Concentració de cotxes clàssics a La Panadella demà diumenge 10 d'abril de 2016 organitzat pel Club CL'Hàssics Hospitalencs.

En la lectura de Combat de Nit, novel·la realista escrita per en Josep Maria Espinàs i publicada l'any 1959 que descriu amb precisió i rigor notarial el treball penós, esgotador i perillós dels camioners en la dècada de 1950, anys situats encara en plena postguerra, hi plana com a escenari la carretera nacional II amb el seu traçat antic que discorria dins les poblacions i els ports del Bruc i la Panadella amb les seves costes serpentejants de revolts tancats. Per escriure-la amb tant de detallisme, l'autor, en Josep Maria Espinàs, s'embarcà en un camió i féu uns quants viatges per a conèixer amb exactitud  les vicissituds i condicions de treball dels xofers professionals. El resultat, prodigiós, és una joia literària de lectura captivadora per qualsevol afeccionat a l'automoció i el sector del transport. Una obra clàssica que no ha perdut pas valor a desgrat dels anys transcorreguts des de la seva publicació.

Portada de la primera edició del llibre de Josep Maria Espinàs Combat de Nit, on s'entrelluca, s'intueix La Panadella i la seva significació pels transportistes i viatgers que circulaven per l'antiga carretera nacional II en llurs desplaçaments:

L'Hotel Restaurant Bayona de la Panadella, establiment dotat de tota mena de comoditats en els anys 1950 com habitacions equipades amb aigua corrent i cambres de bany, amb el seu garatge i benzinera adossats:

Fotografia aèria amb el grau d'urbanització que presentava La Panadella l'any 1963 amb els tres hotels oberts (l'Hostal Vell, Bayona i La Parada), només una benzinera i el garatge de l'hotel restaurant Bayona per camions i autocars:

No tot foren flors i violes a La Panadella. S'hi produïren uns quants accidents greus com el d'un Renault Gordini que xocà amb un camió Pegaso 1065 Europa procedent de Madrid i conduït per en Xavier Castells, que tenia previst d'aturar-se a La Panadella per dinar i completar el darrer tram del viatge fins a Barcelona. Cap dels dos vehicles arribà a destí. Els danys que presentaven el Gordini reflecteix l'impacte brutal del xoc: 

El Pegaso 1065 de Transports Torelló SA, empresa fundada i propietat del senyor Josep Maria Castells, dipositat dins la nau de Taller i Grues Nogués de La Panadella, empresa que el reparà íntegrament:

Un Lancia Aprilia restaurat per en Jordi Riera Palmés, llur propietari actual, parat a La Panadella. Al fons, a la dreta, el restaurant La Parada:

Meravellosa imatge del Lancia Aprilia a hora foscant:

Interior del Lancia amb el volant a la dreta i equipat amb un motor del mil cinc-cents centímetres cúbics. Un cotxe luxós, elegant i modern quan fou produït:

Demà diumenge uns quants cotxes clàssics s'aplegaran a La Panadella convocats pel Club CL'Hàssics Hospitalencs:

En Manuel Elpuente Cano, membre de la junta directiva del Club CL'Hàssics Hospitalencs, entitat que ha organitzat la concentració de cotxes clàssics demà a La Panadella, ens ha manifestat que la idea sorgí arran del reportatge difós per TV3 i la nostàlgia que els envaí. La recordança de les seves famílies aturades a La Panadella quan marxaven de vacances als seus pobles d'estiueig. Per aquest motiu, demà, una bona filera de cotxes clàssics marxarà de L'Hospitalet del Llobregat fins a La Panadella. Uns quants afeccionats més ens hi afegirem. Ens trobarem, si Déu vol, demà al migdia a La Panadella.

La llanta del camió carregat de trilita que va explotar en el bombardeig feixista sobre Ripoll del 5 de febrer de 1939.

Dies enrere els principals diaris catalans -La Vanguardia, El Periódico, El Punt-Avui i l'ARA- van publicar sengles articles commemoratius del setanta-cinquè aniversari dels bombardeigs indiscrimats que l’aviació italiana amb base a Mallorca va realitzar sobre Barcelona els dies 17, 18 i 19 de març de 1938.

Aquests bombardeigs, que afectava la població civil, van causar gairebé mil víctimes mortals. I més enllà de la desmoralització de la població i dels soldats republicans mobilitzats al front que patien per les famílies que havien deixat a la reraguarda, que era l'objectiu principal, aquests bombardeigs continuats durant tres dies seguits va evidenciar que la República Espanyola havia perdut definitivament la Guerra Civil Espanyola. L’evidència es va imposar dramàticament.

Els bombardeigs del mes de març del 1938 sobre Barcelona són també recordats per un fet casual de conseqüències terribles. Una de les bombes llençades per un avió italià va impactar en un camió de l’exèrcit republicà carregat de trilita que transitava per l’avinguda de les Corts Catalanes, a l’alçada del carrer Balmes, al centre de Barcelona i a prop de la plaça de Catalunya.

L’explosió causada per la trilita combinada amb la bomba italiana va aterrar els edificis circumdants i un tramvia que passava per allà en aquell precís moment. Hom va especular que aquella explosió era causada per una bomba experimental. La realitat era completament diferent. Una greu negligència –autoritzar el transport d’una matèria com la trilita, altament explosiva, pel bell mig de la ciutat de Barcelona- unida a una casualitat –els bombardeigs aeris continuats per incrementar el terror i els danys durant tres dies- van ser la causa d’aquesta tremenda explosió mortal.

Un fet similar va ocórrer a la ciutat de Ripoll el dia 5 de febrer de 1939, a les acaballes de l'ocupació militar de l’exèrcit sollevat del general Franco sobre Catalunya, una obsessió malaltissa personal i de la dictadura que va instaurar. Barcelona havia caigut el 26 de gener i l’avanç de l’exèrcit feixista era imparable. L’exili de milers de persones, civils i militars, camí de l’exili, s’agreujava pels bombardeigs de l’aviació feixista sobre ciutats, carreteres i vies de tren. L’ensorrada de l’exèrcit republicà i de llur aviació, completament delmada, suposava bombardejar objectius civils sense cap perill.

Un d’aquests bombardeigs va tenir per escenari la ciutat de Ripoll. El dia 5 de febrer de 1939 uns avions van bombardejar la capital del Ripollès on s’hi amuntegaven un gran nombre de persones i vehicles que volien passar cap a França. També era un objectiu militar la línia del tren de Barcelona-Granollers-Vic-Ripoll-Puigcerdà. I la casualitat també va provocar un explosió terrible. 

Uns soldats havien aparcat un camió carregat de trilitar al passeig Ragull, prop de la via del tren de Ripoll a Puigcerdà, camí de la frontera. Mentre eren dins d'una casa del passeig Ragull coneguda com can persianes, sense que calgui cap explicació sobre aquesta denominació popular, per esbargir-se amb unes bagasses, una de les bombes va caure fatalment sobre el camió causant una tal explosió que va aterrat completament la casa. Ni dels soldats ni de les marfantes no va cantar-se ni gall ni gallina. 

Per fer-se una idea aproximada de la magnitud de l'explosió i dels danys causats us presentem l'estat d'una de les llantes del camió dipositada actualment al Museu Etnogràfic de Ripoll, fundat pel senyor Tomàs Raguer els primers anys del segle XX, i actualment ubicat a la casa Budallés, a tocar del monestir de Ripoll. El pare del senyor Florenci Crivillé, conservador del Museu Etnogràfic de Ripoll, va recollir-la després de l'explosió en l'indret on havia anat a espetegar, a la quinta forca: 











 
L'espai que havia ocupat can Persianes als anys 1940 s'hi va construir una benzinera. Moderna estació de servei al passeig Ragull de Ripoll, a tocar de la via del tren de Barcelona-Vic-Puigcerdà:

Solament desitgem que en aquests moments tan complicats que ens han tocat de viure, amb una greu crisi i una angoixa creixent per les incerteses que ens tenallen, escenari adient i temptador per a propostes demagògiques, no es tornin a repetir en aquesta Europa desorientada i declinant, aquesta mena d'episodis tràgics.

Visita dels caps d'ENHER a l'Empresa Nacional Siderúrgica SA a Avilés el novembre de l'any 1959.

L’Empresa Nacional Siderúrgica SA (ENSIDESA), també propietat de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), un dels bunyols més grossos i ruïnosos que el règim franquista va crear i va llegar al règim constitucional espanyol del 1978, va aixecar a Avilés una gran siderúrgica dotada d’uns alts forns amb capacitat per produïr la major part de l'acer i ferro que precisava el mercat espanyol en aquells anys, la dècada del 1960, d’un fort creixement econòmic. El primer alt forn va entrar en funcionament l’any 1957.

En els quaderns fotogràfics que la Fundació Endesa conserva sobre l’activitat industrial de l’empresa ENHER hi ha la visita que els caps i responsables de l’empresa hidroelèctrica catalana, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van realitzar a les instal·lacions de l’ENSIDESA, a Avilés (Astúries), el mes de novembre de l'any 1959.

Aquestes visites, de caràcter protocol·lari, eren freqüents entre els directius de les principals empreses industrials de capital públic creades per decret ministerial el consell d’administració de les quals era ocupada per homes d'absoluta confiança de la dictadura franquista que ho ignoraven absolutament tot del que era una empresa i del producte que produïen. Cada mes se’ls hi abonava la retribució per escalfar la cadira. I per aquests abnegats servidors públics qui podia negar que era una justa compensació pels serveis prestats al país.

Aquesta pràctica de llarga tradició on es barregen impunement els interessos públics i privats no s’ha extingit pas amb l’adveniment de la democràcia. Molts ex-polítics viuen còmodament instal·lats i generosament retribuïts en consells d’administració i òrgans assessors, dins i fora de l’estat espanyol, d’antigues empreses públiques privatitzades. Solament cal saber els consellers de Telefònica i Repsol per fer-se’n una idea aproximada.

En aquesta ocasió, la visita tenia per objecte que els caps d’ENHER admiressin una de les joies de l’Institut Nacional d’Indústria, una siderúrgica dotada dels alts forns més moderns que tenia al seu abast la major part del mercat espanyol. D’aquest quadern n’hem seleccionat les fotografies que us presentem:

 

 

La siderúrgica en ple rendiment:

 

Aquestes fotografies il·lustren un món completament debolit on les gran decisions de caràcter industrial s’adoptaven amb uns criteris antagònics al que imperen actualment. I palesa l’admiració profunda que les elits que governen l’estat espanyol des de fa una colla d’anys sentien aleshores i senten actualment envers les grans empreses a les quals atorguen un tractament legislatiu molt favorable, particularment de caràcter fiscal, que contrasta feridorament amb la legislació aplicable a les petites i mitjanes empreses, creades pels emprenedors que arrisquen el seu patrimoni personal i que constitueixen la base de la riquesa i prosperitat d’un país.