En Josep Barrabés i Palacín: maquinista d'en Josep Quintana i Clé. (I)

En Josep Barrabés i Palacin nasqué al poble de Seira, a la vall de Benasc, comarca de la Ribagorça aragonesa, el 3 de març de 1938. Quan acabà la construcció de l'embassament de la central hidroelèctrica de Campo promoguda aleshores per Hidroelèctrica de Catalunya SA, abans La Companyia de Fluid Elèctric SA, traslladaren a son pare a Susqueda per treballar en la construcció de l'embassament projectat sobre el Ter, obra que comportava la desaparició del poble. Era l'any 1948. En Josep Barrabés tenia deu anys d'edat. La família Barrabés residí al poble de la Cellera del Ter.

En Josep Barrabés amb uns seus companys fotografiats davant d'un camió de l'exèrcit espanyol al campament de Talarn, on hagué de fer la mili: 

Als vint-i-tres anys d'edat, un cop llicenciat del servei militar obligatori, entrà a treballar per en Josep Quintana Clé, constructor d'obra pública la biografia del qual ja hem abordat en aquest espai. Participà en la construcció de diverses obres públiques arreu de l'estat espanyol. 

En Josep Barrabés fotografiat en la conducció de la primera màquina que tingué en Josep Quintana i Clé, una pala carregadora de rodes Michigan, que donà un resultat excel·lent:

En Josep Barrabés i en Josep Quintana, amb dos treballadors que barrinaven en la construcció de l'embassament de Susqueda, fotografiats al costat de dos vehicles del senyor Quintana, la pala Michigan i una furgoneta Seat Formichetta:

En Josep Barrabés treballant amb la Michigan en les obres de la construcció de l'embassament; al fons, un camió Ford amb bolquet:

La Michigan conduïda per en Josep Barrabés netejant un túnel de l'embassament ensorrat:

En Josep Barrabés carregant un dúmper extravial Euclid de Dragados y Construcciones SA, empresa constructora madrilenya, amb una pala carregadora de cadenes Caterpillar, per construir el canal de desaigüe de l'embassament:   

Els dúmpers extravials Euclid muntaven motors dièsel Cummins i Leyland. Per provar-ne la força, els amorraven amb els para-xocs, que eren unes bigues de ferro, i empenyien amb els motors en la màxima potència. Els motors Cummins tenien més força que no pas els Leyland.

Fotografies de la construcció de l'embassament de Susqueda:

En Josep Barrabés amb una pala carregadora de cadenes Caterpillar 955H treballà en la construcció del càmping Pola, a Tossa de Mar, que disposava de cala pròpia. La Caterpillar retratada a la platja de la cala, enmig dels banyistes:

Treballs de construcció del càmping:



La màquina amorrada en l'espai de la futura piscina:



Rebaix del terreny amb la neteja dels arbres:



Carrega de terra amb la pala de la Caterpillar 955H:



Buidatge de terra per construir la piscina:

 



Un camió Barreiros amb  el bolquet carregat de terra, abandona les obres:




Continuarà.

Transports Especials a finals dels anys 1950: la lenta reconstrucció del país.

Francisco Franco volia una victòria total que passava per l'anihilació completa de l'enemic. Podia haver acabat la guerra l'any 1938. Amb l'ofensiva de l'exèrcit feixista el març i l'abril del 1938 a l'Ebre i el Segre van arribar al Mediterrani, aïllaren Catalunya de la resta del territori republicà i ocuparen la ciutat de Lleida. Podien avançar lliurement cap a Barcelona aprofitant la fugida de l'exèrcit republicà. Però conscient que tenia la guerra guanyada, Franco va aturar l'ofensiva permetent la reorganització de l'exèrcit republicà que va llançar l'ofensiva de la batalla de l'Ebre, una carnisseria humana espantosa. Una lluita inútil que va delmà una generació sencera de joves. La destrucció completa de l'enemic li garantia a Franco la plena consolidació de la seva dictadura.   

L'any 1939, acabada la Guerra Civil, no es podia fer res pels morts i desapareguts; poc pels mutilats, empresonats i exiliats. Solament plorar i pregar per la seva absència i dissort. Aleshores començava la lluita diària per proveir-se de les necessitats bàsiques; una mica de menjar, de pèssima qualitat i car, sovint adquirit al mercat negre, per alimentar la família; roba i llenya per escalfar-se i cuinar; aigua corrent per la higiene corporal. Tampoc hi havia medecines. Persones malaltes per les penúries causades per la guerra i la postguerra van morir per una deficient o nul·la atenció mèdica. Les famílies acomodades podien disposar de medicaments procedents de l'estranger i adquirides d'amagat. Però aquesta possibilitat era inabastable a les famílies treballadores i les arruïnades pel conflicte que no tenien diners per adquirir les medicines.  

La primavera del 1939 s'imposava la reconstrucció d'un país completament devastat. La devastació havia afectat amb més intensitat els territoris que s'havien mantingut fidels al govern de la II República; havien patit els bombardeigs indiscriminats de l'aviació italiana i alemanya, l'ajut de les quals als sollevats va ser determinant per la seva victòria a la Guerra Civil. El material bèl·lic procedent d'Alemanya i Itàlia, juntament amb la desorganització de l'exèrcit republicà, constituït en milícies, va permetre a l'exèrcit revoltat una ràpida ocupació del territori en els primers mesos de la Guerra Civil. Consolidada la posició, la Guerra Civil va ser una guerra de desgast per l'exèrcit republicà. 

La destrucció causada per la Guerra Civil era completa. Ciutats, infraestructures i fàbriques van ser l'objectiu de l'aviació alemanya i italiana que perfeccionava coneixements de gran utilitat i eficàcia de cara a la Segona Guerra Mundial. Al port de Barcelona hi havia vaixells de tota mena i condició enfonsats. Línies de tren destruïdes. Ponts dinamitats i carreteres malmeses.

La reconstrucció del país era un treball titànic en què van ser destinats presoners de guerra, que van patir un tracte inhumà. Sort n'hi va haver que no es va dur a terme la destrucció de la indústria de Bilbao, evitada per l'actuació de nacionalistes bascs, i de la ciutat de Barcelona, aturada per la decidida actuació d'en Miquel Serra i Pàmies, un reusenc militant del PSUC, abans que la ciutat l'ocupés l'exèrcit sediciós. 

Els treballs de reconstrucció van ser molt magres a la primera meitat dels anys 1940. La dictadura del general Franco no tenia gaires ingressos tributaris; i una part important del pressupost es destinava a la compra i producció d'armament per defensar-se d'una agressió estrangera. La construcció de la línia defensiva de búnquers a la frontera pirinenca -la coneguda línia P- és il·lustrativa del deliri d'aquells primers anys.

Les situació de l'exterior tampoc ajudava gaire el règim de Franco. Els seus aliats, les potències de l'Eix, lliuraven una Guerra que anava de mal borràs pels ells, particularment d'ençà de la invasió alemanya a la Unió Soviètica amb les desfetes del Sisè Exèrcit Alemany comandat pel general Von Paulus a la batalla de Stalingrad i a la batalla de Kursk.

La caiguda del teló d'acer, expressió brillant i gràfica encunyada per Winston Churchill, va constituir la garantia de la supervivència de la dictadura feixista del general Franco. La seva visceralitat anticomunista era la salvaguarda d'una intervenció estrangera per enderrocar la dictadura i implantar un règim democràtic. La inestabilitat del sud d'Europa, amb una gran efervescència dels partits comunistes, aconsellava el manteniment de la règim franquista. Es consentia la continuïtat de la dictadura, que restava aïllada. L'any 1946 es va denegar la seva adhesió a l'Organització de les Nacions Unides.

A la segona meitat de la dècada del 1940, en el període comprès entre el 1945 i el 1950 la reconstrucció és molt lenta. Les penalitat de la població van ser en part esmorteïdes per les matèries primeres importades d'Argentina per obra i gràcia del dictador Juan Domingo Peron.

Tot canvia l'any 1953. L'any de la signatura del Concordat amb la Santa Seu, que consagra un paper preeminent per l'església catòlica, i d'un tractat de cooperació amb els Estats Units, en virtut del qual en compensació per l'ús de bases militars per l'exèrcit nord-americà la dictadura franquista rebia un important ajut econòmic. S'importen béns dels Estats Units i la reconstrucció del país s'impulsa. També es celebren acords comercials amb d'altres països com França i el Regne Unit. Hi ha maquinària i capacitat tecnològica per impulsar l'execució de grans obres públiques, un capítol en què hi destaquen la construcció d'embassaments i de centrals hidroelèctriques.

En l'extraordinari arxiu de la Fundació Endesa sobre el llegat fotogràfic de les principals empreses hidroelèctriques catalanes -Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA), coneguda popularment com la Canadenca, l'Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA (ENHER) i Hidroelèctrica de Catalunya SA- hi hem trobat les fotografies d'un transport especial que combina l'ús del camió i el tren.

Aquest transport correspon als anys del reconeixement internacional de la dictadura franquista -havia ingressat a l'Organitzacions de les Nacions Unides l'any 1955 a redós dels efectes de la Guerra Freda- en què l'assistència prestada pels Estats Units incloïa la importació de camions destinats al transport especial:

Les coses, a l'Espanya franquista, canviaren de debò l'any 1960, amb els efectes del Pla d'Estabilització Econòmic. Del 1939 al 1959 foren vint anys de misèria i patiment. En canvi els països europeus sota la influència nord-americana i receptors de l'ajut del Pla Marshall per la reconstrucció, que va beneficiar principalment el Regne Unit i França, recuperaren en pocs anys la seva capacitat industrial i el benestar i nivell de vida dels seus ciutadans. Espanya va ser-ne exclosa. El preu de patir una dictadura feixista, tolerada pels Estats Units.

Els autos d'ENHER (III).

ENHER també disposava d'una petita flota d'autos al servei del personal d'alta direcció, enginyers, directius i apoderats. En la dècada dels anys 1940, aquests autos eren molt senzills. Majorment, cotxes de la casa Ford que havien sobreviscut a la guerra civil de l'any 1936-1939.

La senzillera d'aquests vehicles, alguns fins i tot rònecs, d'una empresa pública de la importància d'ENHER, palesa la precarietat de mitjans materials i l'extrema pobresa del país en els anys 1940. Aquesta pobresa s'allargarà, més esmorteïda, durant la següent dècada. La llarga i ombrívola postguerra es superarà finalment l'any 1959 amb l'aprovació del Pla d'estabilització econòmica, imprescindible per a evitar el col·lapse i fallida imminent del país.

El primer auto era un Ford matriculat a Mallorca:




Un altre Ford amb matrícula B-30563:




Un Ford amb matrícula B-33850:

ENHER també tenia un Ford amb matrícula B-35924. Aquest auto va patir un accident el mes d'agost de l'any 1950:

Un altre Ford amb matrícula B-39060:

Als anys 1940 s'amplia la flota d'autos amb la compra de tres cotxes de fabricació anglesa. Un Vauxhall amb matrícula B-76266:

Un Standard amb matrícula B-77371:

I un bonic Austin amb matrícula B-77561. La compra d'aquest auto representa un salt qualitatiu en quant als vehicles:

Continuarà.

La central elèctrica d'ENHER a Senet: llur construcció i transport de maquinària (i II).

La segona i darrera crònica sobre la central elèctrica de Senet s'inicia amb amb una fotografia datada el 15 de setembre de 1951. La maquinària per a generar electricitat ja està instal·lada i la central està gairebé enllestida per a produir energia.

Tres fotografies de la central de Senet el maig del 1952:

Dues fotografies preses el setembre del 1952 de la caseta transformadora i el pla inclinat:

La central de Senet el març del 1953:

Dues fotografies de l'interior de la central de Senet l'octubre de 1960:

Volem agraïr als conservadors d'ENDESA l'amabilitat per a difondre aquestes fotografies en aquest bloc.