Festivitat de Sant Cristòfol l'any 1962 a Corella (Navarra).

Avui té lloc la festa de Sant Cristòfol, patró dels transportistes. Aquesta festivitat, que fa unes dècades patí un cert esllanguiment, sembla que ha agafat de nou embranzida. El seu assentament sembla assegurat. La idiosincràsia de la festa i les dates en què es celebra, en la primera quinzena del mes de juliol, contribueixen a llur afermament.

En algunes poblacions de les comarques gironines, que el transport i l'activitat carrossera hi tingueren un paper destacat i favorable per l'economia local, han reprès la celebració amb l'enramat dels vehicles, llur benedicció pel mossèn i la preceptiva volta per la localitat. És el cas de les capitals de comarca del Pla de l'Estany i de la Garrotxa, Banyoles i Olot. Participar en aquesta festa és una manera positiva i agradable, com qualsevol altre, de passar un dia festiu.

En aquest espai, poc o molt, sempre fem una referència a la festa de Sant Cristòfol, com no podia ser altrament. Enguany, per celebrar la festa, compartim una fotografia antiga enviada per un bon amic de La Rioja, en Luis Martínez. Recull la celebració a la localitat navarresa de Corella, l'any 1962, de la festa de Sant Cristòfol. Aquell any, el camió que encapçalà la comitiva de vehicles i portava, ben visible, la imatge del Sant, fou un Nazar B de cinc tones i mitja.

La imatge enviada per l'amic Luis és deliciosa, captivadora. Els amos del vehicle, drets al costat de la figura del Sant, lluint unes camises blanques arremangades. La caixa i la cabina del camió, profusament enramada. L'elecció d'un vehicle per dur la imatge de Sant Cristòfol era un motiu d'alegria i satisfacció per una família. Intuïm que l'any 1962 fou escollit el propietari del Nazar, per portar la figura del Sant, per la senzilla raó que el camió feia poc temps que era estrenat. L'elecció fou un encert: la bellesa de la cabina del Nazar, accentuada amb la profusió d'ornaments que incorporava, s'adeia amb la imatge de Sant Cristòfol.

Els camions Mercedes Benz de l'empresa constructora Agustí Masoliver SA de Banyoles.

Ben mirat, els articles publicats en aquest espai sobre l'empresa constructora Agustí Masoliver SA (AMSA) de Banyoles, que recullen l'exposició de la seva història continguda en un llibre publicat arran de la commemoració del centenari de llur fundació, llibre profusament il·lustrada amb fotografies d'un gran interès històric atès que versen sobre algunes de les principals infraestructures del país, eren incomplets. El llibre s'acaba l'any 2004. I han transcorregut més de deu anys. Un període particularment complicat per la crisi econòmica que esclatà l'any 2008 i que encara no hem superat. 

Aquests darrers anys AMSA s'ha adaptat a la demanda minvant d'obra civil pública i privada. L'estat espanyol mai ha tingut gaire interès en invertir a Catalunya. I la Generalitat de Catalunya, que té un sistema de finançament demencial, tal com s'ha pogut comprovat aquestes setmanes, està intervinguda completament per l'estat i no té capacitat per licitar obra pública. Aquest fet, denunciat sovint per la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya, no sembla pas que tingui una solució eficaç i definitiva en l'actual marc estatutari i constitucional espanyol. La poca licitació, per aquest motiu, d'obra pública a Catalunya ha impactat de ple en les empreses constructores que operen al país.

Quant als vehicles, retirats i donats de baixa els camions que AMSA comprà en la segona meitat dels anys 1960 i els anys 1970, el gruix dels quals eren Barreiros, els responsables de l'empresa renovaren d'ençà de l'any 1986 la flota amb camions alemanys Mercedes Benz. I atès el bon resultat que tals camions els hi ha donat, d'ençà d'aleshores han confiant sempre en aquesta marca, sinònim de qualitat i fiabilitat. 

En Joan Mercader, un bon amic, ens ha facilitat unes fotografies d'alguns dels camions Mercedes Benz d'AMSA. La primera, una filera de tractores Mercedes Benz de can Silet ben engalanades i  participant en la festa de Sant Cristòfol: 

Un camió Nissan equipat amb una cisterna que proveïa de gasoli les màquines d'obra públic. El segueixen, en filera, més camions de l'empresa; el següent, un Iveco:

Dues tractores més enramades i participant a la festa de Sant Cristòfol: 

Un dúmper Mercedes Benz retratat al centre de Ripoll: 

Amb l'exposició d'aquests camions, creiem que hem completat la història d'AMSA en el període comprès entre els anys 2004 i 2015. Una empresa que de ben segur continuarà executant obra pública molts anys.  

La compra per l'empresa de transports Josep Hereu d'un quart camió Bedford als anys 1950

Encara va haver-hi un altre camió Bedford, amb matrícula de Madrid i carrossat amb la mateixa caixa de fusta de transports generals. En aquells anys era freqüent que alguns camions, principalment importats, s'haguessin de matricular a Madrid, la capital de l'Estat, sense cap relació amb el domicili del propietari del vehicle.

Les fotos que conserva el senyor Hereu d'aquest Bedford corresponen a la celebració de la festa de Sant Cristòfol, amb la marquesina i la caixa atapeïda de mainada asseguda. Era un dels grans esdeveniments festius d'aquells anys:  

El Bedford acompanyat del Mercedes Benz desfilant en la festa de sant Cristòfol:



El Bedford fotografiat al pati d'una empresa surera amb la caixa i unes alces per carregar-hi més mercaderia:

Aquest camió també se li va canviar el motor original de benzina que equipava per un motor dièsel Barreiros. Un dels factors que es tenien en compte en la compra d'un camió nou era el servei postventa, amb l'eficàcia i celeritat de les reparacions de les panes, força habituals aquells anys.

La compra per l'empresa de transports Josep Hereu de dos camions Bedford els anys 1950.

El Garatge Boada de Santa Coloma de Farners, el gerent del qual era en Codina, va vendre a l'empresa de transports Josep Hereu un segon camió Bedford amb motor de benzina. Va ser carrossat amb una caixa amb marquesina gairebé idèntica a la del primer Bedford, i similar a la del GMC. Un treball pulcrament realitzat pel carrosser Josep Vert i Planas. 

Aquests camions Bedford traginaven bales de taps de suro cap a Barcelona per la carretera nacional II. Per aquest motiu disposaven d'una marquesina, semblantment als camions de les comarques de pla de Lleida que traginaven bales de palla. De tornada, carregaven mercaderies de tota mena que precisaven les empreses i comerços de Sant Feliu de Guíxols. 

Les fotografies dels camions de l'empresa familiar de transports que conserva el senyor Josep Hereu van ser preses majorment engalanats per la celebració de la festa de Sant Cristòfol, patró dels transportistes i traginers, permesa per la dictadura del general Franco pel seu caràcter religiós: 

El senyor Josep Hereu acompanyat de la Maria Teresa, al costat del camió:

 



Dos camions de l'empresa Transports Josep Hereu, el Bedford i el camió Mercedes Benz











Un altre camió Bedford d'aquesta empresa, amb la mateixa caixa, matriculat a Barcelona, fotografiat quan el mossen el beneïa:

Aquests Bedfords, amb matrícula de Barcelona, amb el temps també se'ls hi va canviar el motor original de benzina per un motor dièsel Barreiros, treball executat pel Garatge Boada, representants de la casa Barreiros i molt populars aquells anys per la qualitat dels mecànics que hi treballaven remenant motors. Uns professionals de debò.

El GMC comprat l'any 1948 per l'empresa Josep Hereu per atendre transports generals.

Sant Feliu de Guíxols va trobar en la indústria productora de taps de suro un gran suport per superar les adversitats derivades de la maltempsada Guerra Civil Espanyola i la misèrrima postguerra. El gruix principal de la producció de taps de suro es destinava a l'exportació, sense que l'afectés gaire la poca demanda del depauperat mercat espanyol i català. Aquestes empreses precisaven de transportistes que els proveïssin de matèria primera i traginessin la mercaderia acabada. Els productes manufacturats del suro, que pesen molt poc, requerien de camions amb unes àmplies caixes per a encabir-hi la mercaderia voluminosa. 

Aquest fet va determinar la compra d'un camió gros pels transports de productes manufacturats del suro. L'única empresa espanyola que aleshores produïa camions a l'Estat Espanyol era Pegaso. La compra d'un Pegaso precisava d'una gran inversió econòmica que limitava molt els clients potencials delerosos de disposar d'un vehicle en condicions. L'alternativa, aquells anys, de recórrer a camions estrangers importats no era factible.

En aquesta tessitura, els senyors Hereu van comprar un camió GMC, de fabricació nord-americana, procedent d'una subhasta de l'exèrcit. Un cop adjudicat el camió, el van portar al carrosser Josep Vert i Planas, de Torroella de Montgrí, de molta anomenada aquells anys, que va procedir a una profunda transformació. La construcció d'una caixa de fusta amb uns laterals i una marquesina per estibar bé la carrega i la restauració de la cabina. Fotografies del camió GMC de l'empresa Transports Josep Hereu, de Sant Feliu de Guíxols, carrossat a Can Vert:

 

El GMC ben estibat de bales plenes de taps de suro cap al port de Barcelona, on eren embarcades als vaixells amb destí a d'altres països:

Participant en la festa de Sant Cristòfol amb la caixa i la marquesina plena de la quitxalla asseguda:

El GMC carregat de caixes amb una alçada considerable. Cal suposar amb fonament que en la carretera per on discorria el trajecte no hi havia cap pont:

Els camions nord-americans que els transportistes adquirien principalment en les subhastes que convocava l'exèrcit espanyol, els ministeris i d'altres organismes, estaven equipats amb motors de benzina. Els transportistes els remotorizaven amb motors dièsel de les marques Perkins i Barreiros. 

En la propera crònica abordarem els primers camions que l'empresa de transports Josep Hereu va estrenar a partir de l'any 1950: uns Bedfords amb motors de benzina.

La represa de l'activitat un cop acabada la Guerra Civil Espanyola l'hivern del 1939: els petits camionets per a la recollida i repartiment de paqueteria de l'empresa de transports Josep Hereu.

L'any 1939 el capolament del país era complet. Tot el progrés assolit durant dècades d'esforços i treballs es van fondre. La devastació havia estat absoluta. Les conquestes socials se n'anaren en orris. Les classes treballadores patien de valent les penúries de l'època. Es van produir morts per no poder disposar els malalts  de les medecines necessàries, concretament, d'antibiòtics com la penicil·lina.

En aquesta conjuntura, hom no podia pas rendir-se i claudicar. S'havia de tirar endavant amb les energies i esforços disponibles, més aviat magres. Però va haver-hi la represa en un context marcat per la misèria, la por, les delacions i la revenja.

En el sector del transport, les dificultats eren els pocs vehicles disponibles i la manca de peces, recanvis, carburant, pneumàtics i l'estat d'abandonament de les carreteres amb ponts i altres infraestructures ensorrades. Es van organitzar uns centres de recuperació on es dipositaven els vehicles abandonats per l'exèrcit republicà als efectes de retornar-los als seus legítims propietaris. Els vehicles que no foren reclamats, eren subhastats.  Tanmateix, la insuficiència de vehicles per atendre les necessitats de desplaçaments i transports era patent.

Els recaders, en aquest context, van haver d'organitzar-se com bonament podien. Amb els pocs mitjans disponibles, feien mans i mànigues per agafar el tren a l'estació més propera del respectiu municipi. RENFE els hi expedia uns bitllets especials d'una durada d'un any que també els autoritzava a dur-hi la mercaderia en mocadors de farcell. Tenien per costum d'agafar el primer tren del matí per poder arribar el més aviat a Barcelona i fer totes les gestions encomanades. Al tren, coincidien amb la resta de recaders que també l'agafaven per realitzar les seves gestions i comandes. Al poble de procedència, tenien un carro i un cavall o bé, els més afortunats, uns petits camionets per la recollida i lliurament de la mercaderia. És el cas de l'empresa de transpots Josep Hereu, que aleshores encara girava amb el nom comercial de J. Vidal.

A la dècada dels anys 1940, l'empresa J. Vidal va disposar de tres petits camionets per atendre els encàrrecs de recollida i lliurament de la mercaderia per Sant Feliu de Guíxols. S'ha de tenir en compte que Sant Feliu de Guíxols era una vila amb una important activitat industrial: la producció de taps de suro i també la indústria tèxtil. El primer vehicle fou aquest camionet amb una marquesina: 

Aquest camionet enramat duent la imatge de Sant Cristòfol en la festivitat del patró:













Participant en una altre celebració de la festa de Sant Cristòfol:



El segon camionet d'aquells anys, amb matrícula de Toledo:









I el tercer camionet, fotografiat també en ocasió de la festa de Sant Cristòfol:

Molt d'aquests camionets, amb caixa oberta o tancada, eren antics automòbils particulars transformats en vehicles de transport per carrossers locals amb molt d'ofici i destres en aquestes actuacions. Per desgràcia, s'ha perdut la pista de molts d'aquests carrossers que hi havia gairebé a tots els pobles de Catalunya d'una certa importància. Eren autèntics artesans amb molt d'ofici i coneixement que improvisaven solucions de tota classe. En podem seguir la pista d'alguns d'aquests carrossers recuperats en els llibres de temàtiques locals que han aflorat amb intensitat aquests darrers anys.

En la propera crònica abordarem la compra, a finals dels anys 1940, del primer camió de gran tonatge, fet que constitueix una manifestació de tímid redreçament de la penúria d'aquells anys.

La festa de Sant Cristòfol.

El proper 10 de juliol és celebra Sant Cristòfol, patró dels transportistes. El seu origen és ben curiós, llegendari. Segons que sembla, a la Palestina del segle III hi havia un gegant que ajudava els caminants a creuar un riu cabalós carregant-los a la seva espatlla. 

A Sant Cristòfol se li aparegué Crist i va convertir-se al cristianisme i predicador de la nova fe. Per aquest motiu fou decapitat. D'aquesta manera ha esdevingut protector i intercessor dels camins i dels viatgers. Era costum que la seva imatge es trobés a les ermites i capelles properes als camins i carreteres. A principis de segle XX, amb la invenció i extensió de l'automòbil, va esdevenir patró dels automobilistes.

Aquest cap de setmana i el proper es celebra a molts indrets de Catalunya la festivitat de Sant Cristòfol. Els mossens beneeixen els vehicles, nets i engalanats, dels automobilistes i transportistes. Després s'acostuma a gaudir d'un dinar de germanor que és la manera més sàvia d'acabar una bona festa, al voltant de la taula atapeïda d'àpats. 

És una festa que ha mantingut el prestigi i la participació popular. L'època de l'any en que es celebra, a les portes de les vacances d'estiu, de ben segur que hi contribueix. A més, constitueix un excel·lent arxiu documental dels vehicles que hi ha hagut als pobles i viles. Afeccionats a les fotografies i retratistes professionals conserven fotografies d'antany amb la celebració de la festa de Sant Cristòfol on hi desfilen els vehicles d'aquells anys.

Un dels arxius més interessants que coneixem pertany a la senyora Bancells, d'Arbúcies. El seu pare, en Josep Bancells, va retratar durant anys els vehicles -carros, motos, cotxes, furgons, camions, tractors i autocars- que participaven en la festa de Sant Cristòfol d'Arbúcies.

Aquest hivern es va celebrar una exposició intitulada "De la carretera al 600" al Museu Etnològic del Montseny que aplegava una selecció de seixanta fotografies d'en Josep Bancells sobre els vehicles a motor a Arbúcies. Va ser un èxit. Tant de bo que part d'aquest arxiu es reculli en un llibre perquè els afeccionats en podem gaudir.

La família Caba, coneguda nissaga de carrossers sabadellencs, conserva una fotografia de la celebració de la festa de Sant Cristòfol, als anys 1960, a Sabadell:

Fotografies de la celebració de Sant Cristòfol a Banyoles que conserva en Pere Liu:

Amb l'ànim de recuperar la història del transport a casa nostra, sol·licitem que aquells afeccionats que conservin fotografies d'època de la celebració de la festa de Sant Cristòfol, en les facin arribar per publicar-les en aquest bloc. Moltes gràcies.

Recader Cros de Banyoles: la incorporació dels fills al negoci familiar (II).

A partir de la dècada del 1920, a poc a poc, el transport per carretera es comença a realitzar en camions. La família Cros decideix de centrar-se en la línia entre Banyoles i Barcelona mitjançant la recaderia. El despatx de Banyoles era a la plaça dels Turers número 7. I el despatx de Barcelona, al passeig del Born 13, on hi havia el centre de recaders. Dues targetes del recader Rafel Cros i Arboix:

Publicitat del servei de recaderia que oferia en Rafel Cros i Arboix:

Factura del servei de recaderia d'en Rafel Cros i Arboix:

També es va constituir una societat amb altres dos socis, anomenada Cros-Vilardell-Ferriol, amb seu a la plaça Major de Banyoles. Fotografia presa l'any 1937 a la plaça Major de Banyoles amb els tres socis de la societat just davant del despatx de la recaderia. D'esquerra a dreta: en Ferriol, en Vilardell i en Rafel Cros.

Després de la guerra civil, l'any 1939, en Rafel Cros i Arboix va iniciar de nou el servei de paqueteria a Barcelona. Carregava i embolicava tots els paquets dins d'un mocador de farcells i es desplaçava en tren. Primer amb el tren d'Olot a Girona. Allà feia el transbord al tren de Barcelona a Portbou, on hi coincidia amb d'altres recaders de l'Empordà. L'absència de vehicles i de benzina obligava a haver de fer el servei en els trens que hi havia disponibles.

Autorització expedida per RENFE a favor del senyor Rafel Cros i Arboix, amb una vigència d'un any des del maig de l'any 1940 al maig del 1941, per a poder dur la paqueteria en el tren:

Permís expedit pel Cap d'Obres Públiques de Girona a favor del senyor Rafel Cros i Arboix l'any 1945, en virtut del qual se l'autoritzava a poder acompanyar a en Joan Vilardell i Peradalta en llur camió amb matrícula de LO-1079.

Aquest permís per al mateix camió expedit l'any 1947. Aquesta documentació palesa que Espanya patia un estat policial on tots els trajectes havien d'estar controlats i autoritzats per la policia:

Al cap d'uns anys, la família Cros va separar-se de la societat Cros-Vilardell-Ferriol i continua el negoci del transport i la paqueteria pel seu compte. Se'n fan càrrec del negoci els tres fills d'en Pere Cros i Casadevall, en Rafel, en Joan i en Miquel Cros i Arboix. Fotografia familiar presa l'agost del 1954. D'esquerra a dreta, en Joan, en Rafel i en Miquel amb llurs mullers i fills:

A finals dels anys 1940, en Rafel Cros i Arboix va comprar els primers camions per a cobrir el servei de paqueteria entre Banyoles i Barcelona diàriament:

Celebració de la festa de Sant Cristòfol el juliol del 1948. La família Cros amb una camió engalanat per a l'ocasió fotografiats a la plaça dels Turers de Banyoles:

Un altre camió que Can Cros va tenir a finals dels anys 1940 per a cobrir el servei de recaderia entre Banyoles i Barcelona:

Publicitat del recader Rafel Cros que oferia els serveis de paqueteria per als interns que estudiaven en el col·legi del santuari de Santa Maria del Collell, de molta anomenada en els anys 1940 i 1950:

A partir dels anys 1950, el transport a poc a poc es normalitzaria, un cop superats els efectes més devastadors de la guerra civil i la immediata postguerra.