Transportes Izquierdo de Bilbao: una empresa especialitzada en transports especials que treballava principalment per companyies elèctriques (I).

Encetem uns articles dedicats a Transportes Izquierdo, de Bilbao, una empresa especialitzada en serveis especials. Transportes Izquierdo és particularment recordada entre els afeccionats pels vehicles que usaven en els transports que prestaven: unes espatarrants tractores Mack, importades dels Estats Units, perfectament concebudes per a aquestes labors. Camions forts equipats amb motors de gran potència aptes per arrossegar gran pesos.

Transportes Izquierdo representa al nord d'Espanya el que l'empresa Transports Grau, del barri del Bon Partor de Barcelona, i veina de Transports Castells, que treballava per la companyia Telefònica aquells anys, va representar a Catalunya, els transports especials a l'engròs. I ambdues empreses disposaven de tractores dels principals fabricants nord-americans de camions.

No és pas casual que els grans fabricants nord-americans produïssin tractores especialitzades en transports especials. Vàries causes van fer-ho possible: la capacitat tecnològica capdavantera que disposava aquells anys la indústria d'automoció dels Estats Units, ja manifestada amb els vehicles produïts a la Segona Guerra Mundial; un mercat interior amb demanda suficient per aquests vehicles, el cost de compra dels quals era considerable; la demanda d'aquests camions per part de la indústria, la mateixa circumstància que va permetre el sorgiment de Caterpillar, el primer fabricant mundial de maquinària; i l'extensió i qualitat de les carreteres i vies de circulació del país, que en facilitaven el seu trànsit sense restriccions ni problemes.  

Talment es recull en el reportatge fotogràfic dipositat a l'arxiu de l'empresa elèctrica catalana FECSA, que pertany a la Fundació Endesa, els transports especials que va realitzar Transportes Izquierdo amb llurs Macks, amb matrícules comunes, eren una autèntica odissea pels entrebancs de tota classe que havien de superar. 

Aquestes fotografies posen de manifest, en la nostra opinió, dos fets remarcables: l'urbanisme, o sigui, l'ordenació que presentaven les principals ciutats espanyoles en la primera meitat dels anys 1970 -com eren els carrers, places, avingudes i edificis- i l'estat de les infraestructures aquells anys. Deixant de banda l'interès que presenten els vehicles retratats, la millora respecte de les infraestructures és colossal. 

Les ciutats grises, tristes i apagades que va llegar la dictadura del general Franco han experimentat una profunda remodelació dels cascs urbans i llur transformació dotant-les d'equipaments, zones verdes i l'aplicació de criteris paisatgístics i ambientals per evitar els bunyols urbanístics tant en voga als anys 1960 i 1970. Un lífting admirable. La ciutat Meridiana de Barcelona o el creixement urbà dens, atapeït, desordenat i caòtic de Santa Coloma de Gramenet, que va incloure la construcció d'edificis arrapats als vessants del puig Castellar, n'és una mostra clara i infortunada del que exposem. Les dues primeres fotografies corresponen a la sortida de la gòndola amb el transport especial de la fàbrica que Westinghouse SA tenia a Erandio:

Les tractores Mack de Transportes Izquierdo amb llurs gòndoles modulars, baixes i amples, just a punt d'arrencar per complir un servei especial:

La comitiva de tractores era encapçalada per una tractora també importada dels Estats Units, de la companyia ENDESA, de tres eixos, per a transports especials:

Fotografia plàstica de tres tractores Mack arrenglerades:














Continuarà.

Visita dels caps d'ENHER a l'Empresa Nacional Siderúrgica SA a Avilés el novembre de l'any 1959.

L’Empresa Nacional Siderúrgica SA (ENSIDESA), també propietat de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), un dels bunyols més grossos i ruïnosos que el règim franquista va crear i va llegar al règim constitucional espanyol del 1978, va aixecar a Avilés una gran siderúrgica dotada d’uns alts forns amb capacitat per produïr la major part de l'acer i ferro que precisava el mercat espanyol en aquells anys, la dècada del 1960, d’un fort creixement econòmic. El primer alt forn va entrar en funcionament l’any 1957.

En els quaderns fotogràfics que la Fundació Endesa conserva sobre l’activitat industrial de l’empresa ENHER hi ha la visita que els caps i responsables de l’empresa hidroelèctrica catalana, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van realitzar a les instal·lacions de l’ENSIDESA, a Avilés (Astúries), el mes de novembre de l'any 1959.

Aquestes visites, de caràcter protocol·lari, eren freqüents entre els directius de les principals empreses industrials de capital públic creades per decret ministerial el consell d’administració de les quals era ocupada per homes d'absoluta confiança de la dictadura franquista que ho ignoraven absolutament tot del que era una empresa i del producte que produïen. Cada mes se’ls hi abonava la retribució per escalfar la cadira. I per aquests abnegats servidors públics qui podia negar que era una justa compensació pels serveis prestats al país.

Aquesta pràctica de llarga tradició on es barregen impunement els interessos públics i privats no s’ha extingit pas amb l’adveniment de la democràcia. Molts ex-polítics viuen còmodament instal·lats i generosament retribuïts en consells d’administració i òrgans assessors, dins i fora de l’estat espanyol, d’antigues empreses públiques privatitzades. Solament cal saber els consellers de Telefònica i Repsol per fer-se’n una idea aproximada.

En aquesta ocasió, la visita tenia per objecte que els caps d’ENHER admiressin una de les joies de l’Institut Nacional d’Indústria, una siderúrgica dotada dels alts forns més moderns que tenia al seu abast la major part del mercat espanyol. D’aquest quadern n’hem seleccionat les fotografies que us presentem:

 

 

La siderúrgica en ple rendiment:

 

Aquestes fotografies il·lustren un món completament debolit on les gran decisions de caràcter industrial s’adoptaven amb uns criteris antagònics al que imperen actualment. I palesa l’admiració profunda que les elits que governen l’estat espanyol des de fa una colla d’anys sentien aleshores i senten actualment envers les grans empreses a les quals atorguen un tractament legislatiu molt favorable, particularment de caràcter fiscal, que contrasta feridorament amb la legislació aplicable a les petites i mitjanes empreses, creades pels emprenedors que arrisquen el seu patrimoni personal i que constitueixen la base de la riquesa i prosperitat d’un país.