Fotografies d'autobusos i autocars arreplegades per en Josep Vert i Planas (XVII).

D'un gran interès són també les fotografies que l'arxiu del senyor Vert conté sobre les estacions d'autobusos. La primera fotografia és l'estació de Blanes amb els òmnibus estacionats esperant els viatgers que havien d'arribar en tren:

La major part dels cotxes allà estacionats eren construïts per la casa Hispano Suiza del barri de la Sagrera de Barcelona. Aquells enginyers catalans sabien perfectament allò que més convenia al transportista de país i projectaren un vehicle que donava satisfacció a llurs necessitats i, ensems, fort,  valent i dotat d'una gran aptitud per circular per les precàries i desateses carreteres del país. Trenta anys més tard, quan l'enginyer Ricart, també català i format a l'Alfa Romeo italiana, comandava el desenvolupament dels vehicles Pegaso, camions i autocars, no coneixia pas amb exactitud i certesa el vehicle que requeria el transportista local. D'aquest fet se'n derivà el desenvolupament i producció del camió Pegaso Z-207 Barajas, un vehicle demencial des de qualsevol punt de vista. Tan aviat com aparegué i es popularitzà el Pegaso Comet, llur successor, es produí una absoluta, completa esbandida de Pegasos Barajas. Les unitats que se n'han conservat són ben poques.

Imatge de l'antiga estació de França, a Girona. tot just construïda i envoltada d'horts:

Una moderna estació d'autobusos, amb les parades dels vehicles numerades, les sales d'espera, els serveis de bar, restaurant, etc. Un altre món. El primer vehicle, un autocar de la Sarfa:  

Continuarà.

L'accident d'un autocar Hispano Suiza de SARFA en el pas a nivell de Campdorà del carrilet de Girona a Palamós el 24 d'octubre de 1942.

Transcorregut tres any i mig de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola i dos anys i mig de les greus inundacions que van afectar principalment les conques dels rius que desemboquen a la costa gironina i del Rosselló, que van provocar nombroses víctimes mortals i danys materials, a Campdorà, un antic poble limítrof al barri del Pont Major de Girona, municipi al qual fou annexionat l'any 1975, va ocórrer un greu accident entre el tren gros de Girona a Figueres i un autocar de la companyia SARFA.

El pas a nivell del tren de Girona a Figueres, a Campdorà, era confiat a dues dones que es cuidaven d'obrir i tancar la barrera per regular el trànsit entre els vehicles que circulaven per la carretera general de Girona cap a La Bisbal d'Empordà i Palamós i el tren gros. 

El 24 d'octubre de 1942 un autobús Hispano Suiza de la companyia SARFA que cobria la línia de Palamós a Flaçà va creuar el pas a nivell de Campdorà amb la barrera oberta just en el moment en què el creuava el tren gros de Girona. L'autocar era conduït per en Narcís Bosch, en Ciset, veí del barri del Pont Major, conductor de l'empresa Sarfa. Aquest accident, que va causar un gran impacte aleshores, va causar diversos morts i ferits de diversa consideració. Com s'aprecia en les dues fotografies conservades en l'arxiu del senyor Josep Vert, l'òmnibus Hispano Suiza va quedar completament trinxat:
:

Malgrat que aquest autocar va quedar absolutament capolat arran d'aquest accident, en aquells anys que s'aprofitava tot, fins el darrer cargol, per l'estat de necessitat en què es vivia per causa dels tres anys de Guerra Civil, segurament que va ser completament refet i reconstruït. Hi havia bons mecànics i planxistes per poder construir-li una nova carrosseria de fusta a aquest autocar Hispano Suiza i reparar-li les peces mecàniques trencades. Qüestió completament diferent és qui va assumir el cost de la reparació dels danys causats a l'autocar i al carrilet.

Per Girona i els pobles de l'entorn el tren de Girona a Figueres se'l coneix com el tren gros per comparació amb el tren petit o carrilet de Girona a Palamós, una via fèrria estreta que passava pel Pont Major, Bordils, Flaçà, La Bisbal d'Empordà, Torrent, Llofriu i Palafrugell, i que en Josep Pla cita en El Quadern Gris. A La Bisbal d'Empordà, la gent gran del carrilet desaparegut l'any 1956 encara en diuen el tren petit.

L'arxiu del senyor Josep Vert ens permet de recuperar un greu accident ocorregut aquells anys de la fam, la por i la repressió, i que va tenir molt de ressò a la ciutat de Girona i pertot els pobles de les comarques gironines. Agraïm igualment la informació facilitada pel senyor Martirià Brugada del Terri i Joan Mercader sobre les causes d'aquest accident.

La Montdela: el servei urbà de Sant Feliu de Guíxols que prestava la família Taberner Chavarria.

El passat 15 de setembre de 2012, dissabte, amb els senyors Joan Brugués i Miquel Patinyo vàrem fer cap a Sant Feliu de Guíxols, on ens esperava en Josep Taberner i Chavarria. El dia, un dels darrers de l'estiu, era molt agradable.

En Miquel Patinyo i en Josep Taberner són bons amics de fa una colla d’anys. I parlar dels Taberner a Sant Feliu de Guíxols remet d’immediat a la Montdela, la popular empresa dels autobusos urbans i la jardinera estiuenca. D'esquerra a dreta, en Joan Brugués, en Josep Taberner i en Miquel Patinyo fotografiats a la platja de Sant Pol de Sant Feliu de Guíxols; al fons, l’exclusiva urbanització de S’Agaró:

Asseguts a la terrassa d’un bar del passeig marítim de Sant Feliu de Guíxols, en Josep Taberner i Chavarria va explicar-nos la història de l’empresa familiar de transports. Els orígens de la Montdela és el senyor Ramon Chavarria i Pons, nascut a Sant Feliu de Guíxols. L’any 1910 tenia una petita empresa de transports, amb una carreta i un cavall, que traginava fardells de suro per les empreses sureres de Sant Feliu de Guíxols que produïen taps per ampolles.

A principis dels anys 1930, en Ramon Chavarria anava a bosc amb un cavall i el mul per traginar carbó. Als boscos, cal precisar, no hi entraven pas els carros. Per aquest motiu, la casa d’en Ramon Chavarria era coneguda com Can Carboner. També transportaven suro amb clova, acabat d’arrencar dels surers, amb el cavall i el mul. I els residus del suro, els taps elaborats i els fardells de suro també eren transportats per en Ramon Chavarria. En aquells anys, els principals transportistes eren Can Massa i en Sabater.

A la dècada del 1940 i 1950, el transport de suro –tant els fardells com els taps produïts- es realitzava en carros i cavalls perquè les fàbriques eren al centre de Sant Feliu de Guíxols, en carrers estrets que impedien la circulació dels camions.

Als anys 1950 es va incorporar al negoci en Pere Taberner i Bretcha, taper d’ofici i gendre d’en Ramon Chavarria. En Pere Taberner, un home d’empenta i amb una visió precisa del negoci, era conscient de la importància del turisme a la Costa Brava, tot just a les beceroles, i les conseqüències que se’n derivarien. Va sol·licitar i obtenir de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols la concessió d’un carrilet turístic a l’estiu. Sant Feliu de Guíxols a la segona meitat dels anys 1960 (arxiu municipal): 

En Pere Taberner, per mediació de l'Agustí Boix, un mecànic de Palamós, va comprar un furgó Mercedes Benz nou al concessionari oficial Plana de Girona. El carrosser Ayats d’Arbúcies, en un treball completament artesanal i de factura excel·lent, va transformar-lo en una jardinera. Aquesta carrosseria va ser un repte per en Quimet Ayats. En Pere Taberner va instal·lar-li un equip de música per atreure els clients i contribuir al confort dels desplaçaments. 

Aquest carrilet feia la ruta turística pel passeig marítim de Sant Feliu de Guíxols fins la platja de Sant Pol, limítrof amb S’Agaró, per una carretera costeruda arran de costa que ofereix unes vistes magnífiques. Dues fotografies de l'arxiu d'en Josep Vert, carrosser de Torroella de Montgrí, d'aquest furgó transformat a ús de jardinera: 

Atesa la requesta del carrilet urbà, en Pere Taberner va comprar un xassís a Barcelona que també va carrossar l’Ayats. Aquest remolc disposava de fre hidràulic i d’eix davanter. Els seients eren de fusta de boix, d’una gran resistència. Aquesta carrosseria va ser un producte fíníssim, ple de detalls i d’acabat perfecte, en els anys daurats de Ca l’Ayats, tant per llur disseny com per la qualitat de les carrosseries que produïen. Més d'un carrosser va construir les jardineres que li encarregaren basant-se en aquell disseny i les solucions aplicades per en Quimet Ayats. El carrilet fotografiat al passeig marítim (arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols): 



La jardinera de la Montdela aparcada al passeig marítim de Sant Feliu de Guíxols amb un cap de fibló al fons:

Paralel·lament, atès el capital que en Pere Taberner disposava procedent de les rendes de la fàbrica familiar surera que produïa taps, va decidir d’invertir en el negoci de transport del seu sogre, en Ramon Chavarria Pons. Va comprar un primer camió Avia equipat amb motor Perkins Hispania al concessionari oficial de Girona, Motorsol SA. Va ser carrossat amb una plataforma i una sobrecabina, ideal pel transport de suro.

De camions Avia pel transport de suro, la família Taberner Chavarria en va tenir uns quants. Els primers van ser comprats a Motorsol SA. I els últims camions Avia van comprar-los a en Lluís Costa, titular del concessionari oficial Avia un cop va plegar Nazar. Aquests últims camions Avia muntaven una plataforma amb laterals. Un camió Avia, de Can Taberner, ben estibat de cloves de suro:
 

La compra de camions Avia venia motivada perquè eren uns vehicles petits que podien transitar còmodament pels carrers de traç antic i estrets del centre de Sant Feliu de Guíxols. I les carrosseries dels autocars li eren encarregades al Quimet Ayats perquè la qualitat de llurs acabats insonoritzava els vehicles quan circulaven pels carrers empedrats. El preu de compra d’aquesta carrosseria no era pas econòmica però llur qualitat s'ho valia. D’altres carrossers havien intentat  de vendre-li carrosseries a en Pere Taberner però, quan eren provats, els vidres vibraven i feien fressa en passar pels carrers empedrats.

En Pere Taberner va invertir en el negoci del transports del seu sogre perquè a Sant Feliu de Guíxols hi havia en aquells anys camions que treballaven dia i nit descarregant i carregant vaixells atracats al moll. 

Al port de Sant Feliu de Guíxols hi arribava pasta de paper per la fàbrica Torras Hostench SA, el transport de la qual el realitzava l’empresa TRANSPORTS BARNADAS SA de Girona; carregaven mares de vi, el pòsit, per l’exportació; la càrrega de plom, espat i blenda de les mines d’Osor, a la comarca de la Selva, un transport que va cobrir en Josep Llenas amb llur Pegaso 125; i finalment, la descàrrega de fardells de suro i la càrrega de taps de suro. S’ha d’apuntar que en Josep Irla i Bosch, el President de la Generalitat de Catalunya a l’exili, fill de Sant Feliu de Guíxols, havia estat consignatari de vaixells.

Els camions que treballaven al port tenien la competència del tren de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Aquest trenet tenia uns vagons de passatgers i també uns altres vagons, a la part posterior, on hi carregaven suro i pasta de paper al moll de Sant Feliu que transportava fins a la ciutat de Girona. Aquesta línia ferroviària era propietat de la societat “Companyia de Ferrocarrils de Sant Feliu de Guíxols a Girona”, adquirida posteriorment per TEISA i tancada finalment l’any 1969.

El creixement de població que va experimentar Sant Feliu de Guíxols a la dècada dels anys 1960 per gent que procedia principalment del sud d’Espanya va animar a en Pere Taberner a sol·licitar la concessió del servei urbà. Aquesta gent va establir-se al paratge de Vilartagues, creant un nou barri anomenat Poblenou, allunyat del centre de Sant Feliu de Guíxols. Les línies urbanes comunicaven Sant Feliu de Guíxols amb el barri del Poblenou. Dos autobusos urbans de la Montdela carrossat per l'Ayats (primera fotografia, en blanc i negre, arxiu municipal): 






Autobusos tancats dins del garatge de la companyia (arxiu municipal):



D’aquell cantó de la Costa Brava, Sant Feliu de Guíxols va ser el primer municipi que va tenir servei urbà de transports. Precisament, el servei urbà d’Olot, TEYBUS, els van fundar dos socis oriünds de Sant Feliu de Guíxols que van descobrir aquest negoci per l'explotació de la Montdela al seu poble i van implantar-lo a la capital de la Garrotxa.

Les carrosseries d'aquests autocars Avia eren fabricades artesanalment. No n’hi havia pas dues d’iguals de carrosseries. Hi havia detalls i elements com els paraxocs o els llums que canviaven d’un model a l’altre, amb els consegüents problemes quan s’havia de sol·licitar al carrosser Ayats una peça. S’havia de produir de nou artesanalment el recanvi sol·licitat de conformitat amb la fotografia de la carrosseria que conservava el carrosser Ayats en llur arxiu.

La família Taberner guardava els autocars en una nau llogada de la carretera de Girona que havia estat una antiga fàbrica d’aglomerat de suro. Posteriorment aquesta fàbrica va ser aterrada i en el solar van construir-hi uns blocs de pisos. I els autocars i camions se’ls reparaven en Pere Taberner i el seu fill Josep en un garatge del carrer del Sol, enmig del poble. En ocasions era difícil de transitar per la grossària dels camions i autocars enmig d'aquells carrers estrets que conformen la part antiga del poble de Sant Feliu de Guíxols. Aleshores van resoldre d'arreglar els vehicles a la nau de la carretera de Girona, on els tancaven, de fàcil accés. En Josep Taberner tenia coneixements de mecànica perquè a catorze anys d’edat n'havia fet l’aprenentatge al Garatge Central de Sant Feliu de Guíxols.

Sobre la història del servei urbà de Sant Feliu de Guíxols que cobria la Montdela, transcrivim per la seva precisió, concisió i claredat, el text que va publicar-ne la senyora Maria Àngels Suquet i Fontana el 22 de maig de 2008 i que es pot consultar a la web oficial de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guixols. Un text il·luminador sobre la fundació i trajectòria de l’empresa, els serveis que prestava i l’estima dels usuaris, tant dels veïns de Sant Feliu de Guíxols com dels estiuejants: 

“De vegades passa que la gent es familiaritza tant amb objectes quotidians fabricats per marques concretes, que l'objecte s'acaba designant amb el nom de la marca. Vambes equival a "sabates esportives", clínex a "mocadors de paper", cel·lo a "cinta adhesiva" o típex a líquid corrector...  Sant Feliu de Guíxols, Montdela voldria dir "autobús".

La Montdela és el servei de transport urbà que va promoure l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols durant la dècada dels seixanta per facilitar la comunicació dels nous barris perifèrics amb el centre de la ciutat. Segons expliquen els testimonis, aquesta paraula sorgeix de la combinació dels noms de Montserrat Taberner i Adela Ferrer, filles dels dos socis de l’empresa concessionària del transport urbà de la ciutat. Un era Pere Taberner, de Sant Feliu de Guíxols, i l’altre, Lluís Ferrer, de Palamós. Pere Taberner es dedicava al comerç de taps de suro i estava casat amb Conxita Chavarria, la família de la qual era propietària d’un negoci familiar de transport, “Acarreos y transportes”, amb seu al carrer Santa Magdalena, 18. El seu garatge era al xamfrà del carrer del Sol amb el carrer de la Creu i va ser utilitzat per l’empresa de transport urbà, juntament amb un altre local de lloguer, situat a Can Nyagues.

Pere Taberner s’havia fet càrrec d’un trenet turístic equipat amb altaveus, que oferia visites als turistes dels anys 1960.

Per aquest motiu, se li va proposar la gestió del servei municipal de transport urbà col·lectiu de viatgers. El 7 de gener de 1966 l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols li va adjudicar per vint anys l’explotació d’aquest servei, el qual sorgia "a fin de dar facilidades de traslado a la población productora que reside en los barrios extremos de la ciudad". Aquesta iniciativa era conseqüència, doncs, del creixement experimentat per la ciutat des de la dècada de 1950.

Amb l’inici del turisme van arribar a Sant Feliu de Guíxols milers de persones d’arreu d’Espanya, especialment d’Andalusia, per tal de treballar en els sectors de la construcció i l’hostaleria. L’augment de la població es va concretar en la urbanització dels paratges perifèrics, que van esdevenir els nous barris que calia connectar amb el centre de la ciutat.

Segons els plecs de condicions, l’empresa havia de cobrir dos itineraris, deixant a part la possibilitat d’organitzar serveis extraordinaris segons les necessitats. L’itinerari A començava a la rambla del Portalet, continuava pel passeig del Mar, la rambla Vidal, placeta de Sant Joan, carretera de Girona, els grups Sants Boada i Sant Fèlix, urbanització Miquel Mateu i barri de Vilartagues. Tornava pel mateix recorregut, tot continuant pel passeig dels Guíxols fins al Grup José Antonio, a la carretera de Palamós. Tornava pel carrer Trafalgar entrant pel carrer Milans i sortint per Guifré. L’itinerari B començava al passeig del Mar, continuava per la rambla Vidal, la placeta de Sant Joan, el carrer Hospital, la plaça Monestir, el carrer Juli Garreta, el passeig Marítim, amb parades finals a Port Salvi i Liceu Abat Sunyer. Es preveia també la possibilitat de crear un tercer itinerari en el futur, que anés fins a la platja de Sant Pol, concretament al càmping, passant per la Volta de l’Ametller i tornant a Sant Feliu de Guíxols per la carretera de Palamós. 



Tres mesos després de l’adjudicació ja es va sol·licitar a l’empresa que l’itinerari A s’allargués fins a Sant Pol, per tal de facilitar el transport a les famílies que residien tot l’any en aquella zona. El juliol de 1967, Pere Taberner va proposar de substituir durant la temporada d’estiu l’itinerari B, que era turístic, per l’itinerari següent: sortida del monument a Juli Garreta, carrers Zamenhof, Sant Ramon, Major, rambla Vidal, placeta de Sant Joan, carretera de Girona fins al carrer Rafael Aixada, on feia la volta i baixava per la carretera de Girona, carrer Hospital, plaça Monestir, avinguda Juli Garreta, passeig del Mar fins al monument a Juli Garreta. I sortida del mateix lloc cap al passeig dels Guíxols, port i pujada cap a la Cala Ametller i tornada al punt d’inici pel mateix lloc. 




Línies que cobria la Montdela l'any 1966 i llurs horaris: 





A part, demanava permís per a un quart itinerari durant tot l’any, que era el següent: sortida del passeig del Mar cap al dels Guíxols, carretera de Palamós, baixant per Bourg de Péage, Gravina, Santa Teresa, Eres fins al final del carrer Castell d’Aro, on faria la volta per tornar desfent el mateix recorregut.

Un dels serveis extraordinaris que donava aquesta empresa era el transport amb motiu de l’Aplec de Pedralta. L’any 1972 s’inaugura el Servei Urbà al Grup Francisco Franco, actualment Sot dels Canyers. En aquell moment, les línies van passar a ser dues: Vilartagues/Pueblo Nuevo-Sant Pol i Grup Francisco Franco-Sant Pol.

En algunes ocasions, Pere Taberner havia proposat de modificar lleugerament els itineraris i les parades per evitar entrar en carrers on els autobusos no podien circular per manca d’espai, com per exemple els grups Sant Fèlix i Santos Boada. No obstant, les protestes dels usuaris van impedir que es duguessin a terme aquestes variacions. Certament, molts dels carrers de Sant Feliu no reunien les condicions per al pas d’aquests vehicles.

Tal com recorden els testimonis consultats, la Montdela havia patit accidents per culpa del mal estat de les vies públiques. Els xofers de l’empresa Chavarria sovint havien d’arreglar els sots d’alguns carrers per permetre que la Montdela pogués dur a bon terme el seu servei. 



Pel que fa als horaris, en l’adjudicació s’establia que els dies feiners eren als matins des de tres quarts de vuit fins a les dues i, a les tardes, des de tres quarts de sis fins a tres quarts de deu, amb sortides cada mitja hora. Els festius l’horari era pràcticament continuat des de tres quarts de vuit fins a les dues i de dos quarts de quatre fins a dos quarts de deu. El 20 de maig de l’any 1968 un grup de veïns va sol·licitar l’ampliació dels horaris de servei dels diumenges i festius fins a la una de la matinada.

A l’inici, el preu era de tres pessetes l’anada i tres pessetes la tornada. L’any 1978 les tarifes dels bitllets estaven entre 10 i 12 pessetes i els dos anys següents es van apujar de manera considerable. El 1980 els bitllets ordinaris valien entre 15 i 18 pessetes i els bitllets de serveis nocturns i festius valien entre 17 i 19 pessetes. Col·lecció de bitllets de la Montdela del senyor Miquel Segura i Llop:



Quan va arribar el dia de la seva jubilació i també a causa de la seva salut delicada, Pere Taberner Bretcha va decidir no continuar amb la Montdela, que aleshores comptava amb cinc autobusos. El 23 d’abril de 1980 va tramitar la renúncia a la concessió, tot al·legant que l’empresa havia quedat descapitalitzada i que no es podia compensar amb els preus dels bitllets atès que es produïa un efecte invers, a major increment del preu del bitllet hi havia un menor nombre de viatgers. En aquells moments, la gent disposava en major nombre de vehicles propis i prescindien més del servei de transport urbà. No obstant, l’Ajuntament va reclamar que el concessionari complís el termini pactat amb l’adjudicació del servei.

Pere Taberner Bretcha es va fer càrrec del Servei Urbà de Transport fins que l’any 1983 es va fer una nova concessió, aquest cop a l’empresa Autocares Viñolas, propietat de Joan Viñolas Hortal, de Roses. Al principi de l’any 1995 l’empresa CRURISA, de Palamós, va esdevenir la concessionària d’aquest servei i, des del Setmanari Àncora, es valorava la modernitat dels vehicles, els quals comptaven amb aire condicionat. El divendres 24 de febrer del mateix any es va fer l’estrena oficial del nou autobús urbà, amb motiu de la qual, l’empresa i l’Ajuntament convidaven els usuaris a utilitzar-lo de manera gratuïta i a expressar les seves opinions i suggeriments sobre els horaris, els recorreguts, etc. Recentment, al juny de 2008, l'empresa Sarfa és el nou concessionari de les línies urbanes i interurbanes.”


Autobús Pegaso de Viñolas fotografiat el 26 de juliol de 1990 al passeig maritim de Sant Feliu de Guíxols pel senyor Joan Antoni Solsona (col·lecció Sr. Miquel Segura i Llop):



Microbus de CRURISA (arxiu municipal):

En quant a la desaparició de la Montdela per la renúncia de la concessió de llur titular, en Pere Taberner i Bretcha, l’abril de 1980, cal concretar que la descapitaliztació de l’empresa va ser provocada per les següents causes: l’augment del preu del petroli arran de la crisi que va esclatar l’any 1973; l’augment dels costos laborals –salaris i cotitzacions- i fiscals derivats de la nornativa implantada amb l’adveniment de la democràcia, i la desestimació municipal en repercutir l’augment de costos en el preu del bitllet amb l’argument que era un servei social bàsic. A més, en aquells anys tampoc hi havia subvenció ni ajut de cap mena. Avui dia, el servei urbà de Sant Feliu de Guíxols que presta l’empresa SARFA està subvencionat.

Un cop extingida la concessió del servei urbà de Sant Feliu de Guixols, en Pere Taberner i Bretxa va vendre els cinc autobusos Avia carrossats per l’Ayats que cobrien les línies urbanes a en Ramon Fuertes i Jordà, titular de la concessió del servei urbà de Blanes, conegut de la família Taberner. Dues imatges de Sant Feliu de Guíxols dels anys 1990 (arxiu municipal): 





Els Taberner però van continuar en el món del transport: duien fardells de suro, rebuig i els taps acabats per les fàbriques sureres de Sant Feliu de Guíxols amb els camions Avia. El darrer camió que va comprar en Josep Taberner i Chavarria va ser un Mercedes Benz amb plataforma, de segona mà, a AUTOREMOLCS GIRONA SA, concessionari oficial Iveco-Pegaso a les comarques gironines.

Aquest camió Mercedes Benz, un cop jubilat en Josep Taberner Chavarria, l’any 2005, va ser exportat cap a l’Àfrica. Els camions Avia es van quedar al país i van ser desballestats. Un dels últims camió Avia d'en Josep Taberner, ja retirat del servei i donat de baixa, fotografiat als afores de La Bisbal d'Empordà: 

Finalment, la identificació i associació del nom Montdela amb els autobusos urbans de Sant Feliu de Guíxols està tan arrelada entre llurs usuaris que la SARFA va sol·licitar a la família Taberner d’usar el nom en llurs vehicles que presten el servei urbà. Aquesta petició va ser atesa per la família Taberner, i és la prova més acreditada del prestigi, reconeixement i estima que els usuaris senten encara per aquesta línia urbana d’autobusos que durant una pila d’anys van gestionar els senyors Tabener. Microbús urbà de la SARFA fotografiat al passeig de Sant Feliu de Guíxols:

Agraïm al senyor Josep Taberner i a la senyora Maria Àngels Suquet i Fontana, de l’arxiu de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, la documentació i fotografies sobre la història de la Montdela.

L'evolució de les carrosseries als anys 1920 i 1930.

En aquesta crònica continuem gaudint de l'extraordinari fotogràfic recollit per en Josep Vert i Planas d'òmnibus d'empreses de les comarques gironines que palesa l'evolució de les carrosseries. L'encetem amb un òmnibus de l'any 1926 que pertanyia a l'empresa Presas i Cia, de Torroella de Montgrí (Baix Empordà): 

Un autocar Chevrolet de 18 places del senyor Maurici López, de La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà):

Cotxe de la línia de Torroella de Montgrí a Girona fotografiat l'any 1928 al carrer de les Peixateres Velles, conegut per les Voltes d'en Rosés:

Un autocar International propietat del senyor Josep Pou, de les Olives. Per a carregar les gàbies de volalla, sàrries de gel i demés mercaderies, es conservaren els amplis estreps:

Autocar de l'empresa Fernández, de Banyoles:





Autocar Dodge propietat del senyor Fiol, de Barcelona:





Autocar de l'empresa SARFA de Palafrugell:






Autocar Chevrolet del senyor Manel Casademont, de Medinyà:





Autocar que cobria la línia regular de Sant Llorenç de Morunys a Berga:

Autocar Dodge de 25 places propietat de l'empresa d'espectacles Germanes Gómez i Orquestra Faxendes, de Sabadell, matriculat l'any 1935:

Carrosseria construïda per en Josep Vert i Planas a Torroella de Montgrí després de la guerra civil:

En properes cròniques continuarem l'exposició de l'extraordinari arxiu fotogràfic del senyor Josep Vert i Planas mercès a la família Vert i als senyors Miquel Graells i Jordi Planas.