Un camió Nazar B de 7 tones en un poble de Jaén (Andalusia).

En un web de compravenda de vehicles d'ocasió fou publicat fa uns mesos l'anunci de la venda d'un camió Nazar B, primera sèrie amb els llums davanters verticals, de set tones, en un poble de Jaén. L'anunci, de contingut lacònic i sumari, només contenia dues fotografies del camió, captat frontalment, sense cap de lateral per apreciar-ne la caixa que munta. Amb la visió frontal de la cabina s'aprecien els retrovisors, rectangulars i de mida petita, i la clàssica visera que muntaven la major part de camions en els anys 1960. Igualment, el color verd de la cabina, tamisat per la pols acumulada, és l'original de fàbrica. Les dues fotografies del Nazar inserides en l'anunci:

Aparentment, d'acord amb les dues fotografies contingudes en l'anunci publicat en el referit web, la conservació del camió sembla correcta. I també s'infereix que els seus propietaris no han fet cap aportació personal que sovint desvirtua la gràcia del vehicle: es manté tal com fou matriculat, extrem que s'agraeix i demostra el bon gust dels amos. Llur matrícula és J-24626.

La popularitat de viseres per a furgonetes i camions era tal en la dècada de 1960 que alguns fabricats, com fou el cas de Industrias Metálicas Zacarias SL de Madrid, en feu publicitat en el diari madrileny ABC el dia 11 de juliol de 1962: 
 

El Nazar B de set tones de Jaén procedeix de la mateixa sèrie que la unitat que tingué una empresa asturiana que treballava en el transport del carbó, la fotografia del qual fou difosa temps enrere per la senyora Begoña Reigadas en el magnífic bloc que gestiona:

El Nazar de Jaén ben segur que és el model Super 7 Tones, impulsat amb un motor Perkins, el catàleg original del qual, propietat del senyor Àngel Vilar de La Bisbal d'Empordà, que en tingué un, fou difós a través d'aquest bloc fa temps:

El catàleg que el senyor Vilar conserva del camió Nazar Super 7 Tm consigna expressament que el concessionari oficial a la ciutat de Girona es trobava al carrer Lorenzana 45, on hi havia l'exposició de vehicles, en el cor de la ciutat.

De camions Nazar B amb llums verticals hi ha constància d'una unitat conservada, que feia treballs forestals, en un poble de la província de Conca:

Per desgràcia, la unitat que tenia l'autoescola Portalés de Benetússer, a l'Horta Sud, per a la formació de conductors professionals, un Nazar B equipat amb una cinquena roda per arrossegar semiremolcs, fotografiada en un solar en un afeccionat valencià, desaparegué fa uns quants anys:

Un altre camió produït en la dècada de 1960 per un fabricant espanyol petit que ara surt a la llum. De ben segur que no en serà pas l'últim. Cal tenir paciència i estar a l'aguait.

Trobada amb en Sergio Lucena i el senyor Xavier Castells a Barcelona.

Fa un dies ens trucà en Sergio Lucena, mecànic professional i abrandat entusiasta dels vehicles, particularment dels camions espanyols, amb Pegaso al capdavant, per comunicar-nos que s'estaria uns dies a Barcelona per atendre unes gestions personals. Aprofitant l'avinentesa aquest matí ens hem trobat al barri del Bon Pastor de Barcelona, davant per davant de la nau on el senyor Xavier Castells tanca llur camió Nazar B. Atès que l'hora convinguda era a dos quarts de deu del matí hem hagut de matinejar. A les set del matí hem marxat de Roses. 

A dos quart de deu del matí, amb puntualitat suïssa, han aparegut en Sergio a bord del seu cotxe i el senyor Castells damunt d'una moderna, funcional i sostenible bicicleta elèctrica. En lloc d'esmorzar en qualsevol bar dels polígons industrials que envolten la ciutat de Barcelona, a bord del Nazar B, els senyors Castells i Lucena han penetrat fins al centre de la ciutat. Concretament han estacionat el camionet Nazar en un dels dos xamfrans que hi ha a la intersecció dels carrers de Còrsega i Girona, just a la partió del senyorívol, elegant i distingit Eixample dret i l'antiga vila de Santa Maria de Gràcia, menestral i bigarrada. 

La concentració de mirades i interès que el Nazar suscita al seu pas s'ha materialitzat aquest matí amb una coneixença inesperada i ben profitosa. Tot just aparcat el vehicle, ha aparegut el senyor Pere González Esquerdo, un altre apassionat de la marca saragossana des que, de vailet, descobrí en un quadern escolar que l'orde dels religiosos que gestionaven el col·legi Sagrada Família del barri de l'Eixample de Barcelona, establiment desaparegut, havia enviat un camió Nazar a l'Alt Volta. El disseny del vehicle enviat a l'Àfrica el captivà. El senyor González és l'autor de les fotografies dels autobusos urbans Nazar que Blanes tingué en els anys 1960 i 1970 disponibles a la xarxa. També retratà dos camions Nazar a Lloret de Mar i a La Bisbal d'Empordà.

L'aparició del Nazar B li ha causat una gran impressió al senyor González car trobar-se un dissabte qualsevol d'hivern en un xamfrà de l'Eixample de Barcelona un vehicle d'aquesta marca és quelcom inimaginable. Poc pensava ell que n'hi hagués cap de restaurat ben proper a casa seva. Ja se sap que en el pot petit hi ha la bona confitura.

Els senyors Xavier Castells i Pere González xerrant sobre el Nazar restaurat:

El Nazar s'adiu amb l'arquitectura present en aquest espai de Barcelona que marca els límits dels barris de l'Eixample dret i Santa Maria de Gràcia:

Acomiadats del senyor González hem esmorzat a la pastisseria Mas del carrer Còrsega de la manera suau i distesa que practiquen els dissabtes al matí les classes acomodades que resideixen a la dreta de l'Eixample de Barcelona com a primera activitat del cap de setmana, activitat que acompanyen amb la lectura de La Vanguardia, el diari dels Godó, cada dia que passa més aïllat de la realitat social del país. El senyor Castells ha botzinat atès que ell s'estima més els esmorzars copiosos amb la llesca d'embotits i un bon vi, propis del rerepaís, i que s'estilen poc al centre Barcelona. 

Completat l'esmorzar era el moment de fer un tomb pels llocs més emblemàtics que distingeixen i singularitzen Barcelona. La muntanya de Montjuïc, el Tibidabo, la Sagrada Família d'en Gaudí, el port. Per aquesta labor el motor Perkins que acull el Nazar és imbatible.

Un altre afeccionat de la marca del  lleó dret abraça el senyor Castells en una mostra d'agraïment per la difusió que ha fet per internet d'aquesta empresa desapareguda fa més de cinquanta anys.

El senyor Castells i en Sergio Lucena abans d'encabir-se dins la cabina del Nazar per visitar Barcelona a bord d'un vehicle tan inusitat:

A finals d'aquest mes és previst la publicació a la revista Solo Camión d'un reportatge del Nazar del senyor Castells. No badeu. Els afeccionats a aquesta marca agraïm l'esforç d'alguns pocs col·leccionistes de camions, com és el cas del senyor Castells, en recuperar i restaurar les poques unitats que s'han conservat fins els nostres dies.

La construcció dels vagons del tren petit de Palamós per en Josep Vert i llur transport.

A la segona meitat del segle XIX es van inaugurar quatre línies fèrries de trens de via estreta que enllaçaven Girona, la capital, amb Olot, Banyoles, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. Aquests trens, coneguts amb el nom de carrilets, van ser molt populars a la primera meitat del segle XX. Eren trens mixtos que arrossegaven vagons destinats per passatgers i de càrrega. El poc manteniment i la competència de les línies regulars de viatgers per carretera i dels transports de mercaderies en camions van causar el seu tancament en la dècada del 1950 i 1960.

El tren de Girona fins a Olot, tancat l'any 1969, passava per Salt, Bescanó, Bonmatí, Anglès, La Cellera del Ter, El Pasteral, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols i les Preses. El carrilet de Girona a Sant Feliu de Guíxols, també tancat el 1969, discorria per Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera, Font Picant, Santa Cristina, Castell d'Aro i S'Agaró. 

Les línies de Girona a Palamós i Banyoles, tancades l'any 1956, sortien de Girona i al barri del Pont Major es bifurcaven: la de Banyoles, coneguda com el tren pinxo, passava per Sarrià de Ter, Cornellà de Terri i Mata; i la de Palamós, discorria per Campdorà, Celrà, Bordils, Sant Joan de Mollet, Flaçà, La Pera-Púbol-Rupià, Corçà, La Bisbal d'Empordà, Vullpellac, Sant Climent de Peralta, Torrent, Llofriu, Palafrugell, Mont-Ras i Vall-llogrega.

Cal afegir-hi el cremallera de Núria, a la comarca del Ripollès, inaugurat a finals de l'any 1930, un camí de ferro d'alta muntanya que connectava Ribes de Freser, un acreditat lloc d'estiueig amb balnearis per a prendre les aigües, amb el santuari de Núria passant per Queralbs. El cremallera avui dia forma part de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Una de les causes de la construcció d'aquests trenets de via estreta, d'iniciativa i capital privat, era la necessitat dels industrials de poder transportistes les mercaderies que produïen. Procuraven de pal·liar la deficient xarxa de carreteres de Catalunya en el segle XIX. Els industrials tèxtils d'Olot, Anglès i Bonmatí necessitaven garantir el proveïment de matèria primera i transportar el producte acabat; i els productors de taps de suro de Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Cassà de la Selva havien de transportar el producte elaborat.

Espanya, un país completament empobrit i decadent incapaç d'incorporar-se als progressos de la resta de països europeus més moderns -la il·lustració, la separació de poders, el liberalisme econòmic, la revolució industrial- perdia les darreres colònies d'ultramar i, per causa d'una administració pública corrupta i ineficaç, disposava de poques carreteres i les que s'havien construït, a imatge de la centralista i jacobina França, disposaven d'una estructura radial que gravitava sobre Madrid.

La planificació de camins entorn de Madrid va ser impulsada pels Borbons d'ençà del 1705. I s'ha mantingut fins els nostres dies amb un menyspreu absolut de criteris de rendibilitat econòmica i racionalitat en les comunicacions, ja contemplats pels romans quan van executar les vies i calçades i que va mantenir-se fins a la dinastia dels Àustries. Els criteris de planificació de les infraestructures a Espanya, basada en criteris estrictament polítics, i la visió històrica de la planificació de carreteres, està admirablement tractat en el llibre del catedràtic Germà Bel Espanya, Capital París.

El primer tram del carrilet o tren petit -per comparació amb el tren gros de Girona a Figueres- que enllaçava Girona amb Palamós es va inaugurar l'any 1887. La línia va arribar a Girona l'any 1921. Amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, el tren va ser col·lectivitzat. L'any 1938 va produir-se un accident terrible quan el carrilet va xocar amb un camió cisterna ple de combustible provocant un incendi que va afectar el tren i el camió i que va causar quinze morts. 

Acabada la Guerra Civil Espanyola, el 1 d'abril de 1939, les instal·lacions i material del carrilet de Palamós estaven completament devastats. En els tres anys de conflicte bèl·lic no s'havia pas renovat les instal·lacions i la maquinària, les quals, havien patit els bombardeigs de l'aviació feixista i voladures de l'exèrcit republicà en llur retirada l'hivern del 1939. Per aquest motiu va ser incorporat a l'organisme públic Explotació de Ferrocarrils per l'Estat (EFE), que, l'any 1941, amb la creació de RENFE (Xarxa Nacional dels Ferrocarrils Espanyols) va centrar el seu àmbit d'actuació en els trens de via estreta. 

Executades les obres necessàries, el carrilet de Girona a Palamós va tornar a funcionar el 24 de juny de 1942. I la línia de Girona a Banyoles va reiniciar el servei l'any 1945. Déu n'hi do del temps que van trigar en tornar a prestar el servei. Més de tres anys pel tren petit de Palamós i sis anys pel carrilet de Banyoles.

En l'arxiu del senyor Vert es conserven les fotografies del transport d'uns vagons nous per viatgers del tren petit de Palamós a Girona. La carrosseria d'aquests vagons va construir-les el senyor Vert en el seu taller del carrer Figueres de Torroella de Montgrí. Fotografies dels vagons per a passatgers del tren petit de Palamós construïdes per Carrosseries Vert: 

Interior d'aquest vagó per a passatgers:

En el transport d'aquests vagons van participar-hi dos transportistes de la comarca del Baix Empordà. L'un, TRANSPORTS JOSEP BALAGUER de La Bisbal d'Empordà, va transportar un vagó amb un camió Ford equipat amb un motor de benzina de de vuit cilindres en V: 

Casualment, el primer transport que va realitzar aquest Ford va ser el vagó que carregava des del taller de Carrosseries Vert, a Torroella de Montgrí, fins a les instal·lacions del carrilet. L'empresa TRANSPORTS BALAGUER va ser fundada per en Josep Balaguer a principis dels anys 1930 amb la compra d'un camió per a transports generals. Atès que el negoci del transport rutllava prou bé s'hi va incorporar llur germà Vicenç.

Poc a poc, per atendre els transports sol·licitats en Josep i en Vicenç Balaguer van comprar més camions. El juliol de 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, Transports Balaguer tenia 3 camions GMC i dos camions Ford, que els hi foren requisats pel Comitè local. Sort en van tenir que aquests cinc camions van ser abandonats per l'exèrcit republicà en llur retirada cap a la frontera els mesos de gener i febrer de 1939, sent recuperats per la família Balaguer. No va creuar pas la frontera.

Cap a l'any 1940, es va autoritzar per l'Estat la importació des d'Alemanya d'uns camions Ford que muntaven uns motors de benzina de vuit cilindres que consumia trenta litres als cent quilòmetres. Els germans Balaguer se'ls hi va adjudicar pel ministeri un d'aquests camions Ford, retratar amb un dels vagons del tren petit de Palamós.

L'altre transportista que va transportar també vagons per a passatgers construïts per en Josep Vert va ser la família Esquena de Torroella de Montgrí. Propietaris de la farinera de Torroella, tenien un camió Ford amb un gasogen per al repartiment dels sacs de farina. En la dècada dels anys 1940, que hi havia molt pocs camions, feien transports generals amb el Ford. En aquesta ocasió, la càrrega era singular:

 

Agraïm al senyor Miquel Graells la informació sobre la construcció d'aquests vagons de fusta del carrilet de Palamós a càrrec del senyor Vert. Ell recorda de ben petit com els construïen aquests vagons a Torroella de Montgrí.

L'accident d'un autocar Hispano Suiza de SARFA en el pas a nivell de Campdorà del carrilet de Girona a Palamós el 24 d'octubre de 1942.

Transcorregut tres any i mig de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola i dos anys i mig de les greus inundacions que van afectar principalment les conques dels rius que desemboquen a la costa gironina i del Rosselló, que van provocar nombroses víctimes mortals i danys materials, a Campdorà, un antic poble limítrof al barri del Pont Major de Girona, municipi al qual fou annexionat l'any 1975, va ocórrer un greu accident entre el tren gros de Girona a Figueres i un autocar de la companyia SARFA.

El pas a nivell del tren de Girona a Figueres, a Campdorà, era confiat a dues dones que es cuidaven d'obrir i tancar la barrera per regular el trànsit entre els vehicles que circulaven per la carretera general de Girona cap a La Bisbal d'Empordà i Palamós i el tren gros. 

El 24 d'octubre de 1942 un autobús Hispano Suiza de la companyia SARFA que cobria la línia de Palamós a Flaçà va creuar el pas a nivell de Campdorà amb la barrera oberta just en el moment en què el creuava el tren gros de Girona. L'autocar era conduït per en Narcís Bosch, en Ciset, veí del barri del Pont Major, conductor de l'empresa Sarfa. Aquest accident, que va causar un gran impacte aleshores, va causar diversos morts i ferits de diversa consideració. Com s'aprecia en les dues fotografies conservades en l'arxiu del senyor Josep Vert, l'òmnibus Hispano Suiza va quedar completament trinxat:
:

Malgrat que aquest autocar va quedar absolutament capolat arran d'aquest accident, en aquells anys que s'aprofitava tot, fins el darrer cargol, per l'estat de necessitat en què es vivia per causa dels tres anys de Guerra Civil, segurament que va ser completament refet i reconstruït. Hi havia bons mecànics i planxistes per poder construir-li una nova carrosseria de fusta a aquest autocar Hispano Suiza i reparar-li les peces mecàniques trencades. Qüestió completament diferent és qui va assumir el cost de la reparació dels danys causats a l'autocar i al carrilet.

Per Girona i els pobles de l'entorn el tren de Girona a Figueres se'l coneix com el tren gros per comparació amb el tren petit o carrilet de Girona a Palamós, una via fèrria estreta que passava pel Pont Major, Bordils, Flaçà, La Bisbal d'Empordà, Torrent, Llofriu i Palafrugell, i que en Josep Pla cita en El Quadern Gris. A La Bisbal d'Empordà, la gent gran del carrilet desaparegut l'any 1956 encara en diuen el tren petit.

L'arxiu del senyor Josep Vert ens permet de recuperar un greu accident ocorregut aquells anys de la fam, la por i la repressió, i que va tenir molt de ressò a la ciutat de Girona i pertot els pobles de les comarques gironines. Agraïm igualment la informació facilitada pel senyor Martirià Brugada del Terri i Joan Mercader sobre les causes d'aquest accident.

Carrosseries construïdes per en Josep Vert i Planas de Torroella de Montgrí (I).

Catalunya és un país de carreters i carrossers. Aquesta activitat s'insereix dins de la més ample d'oficis i gremis que es van desenvolupar a la baixa Edat Mitjana amb una notable producció de bens de tota classe que inclou la construcció de vaixells a les drassanes i també d'armes, una part significativa de la qual s'exportava a d'altres països europeus, i que va culminar amb la revolució industrial a Catalunya que palesa la capacitat d'adaptar-se al canvi tecnològic operat per la invenció de la màquina de vapor i llur aplicació a la indústria. Aquesta revolució industrial, realitzada en un context molt advers, va ser possible per la mentalitat dels catalans, la capacitat d'estalvi i el capital acumulat, unes institucions jurídiques favorables i l'ofici i coneixements.

L'activitat de construcció de carros, carretes i tartanes, i la de bótes i bocois, també va experimentar un creixement amb la industrialització del país. S'havia de transportar els productes agrícoles i també les matèries primeres i acabades produïdes per la indústria. Llur importància es reforçava a Catalunya per la precarietat de la xarxa de vies de trens del país, provocat per l'endarreriment de l'estat espanyol respecte de la resta de països europeus que sí van modernitzar-se. França i Anglaterra en són l'exponent més clar. El primer tren construït a la Península Ibèrica l'any 1848, entre Barcelona i Mataró, va ser obra de la iniciativa privada. Avui dia, en canvi, l'estat espanyol s'ha passat de frenada amb la construcció de línies de Trens d'Alta Velocitat que no pot mantenir per la manca de viatgers. Un país que oscil·la en els extrems sense racionalitat ni planificació de cap mena.

La capacitat d'adaptar-se als nous canvis, reflex d'aquesta mentalitat oberta, dúctil i moderna característica dels catalans, la trobem en la família Vert, constructors de carros i tartanes a Torroella de Montgrí.

Amb la irrupció dels vehicles amb motor d'explosió que substituïa els vehicles de tracció animal, i que va tenir un gran desenvolupament a Catalunya amb marques de reconegut prestigi com la Hispano Suiza de Barcelona, la família Vert va simultaniejar la construcció de carros i tartanes amb les primeres carrosseries de fusta per òmnibus i les cabines i caixes per a camions.

Espigolant en l'arxiu fotogràfic del senyor Josep Vert, hi ha unes quantes fotografies d'autocars que visualitzen aquesta evolució en la construcció de carrosseries d'autocars. La primera fotografia és d'un òmnibus del Garatge Lopez de La Bisbal d'Empordà, construït sobre un xassís nord-americà, amb una carrosseria de fusta: 

Carrosseria construïda per encàrrec de l'orquestra La Principal de la Bisbal, amb una capacitat per a catorze persones:

Un autocar del Garatge Estació de La Bisbal d'Empordà amb un gasogen a la part posterior, un giny que va haver-se d'improvisar en la immediata postguerra pel poc carburant que hi havia disponible:

Una carrosseria construïda en els anys 1950 damunt d'un xassís molt més antic. Els anys 1940 i 1950 són els de la reconstrucció i dels invents de tota mena per poder disposar d'un vehicle: 

Una altre carrosseria d'aquells anys, obra del carrosser Vert, construïda amb gust i qualitat admirables malgrat els pocs mitjans disponibles aquells anys. Sort n'hi havia que Perpinyà, la capital del Rosselló, era a prop:

Un dels primers xassís Pegaso carrossats per en Josep Vert, propietat de l'empresa Sagalés, de Caldes de Montbui:

Tres targetes postals de carrosseries metàl·liques construïdes per l'empresa Carrosseries Vert sobre xassís Man i Pegaso:

Un bell i luxós autocar Pegaso amb carrosseria Vert, de principis dels anys 1960, amb línies arrodonides i espais oberts, encarregat per l'empresa Pujol i Pujol de Lloret de Mar per als transport dels primers turistes que descobrien la Costa Brava:

Un autocar Hino de l'empresa Transports Font carrosat per Vertmetal al taller de Girona:

Continuarà.