La visita a l'empresa Autocars Olivet i al museu particular del senyor Joan Brugués a Banyoles el dia 6 d'abril de 2013 (I).

El passat dissabte dia 6 d’abril ens vàrem aplegar uns quants afeccionats del món de l’autocar i de l’autobús a Banyoles per gaudir de la visita a la cotxera de l’empresa Autocars Olivet i al museu del senyor Joan Brugués. Aquest encontre es va acordar en la primera trobada d'estudiosos de la història del transport a Catalunya, organitzada per en Miquel Segura,  que es va celebrar al restaurant de can Pichurri, a Les Planes, un matí fred del mes de gener d'enguany.

De Barcelona i Tarragona van fer acte de presència en Miquel Segura acompanyat del seu fill Xavier, en David Arriola, en Xavier Segura, l’Albert Obiols, en Francesc Xandri, en Josep Antoni Moreno, en José Burgos, en Josep Pretel, en Jose Maria Martínez, Josete, i en Luís Avellana amb el seu fill. Del cantó de Girona, l’amfitrió, el senyor Joan Brugués, en Quimet Duran, carrosser, en Francesc Bonaventura, per motiu en Xicu, en Pere Liu i Vila, en Miquel Patinyo amb la seva senyora Conxi i en Miquel Àngel, en Joan Càmara i un servidor. En aquesta ocasió no ens van poder pas acompanyar en Marcel Estadella Serrat i en Xavier Florez Bosque.

Atès que el programa era molt atapeït, a les nou del matí ja hi érem gairebé tots els assistents entaulats per esmorzar de valent. Ja se saps que quan la gent de Barcelona surt de la ciutat comtal, s’eixoriveix, se li obre l'estomac i li entra la gana. Els assistents a l'encontre esperant els esmorzars que es van servir al bar del Poste de Mata per gentilesa del senyor Joan Brugués:

 

Després d’un abundós esmorzar endrapat al bar del Poste de Mata, una benzinera que hi ha a l’entrada de Banyoles, vàrem fer cap al vagó del carrilet de Girona a Banyoles, el tren pinxo, estacionat a l’antiga estació de tren de Mata que en Quimet Duran Estarriola ha restaurat admirablement. En Quimet Duran va obrir la porta perquè podéssim accedir-hi dins: 

L'antiga estació de tren de Mata, completament restaurada: 

Mentre érem a l’antiga estació del tren de Mata, per l’antiga carretera general de Girona, just davant de la fàbrica de mobles Constants, actualment tancada, hi circulava una furgoneta Ebro F-275, un vehicle que és molt car de veure actualment. Per ser un vehicle industrial, el seu estat de conservació era prou bo. 

 

Davant de la fàbrica de mobles Constant també hi havia aparcat un camió Volvo que treballa per l’empresa Kuehne & Nagel:

Acabada la visita al vagó del tren pinxo, ens desplaçarem amb els cotxes fins al polígon industrial de Pont-Xetmar, a Cornellà de Terri, on Autocars Olivet hi té un garatge on hi tanca un esplèndid autocar Setra de tres eixos  dotat del màxim nivell de confort i seguretat.  En aquest garatge vam podem fotografiar aquest magnífic Seat 1500 perfectament restaurat:

Aprofitant l’avinentesa, en Pere Liu ens va comentar que ell, de jove, també n’havia tingut un de Seat 1500 comprat de segona mà al senyor José Maria de Porcioles i Colomer, batlle de Barcelona en la dictadura del general Franco. El senyor Joan Brugués al costat del Setra de tres eixos:



El Setra fora de la nau a punt de marxar cap a Sant Jaume de Llierca, a la comarca de La Garrotxa:

El senyor Josep Pararols, que era el seu aniversari i va haver de fer un forat enmig de la celebració familiar organitzada, ens va portar amb el Setra fins al polígon industrial Pla de Polige a Sant Jaume de Llierca. Un viatge curt i deliciós que va permetre de gaudir de la qualitat de Setra i confirmar el prestigi mundial del Made in Germany.

En aquest curt trajecte en Joaquim Duran, en Xicu i en Pere Liu recordaven persones ja desaparegudes del Pla de l'Estany com mossèn Garrafa, un personatge mític el motiu del qual no precisa cap explicació. O l'expressió, completament extingida de posar una cosa al temps de la vella, una expressió que usaven en Lluís Costa quan reparaven els camions a Banyoles als anys 1950.

A la cotxera d’Autocars Olivet  del polígon industrial Pla de Polige de Sant Jaume de Llierca hi havia la resta dels autocars de l’empresa, gairebé tots vehicles alemanys carrossats per en Beulas, d’Arbúcies. També havia baixat d’Olot un autobús urbà de Transport Públic Olot (TPO), empresa propietat de la família Brugués i Teisa, un Mercedes Benz carrossat per Hispano Carrocera, de Saragossa.



Els autocars de can Olivet que es tanquen al garatge del polígon industrial Pla de Polige de Sant Jaume de Llierca, a la comarca de La Garrotxa:

Al garatge de Sant Jaume de Llierca també hi havia el Setra petit, l’altre joia de la casa que condueix l’Agustí Brugués i Olivé, fill d’en Joan. Un vehicle extraordinari el preu de compra del qual el fa inabastable per la major part de les empreses del país:

Fotografia del grup d'assistents a aquest encontre davant de l'autobús urbà de la família Brugués adscrit a l'empresa TPO:

 

Enfilats altre cop al Setra de tres eixos, el senyor Pararols ens van conduir de nou cap a Banyoles per visitar el museu que el senyor Brugués ha creat a casa seva. Aquesta activitat serà abordada en el proper article.

La restauració d'un òmnibus carrossat per en Salvador Caba i Valls.

Carrosseries Caba, de Sabadell, va construir moltes carrosseries d'òmnibus durant els seus més de seixanta anys d'activitat industrial. En aquest apartat cal afegir-hi els autocars que es van recarrossar als anys 1940 i 1950 i les reparacions de carrosseries malmeses per causa d'accidents. 

En Pere Caba i Valls, fundador de Carrosseries Caba, a Sabadell, l'any 1918, un cop fet l'aprenentatge a les carrosseries Mateu Marrugat de Barcelona, va construir carrosseries d'òmnibus de fusta. El seu fill, en Pere Caba i Bedós, va construir també carrosseries metàl·liques, particularment a partir de la dècada del 1950. 

Per desgràcia, no se n'han conservat gaires d'òmnibus carrossats per can Caba. En Pere Caba i Arnella conserva les fotografies de l'únic òmnibus de fusta carrossat per en Salvador Caba que coneixem que ha arribat fins als nostres dies. Aquest òmnibus, quan es va recuperar, estava completament desfet. Portava molts anys capolat i les carrosseries de fusta són delicades. Fotografia d'aquest òmnibus damunt de la grua tal i com estava quan va sortir a la llum:

Treballs de restauració d'aquest òmnibus, una reconstrucció completa a càrrec de grans entesos en les usos de les fustes aplicades a les carrosseries:

La construcció -en aquest cas reconstrucció completa- d'una carrosseria d'òmnibus de fusta exigeix profunds coneixements de les fustes, les tècniques i les aplicacions. És un ofici que precisa d'un gran ofici i conscienciós aprenentatge, segons vam poder apreciar en les explicacions d'en Quimet Duran i Estarriola, un carreter de Banyoles que coneix perfectament les carrosseries de fusta per a camions i autocars. Actualment, a la ratlla dels vuitanta anys, encara restaura per afició carros i algun vehicle de fusta. Hi ha una fusta per a cada carrosseria i cal saber tractar-la. És plausible que aquest ofici estigui en risc de desaparèixer. 

Aquest òmnibus produït per en Salvador Caba i Valls, completament reconstruït, va tornar a lluir en una trobada de vehicles clàssics. En Pere Caba i Bedós, quan el va veure exposat, va reconèixer immediatament que l'havien fabricat a casa:

Volem agrair a en la família Caba i Arnella aquestes fotografies de l'únic òmnibus produït per Carrosseries Caba, completament restaurat per iniciativa d'un col·leccionista, actuació que constitueix una mostra de la preservació del patrimoni industrial del país, centrat en aquest cas, en el ram de l'automoció dels anys 1920 i 1930. 

Encara som a les beceroles: la desconeixença de l'història de l'automoció.

De tant en tant m'agrada veure les novetats editorials que es venen a la llibreria LIBRO MOTOR del carrer Muntaner de Barcelona. Els divendres per la tarda, com a preludi del cap de setmana, és una bona ocasió d'apropar-se fins a aquesta llibreria especialitzada en publicacions del motor i badar una estona amb els llibres arrenglerats a les antostes.

És admirable les publicacions de llibres de camions i autocars de països com Gran Bretanya, Alemanya, França i, fins i tot, Itàlia, un país tan admirable i exemple a seguir en molts aspectes. La comparació d'aquestes publicacions amb les edicions de llibres sobre vehicles industrials espanyols fa angúnia. No hi ha comparació possible en quant a qualitat, contingut i llançaments editorials. Possiblement hi contribueix el gruix, importància i prestigi de la producció industrial d'aquests països en relació a producció industrial espanyola, especialment escarransida i pobre arran de l'esclat de la guerra civil espanyola i els vint anys posteriors de feixuga, cruel i empobridora postguerra. Un període dramàtic.

Els anglesos poden sentir-se cofois per les seves indústries de camions i autocars: el nombre d'empreses, models fabricats i reconeixement internacional és inqüestionable. Els alemanys poden presumir justificadament que llurs empreses fabricants de camions han assolit la condició de mites: tothom sap allò que representa Mercedes Benz. Els francesos, sovint tan enravenats, publiquen llibres deliciosos sobre els camions de França, plens de nostàlgia i record envers una industria que no han pogut pas mantenir malgrat tot l'ajut de la poderosa administració pública francesa: Renault vehicles industrials pertany al fabricant suec Volvo.

Els italians han creat grans empreses de camions on hi destacava la qualitat i uns dissenys excel·lents i sublims: fins ara han sabut mantenir una indústria pròpia de camions i autocars, Iveco, que malda per a introduïr-se en els nous mercats emergents a redós de la globalització. Tenen l'experiència de la venda dels seus productes i tecnologia a la desapareguda URSS i els seus països satèl·lits mitjançant empreses i marques locals.

Els suecs mantenen les seves dues grans empreses de camions, Volvo i Scania, per bé que aquesta darrera sota el control de Volkswagen i Man. Fins i tot els laboriosos, discrets i hàbils holandesos mantenen la seva empresa emblemàtica de camions, Daf, integrada dins del grup nordamericà Paccar.

Aquesta situació contrasta vivament amb les empreses espanyoles d'automoció, completament desaparegudes. Les causes d'aquest fet són molt complexes i diverses i excedeix del contingut d'aquesta crònica. En tot cas, apuntem que l'intervencionisme administratiu de l'Estat, maldestre i partidista, ha estat letal per a aquest sector industrial. L'Eduardo Barreiros podia haver escrit unes memòries molt saboroses sobre tots els entrebancs que va patir per a impulsar i consolidar els seus projectes industrials.

El poc gruix de les empreses fabricants de vehicles industrials espanyoles, els pocs anys d'activitat industrials i la seva ràpida desaparició ha provocat que se n'hagi perdut dades importants de la seva història empresarial. Sovint cal recórrer als diaris i revistes de l'època per a seguir-ne les petjades i reconstruir-ne la història. Endemés, l'escàs arrelament i interès per l'activitat industrial a l'Estat espanyol, desenvolupada sovint per decisions polítiques del ministeri d'indústria, han comportat en general una ignorància i incúria envers el patrimoni industrial. Històricament, l'excepció han estat Catalunya i Euskadi.

Totes aquestes causes han provocat que aspectes importants de les empreses fabricants de vehicles industrials encara siguin ignorats. O que quan s'estudiï una empresa, els dubtes que sorgeixen siguin difícils de resoldre. Quan els afeccionats es capbussen en la història d'una empresa industrial d'automoció espanyola sovint es troba que amb la documentació que s'ha conservat, escassa i fragmentada, és impossible de compondre tota la seva història sencera.

El sorgiment d'internet amb tot l'estol de webs, fòrums i blocs especialitzats ha pal·liat en part l'absència de documentació i ha aprofundit en aquesta vessant recuperant personatges, vehicles i projectes.

Una mostra palesa s'esdevé amb una empresa de la importància de Barreiros, un dels grans fabricants espanyols de camions de la segona meitat del segle XX. Un dels primers models comercialitzats fou el Barreiros Halcon. L'empresa de Villaverde oferia aquest model en tres versions de cabina diferent: dues versions curtes i una versió llarga amb llitera per a trajectes de major distància.

1) La cabina curta amb acabat posterior recte correspon a aquest Barreiros Halcon de l'empresa TRANSPORTS PUJOL de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental):

2) La cabina curta amb un acabat eixamplat en la part posterior correspon a aquest Barreiros Halcon de l'empresa TRANSPORTS CARBONELL de Ribes de Freser (Ripollès):

3) La cabina llarga i llitera correspon a aquest Barreiros Halcon de TRANSPORTS SERRANO de Banyoles (Pla de l'Estany):

Malgrat que aquesta cabina fou transformada i engrandida pel carrosser Joaquim Duran Estarriola, Barreiros també l'oferia directament de fàbrica. Sabem que dos transportistes de Girona, en Lluís Blanch i en Pere Casas, van tenir Barreiros Halcon amb cabines llargues amb llitera.

Aquesta informació li ha proporcionat a en Joan Mercader, un actiu col·laborador d'aquest bloc, un mecànic que va treballar al concessionari oficial Barreiros per a les comarques de Girona, GERAUTO SA, ubicat a Salt. En Joan Mercader també li ho ha consultat a en Josep Homs i Surrell, cap de vendes de GERAUTO, qui li ha confirmat també que Barreiros va fabricar l'Halcon amb la cabina llarga i llitera per a viatges de llarga distància.

Si això succeeix amb una empresa com Barreiros, la ignorància per exemple dels models fabricats per LERMA AUTOBASTIDORES INDUSTRIALES SA, fabricant dels camions i autocars Albatros i Karpetan, és absoluta. Senzillament, gairebé no en sabem res. I aquesta ignorància encara és més greu en les empreses carrosseres i proveïdores de la indústria del motor. Dels motors dièsel Matacas se'n sap ben poca cosa.

Entre d'altres empreses oblidades també podem esmentar en Ribas, fabricant de canvis de marxes, pinyons de recanvis i acoblament de cinquenes marxes per a canvis de marxes d'automòbils. Motoplat, conegut fabricant de plats magnètics de gran qualitat per a motocicletes. O la foneria i mecanitzadora GCC, inicials dels tres socis propietaris -García, Clua i Casals-, fabricant de culates per a camions, com les que muntaven els Pegaso, les originals de les quals no eren pas gaire bones; En Joan Homs recorda que TRANSPORTS HOMS tenia un Pegaso de 125 cavalls que va cremar la culata i van canviar-la per una culata fabricada per GCC.

Creiem que la investigació sobre empreses i vehicles industrials també ha de tenir en compte ara que encara hi som a temps els testimonis que van treballar-hi i permeten esclarir els dubtes que la documentació que s'ha conservat no permet pas d'escatir amb certesa.

Barreiros d'Altaya: si l'encerto l'endevino.

Uns mesos enrere s'ha començat a vendre una col·lecció de camions d'època, principalment francesos, per l'editorial Altaya, especialitzada en la venda de col·leccions de tota mena. La bona acollida que aquesta col·lecció va tenir entre els francesos, va engrescar a oferir-la als afeccionats espanyols.

El segon lliurament d'aquesta col·lecció era un camió Barreiros Halcon que muntava una caixa de repartiment de begudes. La curiositat d'aquest vehicle era la seva cabina, igual que els Berliet, amb una finestra lateral. En canvi, el Barreiros Halcon tenia una cabina més curta sense aquesta finestra. Fotografies d'aquest Barreiros Halcon d'Altaya:

Alguns adquirents d'aquesta col·lecció van opinar que aquest camió ofert sota la marca Barreiros era, en realitat, un Berliet francès al qual li havien canviat únicament la marca, per bé que l'empresa de Villaverde mai havia fabricat aquesta mena de cabina. Es considerava tot plegat una enganyifa.

En aquestes fotografies d'un Barreiros Halcon de l'empresa TRANSPORTS PUJOL de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) es constaten les diferències entre la cabina del Barreiros Halcon d'Altaya i el que fabricava Barreiros. Aquesta cabina correspon a la versió curta i recta. El frontal del Barreiros i el Berliet són gairebé idèntics:

En canvi, la cabina del Berliet és més grossa que no pas la del Barreiros Halcon:

Dues fotografies més d'un Barreiros Halcon de TRANSPORTS CARBONELL de Ribes de Freser (Ripollès), que és una cabina curta eixamplada:

Tanmateix, en Joaquim Duran, un carreter ja jubilat de Banyoles (Pla de l'Estany) que havia fabricat i reparat carros i caixes de camions, conserva dues fotografies d'un camió Barreiros Halcon amb la finestra lateral idènticament a la fabricada per Berliet i oferta per Altaya. Fotografies del camió Barreiros Halcon del transportista Serrano, de Banyoles, que va carrossar en Quimet Duran:

Arran d'aquesta fotografia s'ha suscitat una controvèrsia sobre si Barreiros va fabricar aquesta cabina o va ser una modificació d'algun carrosser traçut, abundants en aquells anys. En el primer supòsit, Altaya no hauria pas entabanat als adquirents espanyols d'aquesta col·lecció de camions, amb un camió que va fabricar-se a França però inexistent a l'Estat espanyol.

En Quimet Carreter m'informa que, efectivament, la cabina d'aquest Barreiros Halcon era de fàbrica més curta. Ell va transformar-la engrandint-la per la part posterior i muntant-hi una finestreta lateral.

També ho he consultat amb el senyor Joan Mercader, de Sant Julià de Ramis (Gironès), un gran afeccionat als camions amb una memòria prodigiosa de tots els camions que hi va haver per les comarques gironines. I és del parer que Barreiros potser va fabricar aquesta cabina.

En Joan Mercader recorda que en Lluís Blanch i Camps, un transportista de Sarrià de Ter establert a Girona, va tenir dos camions Barreiros Halcon, un amb la cabina curta i l'altre amb la mateixa cabina d'en Serrano, per a trajectes més llargs. Aquests dos Barreiros Halcon muntaven unes caixes de fusta i traginaven vi. La matrícula del Barreiros Halcon amb cabina llarga i llitera era GI-29XXX, de l'any 1959.

En Lluís Blanch treballava per a l'empresa CORVISA (Comerciantes Reunidos de Vinos SA), de Sant Julià de Ramis (Gironès), adquirida posteriorment per Casa Darnés SA, important empresa distribuïdora de begudes de les comarques gironines. Malauradament, no hem pogut pas trobar fotografies d'aquest Barreiros Halcon amb la cabina llarga i finestra lateral. Publicitat d'aquest transportista en una revista de Sarrià de Ter (Gironès):

En Lluís Blanch i Camps va tenir aquests dos Barreiros Halcon i al cap d'uns anys va comprar un Barreiros Saeta 75 amb matrícula GI-42XXX equipat amb una cisterna per a transport de vins. Posteriorment va treure's els Halcon i va treballar una pila d'anys amb el Barreiros Saeta 75.

Hi havia l'hipòtesi que Barreiros fabriqués cabines d'aquesta mena, poques, una còpia indissimulada de Berliet. Però la producció industrial espanyola en els anys 1960, fragmentada i improvisada, dificultaven d'escatir amb certesa tots els models de camions i autocars que es van fabricar en aquells anys.

Tanmateix, en Joan Mercader ha resolt aquesta controvèrsia. Ho ha consultat amb un mecànic que treballa al Taller Sarrià, especialitzat en reparació de camions, i que uns anys enrera havia estat el concessionari oficial de vehicles industrials Renault. Aquest mecànic va començar a treballar de ben jove a Gerauto, de Salt, concessionari oficial Barreiros de Girona. I confirma que el Barreiros Halcon es va oferir de fàbrica amb tres cabines diferents: dues versions de la cabina curta -una recta i l'altre eixamplada- i una cabina llarga amb llitera. Aquest senyor recorda perfectament que les tapes del motor de les cabines dels Barreiros Halcon curtes i llarges s'obrien diferentment.

Aquest mecànic que havia tractat amb els Barreiros Halcon recorda en Pere Casas, un transportista del barri de Pontmajor de Girona, que sempre havia treballat amb camions Barreiros. En Pere Casas també va comprar un Barreiros Halcon, nou, amb cabina llarga i llitera perquè feia províncies i voltava per tota Espanya. El darrer camió que va tenir en Casas fou un Barreiros Super Azor Gran Ruta. També cal apuntar que no van sortir-ne pas gaire de Barreiros Halcon amb llitera.

En Xavier Castells també recorda camions Barreiros amb aquesta cabina i creu que fins a la fabricació del model Saeta, Barreiros oferia diverses cabines de l'Halcon i el Condor. Solament cal comparar les dues cabines dels Barreiros Halcon de TRANSPORTS CARBONELL de Ribes de Freser (Ripollès) i TRANSPORTS PUJOL de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) per a constatar que Barreiros va fabricar dues versions de la cabina curta de l'Halcon: la recta i l'eixamplada.

Si el gran fabricant espanyol de camions participat per l'Estat, Pegaso, muntava peces diferents per al mateix model, quines solucions havien d'adoptar la resta de fabricants, que no gaudien pas d'aquests privilegis, per a disposar de peces per a fabricar i atendre la demanda. Així, es donava el cas d'adquirir dos camions Pegaso alhora que muntaven diferencials distints. Si això ocorria amb una empresa principal, s'accentuava i agreujava amb la resta de fabricants, i particularment Barreiros, que era una nosa per als responsables de l'INI.

Una altre cosa és que Altaya hagi ofert un Berliet francès sota la marca Barreiros per les similituds existents, engrandint el catàleg i aprofitant models de camions d'altres països. I que les penúries dels fabricants espanyols de camions en els anys 1960 oferint diverses vesions d'un mateixa cabina -com Barreiros- juntament amb les transformacions de cabines pels carrossers d'aleshores, hagin avalat la comercialització d'aquest model. Un encert d'Altaya fruit de la més absoluta casualitat atès que el rigor no és pas un tret distintiu d'aquesta col·lecció de camions.

En Joaquim Duran i Estarriola, un carreter de Banyoles (Pla de l'Estany).

En Joaquim Duran i Estarriola, en "Quimet carreter" com és conegut, va néixer a Sant Vicenç de Camós l'any 1929. Aquest municipi, a tocar de Banyoles, té dues parròquies. L'expansió del nucli urbà de Banyoles ha provocat que Sant Vicenç de Camós sigui gairebé un barri de la capital del Pla de l'Estany.

De la mateixa manera que a Arbúcies hi havia nombrosos carreters per la qualitat de la fusta dels seus boscos, que amb el temps esdevendrien carrossers d'autocars -l'Ayats era un carreter de Lladó (Alt Empordà) que va instal·lar-se a Arbúcies-, a Banyoles hi havia tres carreters prou importants: en Teixidor conegut com "Can Gana", en Sarquella i en Bertran. Aquests carreters van haver d'adaptar-se de la construcció de carros de fusta a produir cabines i carrosseries amb ferro i altres metalls. Va ser una revolució en el món del transport.

L'any 1943, a l'edat de catorze anys, en Quimet carreter va entrar a treballar a Can Bertran, d'aprenent. Gairebé no cobrava com era costum dels aprenents. Sort que la família era de pagès i podia menjar cada dia en uns anys particularment difícils. Els dos amos de Can Bertran eren aleshores en Miquel -que era l'hereu- i l'Andreu, els dos fills del fundador. La gerència la duia l'Andreu, per bé que l'ànima de l'empresa i qui l'arriava era en Josep Rodella, "pepitu". En Quimet carreter, d'aprenent, remenant troncs amb altres treballadors de Can Bertran:



En Quimet tallant fusta a Can Betran:

En Quimet Duran amb una serra:

En Josep Rodella, fill de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), va entrar de carreter a Can Bertran. Va haver d'anar a la guerra on el van destinar a la secció de tallers, aprenent la fabricació de cabines derivades de la fusta: l'estructura era de fusta i es recobria de planxa. Retornat l'any 1939, es reincorpora a Can Bertran. Era el gran carreter de l'empresa i qui la dirigia. Si hi havia una feina difícil, la realitzava en Pepitu Rodella. També distribuïa la feina, impartia les ordres al personal i era molt treballador i complidor.

Des de l'any 1943 fins quan va anar a fer el servei militar, en Quimet carreter treballa a Can Bertran aprenent l'ofici d'en Pepitu Rodella. En aquells anys, aquesta empresa tenia un local al carrer Alfonso XII, que és la carretera de Girona a Olot. Com que gairebé no hi havia trànsit, les carrosseries es construïen en la carretera.

Retornat del servei militar l'any 1951, en Quimet carreter va treballar un temps a Can Bertran. L'any 1955 decideix d'establir-se pel seu compte, associant-se amb en Joan Vilar, un altre carreter de Castellfollit de la Roca que havia après l'ofici a Can Simon. En aquest poble hi havia hagut dos carreters, en Simon i en Nisetu.

En Quimet Duran i en Joan Vilar van coincidir a Can Bertran. En Vilar hi entrà per a fer de carreter i en Quimet li ensenyava l'ofici. Quan van associar-se, es traslladen a Castellfollit de la Roca i ocupen part d'un local d'en Xicu Prujà, fill de Maià de Montcal, mecànic que havia après l'ofici a Can Llandrich de Besalu.

Un dels treballs executats per en Quimet Duran l'any 1955 a Castellfollit de la Roca fou construir una cabina de fusta i planxa per aquest camió GMC, procedent d'una subhasta de l'exèrcit, i que pertanyia a un transportista de Guardiola de Berguedà:





Furgoneta Ford de 17 cavalls, que pertanyia a en Sala, carnisser i embotidor de Castellfollit de la Roca. En Quimet va construir l'any 1955 la carrosseria i en Genís era el planxista:



El 1956, l'any del fred, en Quimet carreter s'estableix al carrer Sant Mer 14 de Banyoles. En Joan Vilar va marxar a Calella de la Costa a treballar de fuster. A Banyoles, en Quimet feia carros i els adobava les rodes i altres peces. A començaments del 1960 va començar a construir caixes de fusta de transports generals per als camions que hi havia aleshores: els Pegaso Comet, el Pegaso 165, el Pegaso Barajas, els Barreiros i els Ebros, etc.

Caixa de fusta de transports generals construida per en Quimet Duran per a un camió Barreiros d'en Serrano, un transportista de Banyoles. Aquesta caixa costava aleshores 21.000 pessetes:







Aquest Citroen B-14 matriculat a Saragossa havia estat un taxi de Barcelona. En Quimet va construir-li l'estructura de la cabina de fusta i la caixa-gàbia per a transportar el bestiar. El planxista era de Can Sarquella:





Un altre Citroen B-14 destinat al servei de taxi de Barcelona, fou comprat per en Quiquet de Cornellà de Terri, botiguer, hostaler i taxista. En Quimet carreter va construir-li aquesta carrosseria "rubia" per a transportar persones:







Un Ford de 17 cavalls i quatre cilindres havia estat un turisme. En Quimet va construir-li tota l'estructura de fusta i un treballador de Can Sarquella va planxar-lo:







Un altre Ford de 17 cavalls que havia estat un taxi, en Quimet va transformar-lo en aquest camionet amb caixa de fusta per encàrrec de Can Sarquella:







Dues fotografies d'en Quimet Duran amb el seu Fiat Balilla, davant del taller del carrer de Sant Mer de Banyoles:





Des de mitjans dels anys 1970 fins a mitjans del 1980, en Quimet carreter pintava i reparava les caixes de transport de pinso de la important flota de camions de Nutrex de Banyoles, constituïda principalment per camions Pegaso. En Quimet amb un gat a l'espatlla, recolzat a la porta d'un Pegaso Comet de Nutrex:



L'any 1988 es va traslladar a una casa al Molí d'en Canyer 27, Ca la Martina de les Flors com es coneix la casa. Quan va complir els 65 anys, va jubilar-se dedicant-se a la restauració de carros, carruatges i tartanes, activitat en la qual excel·leix. Els senyors Joaquim Duran i Joan Brugués fotografiats el dia de l'entrevista per a redactar aquest article:



Vull agrair molt especialment tots els mitjans posats a l'abast pel senyor Joaquim Duran i Estarriola per a poder redactar aquesta crònica que palesa les profundes transformacions operades en les carrosseries aquests darrers seixanta anys.