El camió Ebro B-45: la motorització dels camions lleugers a Espanya.

El camió Ebro B-45 produït per l'empresa Motor Ibérica SA a la fàbrica de l'avinguda Icària de Barcelona és la història d'un èxit absolut, rotund i complet.

Aquest èxit és cimenta en la feliç coincidència de quatre circumstàncies: un vehicle molt pràctic quina versatilitat el feia apte per a qualsevol labor; la qualitat de la seva fabricació i manteniment econòmic; el preu de compra, força ajustat i raonable; i la necessitat, a principis dels anys 1960, d'empreses, transportistes i particulars de disposar d'un camió lleuger i fiable per treballar. La combinació d'aquests quatre motius va ser la causa que aquest vehicle fos el camió lleuger per antonomàsia en la dècada dels anys 1960. Qui no recorda els Ebros amb el capó vermell dedicats al repartiment de cerveses i Coca-Coles arreu dels pobles i ciutats del país.

La política autàrquica imposada després de la Guerra Civil Espanyola va provocar greus seqüeles econòmiques que encara persisteixen. En el món de l'automoció, llurs efectes van ser devastadors. L'obsessió malaltissa que el país fos autosuficient per a produir tots els béns que precisava, que incloïa la capacitat tecnològica i matèries primeres, amb el conseqüent aïllament comercial ferotge i la restricció a la importació de productes estrangers, llevat dels indispensables, va comportar una producció industrial molt magra que no cobria de cap manera tota la demanda.

Cal afegir-hi en aquest panorama ombrívol l'intervencionisme administratiu en la producció de béns, tant en l'assignació de la matèria primera i quotes de producció com en la creació d'una potent industria pública que gaudia d'una situació de privilegi front a la resta d'empreses de capital privat, que va agreujar aquest estat de coses.

A diferència de Seat, l'empresa mixta que fabricava els autos sota llicència Fiat, i la gent de Fiat sabia el què es feia, l'erràtica política industrial d'ENASA, fabricant dels camions Pegaso aprofitant la tecnologia, productes i instal·lacions de la Hispano Suiza de Barcelona, executada en la dècada dels anys 1940 i 1950 és possiblement la prova més completa i acabada del que exposem.

En la dècada dels anys 1940 ENASA va produir camions Pegaso amb motors de benzina a desgrat que Espanya no disposava de suficient carburant. I la fabricació d'aquests motors de benzina portava causa que els màxims responsables de l'empresa, encapçalats per l'enginyer català Wifredo Ricart, format a l'Alfa Romeo italiana, no disposaven aquells anys de la immediata postguerra de prou coneixements pel desenvolupament de motors dièsel, que eren els que necessitaven els transportistes i empreses.

I l'autarquia, reacció provocada també per l'aïllament internacional de la dictadura del general Franco, impedia de poder assolir acords de transferència de tecnologia amb empreses estrangeres. Els interessos creats també perpetuaven aquesta situació on l'interès d'uns pocs s'elevava a la categoria de l'interès general. El resultat, prou sabut, era un país absolutament depauperat sense perspectives de futur.

Els anys 1950 no van ser pas millors. El Pegaso Z-207, un camió tecnològicament innovador que equipava un motor dièsel d'alumini de sis cilindre disposats en V, palesava unes solucions d'un equip d'enginyer que desconeixia absolutament les necessitats principals dels transportistes en aquells anys.

El gran canvi es va produir als anys 1960. La competència que representava Barreiros va esperonar els responsables de Pegaso a la racionalització de la gamma de camions que oferien. El Pegaso Comet n'és l'exponent tal vegada més clar. I en el segment dels camions lleugers, els camions Ebro B-45 foren equiparables al que en els cotxes utilitaris va significar el Seat 600. Un camió que donava plena utilitat i resposta a allò que es demandava en els anys 1960, els anys del gran creixement.

Motor Ibèrica SA, fabricant dels vehicles Ebro, disposava de tecnologia de la Ford nord-americana. Per aquest motiu, els seus vehicles eren d'una gran rendibilitat econòmica en tots els sentits: la senzillesa de la seva fabricació i la simplicitat de les soluciones mecàniques adoptades en resultava uns vehicles molt ben pensats que satisfeia plenament allò que cercaven els seus adquirents. Des d'aquesta perspectiva, Ebro era l'antítesi de la política industrial executada per ENASA fins l'any 1960.

Catàleg del camió Ebro B-45 que palesa la senzillesa de la seva fabricació, amb l'abaratiment dels costos que implicava, i dels elements que muntava:  

Camió Ebro B-45 amb una caixa de fusta fabricada per Carrosseries Vic i carregat de bocois, que havia pertangut al senyor Font, de Manlleu, les fotografies del qual ens ha facilitat en Pere Liu:

Camió Ebro B-45 de l'empresa metal·lúrgica Industries Vallcorba SA de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental):

Camió Ebro B-45 carrossat amb un bolquet de Transports Samsó de Palamós (Baix Empordà):

Un Ebro B-45 amb una caixa de fusta per a transports generals de l'empresa Puig-Vilar de La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà):

Uns quants camions Ebro B-45 amb carrosseries diverses construïdes per Carrosseries Caba de Sabadell (Vallès Occidental):

Dos camions Ebro B-45 carrossats per en Josep Vert i Planas, de Torroella de Montgrí (Baix Empordà):

Els responsables de Motor Ibèrica SA, pragmàtics de mena per conèixer la cultura industrial nord-americana que havia creat els vehicles que fabricaven, tenien un eficaç sistema de control de qualitat: sabien les peces més problemàtiques per la demanda dels tallers i concessionaris que les sol·licitaven per arreglar les panes.

Aquells mítics Ebros B-45 fabricats per Motor Ibèrica SA a la fàbrica de l'avinguda Icària de Barcelona, que va procurar molta vida al barri del Poblenou, avui constitueix un dolç record d'infantesa i joventut per a molts catalans.

TRANSPORTS SAMSÓ de Palamós (Baix Empordà).

 L’Emili Samsó i Bardera va néixer a Sant Gregori, un poble proper a Girona. L’any 1909 va principiar la construcció del moll de Palamós i del teatre Carmen, a l’època d’Alfons XIII. La construcció del Teatre Carmen, avui dia desaparegut, es perllongaria tres anys. Un amic de l’Emili Samsó va advertir-li dels efectes positius de la construcció d’aquesta infraestructura portuària i l’activitat que es generaria al seu voltant per la càrrega i descàrrega de mercaderies, concloent que Palamós tenia avenir. Aleshores l’Emili va establir-se a Palamós. L’any 1913 va néixer el seu fill, en Ferran Samsó i Puig.

El moll de Palamós en aquells anys registrava una intensa activitat receptora de mercaderies, bàsicament fardells de suro per les indústries de Palamós i Palafrugell. Als anys 1920 la fàbrica Armstrong de Palamós tenia més de vuit cents treballadors. Són els anys d’esplendor del suro on era habitual de veure-hi quatre vaixells descarregant mercaderia i dos més fondejats a la badia, tot esperant de poder atracar.

Amb la feina que hi havia a la indústria del suro, l’Emili Samsó i Bardera va comprar primerament una carreta per traginar els fardells de suro. Més endavant, va encarregar-li a en Josep Coll, per motiu en Pep Carreter, de Palamós, la construcció d’un tamborell, un carro bolquet. En aquells anys, la major part de carros i tamborells de Palamós els construïa en “Pep carreter”.

A la dècada dels anys 1920 hi havia més de setanta-cinc carreters solament a Palamós. A Palafrugell també n’hi havia una bona colla de carreters que treballaven per les indústries de suro. A finals dels anys 1930 va incorporar-se al negoci el seu fill, en Ferran Samsó. 

Als anys 1930, l’Emili Samsó tenia tres cavalls i tres carretes, dos tamborells i un carro.  Als anys 1940, acabada la guerra civil, tenia els mateixos vehicles i animals. Treballaven principalment per les fàbriques de suro de Palamós. Els carros i els cavalls els guardaven en un cobert i en unes quadres d’una casa de pagès existent al carrer Onze de Setembre, dins del poble de Palamós, debolida l’any 1962.

El 5 d’agost de 1944 va néixer en Josep Samsó i Pruneda, nét de l’Emili i fill d’en Ferran. En Josep s’incorporaria a setze anys d’edat plenament al negoci familiar del transport.

L’any 1956 comença la construcció de segones residències a Palamós i Sant Antoni de Calonge, una activitat que canviaria la fesomia d’aquests dos pobles, fins aquell moment, bàsicament mariners amb horts al seu voltant.

Devers l’any 1956, en Ferran Samsó i Puig va comprar el primer camió, un Ford que muntava un motor dièsel Barreiros, al Garatge Baulenas de Girona. Can Baulenas era un important compravenda de camions molt actiu en les dècades dels anys 1950, 1960 i 1970, i que tenia dos garatges, l'un a Granollers i l’altre a Girona. El bolquet del Ford va construir-lo en Josep Coll, en “Pep carreter”, i va muntar-lo l’Agustí Boix, un bon mecànic de Palamós. Va ser el primer camió bolquet de Palamós.

L’any 1959, a catorze anys d’edat, en Josep Samsó plega d’estudi del Col·legi de La Salle Palamós i treballa un parell d’anys la terra. També carregava en un tamborell sorra a la riera d’Aubi, a la partió de Palamós i Sant Antoni de Calonge, per servir-la a les obres que s’estaven executant. Arran de la mort de l’avi Emili el 6 de juliol de 1959, al cap de dos anys, el 1962, el nét Josep entra a treballar al negoci familiar per ajudar-hi.

A finals dels anys 1950, els tamborells carregaven la sorra de la platja i la traspassaven al bolquet del camió Ford per dur-la fins a Palafrugell on dos tractants de sorra d’aquells anys, en Molinas i en “Xicu de la carreta”, la revenien als constructors i a les indústries. Les palades per carregar els tamborells i el camió Ford, una feina manual molt feixuga que trinxava l’esquena, les feien en Joan Cordonet, en Bonaventura Capella Foxant i en Josep Samsó.

Fins als anys 1960, a Palamós, les carretes treballaven per les fàbriques de suro i els camions per la construcció. La construcció en aquells anys va convertir-se en una de les principals activitats econòmiques de Palamós i de la Costa Brava sencera. Són els anys de les barbaritats urbanístiques permeses per les autoritats de l’època. Aquest mateix fenomen s’ha repetit recentment a la costa del País Valencià i les Illes Balears.

Cap a l’any 1963, en Ferran Samsó va comprar un segon camió, una pura reconstrucció de peces de tota mena i procedència. En Josep Samsó recorda que equipava un motor dièsel Barreiros i una plataforma amb laterals fixes muntats per en Sais de La Bisbal d’Empordà.

Fotografia d’aquest segon camió. En Ferran Samsó, a la caixa, i la seva esposa, la Maria Pruneda Padrosa, dins la cabina. La senyora Maria Pruneda venia a la plaça de Palamós fruita i verdura com ja ho havia fet l’àvia, la Conxita Puig i Parés, morta l’any 1962. 

El 1966 en Josep Samsó va haver d’anar a complir el servei militar obligatori. Són els anys que l’extracció de sorres de les platges de Palamós i Sant Antoni de Calonge solament era permesa de les sis a les deu del matí per no molestar el turisme, aleshores ja molt important. El ministre d’educació de l’època, en Joaquin Ruiz-Gimenez, hi estiuejava amb la seva nombrosa família a Palamós.

L’any 1969 van desaparèixer els carros i carretes tirades per cavalls a Palamós.  Els Samsó són els darrers transportistes de Palamós que va tenir carros. La causa va ser l’espant dels cavalls davant dels automòbils, camions i autocars, cada cop més nombrosos a la Costa Brava, i els embolics que causaven. Més d’un cop, un cavall esverat i espantat, havia sortit d’estampida i embogit amb el carro, descontrolat.

En Ferran Samsó estrena l’any 1969 un camió Ebro D150 amb un bolquet de Can Fluvià, de Girona. Va comprar-lo al concessionari oficial de Girona, el Garatge Camps, ubicat a la ronda Ferran Puig. Aquest camió el conduïen indistintament en Ferran Samsó i llur fill Josep.

Amb aquest camió Ebro D150 repartien material de construcció i sorra per les obres i fardells de suro per les indústries de Palamós i Palafrugell. Les fàbriques de suro, emplaçades en antigues naus ubicades al centre dels pobles, precisaven de camions petits per poder circular i maniobrar pels carrers estrets. La sorra de la platja la palejaven a mà.

Des de principis dels anys 1960 fins a mitjans dels anys 1970, durant uns dotze anys aproximadament, els Samsó van tenir un magatzem de material de construcció al carrer de la Indústria de Palamós. Eren concessionaris de l’empresa Rocalla. En aquest local del carrer de la Indústria també hi tancaven els camions.

A principis dels anys 1970, en Ferran Samsó compra un altre camió, un Ebro B45, de segona mà, al Garatge Baulenas de la plaça del Mercat de Girona. El conduïa en Ferran Samsó i Puig. Muntava un bolquet Taca-Marrell produït a Saragossa. Aquest camió plantejava dos greus inconvenients: era molt lent –per la carretera no passava dels seixanta quilòmetres per hora- i a l’hivern costava molt d’engegar-lo. Atès que el radiador no duia pas anticongelant, calia extreure'n l’aigua i reomplir-lo amb aigua calenta. 

Amb l’Ebro B-45 en Ferran Samsó feia viatges de ventres de suro –residus i llengües de gat- de les fàbriques de Palamós i Palafrugell fins a Figueres. Tornava carregat de sorra de riu per les obres. També remenaven fardells de suro per les indústries del Baix Empordà. En Ferran Samsó va jubilar-se l’any 1983 amb aquest camió, als setanta anys d’edat. Van desballestar-lo.

L’any 1972 es va comprar un camió Avia 5000, gairebé nou, a un senyor de Banyoles que anava a plaça. El transportista banyolí va vendre’s el camió perquè li era petit. L’any 1978, en Josep Samsó va haver de fer-li motor. Aquest Avia muntava una caixa plataforma construïda pel carrosser Terradas de Riudarenes per traginar saques. 

Aquest Avia 5000 treballava bàsicament per la indústria del suro del Baix Empordà –ubicada a Palafrugell, Palamós i Sant Feliu de Guíxols- i de Cassà de la Selva, a la comarca del Gironès. Les sureres de les Gavarres proporcionaven la matèria primera que era manipulada a les fàbriques d’aquests municipis per la construcció de taps d’ampolles, tot un art. L’any 1983, amb la jubilació d’en Ferran Samsó, aquest Avia 5000 el conduiria en Tomàs Palma, un xofer llogat.

En Josep Samsó va treballar pels principals productors de taps de suro del Baix Empordà i del Gironès. Per l’empresa FRANCISCO OLLER SA, de Cassà de la Selva, va treballar-hi més de trenta anys. Carregava els residus produïts per la barrina de l’empresa INDUSTRIAL CORCHERA BERTRAN SA i la duia a l’Armstrong de Palamós i a FRANCISCO OLLER SA, de Cassà de la Selva. 

Les principals industries sureres del Baix Empordà i del Gironès eren en FRANCISCO OLLER SA i JUAN RICH XIBERTA SA a Cassà de la Selva; GREINER E HIJOS SA i CORCHO DEL PAÍS a Sant Feliu de Guíxols; l’ARMSTRONG a Palamós i Palafrugell; i TREFINOS SA a Palafrugell.

L’any 1973, els Samsó decideixen la compra d’un altre camió, també usat, a la casa Carsion, un compravenda de camions del barri del Poblenou de Barcelona. Un Barreiros 4220 que muntava una caixa. Va costar set centes cinquanta mil pessetes. Segons la documentació expedida per la Prefectura de Trànsit, aquest camió estava autoritzat per muntar una caixa. I per la seva feina, calia construir-li un bolquet.

Aleshores, en Josep Samsó va resoldre de contractar en Bosch, de Girona, un gabinet especialitzat en la reforma de vehicles per fer un estudi complet del camió i la viabilitat de transformar la caixa en un bolquet. Aquest estudi va ser enviat a Madrid i confirmat pel fabricant dels vehicles Barreiros, la Chrysler España SA. Un cop resolts els tràmits administratius, el carrosser Terradas de Riudarenes va transformar la caixa en un bolquet. El treball d’en Terradas va ser excel·lent. Malgrat transportar sal, el bolquet no va patir gaire podrits. Després de cada viatge, en Josep Samsó tenia el costum de treure-li la sal amb l’aigua d’una mànega.

Aquest Barreiros 4220, un camió que va donar un resultat estupend, transportava la sal importada en vaixell i ensacada per l’empresa Unión Salinera de España SA, des d’un magatzem de Vall-llobrega cap als saladors de l’Escala que envasaven les famoses anxoves de l’Escala pescades al cap de Begur. Cada dia, el Barreiros carregava la sal a Vall-llobrega i la duia a les empreses de l’Escala que es dedicaven a la salaó i elaboració de les anxoves. Antigament, el transport de sal arribada en vaixells també s’havia realitzat en tamborells proveïts amb unes alces, malgrat que la sal podria molt els vehicles. 

La sal ensacada per Unión Salinera de España SA era també transportada des del seu magatzem de Vall-llobrega per en Josep Samsó amb llur Barreiros 4220 a dues empreses de Banyoles: Tecnopiel SA, empresa que assaonava les pells amb la sal, i Triperia Costa SL.

El Barreiros treballava igualment per les empreses de suro del Baix Empordà. Els hi duia fardells de suro i transportava caixes plenes de taps de suro cap a La Palma de Cervelló i Sant Sadurní de Noia, per atendre la demanda dels productors de cava del Penedès. També va traginar la sorra que carregava a una sorrera de Verges, en Paretes, usada en la construcció del passeig de Palamós.

Un dels clients d’en Josep Samsó va ser la Industria Auxiliar del Automóvil SA, de Palamós, per motiu Can Pagés del tablex, fabricant de tablex per les portes dels autòmobils, principalment de la Seat. El Barreiros 4220 i l’Ebro B45 carregaven els residus de tablex i el duien fins a l’abocador de Solius. Per fer aquesta feina, es van construir i muntar unes alces al bolquet del Barreiros que va costar trenta mil pessetes.

En Josep Samsó havia treballat per l’Ajuntament de Palamós. Amb l’Ebro D150 i el Barreiros 4220, els dos camions equipats amb bolquets, traginava sorra per les obres que executava la brigada municipal. 

L’any 1974, els Samsó van comprar una furgoneta Mercedes Benz, de segona mà, amb matrícula GI-60019. Anaven a Girona a comprar verdura i fruita que la senyora Maria Pruneda i Padrosa venia al mercat de Palamós. Va plegar d'aquesta activitat l’any 1983 quan va jubilar-se el seu marit, en Ferran Samsó i Puig.

Amb la jubilació del senyor Ferran Samsó i Puig, l’any 1983, un cop fets els setanta anys, es van vendre aquest Barreiros 4220 i l’Ebro B-45 a un desballestador de Sant Cebrià de Vallalta, en Ramon Molina i Rueda.

Aleshores, en Josep Samsó tenia l’Ebro D150 i l’Avia 5000. L’any 1983, en Josep Samsó va llogar un xòfer, en Tomàs Palma i Gamarra, per conduir aquest Avia. Són uns anys que la indústria del suro treballava de valent. En Palma va plegar l’any 1994.

L’any 1991, en Josep Samsó va comprar-li a en Ramon Molina un camió Renault. Solament va treballar-hi tres anys amb aquest camió. L’any 1994, la feina del suro havia declinat molt i en Ramon Molina va recomprar-li el camió Renault. 



El 1994, el senyor Samsó treballava amb l’Ebro D150 i l’Avia 5000. L’any 1996 el motor de l’Avia va patir un greu problema per la calç de l’aigua. A desgrat que no hi havia gaire feina, va haver de fer-li el motor l’Enric Payet, un mecànic de Palamós.

En Josep Samsó va jubilar-se l'any 2002. Els dos camions que encara conservava, l’Ebro D150 i l’Avia 5000, va vendre’ls a en Pere Juncà, un desballestador de Sant Climent de Peralta. Li va faltar pocs anys perquè l’empresa TRANSPORTS SAMSÓ celebrés el centenari de la seva fundació.

El primer mecànic que repassava i reparava els camions de can Samsó fou el Garatge Ponsatí, de La Bisbal d’Empordà, un mecànic molt fi. Després van treballar amb l’Agustí Boix, de Palamós. Al cap d’un temps, en Cabarrocas, també de Palamós, els hi reparava els camions. I el darrer mecànic amb què va treballar en Josep Samsó fou l’Enric Payet.

Agraïm als senyor Joan Llavero i Miquel Patinyo les gestions per conèixer en Josep Samsó, que en el casino La Constància de Sant Feliu de Guíxols, un edifici modernista d'estil àrab ubicat al passeig marítim, va tenir l’amabilitat exposar-nos la història de la empresa de transports de la seva família, gairebé centenària i que abasta tres generacions.