Presentació dels nous camions de l'Ajuntament de Barcelona per la recollida de la brossa el 2 d'abril de 1964.

La plaça de Sant Jaume de Barcelona, que acull el Palau de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, dos edificis que estan davant per davant, i que fou testimoni de fets transcendentals en la història de Catalunya i d'Espanya en el segle XX com la proclamació de la República Catalana el 14 d'abril de 1931 a càrrec d'en Francesc Macià, els Fets del 6 d'octubre de 1934 que el general Domènec Batet resolgué eficaçment, preludi de la Guerra Civil, o la mítica frase "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí" que el president Tarradellas pronuncià des del balcó del palau de la Generalitat de Catalunya tot just arribat de l'exili, tingué lloc la presentació el dia 2 d'abril de 1964 dels nous camions adquirits per l'Ajuntament de Barcelona per la recollida de la brossa.

Una renglera de camions disposada en files fou estacionat davant de l'Ajuntament de Barcelona per la presentació oficial dels nous vehicles adquirits per l'Ajuntament per atendre eficaçment el servei de neteja de la ciutat, la població de la qual creixia vertiginosament per l'arribada de gent procedent majorment del sud d'Espanya a la recerca d'un futur millor per ells i els seus fills. Eren camions Sava fabricats a Valladolid, Pegaso Comet que havien sortit de la fàbrica de Barajas, a Madrid, i Ebros B45 produïts per Motor Ibérica SA a l'avinguda Icària de Barcelona:

Una curiositat interessant de la fotografia, en la nostra opinió, és el carro de recollida de la brossa tirat per un cavall captat al fons de la imatge i que enfilava parsimoniosament el carrer del Bisbe. Els camions que l'Ajuntament de Barcelona exposà la primavera de 1962 a la plaça de Sant Jaume davant de la indiferència de la població, més preocupada en treballar i guanyar-se les garrofes, substituïen els vells carros de recollida de les deixalles. Amb l'augment demogràfic de Barcelona i les ciutats veïnes era insostenible cobrir el servei de recollida de residus, que afectava la higiene i salut dels barcelonins i passavolants, amb uns carros devastats i decrèpits.

L'ocupació de Barcelona per l'exèrcit feixista del general Franco el 26 de gener de 1939 i la seva victòria en la Guerra Civil Espanyola causà l'extinció de la Generalitat de Catalunya, una institució fundada l'any 1359. Des del 1939 el Palau de la Generalitat de Catalunya acollí la Diputació de Barcelona. El 29 de setembre de 1977, o sigui, un any abans de la promulgació de la Constitució Espanyola el desembre de 1978, es restablí provisionalment la Generalitat de Catalunya. 

Els anys 1960 Barcelona recuperava la normalitat després d'una postguerra que es dilatà més de vint anys. L'exclusió d'Espanya del programa d'ajuts del Pla Marshall tingué greus conseqüències en les activitats ordinàries de la vida quotidiana dels espanyols, catalans inclosos.

El Pegaso 3041 de Llenyes i carbons J. Carreras de la ciutat de Girona.

Per guanyar quota de mercat ENASA va produir al començament camions per transports generals. Els primers models eren vehicles polivalents malgrat llur concepció per transitar per carretera. La poca oferta que hi havia aquells anys de models nous i la impossibilitat d'importar camions de l'estranger propiciava que els Pegasos cobrissin labors forestals i treballs d'obres públiques.  

A mitjans dels anys 1960, i per la ferotge competència que Barreiros planteja a Pegaso, els responsables de ENASA decideixen de produir una gamma de camions destinada a atendre el gremi  dels constructors i les empreses d'obres públiques. Sorgeixen els dúmpers. Paral·lelament van desenvolupar una gamma de camions 4x4 per a labors específiques. Els cossos de bombers van adquirir molts Pegasos 3041, un camió de poc tonatge dotat amb la cabina del Comet i d'una gran aptitud per transitar per tota mena de terrenys. Alguns d'aquests camions, pocs, els compraren particulars i empreses. 

N'és una mostra de la fiabilitat d'aquests camions el fet que transcorreguts més de trenta anys del cessament de la seva fabricació, encara algunes unitats estiguin en actiu. Disposaven d'un motor dièsel d'acreditada eficàcia. Fins no fa gaires anys, el cos de bombers de la Generalitat de Catalunya en tenia una bona flota. Amb la renovació del parc mòbil, alguns han anat a parar a les agrupacions de voluntaris de defensa forestal que hi ha escampades pel país.   

A finals d'agost, de tornada d'un dia de compres a Andorra la Vella, una obligació pròpia de qualsevol relació matrimonial que imposa la respectiva dona, vàrem tenir ocasió de fotografiar un camió Pegaso 3041 equipat amb un bolquet. Aquest camió, que té tracció a les quatre rodes, és d'una empresa d'obres públiques de La Molina que treballa principalment en el manteniment de les pistes d'esquí d'aquests vessants. El camió, que arrenca i funciona, com s'aprecia en les fotografies no està en actiu. Volem agrair l'amabilitat amb què varen tractar-nos els treballadors de l'empresa. 

El Pegaso aparcat al costat d'unes màquines d'obra pública a La Molina: 

Detall del mecanisme de tracció que munta aquest model produït per Pegaso:

El Pegaso 3041 que conserva aquesta empresa d'obres públiques de la Cerdanya va fer-me present un altre Pegaso 3041, encara en actiu, d'un transportista de Girona, el senyor Carreras, dedicat a traginar llenyes i carbons. 

Els antics transportistes gironins, tots ells jubilats, recorden quan el senyor Carreras -que sempre s'ha dedicat a anar a bosc i traginar llenya- va començar amb un camió nord-americà reconstruït com bonament es podia aquells anys. Era un Ford o un Chevrolet, de morro, amb diferencial Timken i apedaçat de pertot arreu amb peces diverses. En aquells anys el costum era de proveir-se de peces de tota classe als ferrovellers de Perpinyà i dels pobles del voltant. La capital del Rosselló no és pas gaire lluny de Girona. I els ferrovellers rossellonesos tenien moltes peces de vehicles nord-americans procedents de la Segona Guerra Mundial i del Pla Marshall. 

Després d'aquest camió, el senyor Carreras va comprar el primer Pegaso, un 1100, que muntava un motor de quatre cilindres. Per recollir la llenya del bosc va instal·lar-l'hi una grua. El Pegaso 1100, un camió molt sorollós i poc potent, va substituir-lo per un Pegaso 3041 que conserva immaculadament; la grua és la mateixa que muntava el Pegaso 1100.

Fotografies del Pegaso 3041 del senyor Carreras:

El senyor Carreras és molt pulcre. Si el camió rep un petit cop o bony, d'immediat el porta al taller Auto Rallye de Sarrià de Ter per reparar-li la planxa i repassar-li les lletres de la porta a mà amb pinzell. 

El senyor Carreras havia tingut un magatzem al barri de Vista Alegre de Girona, a tocar de l'antic camp de Futbol del Girona. Avui dia disposa d'un magatzem de carbó al barri de Campdorà. Li porten el carbó amb camions tràilers i ell el reparteix entre els seus clients amb el seu Pegaso 3041, un vehicle que mereix ser conservat.

Transports Especials a finals dels anys 1950: la lenta reconstrucció del país.

Francisco Franco volia una victòria total que passava per l'anihilació completa de l'enemic. Podia haver acabat la guerra l'any 1938. Amb l'ofensiva de l'exèrcit feixista el març i l'abril del 1938 a l'Ebre i el Segre van arribar al Mediterrani, aïllaren Catalunya de la resta del territori republicà i ocuparen la ciutat de Lleida. Podien avançar lliurement cap a Barcelona aprofitant la fugida de l'exèrcit republicà. Però conscient que tenia la guerra guanyada, Franco va aturar l'ofensiva permetent la reorganització de l'exèrcit republicà que va llançar l'ofensiva de la batalla de l'Ebre, una carnisseria humana espantosa. Una lluita inútil que va delmà una generació sencera de joves. La destrucció completa de l'enemic li garantia a Franco la plena consolidació de la seva dictadura.   

L'any 1939, acabada la Guerra Civil, no es podia fer res pels morts i desapareguts; poc pels mutilats, empresonats i exiliats. Solament plorar i pregar per la seva absència i dissort. Aleshores començava la lluita diària per proveir-se de les necessitats bàsiques; una mica de menjar, de pèssima qualitat i car, sovint adquirit al mercat negre, per alimentar la família; roba i llenya per escalfar-se i cuinar; aigua corrent per la higiene corporal. Tampoc hi havia medecines. Persones malaltes per les penúries causades per la guerra i la postguerra van morir per una deficient o nul·la atenció mèdica. Les famílies acomodades podien disposar de medicaments procedents de l'estranger i adquirides d'amagat. Però aquesta possibilitat era inabastable a les famílies treballadores i les arruïnades pel conflicte que no tenien diners per adquirir les medicines.  

La primavera del 1939 s'imposava la reconstrucció d'un país completament devastat. La devastació havia afectat amb més intensitat els territoris que s'havien mantingut fidels al govern de la II República; havien patit els bombardeigs indiscriminats de l'aviació italiana i alemanya, l'ajut de les quals als sollevats va ser determinant per la seva victòria a la Guerra Civil. El material bèl·lic procedent d'Alemanya i Itàlia, juntament amb la desorganització de l'exèrcit republicà, constituït en milícies, va permetre a l'exèrcit revoltat una ràpida ocupació del territori en els primers mesos de la Guerra Civil. Consolidada la posició, la Guerra Civil va ser una guerra de desgast per l'exèrcit republicà. 

La destrucció causada per la Guerra Civil era completa. Ciutats, infraestructures i fàbriques van ser l'objectiu de l'aviació alemanya i italiana que perfeccionava coneixements de gran utilitat i eficàcia de cara a la Segona Guerra Mundial. Al port de Barcelona hi havia vaixells de tota mena i condició enfonsats. Línies de tren destruïdes. Ponts dinamitats i carreteres malmeses.

La reconstrucció del país era un treball titànic en què van ser destinats presoners de guerra, que van patir un tracte inhumà. Sort n'hi va haver que no es va dur a terme la destrucció de la indústria de Bilbao, evitada per l'actuació de nacionalistes bascs, i de la ciutat de Barcelona, aturada per la decidida actuació d'en Miquel Serra i Pàmies, un reusenc militant del PSUC, abans que la ciutat l'ocupés l'exèrcit sediciós. 

Els treballs de reconstrucció van ser molt magres a la primera meitat dels anys 1940. La dictadura del general Franco no tenia gaires ingressos tributaris; i una part important del pressupost es destinava a la compra i producció d'armament per defensar-se d'una agressió estrangera. La construcció de la línia defensiva de búnquers a la frontera pirinenca -la coneguda línia P- és il·lustrativa del deliri d'aquells primers anys.

Les situació de l'exterior tampoc ajudava gaire el règim de Franco. Els seus aliats, les potències de l'Eix, lliuraven una Guerra que anava de mal borràs pels ells, particularment d'ençà de la invasió alemanya a la Unió Soviètica amb les desfetes del Sisè Exèrcit Alemany comandat pel general Von Paulus a la batalla de Stalingrad i a la batalla de Kursk.

La caiguda del teló d'acer, expressió brillant i gràfica encunyada per Winston Churchill, va constituir la garantia de la supervivència de la dictadura feixista del general Franco. La seva visceralitat anticomunista era la salvaguarda d'una intervenció estrangera per enderrocar la dictadura i implantar un règim democràtic. La inestabilitat del sud d'Europa, amb una gran efervescència dels partits comunistes, aconsellava el manteniment de la règim franquista. Es consentia la continuïtat de la dictadura, que restava aïllada. L'any 1946 es va denegar la seva adhesió a l'Organització de les Nacions Unides.

A la segona meitat de la dècada del 1940, en el període comprès entre el 1945 i el 1950 la reconstrucció és molt lenta. Les penalitat de la població van ser en part esmorteïdes per les matèries primeres importades d'Argentina per obra i gràcia del dictador Juan Domingo Peron.

Tot canvia l'any 1953. L'any de la signatura del Concordat amb la Santa Seu, que consagra un paper preeminent per l'església catòlica, i d'un tractat de cooperació amb els Estats Units, en virtut del qual en compensació per l'ús de bases militars per l'exèrcit nord-americà la dictadura franquista rebia un important ajut econòmic. S'importen béns dels Estats Units i la reconstrucció del país s'impulsa. També es celebren acords comercials amb d'altres països com França i el Regne Unit. Hi ha maquinària i capacitat tecnològica per impulsar l'execució de grans obres públiques, un capítol en què hi destaquen la construcció d'embassaments i de centrals hidroelèctriques.

En l'extraordinari arxiu de la Fundació Endesa sobre el llegat fotogràfic de les principals empreses hidroelèctriques catalanes -Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA), coneguda popularment com la Canadenca, l'Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA (ENHER) i Hidroelèctrica de Catalunya SA- hi hem trobat les fotografies d'un transport especial que combina l'ús del camió i el tren.

Aquest transport correspon als anys del reconeixement internacional de la dictadura franquista -havia ingressat a l'Organitzacions de les Nacions Unides l'any 1955 a redós dels efectes de la Guerra Freda- en què l'assistència prestada pels Estats Units incloïa la importació de camions destinats al transport especial:

Les coses, a l'Espanya franquista, canviaren de debò l'any 1960, amb els efectes del Pla d'Estabilització Econòmic. Del 1939 al 1959 foren vint anys de misèria i patiment. En canvi els països europeus sota la influència nord-americana i receptors de l'ajut del Pla Marshall per la reconstrucció, que va beneficiar principalment el Regne Unit i França, recuperaren en pocs anys la seva capacitat industrial i el benestar i nivell de vida dels seus ciutadans. Espanya va ser-ne exclosa. El preu de patir una dictadura feixista, tolerada pels Estats Units.