I l'oferta era, per força, limitada.

El Renault Gordini aparcat al davant del Bar Bilbao del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona.

La senyora Isart, dotada de grans coneixements de la cuina popular del país, va obrir l’any 1954 una fonda o casa de menjar al carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona. Era el Bar Bilbao. Hi servien esmorzars, entrepans, tapes i menjar casolà. Les seves elaboracions haurien pogut ser recollides en el llibre El que hem menjat d'en Josep Pla.

Cada matí la senyora Isart comprava al mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia, els ingredients per cuinar els menjars que oferia al bar. Sempre seleccionava productes de qualitat procedents dels pagesos del Baix Llobregat i el Maresme, productes de proximitat com ara se'ls anomena, i també de temporada. Un cop feta la compra, encenia els fogons i posava les olles i cassoles a escalfar per guisar els menjars casolans que servia per dinar. Ben aviat aquesta fonda va guanyar notorietat i prestigi entre els veïns del barri per la qualitat que oferia.

Al Bar Bilbao s’hi congregaven comensals de procedència diversa atrets per la cuina que guisava la senyora Isart. Hi havia treballadors, petits comerciants, oficinistes i professionals liberals. En aquell ambient bigarrat i popular els dinars es combinaven amb els cigarros i puros i les converses sobre futbol, particularment del Barça.

Una de les fotografies penjades a les parets del Restaurant Bilbao és la que us presentem en aquest article: la façana de l’establiment a principis dels anys 1970 amb un Renault Gordini aparcat al seu davant. El Gordini és conegut com el cotxe de les vídues, pels accidents provocats per la seva gran velocitat combinada amb els problemes d’estabilitat per causa de la disposició del motor, a la part posterior, i el xassís estret. Al vidre de la porta s'hi reflecteix un taxi Seat 1500, el taxi per antonomàsia a la Barcelona grisa i trista dels anys 1960 i 1970. Aquests taxis generalment equipaven uns motors dièsel Matacas, Perkins i Barreiros:

Aquesta fotografia, d'un gran tipisme, il·lustra perfectament com eren els bars en aquest país en la dècada dels anys 1960 i 1970. La màquina expenedora de tabac penjada a l'entrada de l'establiment, un tendal decrèpit i recollit i la xapa rodona de la Coca-Cola de color vermell que imitava el tap dentat de les ampolles d'aquesta coneguda beguda refrescant. En Pere Valls Isart, fill de la mestressa i actual propietari, guixava els vidres amb els productes que oferien:

Avui dia el carrer del Perill, on s'ubica aquest establiment, és un carrer per a vianants. La restricció del trànsit rodat ha portat tranquil·litat i descans als veïns del carrer, fet que contrasta amb altres zones del barri envaïdes pel soroll, la brutícia i la deixadesa més absoluta i repugnant.

Sota la direcció del senyor Pere Valls i Isart, i fidel als coneixements, tradició i manera de fer de la seva mare, el Restaurant Bilbao ofereix un menjar tradicional i de molta qualitat basat en productes frescs de temporada. Als migdies hi ha un menú, absolutament recomanable, a un preu assequible. El tracte familiar i acollidor del personal de l'establiment és remarcable. Entrada actual del Restaurant Bilbao:

El Restaurant Bilbao és freqüentat per gent de la cultura i dels espectacles. Era un dels espais preferits quan la Infanta Cristina i l'Inyaki Urdangarin festejaven. Molts dels personatges famosos que hi han menjat són retratats a les fotografies que atapeeixen les parets del local.

Edifici que acull el Restaurant Bilbao, a la cantonada dels carrers Perill i Venus, al barri de Gràcia. Abans de la restauració de l'immoble, executada uns anys enrere, era encara visible el forat causat per una bomba llançada des d'un vaixell feixista, per atemorir als barcelonins, que va impactar a la façana d'aquest edifici:  

Si en teniu l'oportunitat, no la desaprofiteu i gaudiu de la cuina que ofereix el Restaurant Bilbao, un establiment que conserva l'esperit de les fondes tradicionals del país, una cuina menystinguda per alguns dels grans cuiners catalans d'anomenada i que cal reivindicar.  

Més carrosseries construïdes per l'empresa Caba de Sabadell (V).

La bonança econòmica que va experimentar Catalunya a principis de la dècada del 1960, arran de la implantació del Pla d'estabilització econòmic, i que s'allargaria fins l'any 1973, amb la crisi del petroli, van ser uns bons anys per Carrosseries Caba. Treballaven principalment en la fabricació de carrosseries per empreses tèxtils i transportistes de Sabadell. 

Furgó Mercedes Benz L-319D, fabricat a Barcelona per ENMASA, amb una caixa metàl·lica construïda per la Tintoreria Vilaró de Sabadell:

Un caixa metàl·lica fabricada i muntada sobre un camió Sava per encàrrec de l'empresa Tintoreria Castelló, també de Sabadell:

Construcció de la carrosseria completa d'un furgó sobre un xassís dels anys 1930 per l'empresa tèxtil PEDRO RAVENTÓS SA. A principis dels anys 1960, la producció de les indústries d'automoció espanyoles no podia encara satisfer tota la demanda de vehicles que hi havia aquells anys, de gran creixement econòmic:

Un Ebro B35 carrossat per l'empresa SATINA SA, de Sabadell:

Un caixa metàl·lica muntada per un camió Sava de l'empresa de tints i aprests ENRIQUE CASANOVAS ARGELAGUET SA, de Sabadell, un bon client de Carrosseries Caba:

Continuarà.

Les obres de millora de la carretera Nacional 340 dins del nucli urbà de l'Arboç executades l'any 1966.

La Nacional 340 és la carretera d'aquesta categoria més llarga de tot l'Estat espanyol. S'inicia a Cadis i acaba a Barcelona travessant 4 províncies andaluses, la regió de Múrcia, el País Valencià i Tarragona fins a arribar a la ciutat de Barcelona. Malgrat que és la carretera que connecta l'eix mediterrani, en nombrosos trams encara discorre per dins del nucli urbà de viles i pobles, circumstància que provoca col·lapses circulatoris i una alta accidentalitat.

Gràcies a l'amic Jordi Núñez, de la vila de l'Arboç, disposem d'unes fotografies de les obres de millora de la carretera nacional 340 en el tram del nucli urbà d'aquesta vila, datades l'any 1966. Aquestes fotografies foren preses pel senyor Julià Suau, fotògraf professional ja jubilat que va enregistrar amb llur càmera des dels anys quaranta fins avui dia, tant la vida social d'aquest poble -festes, aplecs, balls de sardanes o el mercat setmanal- com altres esdeveniments ja fos la nevada del Nadal de l'any 1962 o inauguracions diverses.

Fotografia de la carretera Nacional 340 just abans de l'inici de les obres de millora executades. A la dreta hi ha el bar Topolino, tancat ja fa molts anys, molt concorregut per la gent de l'Arboç atès el seu excel·lent emplaçament, ideal per a distreure's amb la circulació de vehicles per aquesta carretera:




En aquesta fotografia hi ha un excavadora carregant terra a un Pegaso Z-207 i a un Barreiros Saeta, mentre els vilatans baden:



Aquesta fotografia es veu el tram de la Nacional 340 dins del nucli urbà de l'Arboç, des de l'entrada oest del poble:

Aquesta altra fotografia es veuen les activitats quotidianes dels vilatans enmig de l'execució de les obres:



En aquesta darrera fotografia hi ha diverses màquines i camions treballant en les obres de millora de la Nacional 340 dins del tram urbà de l'Arboç; al fons hi ha una furgoneta DKW.





Excavadora carregant la terra del rebaixament de la calçada de la Nacional 340 al bolquet d'un camió Sava-Austin. Al fons hi ha dos camions Ebro B i C:



Si avui dia es circula per aquest tram de la Nacional 340, solament ha canviat les façanes de les cases; les antigues cases del poble han estat enderrocades donant lloc a edificis moderns amb més plantes edificades. També es va executar dues rotondes a l'entrada est i oest d'aquesta carretera.

Transcorregut gairebé quaranta anys de l'execució d'aquestes obres, una de les carreteres més importants de l'Estat espanyol i que connecta tot l'eix mediterrani, encara té trams que discorre per dins dels pobles talment com ja succeïa a començaments del segle XX.

Indubtablement, les inversions en infraestructures a l'Estat espanyol mai ha atès criteris econòmics -vertebrant les zones amb més dinamisme industrial i creixement- sinó estrictament polítics. Durant aquests anys que Espanya ha estat receptora dels fons de cohesió procedents de la Unió Europa, s'hauria d'haver executat com una prioritat absoluta la transformació de la Nacional 340 en una autovia des de Cadis fins a Barcelona.